Una persona a la que aprecio ahir em va dir que la seva dona estava embarassada. Sempre quan un fill està a punt de trobar un pare sento un no se què que em fa pensar en la meva pròpia paternitat. Li volia escriure unes paraules de felicitació però he acabat escrivint alguna cosa més, em sembla, per això ho he posat al meu bloc.
He intentat imaginar-me moltes vegades que deu sentir un quan a una panxa que tens propera hi creix un nen que és fill teu, i que estiguis preparat o no, tal dia sortirà.
I que dir si fos la teva pròpia panxa la que creixés amb un cosa viva a dins... Però per sentir això només es pot ser dona. I és clar, al ser home, només m’ho puc plantejar. M’ho imagino, si... Però per molta empatia que hi posi no me’n puc fer la idea exacta. El cos de la dona es transforma. Els canvis són bestials. Tant físics, com hormonals, com d’emocions.
El meu procés de paternitat ha estat diferent perquè sóc pare adoptiu, i, a més a més, solter. El teu cos i la teva ment també pateixen canvis, però no són tant evidents i tant calculats. Adoptar vol dir que has de passar per un procés llarg i indeterminat en el que no saps mai quan arribarà el fill que vols. Saps que està creixent en algun lloc del món, i per algun designi diví, si tens sort, el seu camí i el teu es lligaran per sempre més. Quan, a on, amb qui i com, no ho saps, no ho saps fins que passa.
L’adopció té diverses desavantatges, com ara aquesta, la de no saber on creix el teu fill ni amb qui, però també té particularitats diferents. El primer de tots els processos kafkians on un s’exposa per voler tenir un fill adoptat és quan un organisme oficial t’ha “certificar com a idoni” per ser pare. Una cosa impensable quan es té un fill biològic. Us imagineu que una mena d’empresa concessionària de cotxes, tipus taller de l’ITV, ens avalués com a pares per tenir dret a circular pel món? Doncs una cosa així. Cal que tota una sèrie de paràmetres, més o menys lògics, estiguin dins d’un rang de dades previsibles que s’esperen dels pares ideals, i no sortir-se’n, sinó, s’acaba el somni abans de tancar els ulls i posar-se a dormir.
Dins d’aquest procés d’avaluació de la teva persona, hi ha una part també de sensibilització, d’agafar consciència del que significa ser pare.
Llavors, i ara, un cop passat tot el procés, vaig veure que seria “idoni” que tothom passés per aquest moment de reflexió, tant els que adopten com els que ho fan per via biològica.
Parar-se a pensar que significa ser pare, i sobretot, el que significa per un nen tenir un pare (el punt de vista és molt diferent) és molt enriquidor abans de fer front a aquest repte personal. Perquè de vegades, o quasi bé sempre, es tenen fills perquè toca, perquè convé, perquè ens fem grans, perquè tota la meva família n’ha tingut, perquè hem de ser com els altres, com els nostres amics, sobretot com els nostres amics -la pitjor pressió social-, i mil motius amb que ens pressionem externament abans de preguntar-nos el pot significar per nosaltres, pel nostre individu, i el que pot significar pel nen que ha d’arribar. Sobretot per ell. No pensem mai en el nen que ha de venir a les nostres vides abans de decidir tenir-lo. Hi pensem quan hem iniciat el procés.
Un home solter ho té encara més difícil. Socialment no és tant entès que la paternitat sorgeixi espontàniament en un home sense parella (dona o home). Però també té un punt a favor, molt gros, que poca gent hi para a pensar: que decideixes sol. No has de pactar amb ningú.
Durant el procés de certificació de la idoneïtat, els psicòlegs i assistents socials, es posen sobretot en les relacions existents entre el progenitors. És a dir, en les relacions de parella, ja que quasi bé sempre, la decisió de tenir fills no es pren a l'hora, cadascú té el seu moment vital. Un tira del carro, ell o ella -ell o ell, ella o ella... totes les versions de parelles que existeixen són desequilibrades generalment en aquesta qüestió-. Socialment... quasi sempre són elles, per molt que pesi dir-ho a un pare solter. El fet més habitual és que un membre de la parella tira del carro i l’altre accepta o es veu arrossegat als desitjos de l’altre.
Sigui com sigui, i sigui quina sigui la parella, i qui pren la decisió... Si en tens de parella... El resultat final, sigui via biològica o via adoptiva, el teu fill arriba i entra un dia a casa teva. I tu n'ets responsable.
És en aquest moment (un moment que dura mesos fins que te n’adones que és un llarg moment) quan te n’adones que: “clic”, s’ha creat un vincle entre tu i el teu fill. No és el dia que neix, o el dia que el coneixes, sol passar més temps fins que en prens consciència.
El moment del “clic” te n’adones que és el vincle més fort que podràs fer mai amb ningú. Ser pare és com un miracle.
Podràs canviar de parella (perquè deixes d’estimar a l’altra part, perquè trobes algú millor, perquè algú mor, perquè tens ganes de provar coses noves...), podràs fer amics, podràs perdre’n, canviaràs la feina de la teva vida pel teu projecte de futur, partiràs peres amb els teus socis d'empresa... etc. Però sempre, i per sempre, aquell nen o nena serà el teu fill. I això no hi ha res que ho canviï. Us imagineu que us poguéssiu divorciar dels vostres fills? A què és inconcebible? No es pot. A no ser que l’abandonis, l’estat se’n quedi la pàtria potestat, i hi hagi un pare adoptiu que demostri amb proves kafkianes que és millor que tu per cuidar-lo. Per sort, molts nens solen tenir una altra oportunitat per ser estimats i volguts.
No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets... (el tòpic de tots els tòpics que t’expliquen sempre, abans, superb de tu, et penses que ja ho saps, i no ho saps, però que arriba un dia que te n’adones que és veritat. Una veritat com la vida mateixa). Jo afegiria un final de frase al tòpic:
No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets, fins que ho entens i ho assumeixes vivint-ho en pròpia pell.
És curiós, però la relació amb els teus progenitors, o el que perceps d’ells, el dia que passa el moment del “clic”, és diferent. Te’ls mires amb uns altres ulls.
No em refereixo als esforços econòmics que han fet, sinó a un altre tipus de coses.
Qui se’n recorda del dia en que un va saber-se cordar les sabates? O tallar amb el ganivet la carn? O el dia en que et van treure el bolquer perquè ja no et feies pipi? Punyeta! Amb el que costa que el nano ho aprengui! I les coses que deixes de fer perquè ho facin! Com podem ser tant desagraïts amb els pares!
Quan un recorda moments feliços, recorda imatges concretes, generalment fets extraordinaris que van marcar la nostra tendre retina. El dia que vam anar en aquell parc d’atraccions, el dia que els pares es van disfressar amb nosaltres, el dia que vam anar a la platja, el dia que vaig jugar amb la meva mare a un joc que em va ensenyar... Ara se que d'aquests moments en diuen moments de “qualitat”. Però, resulta que aquest moments no són els que més eduquen (o no són els únics). El nostre cervell al fer-nos grans ha eliminat les escenes més educatives de la pel·lícula de la nostra vida.
Els pares donen sense esperar a rebre a canvi. Quan ho reben, si ho reben, és quan són vells, i sense dubte és d’una altra manera. Jo se que als meus pares no tornaré tots els moments que ells han invertit en la meva educació. És impossible.
Per a mi, és el millor que he fet a la vida. Se que sóc un pare imperfecte, molt. Sóc massa estricte, massa dur, segurament amb ell. Ser pare i mare a l’hora també té els seus inconvenients. No em sento culpable, però estic convençut que ho compenso, o ho almenys sóc conscient que ho intento. Al marge de tots els hàbits que necessiten aprendre d’un, desagraïts, moltes vegades, ho compenso amb moments de qualitat amb ell. Que també poden ser ajudar a fer els deures, un dibuix... Però també veure la tele o una pel·lícula del Doraemon, el gat Còsmic, o menjar-se un bol de greixoses crispetes tombats al sofà (cal dosificar-ho, però sinó rebentarem tots plegats!).
Fa un temps, el Carles Capdevila, el que ara és el director del diari ARA, va fer un programa de televisió. QUI ELS VA PARIR! de TV3 Buscaven un pare solter per participar-hi. Les redactores necessitaven trobar espècimens de cada una de les tipologies de famílies que existeixen al nostre país. En van trobar, tot i que llavors vivia en un petit poblet de la Catalunya francesa, i en van convèncer per participar. Quan en vaig veure muntat en les entrevistes enllaunades que feien a totes les famílies per la tele em vaig adonar que tots estem igual. Pobres pares...
Res, que l’aventura encara no ha acabat... tot just té onze anys.
Com em deia una amiga meva que treballa en una llar d’infants que és molt sàvia: “Tranquil el dia que arribi el nen, ja et posarà els horaris i sabràs que has de fer”. Així ha set Lourdes. Tenies tota la raó.
Joaquim Roqué
dimecres, 22 de desembre del 2010
dilluns, 20 de desembre del 2010
Wikileaks i els budells que digereixen la informació
El fenomen Wikileaks ha sacsejat els fonaments de la diplomàcia internacional, però també de la manera d’accedir a la informació que pot ser notícia i el paper que han de tenir els mitjans de comunicació. Tot a partir d’ara serà diferent. Ni les diplomàcies es comunicaran de la mateixa manera entre sí. Ni les fonts d’informació d’on beuen els mitjans es seleccionaran de la mateixa manera. Ni els mitjans tindran el mateix paper que abans. Aquest post és una reflexió sobre tot plegat.
Circumstàncies prèvies
Què és Wikileaks, i com funciona?
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.
Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.
Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web. Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.
Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.
Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.
Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.
En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia, però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?
Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.
Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.
Per què les informacions de Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país. Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.
Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks
La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.
Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.
Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.
De tots els punts de vista possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.
Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.
Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?
El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.
Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions? No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.
Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint, que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.
Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?
El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.
El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font. Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?
De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?
Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.
Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.
Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui, ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?
Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.
Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.
Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.
Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.
Circumstàncies prèvies
Què és Wikileaks, i com funciona?
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.
Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.
Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web. Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.
Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.
Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.
Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.
En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia, però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?
Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.
Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.
Per què les informacions de Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país. Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.
Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks
La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.
Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.
Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.
De tots els punts de vista possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.
Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.
Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?
El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.
Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions? No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.
Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint, que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.
Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?
El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.
El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font. Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?
De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?
Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.
Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.
Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui, ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?
Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.
Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.
Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.
Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.
dilluns, 13 de desembre del 2010
El negoci del petroli per sobre dels premis Nobel
Una cosa són els Nobel, la cadira buida del dissident xinès Liu Xiaobo i l'altra els negocis entre els dos països.
Després de veure les imatges de lliurament dels Premis Nobel, la cadira buida, els aplaudiments dels assistents i el ressò que ha tingut als mitjans, vaig creure que realment hi havia un sentit a la crítica que es feia des de l'organització a Xina pel fet que no es deixés assistir a Liu Xiaobo ni a ningú dels seus familiars a recollir el premi.
Aquell mateix dia, però, Xina va signar un acord comercial molt important amb Noruega. Podríem dir que els negocis empresarials van al marge de les decisions polítiques. Però quan parlem que les dues empreses són de propietat estatal, la cosa canvia.
Statoil, és una empresa noruega amb una part important de participació estatal i CNNOC és Corporació Nacional de Petroli Submarí de Xina.
Per una banda es fa una cerimònia pomposa i escenificada amb la que es critica l'actitud de Xina, i el fet que pressionés als seus aliats a no assistir a la Cerimònia (Cuba, Veneçuela, etc), però per altra banda es signa un acord multimilionari en explotació petrolífera per ambdós països.
Cal recordar que qui atorga i lliura els Premis Nobel és el rei de Noruega, i per tant, la màxima representació de l'estat.
Per què aquesta doble moral? Cal tenir content al gegant asiàtic escenificant una estiradeta d'orelles però quan en realitat, per darrera, s'arriben acords amb ell, justament el mateix dia?
Com a mínim es podia haver fet un altra dia deixant espai a la reflexió post premis.
M'indigna profundament aquesta manera de fer d'occident.
Publicat avui 13-12-10 a La Vanguardia
China firma un contrato petrolífero con Noruega el mismo día de Nobel Paz
Joaquim Roqué Paret
Després de veure les imatges de lliurament dels Premis Nobel, la cadira buida, els aplaudiments dels assistents i el ressò que ha tingut als mitjans, vaig creure que realment hi havia un sentit a la crítica que es feia des de l'organització a Xina pel fet que no es deixés assistir a Liu Xiaobo ni a ningú dels seus familiars a recollir el premi.
Aquell mateix dia, però, Xina va signar un acord comercial molt important amb Noruega. Podríem dir que els negocis empresarials van al marge de les decisions polítiques. Però quan parlem que les dues empreses són de propietat estatal, la cosa canvia.
Statoil, és una empresa noruega amb una part important de participació estatal i CNNOC és Corporació Nacional de Petroli Submarí de Xina.
Per una banda es fa una cerimònia pomposa i escenificada amb la que es critica l'actitud de Xina, i el fet que pressionés als seus aliats a no assistir a la Cerimònia (Cuba, Veneçuela, etc), però per altra banda es signa un acord multimilionari en explotació petrolífera per ambdós països.
Cal recordar que qui atorga i lliura els Premis Nobel és el rei de Noruega, i per tant, la màxima representació de l'estat.
Per què aquesta doble moral? Cal tenir content al gegant asiàtic escenificant una estiradeta d'orelles però quan en realitat, per darrera, s'arriben acords amb ell, justament el mateix dia?
Com a mínim es podia haver fet un altra dia deixant espai a la reflexió post premis.
M'indigna profundament aquesta manera de fer d'occident.
Publicat avui 13-12-10 a La Vanguardia
China firma un contrato petrolífero con Noruega el mismo día de Nobel Paz
Joaquim Roqué Paret
dilluns, 29 de novembre del 2010
Només surten els que tenen escons
Ja està, ja tenim els resultats. Mas guanya, daltavall d'Esquerra i del PSC. PP puja i Ciutadans i Iniciativa Verds es mantenen. Tot bastant previsible -segons el que deien les enquestes-
Quina és la notícia? Doncs que un partit sense recolzament mediàtic ha entrat al Parlament, SI. En Laporta ha aconseguit suports. Però perquè ha entrat? Doncs em fa l'efecte que era el més mediàtic dels no parlamentaris. El que ha tingut més presència als mitjans abans de les eleccions per ser qui era, el expresident del Barça.
Com un país que s'enorgulleix de democràtic no dóna veu a les noves propostes polítiques?
Què no estan prou madures per ser sentides? Quina por tenen els partits i lobbys de poder associats als nous partits?
Em fa l'efecte que a part els marcs de regulació que normativitzen els segons i l'ordre de cada partit en les televisions públiques hi ha més interessos sobre la taula.
Com s'explica que aquests partits, ni motls dels actes de campanya que han dut a terme han estat presents tampoc en els mitjans de comunicació privats?
A TV3 no han existit, tret d'algun tractament anecdòtic.
Tot sembla part d'un club selecte, on per entrar, cal haver fet abans una carrera de fons i aliar-te amb els que estan a dins.
Quina és la notícia? Doncs que un partit sense recolzament mediàtic ha entrat al Parlament, SI. En Laporta ha aconseguit suports. Però perquè ha entrat? Doncs em fa l'efecte que era el més mediàtic dels no parlamentaris. El que ha tingut més presència als mitjans abans de les eleccions per ser qui era, el expresident del Barça.
Com un país que s'enorgulleix de democràtic no dóna veu a les noves propostes polítiques?
Què no estan prou madures per ser sentides? Quina por tenen els partits i lobbys de poder associats als nous partits?
Em fa l'efecte que a part els marcs de regulació que normativitzen els segons i l'ordre de cada partit en les televisions públiques hi ha més interessos sobre la taula.
Com s'explica que aquests partits, ni motls dels actes de campanya que han dut a terme han estat presents tampoc en els mitjans de comunicació privats?
A TV3 no han existit, tret d'algun tractament anecdòtic.
Tot sembla part d'un club selecte, on per entrar, cal haver fet abans una carrera de fons i aliar-te amb els que estan a dins.
dijous, 18 de novembre del 2010
Observatori de l'ètica dels mitjans de comunicació
Entre diferents persones que estem estudiant a la UOC estem fent durant un parell de mesos una observació de l'ètica que apliquen les televisions de l'estat alhora de realitzar els seus programes.
Us el recomano, ja que és una visió crítica del que s'està emetent actualment,
http://eticauoc.wordpress.com/
Us el recomano, ja que és una visió crítica del que s'està emetent actualment,
http://eticauoc.wordpress.com/
dimecres, 17 de novembre del 2010
El paper dels mitjans amb el conflicte del Sàhara Occidental
Cada dia que passa, cada dia que cada cop entenc menys el bloqueig informatiu del que està passant al Sàhara Occidental. Els mitjans no poden informar del que passa, i això fa que es busquin la vida per trobar imatges del que suposadament està passant.
Testimonis amb connexions per telèfon mòbil a cooperants amenaçats, entrevistes amb persones del país, cròniques dels periodistes expulsats, multitud d'imatges i vídeos de baixa qualitat que han estat penjats a Internet amb imatges de violència i repressions...
No se n'adona el govern de Marroc, que quan més bloqueji l'accés als mitjans més grossa es fa la dimensió del conflicte.
El govern espanyol no està en condicions de poder decidir. Per seguretat exterior, per política, per evitar fer analògies amb nacionalitats de l'estat que puguin identificar-se amb el Sàhara, pels bancs de pescadors que feinegen a Marroc, perquè Marroc és un suposat aliat per evitar l'establiment del fonamentalisme d'Al Quaeda.... Mil excuses que ben explicades poder arribar a semblar que el que està passant és justificable.
Però no ho és, de cap manera.
La societat civil espanyola i la catalana està indignada, perquè la vinculació amb la cooperació amb els saharauis fa molt temps que dura.
Els mitjans col·laboraran amb mantenir la tensió informativa mentres no obtinguin el que la societat requereix.
El govern de Marroc denuncia que els mitjans han actuat amb mala fe. I que han emès imatges que han estat obtingudes del conflicte de Palestina i són antigues. Acusen als mitjans que com que necessitaven il·lustrar una imatge que no tenien han acceptat emetre vídeos de dubtosa font.
Algunes fonts indiquen que el govern del Marroc està netejant-se la imatge contrarrestant els seus principals detractors, els mitjans de comunicació espanyols.
Els codis deontològics que autoregulen els mitjans han d'aplicar-se sempre. sigui quina sigui la necessitat d'informació. Qui no recorda la imatge de l'ocell tacat de petroli a la Guerra del Golf?
No podem permetre que la informació- contrainformació ens desviï del veritable fet informatiu.
La vulneració dels drets humans i nacionals del poble saharaui.
http://www.3cat24.cat/noticia/938726/mon/Rumors-del-Sahara
Testimonis amb connexions per telèfon mòbil a cooperants amenaçats, entrevistes amb persones del país, cròniques dels periodistes expulsats, multitud d'imatges i vídeos de baixa qualitat que han estat penjats a Internet amb imatges de violència i repressions...
No se n'adona el govern de Marroc, que quan més bloqueji l'accés als mitjans més grossa es fa la dimensió del conflicte.
El govern espanyol no està en condicions de poder decidir. Per seguretat exterior, per política, per evitar fer analògies amb nacionalitats de l'estat que puguin identificar-se amb el Sàhara, pels bancs de pescadors que feinegen a Marroc, perquè Marroc és un suposat aliat per evitar l'establiment del fonamentalisme d'Al Quaeda.... Mil excuses que ben explicades poder arribar a semblar que el que està passant és justificable.
Però no ho és, de cap manera.
La societat civil espanyola i la catalana està indignada, perquè la vinculació amb la cooperació amb els saharauis fa molt temps que dura.
Els mitjans col·laboraran amb mantenir la tensió informativa mentres no obtinguin el que la societat requereix.
El govern de Marroc denuncia que els mitjans han actuat amb mala fe. I que han emès imatges que han estat obtingudes del conflicte de Palestina i són antigues. Acusen als mitjans que com que necessitaven il·lustrar una imatge que no tenien han acceptat emetre vídeos de dubtosa font.
Algunes fonts indiquen que el govern del Marroc està netejant-se la imatge contrarrestant els seus principals detractors, els mitjans de comunicació espanyols.
Els codis deontològics que autoregulen els mitjans han d'aplicar-se sempre. sigui quina sigui la necessitat d'informació. Qui no recorda la imatge de l'ocell tacat de petroli a la Guerra del Golf?
No podem permetre que la informació- contrainformació ens desviï del veritable fet informatiu.
La vulneració dels drets humans i nacionals del poble saharaui.
http://www.3cat24.cat/noticia/938726/mon/Rumors-del-Sahara
divendres, 12 de novembre del 2010
ARA. És un moment il·lusionant quan neix un nou mitjà de comunicació
Els mitjans de comunicació massa sovint es veuen influenciats pels lobbys, pels governs o per les exigències de rendiment econòmic que imposen les audiències. Trobo a faltar criteri informatiu, independència, rigor i opinió amb criteri fonamentat en pràcticament tots els mitjans de comunicació que m'envolten.
Des de fa molt de temps em sento orfe de referents, sentiment segurament accentuat pels estudis de Comunicació Audiovisual que estic cursant i la meva feina com a gestor i editor de continguts del mitjà de comunicació públic que m'encarrego de dinamitzar.
L'única manera que tinc per informar-me és seguir els diferents mitjans (ràdio, premsa, tv , web i xarxes socials) que tinc a l'abast per destriar de tots els missatges la veritat de les notícies que han passat.
Sóc crític amb el país que hem construït, sento que hem perdut una oportunitat mirant-nos el melic . Estic molt decebut en com la política ve determinada més pels estudis de mercat i d'opinió en comptes de les propostes de lideratge per canviar el que no funciona de la societat, i per tant, també es veuen influenciades les línies editorials dels mitjans públics, que haurien de ser els que vetllin per aquesta independència quan les empreses de comunicació valoren més els beneficis econòmics que la funció social que també realitzen.
Alguns dels meus referents periodístics inicien aquesta aventura que es diu ARA. Espero amb ganes aquest naixement d'un mitjà de comunicació. És un moment il·lusionant quan neix un nou mitjà. Potser és utòpic, però és una nova oportunitat per canviar les coses.
Aquí deixo l'enllaç a la presentació que es va fer al Palau de la Música, el diari surt el dia de les eleccions catalanes, tota una declaració d'intencions:
dijous, 11 de novembre del 2010
Segueixo indignat pel que està passant al Sàhara Occidental
Sembla mentida que quan els conflictes són a països propers els governs europeus moderen les seves posicions.
Espanya no es mulla. Pesa més l'interès econòmic amb Marroc, que el fet que no pot afavorir un referèndum per la independència d'una realitat nacional dins d'un altre estat, com ara passa amb al Sàhara, de la mateixa manera que no ha reconegut Kosovo com a estat independent. Aquesta actitud és coherent amb la política centralista que manté amb les nacions que formen l'estat espanyol.
El govern de Zapatero té por de desestabilitzar l'estat afavorint aquests pobres pobles que miren de sobreviure dins d'estats que no vetllen pels seus drets humans?
És clar, que a política exterior d'un estat no hauria d'estar condicionada a la política interior.
Catalunya, per sort, no té la situació del Sàhara Occidental, en la nostra nació com a mínim els drets humans estan bastant garantits, no els drets com a nació. Però en la balança dels drets fonamentals estan en un segon terme.
Estic indignat per aquesta situació,
http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/20101109/polisario-denuncia-muerte-saharauis/585875.shtml
Espanya no es mulla. Pesa més l'interès econòmic amb Marroc, que el fet que no pot afavorir un referèndum per la independència d'una realitat nacional dins d'un altre estat, com ara passa amb al Sàhara, de la mateixa manera que no ha reconegut Kosovo com a estat independent. Aquesta actitud és coherent amb la política centralista que manté amb les nacions que formen l'estat espanyol.
El govern de Zapatero té por de desestabilitzar l'estat afavorint aquests pobres pobles que miren de sobreviure dins d'estats que no vetllen pels seus drets humans?
És clar, que a política exterior d'un estat no hauria d'estar condicionada a la política interior.
Catalunya, per sort, no té la situació del Sàhara Occidental, en la nostra nació com a mínim els drets humans estan bastant garantits, no els drets com a nació. Però en la balança dels drets fonamentals estan en un segon terme.
Estic indignat per aquesta situació,
http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/20101109/polisario-denuncia-muerte-saharauis/585875.shtml
dimecres, 29 de setembre del 2010
Rodalies BCN-Puigcerdà, la R3 encara és una vergonya
El dia de la Mercè, vaig decidir agafar el tren cap a Puigcerdà.
Em vaig trobar amb una sorpresa que va fer decidir escriure sobre la línia de Rodalies R3.
El mediàtic tren semi-directe a Puigcerdà no va passar. A l’atenció al client m’han dit que hi havia rètols a les taquilles pel matí, però jo el els vaig veure, tot s’ha de dir.
Perquè si era dia feiner a la major part de Catalunya i a l’horari de mà diu que circula els dies feiners? Doncs perquè a Barcelona era festa local. Ai, Mercè, Mercè...
Però no importa si els de Vic, Ripoll o Puigcerdà treballen. Fantàstic! Una altra prova que les millores a la línia de Puigcerdà-Ribes-Ripoll-Vic-Barcelona són més pensades de cares a la galeria mediàtica que per donar un servei al territori.
Després de molts anys aguantant les obres, els talls de vies, els trajectes interminables d’autobusos alternatius per la Collada de Toses... la durada del tren no s’ha reduït significativament.
Renfe és una competència que ha assumit la Generalitat. Però les primeres mesures de millora només han estat comunicatives i propagandístiques. No serà que arriben les eleccions?
Ara faig memòria dels fets que expliquen que les coses en aquesta línia, tot i les lleugeres millores, no han anat ni van com haurien d’anar.
Primer. Una rosa és una rosa tot i que arribis tard. Dia de Sant Jordi. Els viatgers matiners arriben a Barcelona Sant Andreu Arenal amb un lleuger retard, és suportable perquè és menor de deu minuts, però el somriure del matí ja comença a desdibuixar-se perquè els records dels pitjors dies de RENFE venen inevitablement a la memòria. La benvinguda al vestíbul de l’estació és sorprenent. Unes formoses hostesses de congressos, vestides elegantment amb vestit – jaqueta fosc complementat amb un mocador de coll de color taronja –el nou color corporatiu de Rodalies Catalunya, la marca d’imatge que fa que RENFE sigui més catalana que mai- ens esperen amb unes roses maquíssimes del mateix color taronja amb una etiqueta “R. Rodalies de Catalunya”. No se si cal dir que les roses taronges són més cares que les vermelles, és que en temps de reducció pressupostària tot s’ha de tenir en compte. Les donen als viatgers. Aquests es senten més catalans que mai. Per dos motius, per la rosa i perquè el seu tren arriba tard. Però a resignar-se. Més val arribar tard amb una rosa que sense.
Segon. L’accés a l’estació és més difícil pels que tenen la destinació més llunyana. Per a una persona que va a treballar cada dia i que vol contribuir a la reducció de l’escalfament global utilitzant el tren comptes del cotxe no és només important que els trens vagin sent cada cop més eficients i ràpids, sinó que l’accés a l’estació i la compra del bitllet sigui àgil. Les màquines expenedores, inexplicablement, no serveixen bitllets de les poblacions que passen de Vic en amunt. Ripoll, Sant Quirze de Besora, Campdevànol, Ribes... És a dir, si arribes just de temps a l’estació tren tens molts números de no agafar el tren perquè has de fer la cua de taquilla per comprar el teu bitllet. No som una línia de rodalies com les de les altres? Si és així perquè no s’unifiquen els criteris de venda de bitllets, tant costa informàticament programar les altres estacions als terminals automàtics de venda? Si preguntes el perquè a atenció al client et diuen que és perquè aquestes estacions no es troben a les maquines expenedores perquè són de mitja distància. No som Rodalies Catalunya? En que quedem?
A causa d’això el temps per accedir al tren que destina al viatge una persona que viu més lluny que els altres ha de ser superior que el de les persones que viuen més a prop.
Tercer. Rodalies no és mitja distància, no ens feu combregar amb rodes de molí. Els trens antics, tot i ser més vells, eren més còmodes pels que viatgem més lluny. Tenien seients tous i adaptables a la majoria d’ergonomies corporals. No cal mitificar-los, però es troben a faltar i això és mal senyal, molt mal senyal. Els trens actuals no tenen les plataformes i tancament d’interiors que donaven accés a les portes per pujar i baixar a les estacions i que impedien deixar passar el fred gelat de l’hivern. Cada cop que s’obre la porta a La Molina, Urtx, Ribes... quan les temperatures es troben per sota zero a la majoria de dies de l’hivern, glacen fins al darrer passatger del vagó, cosa que obliga a anar abrigat a dins del tren tot i la climatització. Cal recordar que la línia fa el trajecte dels Pirineus a Barcelona. De pràcticament 1500 metres d’alçària a pràcticament zero metres. Té sentit un vagó tipus “metro” a alta alçada i llarg recorregut? Algun dels directius que decideixen quins són els trens que cobreixen la línia han agafat els trens en tot el seu trajecte en el mig més cru de l’hivern durant diversos dies seguits? Saben que és tenir el cul més pla d’una post de planxar al cap de tres hores de viatge d’anar i tres de tornar? El dolor de coxis dura més d’una hora.
Quart. El planejament de les infraestructures a principis del segle XX era més valent i agosarat que l’actual. Quan es va construir la línia de Puigcerdà va provocar una gran millora de temps en el trajecte. Va ser un fet extraordinari pels pobles on el tren va tenir la sort de tenir estació. El transport per carretera era pràcticament inexistent i també cal dir que les carreteres eren estretes i amb moltes deficiències. El transport per tren era d’una tecnologia més avançada que el transport per carretera. L’arribada del tren suposà construir túnels avançats com el túnel del cargol, a prop de Toses, on el tren surt pel mateix punt on entra però uns metres més amunt en altitud, donant una corba de 360º, salvant un desnivell considerable. Ara, en temps on l’autovia de la C-17 arribarà a Ripoll i es planeja el Túnel de Toses ningú pensa amb el tren, ni en el desboblament de la línia, ni en un nou traçat d’enginyeria avançada que donés més velocitat. Perquè no es pensa un trajecte millor a la Collada de Toses aprofitant la futura construcció del Túnel de Toses? És massa car per la població a la que donarà servei? La població d’un territori són vots. No es pot invertir tant. No els hi toca per població. Cap polític s’atrevirà a admetre-ho però els que hem viscut a muntanya és així.
Actualment, la reducció més considerable de temps que triga el tren en fer el trajecte complert no s’ha degut a la millora la maquinària mòbil, les vies i les catenàries, sinó perquè para a la meitat d’estacions que parava fa cinquanta anys. Estacions que s’han tancat perquè les poblacions on parava han reduït la població per concentrar-se a les grans ciutats, on hi ha la feina. Què hagués passat si haguessin tingut un tren ràpid i eficient fa trenta anys? Doncs que probablement el nostre territori seria més equilibrat, menys centralista i on la població es mouria més pel territori. Aquest fet és completament contrastable i verificable consultant els horaris antics.
Cinquè. Val més gastar en inversions que en comunicació corporativa. Cal gastar en fer, no en dir el que es farà. Sembla que l’opinió pública, els estudis de mercat i les enquestes tinguin més importància que la realitat. Ja tenim els trens decorats per fora amb la R de Rodalies Catalunya. Vinils espectaculars cobreixen els vagons. I també els triptics, web, banderoles... amb tota la imatge ben dissenyada i adaptada. Però les estacions i els trens segueixen igual. A Catalunya en sabem molt d’això. Cal recordar que en plena polèmica de les matrícules CAT, on el govern d’Aznar va decretar canviar totes les matrícules per directiva europea però no tingué en compte les sensibilitats territorials. El govern de Pujol, per rebequeria determinà canviar la nomenclatura de les carreteres on tenia competència. Que en el sub-text de la decisió deia a Madrid: “si vosaltres canvieu les matricules i Catalunya no es veu representada a la xapa de tots els cotxes, nosaltres canviarem el nom de les nostres carreteres, i seran més catalanes que mai”. Una decisió molt important i molt efectiva (també molt cara, però això no calia dir-ho). La C-17 (C de Catalunya), es deia N-152 (N de Nacional, no N de Nacionalitat) , però tenia exactament el mateix traçat i els mateixos punts negres que abans de canvi.
He viscut a la Cerdanya i al Ripollès per feina durant els darrers onze anys. Un treballador autònom com jo -dir freelance queda més professional i lliberal, i també més snob, però, no ens enganyem, és el mateix – ha de moure’s pel territori per cercar els clients que fan que un es guanyi la vida.
Ara que el major volum de feina es troba a Barcelona no he pogut mantenir el fet de viure a muntanya. Les distàncies són massa llargues i el transport públic no respon a les expectatives que s’esperen d’un país, on políticament s’aposta per la mobilitat, per l’ecologia i per la reducció dels consums energètics.
He hagut de traslladar-me a ciutat, jo i la meva família.
D’aquesta manera l’interior del país és una mica més despoblat que abans.
RENFE, el tren de la meva vida.
Perdó, volia dir Rodalies Catalunya (es que encara no ho tinc del tot assumit)
Em vaig trobar amb una sorpresa que va fer decidir escriure sobre la línia de Rodalies R3.
El mediàtic tren semi-directe a Puigcerdà no va passar. A l’atenció al client m’han dit que hi havia rètols a les taquilles pel matí, però jo el els vaig veure, tot s’ha de dir.
Perquè si era dia feiner a la major part de Catalunya i a l’horari de mà diu que circula els dies feiners? Doncs perquè a Barcelona era festa local. Ai, Mercè, Mercè...
Però no importa si els de Vic, Ripoll o Puigcerdà treballen. Fantàstic! Una altra prova que les millores a la línia de Puigcerdà-Ribes-Ripoll-Vic-Barcelona són més pensades de cares a la galeria mediàtica que per donar un servei al territori.
Després de molts anys aguantant les obres, els talls de vies, els trajectes interminables d’autobusos alternatius per la Collada de Toses... la durada del tren no s’ha reduït significativament.
Renfe és una competència que ha assumit la Generalitat. Però les primeres mesures de millora només han estat comunicatives i propagandístiques. No serà que arriben les eleccions?
Ara faig memòria dels fets que expliquen que les coses en aquesta línia, tot i les lleugeres millores, no han anat ni van com haurien d’anar.
Primer. Una rosa és una rosa tot i que arribis tard. Dia de Sant Jordi. Els viatgers matiners arriben a Barcelona Sant Andreu Arenal amb un lleuger retard, és suportable perquè és menor de deu minuts, però el somriure del matí ja comença a desdibuixar-se perquè els records dels pitjors dies de RENFE venen inevitablement a la memòria. La benvinguda al vestíbul de l’estació és sorprenent. Unes formoses hostesses de congressos, vestides elegantment amb vestit – jaqueta fosc complementat amb un mocador de coll de color taronja –el nou color corporatiu de Rodalies Catalunya, la marca d’imatge que fa que RENFE sigui més catalana que mai- ens esperen amb unes roses maquíssimes del mateix color taronja amb una etiqueta “R. Rodalies de Catalunya”. No se si cal dir que les roses taronges són més cares que les vermelles, és que en temps de reducció pressupostària tot s’ha de tenir en compte. Les donen als viatgers. Aquests es senten més catalans que mai. Per dos motius, per la rosa i perquè el seu tren arriba tard. Però a resignar-se. Més val arribar tard amb una rosa que sense.
Segon. L’accés a l’estació és més difícil pels que tenen la destinació més llunyana. Per a una persona que va a treballar cada dia i que vol contribuir a la reducció de l’escalfament global utilitzant el tren comptes del cotxe no és només important que els trens vagin sent cada cop més eficients i ràpids, sinó que l’accés a l’estació i la compra del bitllet sigui àgil. Les màquines expenedores, inexplicablement, no serveixen bitllets de les poblacions que passen de Vic en amunt. Ripoll, Sant Quirze de Besora, Campdevànol, Ribes... És a dir, si arribes just de temps a l’estació tren tens molts números de no agafar el tren perquè has de fer la cua de taquilla per comprar el teu bitllet. No som una línia de rodalies com les de les altres? Si és així perquè no s’unifiquen els criteris de venda de bitllets, tant costa informàticament programar les altres estacions als terminals automàtics de venda? Si preguntes el perquè a atenció al client et diuen que és perquè aquestes estacions no es troben a les maquines expenedores perquè són de mitja distància. No som Rodalies Catalunya? En que quedem?
A causa d’això el temps per accedir al tren que destina al viatge una persona que viu més lluny que els altres ha de ser superior que el de les persones que viuen més a prop.
Tercer. Rodalies no és mitja distància, no ens feu combregar amb rodes de molí. Els trens antics, tot i ser més vells, eren més còmodes pels que viatgem més lluny. Tenien seients tous i adaptables a la majoria d’ergonomies corporals. No cal mitificar-los, però es troben a faltar i això és mal senyal, molt mal senyal. Els trens actuals no tenen les plataformes i tancament d’interiors que donaven accés a les portes per pujar i baixar a les estacions i que impedien deixar passar el fred gelat de l’hivern. Cada cop que s’obre la porta a La Molina, Urtx, Ribes... quan les temperatures es troben per sota zero a la majoria de dies de l’hivern, glacen fins al darrer passatger del vagó, cosa que obliga a anar abrigat a dins del tren tot i la climatització. Cal recordar que la línia fa el trajecte dels Pirineus a Barcelona. De pràcticament 1500 metres d’alçària a pràcticament zero metres. Té sentit un vagó tipus “metro” a alta alçada i llarg recorregut? Algun dels directius que decideixen quins són els trens que cobreixen la línia han agafat els trens en tot el seu trajecte en el mig més cru de l’hivern durant diversos dies seguits? Saben que és tenir el cul més pla d’una post de planxar al cap de tres hores de viatge d’anar i tres de tornar? El dolor de coxis dura més d’una hora.
Quart. El planejament de les infraestructures a principis del segle XX era més valent i agosarat que l’actual. Quan es va construir la línia de Puigcerdà va provocar una gran millora de temps en el trajecte. Va ser un fet extraordinari pels pobles on el tren va tenir la sort de tenir estació. El transport per carretera era pràcticament inexistent i també cal dir que les carreteres eren estretes i amb moltes deficiències. El transport per tren era d’una tecnologia més avançada que el transport per carretera. L’arribada del tren suposà construir túnels avançats com el túnel del cargol, a prop de Toses, on el tren surt pel mateix punt on entra però uns metres més amunt en altitud, donant una corba de 360º, salvant un desnivell considerable. Ara, en temps on l’autovia de la C-17 arribarà a Ripoll i es planeja el Túnel de Toses ningú pensa amb el tren, ni en el desboblament de la línia, ni en un nou traçat d’enginyeria avançada que donés més velocitat. Perquè no es pensa un trajecte millor a la Collada de Toses aprofitant la futura construcció del Túnel de Toses? És massa car per la població a la que donarà servei? La població d’un territori són vots. No es pot invertir tant. No els hi toca per població. Cap polític s’atrevirà a admetre-ho però els que hem viscut a muntanya és així.
Actualment, la reducció més considerable de temps que triga el tren en fer el trajecte complert no s’ha degut a la millora la maquinària mòbil, les vies i les catenàries, sinó perquè para a la meitat d’estacions que parava fa cinquanta anys. Estacions que s’han tancat perquè les poblacions on parava han reduït la població per concentrar-se a les grans ciutats, on hi ha la feina. Què hagués passat si haguessin tingut un tren ràpid i eficient fa trenta anys? Doncs que probablement el nostre territori seria més equilibrat, menys centralista i on la població es mouria més pel territori. Aquest fet és completament contrastable i verificable consultant els horaris antics.
Cinquè. Val més gastar en inversions que en comunicació corporativa. Cal gastar en fer, no en dir el que es farà. Sembla que l’opinió pública, els estudis de mercat i les enquestes tinguin més importància que la realitat. Ja tenim els trens decorats per fora amb la R de Rodalies Catalunya. Vinils espectaculars cobreixen els vagons. I també els triptics, web, banderoles... amb tota la imatge ben dissenyada i adaptada. Però les estacions i els trens segueixen igual. A Catalunya en sabem molt d’això. Cal recordar que en plena polèmica de les matrícules CAT, on el govern d’Aznar va decretar canviar totes les matrícules per directiva europea però no tingué en compte les sensibilitats territorials. El govern de Pujol, per rebequeria determinà canviar la nomenclatura de les carreteres on tenia competència. Que en el sub-text de la decisió deia a Madrid: “si vosaltres canvieu les matricules i Catalunya no es veu representada a la xapa de tots els cotxes, nosaltres canviarem el nom de les nostres carreteres, i seran més catalanes que mai”. Una decisió molt important i molt efectiva (també molt cara, però això no calia dir-ho). La C-17 (C de Catalunya), es deia N-152 (N de Nacional, no N de Nacionalitat) , però tenia exactament el mateix traçat i els mateixos punts negres que abans de canvi.
He viscut a la Cerdanya i al Ripollès per feina durant els darrers onze anys. Un treballador autònom com jo -dir freelance queda més professional i lliberal, i també més snob, però, no ens enganyem, és el mateix – ha de moure’s pel territori per cercar els clients que fan que un es guanyi la vida.
Ara que el major volum de feina es troba a Barcelona no he pogut mantenir el fet de viure a muntanya. Les distàncies són massa llargues i el transport públic no respon a les expectatives que s’esperen d’un país, on políticament s’aposta per la mobilitat, per l’ecologia i per la reducció dels consums energètics.
He hagut de traslladar-me a ciutat, jo i la meva família.
D’aquesta manera l’interior del país és una mica més despoblat que abans.
RENFE, el tren de la meva vida.
Perdó, volia dir Rodalies Catalunya (es que encara no ho tinc del tot assumit)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)