Una persona a la que aprecio ahir em va dir que la seva dona estava embarassada. Sempre quan un fill està a punt de trobar un pare sento un no se què que em fa pensar en la meva pròpia paternitat. Li volia escriure unes paraules de felicitació però he acabat escrivint alguna cosa més, em sembla, per això ho he posat al meu bloc.
He intentat imaginar-me moltes vegades que deu sentir un quan a una panxa que tens propera hi creix un nen que és fill teu, i que estiguis preparat o no, tal dia sortirà.
I que dir si fos la teva pròpia panxa la que creixés amb un cosa viva a dins... Però per sentir això només es pot ser dona. I és clar, al ser home, només m’ho puc plantejar. M’ho imagino, si... Però per molta empatia que hi posi no me’n puc fer la idea exacta. El cos de la dona es transforma. Els canvis són bestials. Tant físics, com hormonals, com d’emocions.
El meu procés de paternitat ha estat diferent perquè sóc pare adoptiu, i, a més a més, solter. El teu cos i la teva ment també pateixen canvis, però no són tant evidents i tant calculats. Adoptar vol dir que has de passar per un procés llarg i indeterminat en el que no saps mai quan arribarà el fill que vols. Saps que està creixent en algun lloc del món, i per algun designi diví, si tens sort, el seu camí i el teu es lligaran per sempre més. Quan, a on, amb qui i com, no ho saps, no ho saps fins que passa.
L’adopció té diverses desavantatges, com ara aquesta, la de no saber on creix el teu fill ni amb qui, però també té particularitats diferents. El primer de tots els processos kafkians on un s’exposa per voler tenir un fill adoptat és quan un organisme oficial t’ha “certificar com a idoni” per ser pare. Una cosa impensable quan es té un fill biològic. Us imagineu que una mena d’empresa concessionària de cotxes, tipus taller de l’ITV, ens avalués com a pares per tenir dret a circular pel món? Doncs una cosa així. Cal que tota una sèrie de paràmetres, més o menys lògics, estiguin dins d’un rang de dades previsibles que s’esperen dels pares ideals, i no sortir-se’n, sinó, s’acaba el somni abans de tancar els ulls i posar-se a dormir.
Dins d’aquest procés d’avaluació de la teva persona, hi ha una part també de sensibilització, d’agafar consciència del que significa ser pare.
Llavors, i ara, un cop passat tot el procés, vaig veure que seria “idoni” que tothom passés per aquest moment de reflexió, tant els que adopten com els que ho fan per via biològica.
Parar-se a pensar que significa ser pare, i sobretot, el que significa per un nen tenir un pare (el punt de vista és molt diferent) és molt enriquidor abans de fer front a aquest repte personal. Perquè de vegades, o quasi bé sempre, es tenen fills perquè toca, perquè convé, perquè ens fem grans, perquè tota la meva família n’ha tingut, perquè hem de ser com els altres, com els nostres amics, sobretot com els nostres amics -la pitjor pressió social-, i mil motius amb que ens pressionem externament abans de preguntar-nos el pot significar per nosaltres, pel nostre individu, i el que pot significar pel nen que ha d’arribar. Sobretot per ell. No pensem mai en el nen que ha de venir a les nostres vides abans de decidir tenir-lo. Hi pensem quan hem iniciat el procés.
Un home solter ho té encara més difícil. Socialment no és tant entès que la paternitat sorgeixi espontàniament en un home sense parella (dona o home). Però també té un punt a favor, molt gros, que poca gent hi para a pensar: que decideixes sol. No has de pactar amb ningú.
Durant el procés de certificació de la idoneïtat, els psicòlegs i assistents socials, es posen sobretot en les relacions existents entre el progenitors. És a dir, en les relacions de parella, ja que quasi bé sempre, la decisió de tenir fills no es pren a l'hora, cadascú té el seu moment vital. Un tira del carro, ell o ella -ell o ell, ella o ella... totes les versions de parelles que existeixen són desequilibrades generalment en aquesta qüestió-. Socialment... quasi sempre són elles, per molt que pesi dir-ho a un pare solter. El fet més habitual és que un membre de la parella tira del carro i l’altre accepta o es veu arrossegat als desitjos de l’altre.
Sigui com sigui, i sigui quina sigui la parella, i qui pren la decisió... Si en tens de parella... El resultat final, sigui via biològica o via adoptiva, el teu fill arriba i entra un dia a casa teva. I tu n'ets responsable.
És en aquest moment (un moment que dura mesos fins que te n’adones que és un llarg moment) quan te n’adones que: “clic”, s’ha creat un vincle entre tu i el teu fill. No és el dia que neix, o el dia que el coneixes, sol passar més temps fins que en prens consciència.
El moment del “clic” te n’adones que és el vincle més fort que podràs fer mai amb ningú. Ser pare és com un miracle.
Podràs canviar de parella (perquè deixes d’estimar a l’altra part, perquè trobes algú millor, perquè algú mor, perquè tens ganes de provar coses noves...), podràs fer amics, podràs perdre’n, canviaràs la feina de la teva vida pel teu projecte de futur, partiràs peres amb els teus socis d'empresa... etc. Però sempre, i per sempre, aquell nen o nena serà el teu fill. I això no hi ha res que ho canviï. Us imagineu que us poguéssiu divorciar dels vostres fills? A què és inconcebible? No es pot. A no ser que l’abandonis, l’estat se’n quedi la pàtria potestat, i hi hagi un pare adoptiu que demostri amb proves kafkianes que és millor que tu per cuidar-lo. Per sort, molts nens solen tenir una altra oportunitat per ser estimats i volguts.
No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets... (el tòpic de tots els tòpics que t’expliquen sempre, abans, superb de tu, et penses que ja ho saps, i no ho saps, però que arriba un dia que te n’adones que és veritat. Una veritat com la vida mateixa). Jo afegiria un final de frase al tòpic:
No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets, fins que ho entens i ho assumeixes vivint-ho en pròpia pell.
És curiós, però la relació amb els teus progenitors, o el que perceps d’ells, el dia que passa el moment del “clic”, és diferent. Te’ls mires amb uns altres ulls.
No em refereixo als esforços econòmics que han fet, sinó a un altre tipus de coses.
Qui se’n recorda del dia en que un va saber-se cordar les sabates? O tallar amb el ganivet la carn? O el dia en que et van treure el bolquer perquè ja no et feies pipi? Punyeta! Amb el que costa que el nano ho aprengui! I les coses que deixes de fer perquè ho facin! Com podem ser tant desagraïts amb els pares!
Quan un recorda moments feliços, recorda imatges concretes, generalment fets extraordinaris que van marcar la nostra tendre retina. El dia que vam anar en aquell parc d’atraccions, el dia que els pares es van disfressar amb nosaltres, el dia que vam anar a la platja, el dia que vaig jugar amb la meva mare a un joc que em va ensenyar... Ara se que d'aquests moments en diuen moments de “qualitat”. Però, resulta que aquest moments no són els que més eduquen (o no són els únics). El nostre cervell al fer-nos grans ha eliminat les escenes més educatives de la pel·lícula de la nostra vida.
Els pares donen sense esperar a rebre a canvi. Quan ho reben, si ho reben, és quan són vells, i sense dubte és d’una altra manera. Jo se que als meus pares no tornaré tots els moments que ells han invertit en la meva educació. És impossible.
Per a mi, és el millor que he fet a la vida. Se que sóc un pare imperfecte, molt. Sóc massa estricte, massa dur, segurament amb ell. Ser pare i mare a l’hora també té els seus inconvenients. No em sento culpable, però estic convençut que ho compenso, o ho almenys sóc conscient que ho intento. Al marge de tots els hàbits que necessiten aprendre d’un, desagraïts, moltes vegades, ho compenso amb moments de qualitat amb ell. Que també poden ser ajudar a fer els deures, un dibuix... Però també veure la tele o una pel·lícula del Doraemon, el gat Còsmic, o menjar-se un bol de greixoses crispetes tombats al sofà (cal dosificar-ho, però sinó rebentarem tots plegats!).
Fa un temps, el Carles Capdevila, el que ara és el director del diari ARA, va fer un programa de televisió. QUI ELS VA PARIR! de TV3 Buscaven un pare solter per participar-hi. Les redactores necessitaven trobar espècimens de cada una de les tipologies de famílies que existeixen al nostre país. En van trobar, tot i que llavors vivia en un petit poblet de la Catalunya francesa, i en van convèncer per participar. Quan en vaig veure muntat en les entrevistes enllaunades que feien a totes les famílies per la tele em vaig adonar que tots estem igual. Pobres pares...
Res, que l’aventura encara no ha acabat... tot just té onze anys.
Com em deia una amiga meva que treballa en una llar d’infants que és molt sàvia: “Tranquil el dia que arribi el nen, ja et posarà els horaris i sabràs que has de fer”. Així ha set Lourdes. Tenies tota la raó.
Joaquim Roqué
