El tancament de TV3HD i Esport3: conseqüència de la crisi o preu polític?

La reducció del pressupost de TV3, no només és una decisió d’ajust per la crisi. Aquesta acció suposarà la privatització de l’espai radioelèctric en favor dels lobbys que han influït a l’opinió pública en la campanya. Els mitjans públics perdran pes, lideratge i deixaran d’estar al capdavant de la innovació tecnològica audiovisual del país.


Francesc Homs, portaveu del Govern, va anunciar divendres 25, que les retallades de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)  afectarien a dos dels canals de TDT, concretament al d’Esports3, el darrer en ser inaugurat ara fa un any, a l’octubre de 2010, i molt possiblement a TV3HD, que des de març d’enguany emet de manera simultània amb TV3. I és, amb diferència, un dels canals amb més continguts produïts en HD dels que emeten a Espanya.

La principal raó esgrimida és el dèficit de la CCMA i la necessitat de reduir el cost del transport de la senyal. Ja que es reduiria a un els dos multiplex que utilitza la CCMA per emetre tots els seus canals de TV i Ràdio amb la tecnologia DVB-T a un de sol perquè el canal de TV3HD necessita més espai radioelèctric.
Tanmateix, aquest tancament té, presumiblement, altres raons que encara no han estat explicades pel govern, i plana en l’ambient que el Govern cedeix a interessos de grups de comunicació privats propers al lobby econòmic del partit que ha estat triat per la majoria de catalans.

De totes maneres, la història de privatitzacions en l’àmbit dels sistemes de comunicació públics a Catalunya per millorar la gestió es contradiu frontalment amb el fet de reduir costos en transport de senyal.

Fem una mica de memòria. L’anterior govern de Convergència i Unió a la Generalitat, l’any 1998, va privatitzar les xarxes i serveis de telecomunicacions de les tecnologies de la informació del Centre Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya, que era l’organisme titular de la xarxa d’infraestructures de telecomunicació per proporcionar el senyal de difusió de televisió i FM (TVC i Catalunya Radio) a la població i territori nacional, també els serveis de mòbils relacionats amb la seguretat (mossos, bombers...) i serveis de veu de la seva pròpia xarxa per autoconsum.
Aquesta privatització va donar a l’aparició de diferents empreses en diferents fases, que d’ençà han canviat de nom i titularitat.

1998: Debis Systemhaus (actualment de T-Systems). Empresa orientada a la prestació de sistemes informàtics (servidors de webs, aplicacions, etc)

1999: Catalana de Telecomunicacions Operadora de Xarxes, S.A. (Al-Pi Telecomunicacions). Empresa orientada al transport i fibra òptica i a comunicacions de Banda Ampla per cable en general.

2000: Difusió Digital, Societat de Telecomunicacions, S.A. (Tradia) i el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació. Empresa amb les infrastructures de les torres de telecomunicacions, amb sistemes de ràdio enllaç que s’utilitzen per les comunicacions de mòbils i televisió, tant digital com analògica.

Amb la fragmentació entre diverses empreses es va perdre una oportunitat única de tenir una operadora pròpia i potent de Catalunya, amb una entitat de magnituds similars a Euskaltel, operador global de Telecomunicacions del País Basc, que ofereix serveis de telefonia fixa, mòbil, Internet i Televisió Digital.
La peça clau d’aquestes empreses dispersades és Tradia, empresa que després de la privatització havia de garantir l’arribada del senyal de la televisió i ràdio pública a tot el territori català.

Nota: Al Desembre de 2006, es van celebrar la VI Jornada Parlamentària sobre Mitjans de Comunicació El futur digital de la ràdio i la televisió. Parlament de Catalunya. Audiovisuals. On es van debatre temes com La recepció digital a les llars catalanes, la transmissió del senyal digital i l’impacte d’aquest a la societat i a desenvolupament tecnològic adient. Molts dels temes tractats s’han obviat repetidament.

Tradia va passar a mans de Retevisión, i ambdues van se adquirides per Abertis. Abertis és un gran grup que domina el mercat de la gestió d’infraestructures, com són la majoria d’autopistes catalanes, alguns aeroports i una bona part d’infraestructures de telecomunicacions (xarxes IP de dades, torres de telecomunicació, TDT i Ràdio, serveis maritims, Radiocomunicacions mòbils,...) entre d’altres.

Actualment, Abertis està al capdavant de projectes com el PHIDIAS (2010–2011), cofinançat pel Projecte AVANZA, coordinat per Retevisión, que te per objectiu principal la creació d’una Plataforma Hibrida de Difusió Intel·ligent d’Aplicacions i Serveis per Televisió (PHIDIAS) sobre HBBTV terrestre i satèl·lit. El consorci està format per Retevision, Hispasat, MPG, Activa Multimedia, TVC, Antena 3, Acceso, La Salle i la UPM. És a dir, Abertis ja està preparada per emetre continguts del tipus “Setbox” americans des de l’àmbit privat.

El principal accionista d’Abertis és La Caixa, en el seva filial Caixaholding, la seva participació arriba a un 28,478%.

El tancament de TV3HD deixarà lliure un dels dos multiplex de la CCMA, si és cert que el cost del transport del senyal es reduirà, tanmateix amb aquest espai, Abertis podrà utilitzar-lo per explotar-lo de manera comercial. Trencant l’esperit de la privatització de l’any 1998.  És a dir, la xarxa de telecomunicacions no assegura la presència de tots els canals catalans a tot el territori. Ara aquest servei de país és considerat un cost a retallar.

Qui utilitzarà aquest multiplex i espectre radioelèctric?

La Caixa i el Grup Godó
El propietari del Grup Godó, Javier Godó Muntanyola, Tercer comte de Godó, és membre del  Consell d’administració de CaixaBank des de el any 2005. És vicepresident tercer de “la Caixa”, conseller de VidaCaixa Grupo i membre del Patronat de la Fundació “la Caixa”.  ( Veure enllaç:
Tanmateix, alhora és presideix La Vanguardia i El Mundo Deportivo i fou membre fundador i president d'Antena 3. El Grup Godó, és el propietari també de les cadenes de ràdio RAC1, RAC105 (privatitzada també en l’anterior govern de CiU l’any 1999, essent la cadena de música de la Corporació de Radio i Televisió Catalana amb una clara potencialitat comercial)
És clar doncs els lligams entre Abertis (torres de telecomunicació i transport del senyal) i el Grup Godó.
Per altra banda, el Grup Godó, ha estat reconegut per diferent mitjans, un clar lobby de suport a la campanya del President Mas abans de les eleccions catalanes. Algunes fonts, subscriuen que les primeres mesures del Govern de la Generalitat estan essent favorables a aquest grup de comunicació en detriment d’altres.
Segons consta en l'expedient 2011051 del Departament de Presidència –font: Revista El Triangle- , en plena aplicació de retallades pressupostàries, aquesta assignació de prop de 2 milions d'euros, va ser aprovada el 13 de setembre, sent el contracte formalitzat el passat 5 d'octubre, mitjançant un procediment de "negociat sense publicitat". És a dir, aplicant la fórmula d'assignació directa a un sol·licitant. Procediment que no afavoreix la competitivitat amb altres empreses privades del sector i no afavoreix el creixement d’altres empreses.

Les conseqüències en la producció i en el posicionament de TV3
Mònica Terribas, directora de TV3, no està d’acord amb aquesta decisió . Ja que afirma que el model aplicat fins al moment assegura uns resultats de qualitat i de lideratge, tant tecnològic com d’audiències. Els grups de l’oposició, tant Iniciativa – Verds, ERC i SI s’han mostrat en desacord amb aquesta decisió. Les crítiques a Terribas i a TV3 , que ha qüestionat la possible emissió de la Lliga de Futbol, un dels principals puntals d’audiència i d’ingressos, han estat diverses des de, sobretot, entorns propers al govern o propers al Grup Godó.

Sóc del parer que el tancament de TV3HD i Esport3, no només suposa una contradicció en el criteri seguit pel model de privatitzacions aplicat per l’actual govern en aquesta legislatura i les anteriors, que havien de garantir una cobertura total de les necessitats de transport de senyal i emissions a tot el territori català, sinó que amb la diàspora de cadenes existents, la majoria no compleixen l’emissió de continguts de qualitat ni afavoreixen la cohesió social i de país que si que fan els canals de continguts especialitzats de la CCMA.
A més a més, tenint en compte que ambdós canals aporten un valor tecnològic afegit, aspecte importantíssim en la potenciació de la innovació i creació de nous continguts audiovisuals de qualitat. Cal recordar que ambdós canals són els de creació més recent dins de l’oferta de la CCMA i no es pot atribuir una falta d’audiència perquè no han pogut tenir encara el recorregut comercial mínim exigible per prendre una decisió dràstica com aquesta.

Per altra banda, és clara la implicació dels interessos privats. La baixada d’ingressos de premsa, pot ser un motiu suficient perquè el Grup Godó faci servir la seva influència en el Govern de la Generalitat a través de La Caixa per poder crear continguts de qualitat en l’espai del mercat audiovisual del país que deixarà lliure la CCMA si es produeix finalment aquest tancament.

També és evident, que els continguts que poden suposar un negoci per un grup privat són els referents a l’explotació dels canals esportius, sobretot als referits al futbol – també cal remarcar que Esport3 fins al moment ha donat una cobertura significativa a esports minoritaris, i al teixit que conforma l’esport base-. L’alta definició en altra tipus de continguts es redueix a la producció de sèries i/o pel·lícules, si es segueix el model americà.  Però el model de producció i consum actual no potencia precisament la producció autòctona i de proximitat.

Si apareix en l’espai que pot deixar el multiplex de la CCMA, una plataforma de pagament de continguts HD, no potenciarà la producció audiovisual del país.

Si és el Grup Godó qui pot optar per aquesta possible oferta és perquè és rendible econòmicament. Els precedents de la privatització de RAC105 ho corroboren –compra amb un èxit comercial assegurat-, així com la creació de l’edició catalana de La Vanguardia,  experiència comercial amb un diari de gran abast que s’ha dut a terme quan el mercat ja assegurava un èxit comercial de periòdics en català (ARA, El periódico de Catalunya en català, el Punt Diari... etc).
A mi, a títol personal, m’agradaria més empenta i valentia per emprendre nous negocis en el sector sense que  fossin en detriment dels productes que funcionen o que són ja un referent. No es pot ser competència deslleial de productes audiovisuals que no existeixen. Aquestes estratègies ens fan més petits com a mercat.




DOCUMENTACIÓ
1998. Privatització de catalana de telecomunicacions
1998. Privatització del Centre Informàtic de la Generalitat (CIGESA)
"El Grupo Godó dispondrá de dos cadenas radiofónicas en catalán". Article Publicat a La Vanguardia, el 6 de maig de 1999
"El PSC pide que la Generalitat invierta en telecomunicaciones los ingresos por privatizaciones” Article publicat a La Vanguardia el dia 14 de novembre de 2000
El futur digital de la ràdio i la televisió. Parlament de Catalunya. VI Jornada Parlamentària sobre Mitjans de Comunicació Audiovisuals. Desembre de 2006
Conglomerats de comunicació al segle XXI: financiarització i dèficit democràtic

La Generalitat de Catalunya tancarà 2 dels 6 canals de TVC
Homs no aclareix quins canals desapareixeran
El Govern retalla el pressupost de la Corporació un 13,3% i tanca dos canals dels sis de TV3

El Grup Godó recapta els beneficis del seu suport a CiU
El grup Godó vol que Mas li regali el Canal 33 per cobrar els favors prestats
Mònica Terribas alerta d'interessos que tenen TV3 'en el punt de mira'

Terribas, sobre la retallada de TV3: "Aquest model de servei públic no és el meu"
Junqueras atribueix a 'la pugna pel control del sector audiovisual' la retallada de TVC
Terribas, faci de director
Basté denuncia que a TV3 hi ha "un grup de galtes que a la privada estarien al carrer"
El nou canal Esport 3 arrenca les seves emissions amb la cerimònia d'inauguració dels Special Olympics

TV3 HD ja emet la programació habitual de TV3 de manera simultània

Per què es trasllada el poder econòmic a orient?

L’evolució entre una societat de transició a societat informacional no és clara. Abans era necessari que es desenvolupés un teixit industrial perquè una societat evolucionés a millor, seguint la perspectiva occidental. La globalització i la crisi econòmica han canviat les regles del joc. I Europa no sap quin camí agafar. Els models d’evolució han canviat. Cal adaptar-se a les noves regles de joc.

Joaquim Roqué. 11-10-2011. Temps de lectura: 10 min

Nota de l'autor: Aquest article és un discerniment entre els diferents models de societats, informacional i de transició que defineix Manuel Castells. Per argumentar el meu discurs, les he exemplificat en casos que he cercat a partir dels documents i estudis que m'han aportat indicadors i informacions que he considerat necessàries per poder-ho fer objectivament i amb criteri fonamentat. Voldria apuntar que en l'actual context de crisi mundial, on l'evolució soci-econòmica i soci-política dels països d'arreu del món, em fan creure que aquests models potser ja comencen a no ser vigents, i si més no, sense dubte ja no són tant clars com fa un temps.

La vella Europa pateix una crisi financera que sacseja els mercats de deute, i les economies de la zona euro. Estats Units sembla que va perdent el seu lideratge hegemònic de la segona meitat de segle XX i principis del segle XXI. Els països amb economies emergents estan essent els principals manufacturadors de les noves tecnologies, Xina, Índia, Corea... Etc. Estan produint els aparells tecnològics que després es fan servir a tot el món. Marques com Samsung i LG, coreanes, Huawei, xinesa, per citar-ne algunes d'exemple, estan competint en productes de similars prestacions que els que han estat ideats i dissenyats a occident però produïts ja a països emergents, com poden ser els dispositius d'Apple (idea americana, principals manufactures a Xina), Nokia (idea finlandesa, amb fàbriques importants a Àsia, India i Xina i ) o Ericsson (idea sueca, amb fàbriques importants a Brasil ii ).

És a dir, la manufactura tecnològica ja s'ha traslladat als anomenats països emergents.

La població d'aquests països, també és la que més creix iii .

Els creixements en els mercats de les telecomunicacions, comunicacions i tecnologies de la informació més importants han estat en els darrers anys en aquests països. I el més significatiu, les tendències de futur en inversions i consums també ho seran, a causa de l'augment del seu poder econòmic, lligat a la manufactura, exportacions a països rics, i al creixement de la població autòctona, que tot i les condicions socials més precàries, cada cop -generalitzant- també augmenta la renda per capita, i per tant, el seu consum interior. Això es demostra i comprova en els diferents estudis complets que editen anualment iv organismes especialitzats en mercats com l'OCDE, Organisation for Economic Co-operation and Development, l'Organització per la cooperació econòmica i desenvolupament formada pels països més rics del món.

És a dir, a grans trets això significa que el diners, que el poder econòmic, s'està traslladant, mica, a en mica, i sembla que inexorablement d'occident a orient, amb el permís de Brasil i Argentina.

Exemple d'això és que l'actual major inversor del deute públic americà v és Xina.

Llavors de les variables que fan decidir i classificar una societat entre informacional i de transició que citen Castells i Himanen vi : tecnologia, economia, benestar social i valors, dues ja les estan assolint els països amb societats en transició.

La meva reflexió és la següent, si una economia no ha tingut models industrials tradicionals i ha passat a tenir una economia basada en models tecnològics altament avançats, i a més a més el poder econòmic es va concentrant, és evident que la pròpia societat autòctona també es transformarà lentament, com passa a Xina per exemple, on la seva gran massa de població està creixent en poder adquisitiu i les llibertats van avançant, tot i que molt tímidament i amb molts aspectes encara denunciables i reprovables pel que fa a la violació dels drets fonamentals de les persones, sobretot si es compara amb els països amb democràcies consolidades d'occident. Llavors si aquesta societat fa un salt d'aquesta manera, no podem parlar de societats en transició o informacionals estrictament.

En quin paper quedarà la societat informacional de Castells després que la crisi econòmica i l'evolució dels països emergents traslladi el poder econòmic definitivament? No entrarà en un període de transició? Millor dit, no estem ja a occident en un període de transició social que suposa la reducció de l'estat del benestar social i dels valors, justament les variables que defineixen la societat com informacional?

És clar que no tot és economia i informes econòmics. L'OCDE, vetlla pels seus membres, i bàsicament tota la documentació que genera, estudis i informes, van encarats a copsar la realitat dels països rics i en analitzar possibles prospectives de mercat i de nous negocis.
Cal cercar més amunt, vull dir en organitzacions encara més globals, per assolir més perspectiva.
El PNUD, Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament vii , és l'organisme mundial de les Nacions Unides en matèria de desenvolupament que promou el canvi i connecta als països amb els coneixements, l'experiència i els recursos necessaris per a ajudar als pobles a forjar una vida millor.
Aquest organisme té un indicador, diferent al del PIB, econòmic purament. L'indicador és el IDH, L'Index de Desenvolupament Humà. Aquest Índex es fa public des de fa quaranta anys, amb Informe sobre Desenvolupament Humà que publica cada any.

El primer Informe sobre Desenvolupament Humà va presentar el seu nou IDH i va analitzar les dècades anteriors d'indicadors del desenvolupament, arribant a la conclusió que “no existeix un vincle automàtic entre creixement econòmic i progrés humà”. La rigorosa revisió de les tendències a més llarg termini realitzada en l'Informe 2010, amb anàlisis retrospectives dels indicadors del IDH de la majoria dels països des de 1970, demostra que no existeix una correlació sistemàtica entre l'acompliment econòmic dels països i els seus assoliments en els àmbits de la salut i l'educació no vinculats a l'ingrés. En la publicació del darrer Informe sobre desenvolupament humà 2010 viii , hi ha unes observacions que han fet els una de les seves autores, Helen Clark:
“L'Informe indica que, en general, la gent és avui més sana, amb més diners i més educada que abans”, “Encara que no totes les tendències són positives, els països poden fer molt per a millorar la vida dels seus habitants fins i tot en condicions adverses. Malgrat això, això requereix de lideratge decidit i del compromís permanent de la comunitat internacional”.

L'autora principal, Jeni Klugman, revela una conclusió que coincideix amb la meva reflexió: “Els nostres resultats confirmen, amb noves dades i anàlisis, les dos arguments centrals plantejats des del començament en l'Informe sobre Desenvolupament Humà: el desenvolupament humà i el creixement econòmic són diferents i és possible assolir avanços substancials fins i tot sense creixement accelerat”,“També hem adquirit noves perspectives sobre els països amb millor acompliment i els diversos patrons que assumeix el progrés”.

L'Informe destaca als “10 països que més han avançat” en el IDH entre 135 països durant els últims 40 anys, llista que lidera Oman. En aquestes dècades, el país va invertir els ingressos obtinguts de la venda d'energia en educació i salut pública.

La regió que més ha avançat en el IDH des de 1970 és Àsia Oriental, liderada per Xina i Indonèsia. Els països àrabs també van assolir progressos considerables i vuit d'ells se situen entre els 20 líders mundials en millores en el IDH en aquest mateix període.

La llista es completa amb Xina, Nepal, Indonèsia, Aràbia Saudita, RDP Lao, Tunis, Corea del Sud, Algèria i El Marroc. Un aspecte notable és que Xina va ser l'únic país que va assolir aconseguir un lloc en aquesta llista degut exclusivament al seu acompliment econòmic, ja que les principals forces que van motivar els assoliments en el IDH van ser, en general, la salut i l'educació.
Per tant, és clar, que els països que estan agafant el poder econòmic i tecnològic també estan fent grans avanços contrastats en benestar social i valors. Com a país de Societat en transició trio Xina.

Globalització del mercat de les noves tecnologies

En aquesta gràfica del OECD Communications Outlook 2011 (consultar enllaç a la nota al peu final) es pot observar que els països de l'OCDE, en principi els més rics del món, presten molts més serveis en IT que el que fabriquen.

El país europeu que té l'equilibri més gran és Finlàndia. Per què? Per l'efecte de la producció de Nokia, tot i la seva expansió mundial, respecte els serveis que presten en IT a Finlàndia la producció de dispositius i tecnologia és molt gran. Aquest país és el que trio com a exemple de Societat Informacional.

 

	SOCIETAT INFORMACIONAL FINLÀNDIA	SOCIETAT EN TRANSICIÓ XINA
IDH (Índex de Desenvolupament Humà)	0,871 Posició 16 (de 169)	0,663 Posició 89 (de 169)

Comparativa entre el grau d'innovació de Finlàndia i Xina
OECD Science, Technology and Industry Outlook 2010: country profiles

Les següents gràfiques mostren amb un simple cop de vista la situació en els diferens àmbits en que es mesura el grau d'innovació d'un país.

Finlàndia: http://www.oecd.org/dataoecd/42/11/46664029.pdf

Xina: http://www.oecd.org/dataoecd/30/15/46663975.pdf

El grau d'innovació Finlandès és molt elevat que la mitja en quasi bé tots els aspectes.

El grau d'innovació de Xina és molt menys elevat en quasi bé tots els aspectes, en canvi, en titulats en enginyeria és molt més elevat del que caldria esperar i més alt que la mateixa Finlàndia. És a dir, la inversió en talent és excel·lent. Aquest és un dels indicadors més valuosos per considerar que una societat inverteix en el seu desenvolupament futur.

El punt negre xinès ix
La Xina d'avui demostra tenir les formes més avançades de control i censura de les TIC. Amb l'escalada de les quantitats de detenció i empresonament de periodistes xinesos, acusats d'espionatge i amenaces a la seguretat nacional, la Xina es posiciona com un obstacle ferm a la llibertat d'expressió en línia (RSF, 2006). L'acceptació de Google d'incloure en la seva versió xinesa de 20 dels motors de cerca més populars i la censura automàtica de paraules clau i llocs determinats com subversius per les autoritats xineses és una clara indicació per al món que el país no estava preparat per obrir-se a una major transparència.

Referències
i              El Pais – Reuters. 29/09/2011. Article, “Nokia cierra una fábrica en Rumanía y despide a 3.500 empleados”
http://www.elpais.com/articulo/economia/Nokia/cierra/fabrica/Rumania/despide/3500/empleados/elpepueco/20110929elpepueco_7/Tes
EFE – Helsinki. 29/09/2011. Article “Nokia cerrará una fábrica en Rumanía y despedirá a 3.500 empleados”
http://www.cincodias.com/articulo/empresas/nokia-cerrara-fabrica-rumania-despedira-3500-empleados/20110929cdscdsemp_3/

ii             Ericsson. 14/06/2011. Comunicat de premsa. “Ericsson amplía fábrica y aumenta su capacidad de producción en Brasil”
www.ericsson.com/res/region.../2011-06-13-ericsson-expands-es.pdf
iii             L'Anella – FINFACTS. Article, “Demographic outlook for the BRICs varies greatly; India's working-age population to rise by stunning 240m in 20 years compared with 10m in China”
http://www.finfacts.ie/irishfinancenews/article_1019143.shtml
http://www.anella.cat/web/portal/estudis-i-tendencies/-/custom_publisher/IwB4/26253946/Les-previsions-demografiques-pels-BRIC-varien-substancialment
iv            OECD Communications Outlook 2011. http://www.oecd.org/document/44/0,3746,en_2649_201185_43435308_1_1_1_1,00.html
Lectura online: http://www.keepeek.com/Digital-Asset-Management/oecd/science-and-technology/oecd-communications-outlook-2011_comms_outlook-2011-en
OECD Information Technology Outlook 2011
http://www.oecd.org/document/20/0,3746,en_2649_201185_41892820_1_1_1_1,00.html

v             Paul R. La Monica, assistant managing editor. 18-01-2011. China: The new landlord of the U.S .
http://money.cnn.com/2011/01/18/news/international/thebuzz/index.htm

vi            HERRERA, R.; GÓMEZ, M. Estructura de la Comunicació: una introducció. Barcelona: UOC, 2011. Mòdul didàctic 1, “D'on venim? De la revolució industrial a la revolució informacional”(A, E).

vii            PNUD.http://www.beta.undp.org/content/undp/es/home/operations/about_us.html
viii         ÍNDICE DE DESARROLLO HUMANO 2011. http://hdr.undp.org/es/informes/mundial/idh2011/
Descàrrega del document: http://www.undp.org/publications/hdr2010/es/HDR_2010_ES_Cuadro1.pdf
ix             Documents de Recerca del PNUD. Jean-Yves Hame Human Development Research Paper 2010/37 ICT4D and the Human Development and Capability Approach: The Potentials of Information and Communication Technology

Antaviana, molt més que una paraula inventada

És l'escola pública que m'ha ensenyat perquè la cultura i la llengua catalana són l'element vehicular essencial per la integració dels nouvinguts.

Antaviana és una paraula sorgida de la imaginació d'en Pere Calders. També és un és una obra de teatre musical de la companyia Dagoll Dagom, basada en textos del mateix Pere Calders i amb música i cançons de Jaume Sisa, que es va estrenar l'any 1978.

Però també és el nom d'una escola: el CEIP Antaviana, situat al Barri de Roquetes de Barcelona.
En aquest col·legi, el tant per cent de nens d'origens multiètnics és elevat però cap ètnia predomina sobre una altra. Nens gitanos -Roquetes és un barri on tradicionalment n'hi ha hagut una comunitat important-, xinesos, paquistanis, sudamericans, magrebins... Els nens amb cultura exclusivament catalana o espanyola es troben en lleugera minoria si ens fixem en les ràtios.

El meu fill, nascut a Kíev,  ha cursat sisè aquest any en aquest centre.

El passat dimecres 18 de maig a l'Ateneu Popular de Nou Barris s'hi va celebrar un esdeveniment molt especial: la representació del també musical de Dagoll Dagom, Mar i Cel, que és basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Els nens participants de les dues classes de sisè van representar una obra difícil, complexa, van recitar en català i cantar algunes de les cançons del mateix.

Mar i cel, és una obra que parla de les conseqüències de la intolerància entre cultures, i dels fets històrics que marcaren l'èxode dels moriscs al segle XVII de la península. La història d'amor impossible entre un pirata algerià i una cristiana arriba fins els nostres dies.

Tots aquests nens de diferents orígens -que és inevitable identificar-los amb aquells moriscos dels que parla l'obra- que a casa seva parlen la llengua de les seves famílies i provenen de cultures i religions diferents, van recitar i cantar en català, en la llengua i la cultura que els ha acollit. Un treball molt important dels nens, però encara més dels mestres del CEIP Antaviana i de l'equip directiu d'aquest centre que permet que els recursos humans que formen als nostres nens puguin posar en pràctica les accions educatives que els formen com persones.

La representació no es va fer en qualsevol lloc, sinó en un espai simbòlic i de referència  per la ciutat de  Barcelona, l'Ateneu de Nou Barris, una antiga fàbrica recuperada i gestionada per la ciutadania i gestionada per la Comissió del Bidó de Nou Barris.

La principal característica d'aquest lloc únic és que mitjançant l'acció cultural i artística es pot arribar a la transformació social. Un altre exemple de les múltiples activitats que es realitzen al centre és l'obertura de l'equipament a les escoles, en aquest cas el CEIP Antaviana.

Segurament tots aquests nens al patí parlem més castellà que català. Tanmateix, el paper que juga la immersió lingüística en la seva educació i la inclusió de l'elements culturals propis del país on els acull els cohesiona socialment. Els crítics amb aquesta política podrien dir que es podria fer la integració amb una política més encarada a potenciar la cultura més espanyola. Tanmateix, per exemple, un nen d'origen sud-americà, tot i parlar castellà, procedeix d'una altra cultura, i és percebut també com un estranger per la resta de la societat. La cultura catalana a  l'ensenyament és el lligam que integra a tots els nouvinguts, siguin de la cultura que siguin.

Estic orgullós que el meu fill vagi a una escola com aquesta, i que fets integradors i enriquidors com aquests siguin els que realment fan que Catalunya sigui la terra d'acollida que realment és.

En èpoques on partits polítics no vistos al nostre país com Plataforma per Catalunya guanyen espai i quan els discursos a favor de la xenofòbia creixen, encara hi ha una llum d'esperança per la convivència entre cultures i la integració dels nous catalans.

Un moment de la representació de la versió de Mar i Cel de l'Antaviana

Referències: 
Web del blog dels nens de sisè 
Web de l'Ateneu de Nou Barris
Web del CEIP Antaviana

La credibilitat de les xarxes socials i el moviment 15M

No fa massa temps, el mitjà amb major credibilitat i que aportava més confiança era la televisió. “Ho diuen a la tele”, “ho he vist per televisió”… Ara sembla que els mitjans de comunicació tradicionals estan manipulats pels lobbys de poder, i que realment hem de fer més cas és al hashtag, que s’ha convertit en trending topic del dia a Twitter que el que surt destacat a l’informatiu de Telecinco. Si se’n parla molt d’un tema és més veritat? 

Twitter, igual que la resta de xarxes socials, es barregen les vies de rebre la informació: Usuaris – l’audiència -, fonts originals, agències de notícies, periodistes i  també altres mitjans. Això vol dir que el coneixement rigorós (fonts originals i periodistes) es barreja amb el coneixement vulgar (audiència), i no només es barreja, sinó que està substituint el seu espai, amb un perill real de banalització i pèrdua de qualitat de la informació que rebem. És a dir, malentenem el concepte de participació ciutadana, donant més credibilitat al que passa pel carrer que al que opina l’expert*. 

És indiscutible el paper d’Internet com a instrument en la comunicació masses tanmateix pressuposem que és un mitjà de comunicació amb entitat pròpia. Que hagi canviat la manera d’informar-se no vol dir que no hi hagi manipulació, perquè cal  tenir present la concentració, integració i conglomeració de la propietat audiovisual, és a dir, un mateix grup empresarial té molts mitjans i molts canals per difondre el mateix i lligant-ho amb el que diu en el vídeo** (excel·lent) de José Luís Sampietro en l’anàlisi que fa del moviment 15M:  “Lo que llaman opinión pública es una opinión mediática, porque no es una opinión propia y reflexivo de la gente, es una opinión creada por la educación y por los medios, ambas cosas interesadas en lo que interesa al poder, porqué el poder controla la educación y controla los medios. Nada más. Al hacer mediática la opinión pública te has cargado la libertad de todo el público”.

Per altra banda, també em pregunto,  per què s’han reproduït i amplificat totes les revoltes àrabs, les acampades del 11M, Anonymous (en el cas Wikileaks) i molt poc el que ha passat a Islàndia?

Us recomano un enllaç sobre el cas Islandès***, on s’explica el que ha passat al país i el boicot informatiu. Comparativament el 15M és un joc de nens. A Islàndia, el poble ha fet dimitir a un govern en ple, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda, per causa de la seva mala política financera, i s'acaba de crear una assemblea popular per redactar una nova Constitució en la qual els ciutadans siguin els protagonistes, en lloc dels polítics.

També vull fer esment en detall al vídeo d’Eduard Punset ****  dirigint-se als acampats a Oviedo. Ell diu que “quan no tenim la resposta a una pregunta tendim a cercar conspiracions”, qui te la culpa de la crisi? Els polítics? Els bancs? El sistema? L’únic que tenim clar és que el poble no. Segur que no tenim ni una petita part de la culpa quan hem estat anys vivint per sobre de les nostres possibilitats i de les del planeta? Punset fa una brillant analogia entre el moviment dels indignats acampats amb la Ruta de la Seda, comenta que aquells comerciants intentaven unir Roma i Orient, on la gent compartia tot (coneixements, malalties, etc), i  que arrel d’aquells contactes amb el temps va néixer una nova civilització, una nova manera de pensar. El moviment del 15M intenta fer el mateix, obrir sinèrgies i rutes entre diferents llocs del món, per intercanviar pensaments.

La clau de l’èxit del moviment 15M, no és només les xarxes socials, sinó la independència que han sabut trobar dels partits polítics i altres organitzacions. Afegiria també que la necessitat d’expressar-se i de comunicar-se amb altres persones, tot i que sigui una actitud individual i personal, també ha influït. Moltes de les declaracions que he sentit dels participants m’han semblat reveladores. La meva percepció és que tot i ser una societat desenvolupada el nostre sistema sociopolític no té els mecanismes perquè la gent expressi la seva opinió lliurement. Tot i que el moviment resulti efímer, ja que si no s’entra al sistema no és possible canviar-lo. Qui sap, potser en comptes de no votar, o votar en blanc, la solució és crear un partit nou i que aquest canviï el sistema des dels mateixos organismes sociopolítics que el conformen.

Joaquim Roqué

Referències:

* Llibre. PUYAL I ORTIGA, Joaquim M. Aicnàlubma. Reflexions sobe la societat i els mitjans. Columna Edicions. Barcelona 2011

** Vídeo. Anàlisi de JOSÉ LUÍS SAMPIETRO del moviment 15M http://youtu.be/LOmh3jcV28g

*** Article. Las democracias degradadas de Occidente silencian la revolución cívica de Islandia

http://www.votoenblanco.com/Las-democracias-degradadas-de-Occidente-silencian-la-revolucion-civica-de-Islandia_a4122.html

**** Vídeo. Punset a los indignados: "Estáis iniciando una ruta nueva. No paréis"  http://youtu.be/FYReCuj6ksM

Ser o no ser

Avui veuré una pel·lícula que ja he vist altres vegades, segurament, dues o tres. Quan un fa temps que ha vist una pel·lícula, els cops que l'ha vist s'esborren en el temps, de la mateixa manera que la mateixa història. Ser o no ser, d'Ernst Lubitsch, va ser feta l'any 1942, en plena Segona Guerra Mundial.
Ha esdevingut el film de sàtira antinazi més brillant dels que jo he vist mai. A partir d'un grup de comediants i amb la representació de Hamlet, els membres de la companyia es veuen involucrats en l'espionatge i la resistència contra el Règim de Hitler. Tot en clau d'humor i amb el típic joc de portes dels millors vodevils. Em pregunto si realment haguessin fet el film després de saber l'abast real del nazisme. Tot i així, tan de bo hi haguessin més comèdies com aquesta per treure'ns del drama diari dels conflictes internacionals.
Avui, al Cinema Catalunya de Ribes de Freser, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, ens reunirem per veure el film, i comentar-lo mentre fem un sopar col·laboratiu. Ummm... Començarem bé aquest cap de setmana.

La tornada de Sopa de Cabra

Tot i que Sopa de Cabra forma part de la meva formació musical i en n'he ésset seguidor i en sóc. El meu parer és que darrera d'aquesta tornada hi ha una estratègia clara d'un retorn. No es pot dir tot alhora, si es volen tenir impactes comunicatius constants que alimentin el mite. Oi? El que no tinc clar els que els interessos que els mouen siguin purament nostàlgics, segurament també són econòmics, els comptes corrents baixen per tothom. Tornar en el millor moment dels grups de música de rock-pop català des d'aquells temps, és també un avís als que ara són a dalt de l'escenari movent masses. De totes maneres endavant, siguin quines siguin les raons. Però si us plau, manteniu el nivell musical i el que esperem de vosaltres. Si no esteu a l'alçada, i el vostre retorn no és sincer, els mateixos fans que us omplen el Sant Jordi us faran caure altre cop a l'oblit. I jo, tot i que esteu a la banda sonora de la meva vida, hi estaré d'acord.

Article a l'ARA del dia 1 d'abril de 2011 sobre un possible nou disc de Sopa de Cabra

Autoria de la imatge: Diari Ara. 1-04-2011

Què s'entén per "efecte papallona" en el context dels mitjans de comunicació?

Segons diu l’antic proverbi xinès que el poder de les ales d'una papallona es pot percebre a l'altra banda del món.  El moment històric en que vivim, existeix un caos social, ideològic i cultural. I com tot caos, és un sistema altament sensible als petits moviments, petites influències que poden canviar coses a nivell global. A més a més, el paper dels mitjans de comunicació està canviant, no només per la globalització, sinó pel paper que estant tenint les noves tecnologies i els serveis que si desenvolupen, com ara les xarxes socials. Al cercar els exemples d’aquest treball de reflexió, he cercat els que més m’han impactat dels darrers anys. En pràcticament tots els casos que citaré són fets que han ocorregut en un àmbit local, i que amb l’impacte que han tingut als mitjans de comunicació han esdevingut afers completament globals.

Les crisis sanitàries que esdevenen crisis alimentàries

És un tema recorrent als mitjans. Un dels aspectes més valorats en la societat actual és la salut i tot el referent amb la seguretat, o amb allò que pot influir en el benestar social.

A finals dels anys 80 la crisi de les vaques boges s’originà per un problema sanitari a granges angleses, la malaltia, estranya, que s’anomenava encefalopatia espongiforme, o síndrome de  Creutzfeldt-Jakob, anomenada popularment "mal de les vaques boges". Afectava als ovins i als bovins, però també es contagiava als humans pel consum de la carn d’animals malalts. Darrera el cas de granges infectades, també es va desentrellar, una xarxa de males praxis en la fabricació de pinsos per bovins, on s’utilitzaven carns de ovins també malalts, és a dir, s’alimentava animals herbívors amb pinsos d’origen carnívor. Les declaracions, les hipòtesis i els articles als diaris i mitjans de comunicació es van succeir de manera exponencial a tots els mitjans, i van aconseguir crear una atmosfera desconcertant. Tant que, a milers de quilòmetres de distància d’Anglaterra es va deixar de consumir carn de boví, afectant d’aquesta manera a l’economia de llocs on el consum de la carn en males condicions era pràcticament impossible.

Com una seqüela d’aquesta voràgine, a l'agost de 2004 van aparèixer casos de la grip aviària, també anomenada la grip del pollastre a Kampung Pasir, Kelantan, Malàisia. Dos pollastres portaven el H5N1. Com a conseqüència, Singapur va imposar una prohibició a tota importació de pollastres i altres productes avícoles. Similarment, la Unió Europea va prohibir els productes avícoles de Malàisia. Algunes fonts citen l’origen de la pandèmia a Xina. La gran afectació es concentrà al continent asiàtic, tanmateix, els mitjans de comunicació, de manera similar a la crisi de les vaques boges, s’ompliren de continguts del tema. Molt poques persones es van veure afectades, però la demanda de carn d’aviram a Catalunya va baixar, i també provocà una crisi econòmica al sector.

La tercera gran crisi sanitària l’hem viscuda fa poc. Popularment coneguda com la grip A, la pandèmia del virus de la grip A (H1N1). El grip A té l’origen en el virus de la grip que afectà a Espanya a principis del segle XX que causà una gran mortalitat, una evolució d’aquest virus, va persistir en els porcins. Una variant més violenta apareix a Nord-Amèrica a mitjans de 2009. Provocant morts, però no masses més que els morts que provoca la grip estacional que apareix cada any. La diàspora informativa a tots els mitjans del món, provocà una alarma en els governs i en els estaments sanitaris que efectuaren grans compres de medicaments per vacunar de manera massiva a la població. Tanmateix, en realitat no s’utilitzaren. Algunes veus afirmen que darrera de l’alarmisme en realitat hi havia els grans lobbys de la indústria farmacèutica, els grans beneficiats de la voràgine informativa. Els mitjans demostraren que realment no sabien reacciona cada nova crisi alarmista, ja que tornaven a tractar la crisi de torn com les seves predecessores, l’únic aspecte en que es va corregir en la manera de comunicar, fou que el nom en que s’anomenava a la pandèmia. Inicialment el nom fou, grip porcina, als mitjans europeus es transformà al nom de grip A. Aquest fet, que pot semblar insignificant, va protegir al sector del porcí, que no es va veure afectat per l’alarmisme social com en les altres crisis precedents.

Amb la irrupció de l’ús generalitzat de les xarxes socials, l’evolució de la cobertura informativa dels conflictes ha canviat radicalment en els darrers anys. El punt d’inflexió el marcaren les polèmiques eleccions a Iran de l’any 2009, aquestes eleccions amb sospites clares de manipulació dels resultats per part dels partidaris de Mahmud Ahmadinejad, provocà que la població iraniana descontenta amb el resultat expressés a través de les xarxes socials, primordialment per Twitter, el que passava realment al país. Informaven en temps real i sense interrupcions, penjant vídeos i fotografies de les protestes en directe. Hashtags com #IranElection i  #Iranvote es convertien en trending topics claus per identificar el discurs ciutadà, que de manera paral·lela informava al marge dels mitjans tradicionals. Els mitjans tradicionals oferien per primera vegada de manera massiva fotografies i vídeos gravats pels mateixos ciutadans. Però com s’originà tot? A partir d’iniciatives de persones individuals, les comptes de tuiters com @Change_for_Iran, @Tehranbureau, @IranRiggedElect o @ IranElection09 aconseguiren informar al món. Aquest ha estat un precedent importantíssim per l’efecte papallona més significatiu, des del meu punt de vista, que ha marcat els mitjans de comunicació  i tota la societat mundial en els darrers mesos.

Com la mort del venedor de fruita de Tunísia pot provocar un atac d’una coalició internacional integrada per països de la Lliga Àrab i Estats Units contra Gaddafi?

Un jove en atur tunisià anomenat Mohamed Bouazizi, de 26 anys que venia fruites i verdures per sobreviure, el dia 17 de desembre de 2010  es va ruixar amb gasolina i es va calar foc en protesta per la manca d'oportunitats al seu país. Bouazizi va morir a l'hospital el 5 de gener i, com a conseqüència, hi va haver una revolta popular que va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine Ben Ali (23 anys en el poder), i com a conseqüència el que havia passat a Tunísia, els països islàmics que tenen mandataris i règims autoritaris de característiques similars el prenen com exemple i el caos i les ganes de canvi s’escampen per tot el món com una diàspora. El primer en caure és Egipte, el país àrab amb més població i el que manté unes relacions cordials amb països occidentals, Israel o altres països de caire més islamista. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació no occidentals, com ara Al Jazzera (la televisió de Qatar) i Al Arabiya (televisió dels Emirats Àrabs), donen protagonisme als ciutadans que s’organitzen. Aquest és un aspecte nou que no havia ocorregut en els conflictes a la zona anteriorment. La veritat no només l’expliquen els mitjans occidentals i des del punt de vista occidental. Ara tenen veu els propis ciutadans i els mitjans de comunicació àrabs.

El que succeeix a la plaça de Tahrir del Caire, als carrers d'Alexandria i Suez és televisat a tot el món àrab per les cadenes via satèl lit i reenviat per desenes de milers de ciutadans a través de les xarxes socials. És una revolta global, instantània, visible i molt ben informada. La gent ha perdut la por. Sense por, la gent és imparable. Finalment després de dies de protestes cau el Règim de Mubarak. Les revoltes s’estenen a Algèria, Líbia , Bahrein, Iemen, Gaza, Jordània i el Líban. I també hi ha intents de manifestació a Xina, amb el que ja s’anomenen les revoltes de la Flor del Gessamí.

Els governs dels països àrabs i del Magreb, han vist com una amenaça aquests aixecaments, el rei de Marroc ha anunciat canvis oberturistes a la seva Constitució, tanmateix, el camaleònic Muammar el Gaddafi no va ser a temps de fer canvis convincents creïbles a la seva població. Tot i tancar l’accés a Internet no ha pogut frenar una protesta ciutadana, que a diferència d’Egipte, on l’exèrcit es va negar recolzar al govern, a Líbia, els militars, són en la seva gran part, mercenaris a sou, pagats pel Règim, que gaudeix de grans ingressos pels grans jaciments de materials combustibles d’alt interès pels governs occidentals. La temible repressió que ha exercit Muammar el Gaddafi cap a la seva pròpia població, i la poca transparència informativa, ha provocat que els mitjans de comunicació seguissin encara amb més insistència els fets, creant una marea d’opinió pública en contra d’ell mateix, i provocant un àtac organitzat dels principals exèrcits occidentals i dels principals països de la Lliga Àrab a partir d’una resolució de les Nacions Unides. La clau és la participació dels mateixos governs àrabs, que els interessa també donar símptomes de canvis perquè en els seus propis territoris no hi hagi aixecaments. Tot arrel de la immolació del jove tunisià per queixar-se de la seva precària situació.

Des d’occident, el concepte immolació, l’hem relacionat més amb el terrorisme que amb la lluita social. Aquest també és un canvi de concepte. Tot això tot just en dos mesos! Aquest cop la petita papallona va batre ben fort les ales. El cicló que ha provocat encara no ha acabat.

Em què em quedo, amb 2 presidents més humans o amb Xavi 550?

En només una setmana he pogut veure tres documentals que han girat al voltant d’una figura pública important pel meu país. TV3 en la graella de programació especial de Nadal, ha programat, segurament seguint l’ordre d'aparició que marca el protocol, tres documentals, els dos primers referents a dos presidents: un de com Artur Mas va viure les eleccions que l’han proclamat president de Catalunya i un altre sobre la campanya de Sandro Rosell. El tercer documental és dedicat a un esportista que està de celebració.

Pel que fa als primers, en ambdós casos, la feina de TV3 ha estat retratar al personatge en qüestió de prop. En la intimitat, en el dia a dia, amb els seus col·laboradors directes, en les hores en què es decidia el futur del futur president i els moments de reflexió posterior.

Tant Mas com Rosell, s’han vist apropats al poble i al soci, respectivament. Ara sembla que els coneixem més, que entenem més la seva persona, que, sense dubte, prestigien més la institució que presideixen davant la societat que els representa. És igual si els vam votar. És igual qui els va votar. Són persones, que darrera el tamís del documental, encara tenen més dret a ser al lloc on han arribat. Per democràcia, pel país, pel club, per què ens ho mereixem.

Tanmateix, hi ha coses que m’ha sorprès pel que fa al reportatge de Mas. El barber , quin personatge! La rutina diària saludable del president dels catalans –suposo que en aquest reportatge de tan a prop no podíem veure a Mas fent unes canyetes a la tasca del barri, o uns cubates al Luz de Gas... no quedaria bé una mica de disbauxa en aquests temps d’austeritat, és clar, és millor veure’l nedar, si, que fotent-se uns lingotazos d'alcohol- . El canvi de registre d’en Daniel Domenjó –espero que abandonis els refregits de telerealitat guionitzada per aquest tipus de programes, ets bo quan vols Daniel, fes-me cas-. I el no m’hauria de sorprendre és la presència al dinar familiar del diumenge de les eleccions que poden canviar la vida de Mas de l’oportunista Pilar Rahola, no m’hauria de sorprendre, però em sorprèn, em sorprèn... Sé del do de la ubiqüitat d’aquest animal mediàtic en el que s’ha convertit la Rahola - polemista professional exerceix a la perfecció el rol que li toca fer segons el mitjà on participa-. No és la mateixa Pilar Rahola la dels Matins del Cuní– la de la guerra dels sexes i la regatera de profunditat vertiginosa- , que la més reposada analista de portada del programa Júlia en la Onda vers Arcadi Espasa, de Júlia Otero, per les tardes a Onda Cero, o la explosiva defensora de la Catalunya oberta i altres causes perdudes (i mallerenga esvalotadora dels reaccionaris enclenxinats) de la Noria de Jordi González i Telecinco.

Pilar dinant amb Mas. És un xoc pels que no estem avesats als passadissos del Parlament, on els polítics dels diferents partits es fan en la més quotidiana normalitat com si res. L’ex fundadora del PI dinant amb el que serà el president per CiU a la mateixa taula familiar – no sé perquè ara em ve el cap allò de l’Aznar i que parlava català amb els seus amics a la intimitat, un dinar d'aquests és com tenia els amics d'Aznar a la intimitat? -.

Per treure un altre llibre de Mas cal estar a la cuina on es cuina el nou president, oi? Sra. Rahola? Qui millor que vostè per tenir el do de la ubiqüitat? L’admiro per la seves característiques cada cop més camaleòniques, a més d’enorgullir-se de la seva regatera –només faltaria! – i de la seva llengüa viperina –si us plau, no agafi la Diana de V com a referent
(la dolentíssima Jane Blader), ja que si un dia es tregués la màscara de làtex al costat del Cuní em vindria un cobriment !-

Que dir del documental del Sr. Rosell. Rosell, el mut. Rosell, el discret. Com serà recordat dintre d'uns anys?
En els moments on es qüestiona la seva política de comunicació, austera i parca en presència mediàtica als mitjans. Apareix aquest documental, de docu-realitat, en ple prime-time de TV3. Estava pactat abans del destastre comunicatiu de Pamplona en plena crisi de controladors aeris quan descansava amb la família? O bé va ser programat després? No se si ho sabré mai. Tanmateix, no resulta de ser curiós i coincidentment estratègic. En el documental s’analitza i s’entreveu l’estratègia de campanya, surt el seu cap de comunicació, el sofà aquest en el que s’asseia i els que el veien a veure en els seus mítings li preguntaven coses, de tu a tu, a prop, en un sofà d’estil tradicional – no se perquè em ve al cap el plató del mític programa de la mítica Mari Pau Huguet “Com a casa”, cal posar-se al nivell del que fa les preguntes i del que mira a través de la pantalla per entrar a la quotidianitat dels electors -. La família, és molt important per un barcelonista d’arrel mostrar al pare, amb el que es comparteixen, per descomptat, les aficions barcelonistes més autèntiques, sinó és així millor obviar la relació amb el progenitor en aquest producte comunicatiu per acostar-se al soci de primer ordre.

Sr. Rosell, espero que aquesta potent acció comunicativa sigui la primera gran acció que el faci rectificar. Encara està a temps. No m’agrada com a simpatitzant, no soci - però fill, germà, pare i nét de socis- com ha encarat els seus primers dies de mandat.

No se si la rumorologia que l’enemista amb Guardiola té fonament.

No se si hi ha algun intent de desgastar la figura de l’entrenador en el cas que vagin baldades. És clar que si el president calla –estic d’acord que el que teníem abans garlava massa- i les coses, esportivament, van bé, no passa res.
Però que passa si el president calla i les coses, esportivament, van malament? A qui es desgasta? Al Parallamps. Qui és el Parallamps? En Pep Guardiola, que actua d’escut humà a favor del president que no es vol cremar.

No se, Sr. Rosell, si aquesta ha estat l’estratègia que ha seguit. Però a mi m’ho sembla. Li demano que rectifiqui, que canviï. Que per sobre de qualsevol qüestió personal –si n’hi ha, que espero que no- miri el Barça i els interessos que tenim com a club. En Guardiola a té una plaça perpètua en les deïtats barcelonistes. I sento dir-li, però a vostè encara li falta camí. No el vull ofendre, simplement li falta temps per aconseguir-ho i aquest és un objectiu personal que només vostè sap.

Si vol arribar a ser-ho, tan de bo! Cal que protegeixi a en Guardiola de l’entorn –d’aquell “entorn” que fagocita als millors barcelonistes-, sinó la massa social, i també el maleït entorn el fagocitarà a vostè. Tots a una Sr. Rosell. Sigueu o no amics.

Tots dos documentals, o reportatges, no sabria com qualificar-los, posicionen a l’espectador en favor dels protagonistes. Crec que són dignes - tot i les meves perepunyetes observacions-, les necessitem com a massa social que som per animar-nos, per agafar confiança amb els líders que representaran els nostres colors, nacionals i esportius. Donem un marge de prova?

Presidents, teniu el meu marge. Com a ciutadà i com a barcelonista de sang.

Tot i això, he de dir que em quedo amb el tercer documental especial que ha emès TV3 aquests dies, del que no he parlat fins al moment. Del documental de Xavi Hernández. Xavi 550.

A diferència dels dos anteriors. Aquest personatge ja ha fet la feina. Ja ha demostrat qui és i que significa per l’entitat per qui ha treballat durant tants anys. No és un producte de comunicació per humanitzar al protagonista, tot i que hi contribueix. Sinó, que és un homenatge. A segurament, a una futura deïtat barcelonista, si no ho és ja.

Xavi, gaudeix del que et queda com a jugador, i no pateixis quan acabi la teva carrera, o et facin fora, com vas dir, ja que n’hi ha molts que t’esperem ja com a futur col•laborador del cos tècnic blaugrana, no dic d’entrenador, però si que el teu seny i la teva visió ens ajudi en el futur, quan la foscor torni, algun dia, lluny lluny enllà a Can Barça.

Ets un dels exemples del que hauria de ser tot barcelonista. Sr. Mas, Sr. Rosell, prenguin nota.


Joaquim Roqué Paret. 7 de gener de 2011

El miracle de ser pare

Una persona a la que aprecio ahir em va dir que la seva dona estava embarassada. Sempre quan un fill està a punt de trobar un pare sento un no se què que em fa pensar en la meva pròpia paternitat. Li volia escriure unes paraules de felicitació però he acabat escrivint alguna cosa més, em sembla, per això ho he posat al meu bloc.

He intentat imaginar-me moltes vegades que deu sentir un quan a una panxa que tens propera hi creix un nen que és fill teu, i que estiguis preparat o no, tal dia sortirà.

I que dir si fos la teva pròpia panxa la que creixés amb un cosa viva a dins... Però per sentir això només es pot ser dona. I és clar, al ser home, només m’ho puc plantejar. M’ho imagino, si... Però per molta empatia que hi posi no me’n puc fer la idea exacta. El cos de la dona es transforma. Els canvis són bestials. Tant físics, com hormonals, com d’emocions.

El meu procés de paternitat ha estat diferent perquè sóc pare adoptiu, i, a més a més, solter. El teu cos i la teva ment també pateixen canvis, però no són tant evidents i tant calculats. Adoptar vol dir que has de passar per un procés llarg i indeterminat en el que no saps mai quan arribarà el fill que vols. Saps que està creixent en algun lloc del món, i per algun designi diví, si tens sort, el seu camí i el teu es lligaran per sempre més. Quan, a on, amb qui i com, no ho saps, no ho saps fins que passa.

L’adopció té diverses desavantatges, com ara aquesta, la de no saber on creix el teu fill ni amb qui, però també té particularitats diferents. El primer de tots els processos kafkians on un s’exposa per voler tenir un fill adoptat és quan un organisme oficial t’ha “certificar com a idoni” per ser pare. Una cosa impensable quan es té un fill biològic. Us imagineu que una mena d’empresa concessionària de cotxes, tipus taller de l’ITV, ens avalués com a pares per tenir dret a circular pel món? Doncs una cosa així. Cal que tota una sèrie de paràmetres, més o menys lògics, estiguin dins d’un rang de dades previsibles que s’esperen dels pares ideals, i no sortir-se’n, sinó, s’acaba el somni abans de tancar els ulls i posar-se a dormir.

Dins d’aquest procés d’avaluació de la teva persona, hi ha una part també de sensibilització, d’agafar consciència del que significa ser pare.

Llavors, i ara, un cop passat tot el procés, vaig veure que seria “idoni” que tothom passés per aquest moment de reflexió, tant els que adopten com els que ho fan per via biològica.

Parar-se a pensar que significa ser pare, i sobretot, el que significa per un nen tenir un pare (el punt de vista és molt diferent) és molt enriquidor abans de fer front a aquest repte personal. Perquè de vegades, o quasi bé sempre, es tenen fills perquè toca, perquè convé, perquè ens fem grans, perquè tota la meva família n’ha tingut, perquè hem de ser com els altres, com els nostres amics, sobretot com els nostres amics -la pitjor pressió social-, i mil motius amb que ens pressionem externament abans de preguntar-nos el pot significar per nosaltres, pel nostre individu, i el que pot significar pel nen que ha d’arribar. Sobretot per ell. No pensem mai en el nen que ha de venir a les nostres vides abans de decidir tenir-lo. Hi pensem quan hem iniciat el procés.

Un home solter ho té encara més difícil. Socialment no és tant entès que la paternitat sorgeixi espontàniament en un home sense parella (dona o home). Però també té un punt a favor, molt gros, que poca gent hi para a pensar: que decideixes sol. No has de pactar amb ningú.

Durant el procés de certificació de la idoneïtat, els psicòlegs i assistents socials, es posen sobretot en les relacions existents entre el progenitors. És a dir, en les relacions de parella, ja que quasi bé sempre, la decisió de tenir fills no es pren a l'hora, cadascú té el seu moment vital. Un tira del carro, ell o ella -ell o ell, ella o ella... totes les versions de parelles que existeixen són desequilibrades generalment en aquesta qüestió-. Socialment... quasi sempre són elles, per molt que pesi dir-ho a un pare solter. El fet més habitual és que un membre de la parella tira del carro i l’altre accepta o es veu arrossegat als desitjos de l’altre.

Sigui com sigui, i sigui quina sigui la parella, i qui pren la decisió... Si en tens de parella... El resultat final, sigui via biològica o via adoptiva, el teu fill arriba i entra un dia a casa teva. I tu n'ets responsable.

És en aquest moment (un moment que dura mesos fins que te n’adones que és un llarg moment) quan te n’adones que: “clic”, s’ha creat un vincle entre tu i el teu fill. No és el dia que neix, o el dia que el coneixes, sol passar més temps fins que en prens consciència.

El moment del “clic” te n’adones que és el vincle més fort que podràs fer mai amb ningú. Ser pare és com un miracle.

Podràs canviar de parella (perquè deixes d’estimar a l’altra part, perquè trobes algú millor, perquè algú mor, perquè tens ganes de provar coses noves...), podràs fer amics, podràs perdre’n, canviaràs la feina de la teva vida pel teu projecte de futur, partiràs peres amb els teus socis d'empresa... etc. Però sempre, i per sempre, aquell nen o nena serà el teu fill. I això no hi ha res que ho canviï. Us imagineu que us poguéssiu divorciar dels vostres fills? A què és inconcebible? No es pot. A no ser que l’abandonis, l’estat se’n quedi la pàtria potestat, i hi hagi un pare adoptiu que demostri amb proves kafkianes que és millor que tu per cuidar-lo. Per sort, molts nens solen tenir una altra oportunitat per ser estimats i volguts.


No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets... (el tòpic de tots els tòpics que t’expliquen sempre, abans, superb de tu, et penses que ja ho saps, i no ho saps, però que arriba un dia que te n’adones que és veritat. Una veritat com la vida mateixa). Jo afegiria un final de frase al tòpic:

No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets, fins que ho entens i ho assumeixes vivint-ho en pròpia pell.


És curiós, però la relació amb els teus progenitors, o el que perceps d’ells, el dia que passa el moment del “clic”, és diferent. Te’ls mires amb uns altres ulls.

No em refereixo als esforços econòmics que han fet, sinó a un altre tipus de coses.

Qui se’n recorda del dia en que un va saber-se cordar les sabates? O tallar amb el ganivet la carn? O el dia en que et van treure el bolquer perquè ja no et feies pipi? Punyeta! Amb el que costa que el nano ho aprengui! I les coses que deixes de fer perquè ho facin! Com podem ser tant desagraïts amb els pares!

Quan un recorda moments feliços, recorda imatges concretes, generalment fets extraordinaris que van marcar la nostra tendre retina. El dia que vam anar en aquell parc d’atraccions, el dia que els pares es van disfressar amb nosaltres, el dia que vam anar a la platja, el dia que vaig jugar amb la meva mare a un joc que em va ensenyar... Ara se que d'aquests moments en diuen moments de “qualitat”. Però, resulta que aquest moments no són els que més eduquen (o no són els únics). El nostre cervell al fer-nos grans ha eliminat les escenes més educatives de la pel·lícula de la nostra vida.

Els pares donen sense esperar a rebre a canvi. Quan ho reben, si ho reben, és quan són vells, i sense dubte és d’una altra manera. Jo se que als meus pares no tornaré tots els moments que ells han invertit en la meva educació. És impossible.

Per a mi, és el millor que he fet a la vida. Se que sóc un pare imperfecte, molt. Sóc massa estricte, massa dur, segurament amb ell. Ser pare i mare a l’hora també té els seus inconvenients. No em sento culpable, però estic convençut que ho compenso, o ho almenys sóc conscient que ho intento. Al marge de tots els hàbits que necessiten aprendre d’un, desagraïts, moltes vegades, ho compenso amb moments de qualitat amb ell. Que també poden ser ajudar a fer els deures, un dibuix... Però també veure la tele o una pel·lícula del Doraemon, el gat Còsmic, o menjar-se un bol de greixoses crispetes tombats al sofà (cal dosificar-ho, però sinó rebentarem tots plegats!).


Fa un temps, el Carles Capdevila, el que ara és el director del diari ARA, va fer un programa de televisió. QUI ELS VA PARIR! de TV3 Buscaven un pare solter per participar-hi. Les redactores necessitaven trobar espècimens de cada una de les tipologies de famílies que existeixen al nostre país. En van trobar, tot i que llavors vivia en un petit poblet de la Catalunya francesa, i en van convèncer per participar. Quan en vaig veure muntat en les entrevistes enllaunades que feien a totes les famílies per la tele em vaig adonar que tots estem igual. Pobres pares...

Res, que l’aventura encara no ha acabat... tot just té onze anys.

Com em deia una amiga meva que treballa en una llar d’infants que és molt sàvia: “Tranquil el dia que arribi el nen, ja et posarà els horaris i sabràs que has de fer”. Així ha set Lourdes. Tenies tota la raó.

Joaquim Roqué

Wikileaks i els budells que digereixen la informació

El fenomen Wikileaks ha sacsejat els fonaments de la diplomàcia internacional, però també de la manera d’accedir a la informació que pot ser notícia i el paper que han de tenir els mitjans de comunicació. Tot a partir d’ara serà diferent. Ni les diplomàcies es comunicaran de la mateixa manera entre sí. Ni les fonts d’informació d’on beuen els mitjans es seleccionaran de la mateixa manera. Ni els mitjans tindran el mateix paper que abans. Aquest post és una reflexió sobre tot plegat.

Circumstàncies prèvies

Què és Wikileaks, i com funciona? 
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.

Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.

Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web.  Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.

Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.

Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.

Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.

En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia,  però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts  publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?

Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.


Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.

Per què les informacions de  Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país.  Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.


Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks

La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.

Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.

Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.

De tots els punts de vista  possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.

Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.

Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?

El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.

Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions?  No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.

Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels  humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint,  que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.

Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?

El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.

El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font.  Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?

De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?

Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.

Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.

Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui,  ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?

Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.

Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.


Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.

Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.

El negoci del petroli per sobre dels premis Nobel

Una cosa són els Nobel, la cadira buida del dissident xinès Liu Xiaobo  i l'altra els negocis entre els dos països. 
Després de veure les imatges de lliurament dels Premis Nobel, la cadira buida, els aplaudiments dels assistents i el ressò que ha tingut als mitjans, vaig creure que realment hi havia un sentit a la crítica que es feia des de l'organització a Xina pel fet que no es deixés assistir a Liu Xiaobo ni a ningú dels seus familiars a recollir el premi.
Aquell mateix dia, però, Xina va signar un acord comercial molt important amb Noruega. Podríem dir que els negocis empresarials van al marge de les decisions polítiques. Però quan parlem que les dues empreses són de propietat estatal, la cosa canvia. 
Statoil, és una empresa noruega amb una part important de participació estatal i CNNOC és Corporació Nacional de Petroli Submarí de Xina.
Per una banda es fa una cerimònia pomposa i escenificada amb la que es critica l'actitud de Xina, i el fet que pressionés als seus aliats a no assistir a la Cerimònia (Cuba, Veneçuela, etc), però per altra banda es signa un acord multimilionari en explotació petrolífera per ambdós països.
Cal recordar que qui atorga i lliura els Premis Nobel és el rei de Noruega, i per tant, la màxima representació de l'estat.
Per què aquesta doble moral?  Cal tenir content al gegant asiàtic escenificant una estiradeta d'orelles però quan en realitat, per darrera, s'arriben acords amb ell, justament el mateix dia?
Com a mínim es podia haver fet un altra dia deixant espai a la reflexió post premis.
M'indigna profundament aquesta manera de fer d'occident.  
Publicat avui 13-12-10 a La Vanguardia 
China firma un contrato petrolífero con Noruega el mismo día de Nobel Paz

Joaquim Roqué Paret 

Només surten els que tenen escons

Ja està, ja tenim els resultats. Mas guanya, daltavall d'Esquerra i del PSC. PP puja i Ciutadans i Iniciativa Verds es mantenen. Tot bastant previsible -segons el que deien les enquestes-

Quina és la notícia? Doncs que un partit sense recolzament mediàtic ha entrat al Parlament, SI. En Laporta ha aconseguit suports. Però perquè ha entrat? Doncs em fa l'efecte que era el més mediàtic dels no parlamentaris. El que ha tingut més presència als mitjans abans de les eleccions per ser qui era, el expresident del Barça.

Com un país que s'enorgulleix de democràtic no dóna veu a les noves propostes polítiques?

Què no estan prou madures per ser sentides? Quina por tenen els partits i lobbys de poder associats als nous partits?

Em fa l'efecte que a part els marcs de regulació que normativitzen els segons i l'ordre de cada partit en les televisions públiques hi ha més interessos sobre la taula.

Com s'explica que aquests partits, ni motls dels actes de campanya que han dut a terme han estat presents tampoc en els mitjans de comunicació privats?

A TV3 no han existit, tret d'algun tractament anecdòtic.

Tot sembla part d'un club selecte, on per entrar, cal haver fet abans una carrera de fons i aliar-te amb els que estan a dins.

Observatori de l'ètica dels mitjans de comunicació

Entre diferents persones que estem estudiant a la UOC estem fent durant un parell de mesos una observació de l'ètica que apliquen les televisions de l'estat alhora de realitzar els seus programes.

Us el recomano, ja que és una visió crítica del que s'està emetent actualment,

http://eticauoc.wordpress.com/

El paper dels mitjans amb el conflicte del Sàhara Occidental

Cada dia que passa, cada dia que cada cop entenc menys el bloqueig informatiu del que està passant al Sàhara Occidental. Els mitjans no poden informar del que passa, i això fa que es busquin la vida per trobar imatges del que suposadament està passant.

Testimonis amb connexions per telèfon mòbil a cooperants amenaçats, entrevistes amb persones del país, cròniques dels periodistes expulsats, multitud d'imatges i vídeos de baixa qualitat que han estat penjats a Internet amb imatges de violència i repressions...

No se n'adona el govern de Marroc, que quan més bloqueji l'accés als mitjans més grossa es fa la dimensió del conflicte.

El govern espanyol no està en condicions de poder decidir. Per seguretat exterior, per política, per evitar fer analògies amb nacionalitats de l'estat que puguin identificar-se amb el Sàhara, pels bancs de pescadors que feinegen a Marroc, perquè Marroc és un suposat aliat per evitar l'establiment del fonamentalisme d'Al Quaeda.... Mil excuses que ben explicades poder arribar a semblar que el que està passant és justificable.

Però no ho és, de cap manera.

La societat civil espanyola i la catalana està indignada, perquè la vinculació amb la cooperació amb els saharauis fa molt temps que dura.

Els mitjans col·laboraran amb mantenir la tensió informativa mentres no obtinguin el que la societat requereix.

El govern de Marroc denuncia que els mitjans han actuat amb mala fe. I que han emès imatges que han estat obtingudes del conflicte de Palestina i són antigues. Acusen als mitjans que com que necessitaven il·lustrar una imatge que no tenien han acceptat emetre vídeos de dubtosa font.

Algunes fonts indiquen que el govern del Marroc està netejant-se la imatge contrarrestant els seus principals detractors, els mitjans de comunicació espanyols.

Els codis deontològics que autoregulen els mitjans han d'aplicar-se sempre. sigui quina sigui la necessitat d'informació. Qui no recorda la imatge de l'ocell tacat de petroli a la Guerra del Golf?

No podem permetre que la informació- contrainformació ens desviï del veritable fet informatiu.

La vulneració dels drets humans i nacionals del poble saharaui.

http://www.3cat24.cat/noticia/938726/mon/Rumors-del-Sahara

ARA. És un moment il·lusionant quan neix un nou mitjà de comunicació

Els mitjans de comunicació massa sovint es veuen influenciats pels lobbys, pels governs o per les exigències de rendiment econòmic que imposen les audiències. Trobo a faltar criteri informatiu, independència, rigor i opinió amb criteri fonamentat en pràcticament tots els mitjans de comunicació que m'envolten.

Des de fa molt de temps em sento orfe de referents, sentiment segurament accentuat pels estudis de Comunicació Audiovisual que estic cursant i la meva feina com a gestor i editor de continguts del mitjà de comunicació públic que m'encarrego de dinamitzar.

L'única manera que tinc per informar-me és seguir els diferents mitjans (ràdio, premsa, tv , web i xarxes socials) que tinc a l'abast per destriar de tots els missatges la veritat de les notícies que han passat.

Sóc crític amb el país que hem construït,  sento que hem perdut una oportunitat mirant-nos el melic . Estic molt decebut en com la política ve determinada més pels estudis de mercat i d'opinió en comptes de les propostes de lideratge per canviar el que no funciona de la societat, i per tant, també es veuen influenciades les línies editorials dels mitjans públics, que haurien de ser els que vetllin per aquesta independència quan les empreses de comunicació valoren més els beneficis econòmics que la funció social que també realitzen.

Alguns dels meus referents periodístics inicien aquesta aventura que es diu ARA. Espero amb ganes aquest naixement d'un mitjà de comunicació. És un moment  il·lusionant quan neix un nou mitjà. Potser és utòpic, però és una nova oportunitat per canviar les coses.

Aquí deixo l'enllaç a la presentació que es va fer al Palau de la Música, el diari surt el dia de les eleccions catalanes, tota una declaració d'intencions:

Segueixo indignat pel que està passant al Sàhara Occidental

Sembla mentida que quan els conflictes són a països propers els governs europeus moderen les seves posicions.

Espanya no es mulla. Pesa més l'interès econòmic amb Marroc, que el fet que no pot afavorir un referèndum per la independència d'una realitat nacional dins d'un altre estat, com ara passa amb al Sàhara, de la mateixa manera que no ha reconegut Kosovo com a estat independent. Aquesta actitud és coherent amb la política centralista que manté amb les nacions que formen l'estat espanyol.

El govern de Zapatero té por de desestabilitzar l'estat afavorint aquests pobres pobles que miren de sobreviure dins d'estats que no vetllen pels seus drets humans?

És clar, que a política exterior d'un estat no hauria d'estar condicionada a la política interior.

Catalunya, per sort, no té la situació del Sàhara Occidental, en la nostra nació com a mínim els drets humans estan bastant garantits, no els drets com a nació. Però en la balança dels drets fonamentals estan en un segon terme.

Estic indignat per aquesta situació,

http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/20101109/polisario-denuncia-muerte-saharauis/585875.shtml

Rodalies BCN-Puigcerdà, la R3 encara és una vergonya

El dia de la Mercè, vaig decidir agafar el tren cap a Puigcerdà.

Em vaig trobar amb una sorpresa que va fer decidir escriure sobre la línia de Rodalies R3.

El mediàtic tren semi-directe a Puigcerdà no va passar. A l’atenció al client m’han dit que hi havia rètols a les taquilles pel matí, però jo el els vaig veure, tot s’ha de dir.

Perquè si era dia feiner a la major part de Catalunya i a l’horari de mà diu que circula els dies feiners? Doncs perquè a Barcelona era festa local. Ai, Mercè, Mercè...

Però no importa si els de Vic, Ripoll o Puigcerdà treballen. Fantàstic! Una altra prova que les millores a la línia de Puigcerdà-Ribes-Ripoll-Vic-Barcelona són més pensades de cares a la galeria mediàtica que per donar un servei al territori.

Després de molts anys aguantant les obres, els talls de vies, els trajectes interminables d’autobusos alternatius per la Collada de Toses... la durada del tren no s’ha reduït significativament.

Renfe és una competència que ha assumit la Generalitat. Però les primeres mesures de millora només han estat comunicatives i propagandístiques. No serà que arriben les eleccions?

Ara faig memòria dels fets que expliquen que les coses en aquesta línia, tot i les lleugeres millores, no han anat ni van com haurien d’anar.

Primer. Una rosa és una rosa tot i que arribis tard. Dia de Sant Jordi. Els viatgers matiners arriben a Barcelona Sant Andreu Arenal amb un lleuger retard, és suportable perquè és menor de deu minuts, però el somriure del matí ja comença a desdibuixar-se perquè els records dels pitjors dies de RENFE venen inevitablement a la memòria. La benvinguda al vestíbul de l’estació és sorprenent. Unes formoses hostesses de congressos, vestides elegantment amb vestit – jaqueta fosc complementat amb un mocador de coll de color taronja –el nou color corporatiu de Rodalies Catalunya, la marca d’imatge que fa que RENFE sigui més catalana que mai- ens esperen amb unes roses maquíssimes del mateix color taronja amb una etiqueta “R. Rodalies de Catalunya”. No se si cal dir que les roses taronges són més cares que les vermelles, és que en temps de reducció pressupostària tot s’ha de tenir en compte. Les donen als viatgers. Aquests es senten més catalans que mai. Per dos motius, per la rosa i perquè el seu tren arriba tard. Però a resignar-se. Més val arribar tard amb una rosa que sense.

Segon. L’accés a l’estació és més difícil pels que tenen la destinació més llunyana. Per a una persona que va a treballar cada dia i que vol contribuir a la reducció de l’escalfament global utilitzant el tren comptes del cotxe no és només important que els trens vagin sent cada cop més eficients i ràpids, sinó que l’accés a l’estació i la compra del bitllet sigui àgil. Les màquines expenedores, inexplicablement, no serveixen bitllets de les poblacions que passen de Vic en amunt. Ripoll, Sant Quirze de Besora, Campdevànol, Ribes... És a dir, si arribes just de temps a l’estació tren tens molts números de no agafar el tren perquè has de fer la cua de taquilla per comprar el teu bitllet. No som una línia de rodalies com les de les altres? Si és així perquè no s’unifiquen els criteris de venda de bitllets, tant costa informàticament programar les altres estacions als terminals automàtics de venda? Si preguntes el perquè a atenció al client et diuen que és perquè aquestes estacions no es troben a les maquines expenedores perquè són de mitja distància. No som Rodalies Catalunya? En que quedem?

A causa d’això el temps per accedir al tren que destina al viatge una persona que viu més lluny que els altres ha de ser superior que el de les persones que viuen més a prop.

Tercer. Rodalies no és mitja distància, no ens feu combregar amb rodes de molí. Els trens antics, tot i ser més vells, eren més còmodes pels que viatgem més lluny. Tenien seients tous i adaptables a la majoria d’ergonomies corporals. No cal mitificar-los, però es troben a faltar i això és mal senyal, molt mal senyal. Els trens actuals no tenen les plataformes i tancament d’interiors que donaven accés a les portes per pujar i baixar a les estacions i que impedien deixar passar el fred gelat de l’hivern. Cada cop que s’obre la porta a La Molina, Urtx, Ribes... quan les temperatures es troben per sota zero a la majoria de dies de l’hivern, glacen fins al darrer passatger del vagó, cosa que obliga a anar abrigat a dins del tren tot i la climatització. Cal recordar que la línia fa el trajecte dels Pirineus a Barcelona. De pràcticament 1500 metres d’alçària a pràcticament zero metres. Té sentit un vagó tipus “metro” a alta alçada i llarg recorregut? Algun dels directius que decideixen quins són els trens que cobreixen la línia han agafat els trens en tot el seu trajecte en el mig més cru de l’hivern durant diversos dies seguits? Saben que és tenir el cul més pla d’una post de planxar al cap de tres hores de viatge d’anar i tres de tornar? El dolor de coxis dura més d’una hora.

Quart. El planejament de les infraestructures a principis del segle XX era més valent i agosarat que l’actual. Quan es va construir la línia de Puigcerdà va provocar una gran millora de temps en el trajecte. Va ser un fet extraordinari pels pobles on el tren va tenir la sort de tenir estació. El transport per carretera era pràcticament inexistent i també cal dir que les carreteres eren estretes i amb moltes deficiències. El transport per tren era d’una tecnologia més avançada que el transport per carretera. L’arribada del tren suposà construir túnels avançats com el túnel del cargol, a prop de Toses, on el tren surt pel mateix punt on entra però uns metres més amunt en altitud, donant una corba de 360º, salvant un desnivell considerable. Ara, en temps on l’autovia de la C-17 arribarà a Ripoll i es planeja el Túnel de Toses ningú pensa amb el tren, ni en el desboblament de la línia, ni en un nou traçat d’enginyeria avançada que donés més velocitat. Perquè no es pensa un trajecte millor a la Collada de Toses aprofitant la futura construcció del Túnel de Toses? És massa car per la població a la que donarà servei? La població d’un territori són vots. No es pot invertir tant. No els hi toca per població. Cap polític s’atrevirà a admetre-ho però els que hem viscut a muntanya és així.

Actualment, la reducció més considerable de temps que triga el tren en fer el trajecte complert no s’ha degut a la millora la maquinària mòbil, les vies i les catenàries, sinó perquè para a la meitat d’estacions que parava fa cinquanta anys. Estacions que s’han tancat perquè les poblacions on parava han reduït la població per concentrar-se a les grans ciutats, on hi ha la feina. Què hagués passat si haguessin tingut un tren ràpid i eficient fa trenta anys? Doncs que probablement el nostre territori seria més equilibrat, menys centralista i on la població es mouria més pel territori. Aquest fet és completament contrastable i verificable consultant els horaris antics.

Cinquè. Val més gastar en inversions que en comunicació corporativa. Cal gastar en fer, no en dir el que es farà. Sembla que l’opinió pública, els estudis de mercat i les enquestes tinguin més importància que la realitat. Ja tenim els trens decorats per fora amb la R de Rodalies Catalunya. Vinils espectaculars cobreixen els vagons. I també els triptics, web, banderoles... amb tota la imatge ben dissenyada i adaptada. Però les estacions i els trens segueixen igual. A Catalunya en sabem molt d’això. Cal recordar que en plena polèmica de les matrícules CAT, on el govern d’Aznar va decretar canviar totes les matrícules per directiva europea però no tingué en compte les sensibilitats territorials. El govern de Pujol, per rebequeria determinà canviar la nomenclatura de les carreteres on tenia competència. Que en el sub-text de la decisió deia a Madrid: “si vosaltres canvieu les matricules i Catalunya no es veu representada a la xapa de tots els cotxes, nosaltres canviarem el nom de les nostres carreteres, i seran més catalanes que mai”. Una decisió molt important i molt efectiva (també molt cara, però això no calia dir-ho). La C-17 (C de Catalunya), es deia N-152 (N de Nacional, no N de Nacionalitat) , però tenia exactament el mateix traçat i els mateixos punts negres que abans de canvi.

He viscut a la Cerdanya i al Ripollès per feina durant els darrers onze anys. Un treballador autònom com jo -dir freelance queda més professional i lliberal, i també més snob, però, no ens enganyem, és el mateix – ha de moure’s pel territori per cercar els clients que fan que un es guanyi la vida.

Ara que el major volum de feina es troba a Barcelona no he pogut mantenir el fet de viure a muntanya. Les distàncies són massa llargues i el transport públic no respon a les expectatives que s’esperen d’un país, on políticament s’aposta per la mobilitat, per l’ecologia i per la reducció dels consums energètics.

He hagut de traslladar-me a ciutat, jo i la meva família.

D’aquesta manera l’interior del país és una mica més despoblat que abans.

RENFE, el tren de la meva vida.

Perdó, volia dir Rodalies Catalunya (es que encara no ho tinc del tot assumit)