Com es fa un arbre de Nadal?

 

Quan a l'ambient global plana la tristor i la crisi us destijo que el proper any 2012 la vostra vida estigui plena de imaginació, innovació, esperança, bona sort, il·lusió, ganes de viure, salut, carícies, abraçades i que els valors positius que duem tots a dins omplin casa vostra. Això és el que hem volgut fer amb el nostre arbre aquest any,

Joaquim Roqué Paret

Som conscients que l'entramat de Google ens controla?

Google és un conjunt de productes i serveis que en la societat de la informació actual són ja imprescindibles per viure i relacionar-se, que en conjunt, han transformat els conceptes de comunicació de masses i han revolucionat la humanitat. Tanmateix, també és l’exemple d’un grup empresarial fagocitator, que controla i observa tots els continguts i cerques que es realitzen a través dels seus productes en benefici del seu negoci. Fins a quin punt en som conscients? Sabem que ja es qüestiona científicament els efectes de l’ús de les seves eines en les nostres capacitats cognitives?

La tecnologia ha de semblar senzilla
Google és fundat l'any el 4 de setembre de 1998, tant sols fa tretze anys, per Larry Page i Sergey Brin. Sis anys més tard, va fer la seva primera cotització al NASDAQ, el mercat d'accions electrònic dels Estats Units. El NASDAQ comprèn les empreses d'alta tecnologia en electrònica, informàtica, telecomunicacions més globals del món, Yahoo, Apple, Intel, Microsoft, Symantec, Garmin,Cisco, Vodafone, Dell, Verisign, Oracle, Autodesk, Adobe, Microsoft etc. També s'hi troben. Ara és una de les empreses amb més valor de cotització. En mans d'un gran nombre d'accionariat, producte del seu creixement en capital.
Google aparentment és un cercador senzill. Va irrompre al mercat al simplificar el model de cercador, fins llavors els cercadors eren un element més dels portals. Els portals de l'època del Web 1.0 eren grans planes bastant estàtiques, plenes de continguts que oferien propostes als usuaris. Els usuaris tenien un rol passiu. Els portals venien a ser portes d'entrada a Internet, on els webs, guiaven als usuaris, que començaven a temptejar amb la xarxa i les possibilitats d'Internet.

Google significà un canvi. Però seguint els passos d'Apple, això sí. La tecnologia és senzilla. I si no ho és ho ha de semblar. Una aparent senzillesa, tant de forma com de funcionament. Pantalla buida d'elements, un gran logo policromat amb colors primaris, senzills, amables, quasi de nivell d'educació primària. Una caixa de cerca, únic lloc en tota la pantalla per posar text, i dos botons. “Cercar”, i  “Em sento afortunat”. El primer dóna accés a un llistat de possibles solucions a la pregunta, l'altra, un giny a l'usuari per provar l'eina, amb un clar sub-text:  “Sóc un cercador  tant bo que a la primera ho trobaràs, i si més no, si el que surt no és el que cerques, somriuràs amb el resultat del meu propi algorisme de cerca.” Sense dubte una bona declaració d'intencions ben definitòria.
Els elements que acompanyen la mitologia de Google, igual que moltes empreses .com, de pujada i expansions meteòriques, és la tòpica del somni americà: joves estudiants americans, fan un projecte molt engrescador, creat i situat en un garatge, amb una idea que no ha tingut ningú abans, amb molt poca inversió i molt talent. Un altre element definitori apunta a l'origen etimològic de la mateixa paraula. Dues són les  accepcions, googol , segons la mateixa companyia es deu a la manera de denominar un 1 seguit de 100 zeros, de fonètica anglesa similar a Google, es una metàfora de la capacitat d'organitzar una quantitat d'informació aparentment infinita al web. I la segona prové del mot també anglès goggles, paraula amb les que es denominen les ulleres de capbussar-se sota l'aigua per protegir als ulls.

Fins aquí tot té una coherència comunicativa impecable. Tanmateix darrera de la senzillesa de Google hi ha un gran conglomerat d'empreses que abasten molts sectors de la comunicació de masses, que és tan complexe com secret és el funcionament dels algorismes de cerca que premien amb bones posicions o castiguen als posicionaments de les adreces web que relacionen i mostren en les seves cerques.

Comprar, absorbir, comprar, absorbir, comprar
La història de Google , és la història de l'evolució d'una de les empreses més fagocitadores que ha creat el capitalisme. La política de creixement ha tingut una premissa absoluta, comprar empreses incipients, no massa conegudes, que amplien els nous nínxols de mercat que apareixen, i adoptar-les i adaptar-les com productes propis, d'una manera tant subtil que provoca que la gran massa ho identifiqui com productes propis i originals de Google.

Empreses com Blogger, Panoramio, Feedburner, ReCAPTCHA, DoubleClick, Trendalyzer, Neotonic Software, Android, Genius Labs i  les més consolidades i mediàtiques com Youtube, Zinga, Jambo, Slide, han estat comprades per Google i incorporades com a nuclis de les seves àrees de negoci.
Les darreres adquisicions de Google agafen un altre caire, dominar també la fabricació de dispositius, fins al moment. Google ha practicat una política de sinergies amb fabricants de mòbils, fins a ocupar una posició important del mercat de la mobilitat i smartphones (Acords amb Samsung, HTC,...). Recentment es rumoreja que Blackberry integrarà Android en els seus futurs dispositius. Això significa que Android passarà a ser el sistema operatiu de mòbils més usat del mercat. Per tant, encara contribuirà més a la convergència tecnològica, i en certa manera emularà al més al seu gran competidor, l'iPHONE.

L'algorisme de Google. La clau del negoci de l'imperi
El model de negoci de Google es basa en la gestió de la informació. Mitjançant algorismes  parametritza per una banda els continguts que indexa en els seus múltiples productes, i per altra, també parametritza les necessitats de promoció dels anunciants, o interessats en posicionar els seus continguts i/o productes a Internet.
Amb aquesta informació, creua les bases de dades, relacionant demanda amb oferta, i casa les dues necessitats. Utilitza, d'aquesta manera, els continguts d'altres per inserir-hi de manera subtil la seva publicitat (pagada pels seus clients) que s'adapta semànticament a aquests continguts que difon, i per tant, al gust del tipus d'usuari que els consulta.

Els productes de Google com a difusors de continguts. 
No és el mateix ser difusor que ser creador
Si alguna cosa caracteritza a Google és el fet de crear plataformes per la difusió de continguts multimèdia els quals Google no en té la propietat intel·lectual.

• Google News, les notícies de google. Creades l'any 2002. Nombroses editorials i publicadors volen que Google pagui per a l'ús de les seves imatges i notícies. No obstant això, dos factors han fet que aquestes demandes en contra de Google no fructifiquin: la publicitat gratuïta i el "no-ús" del contingut de la notícia, emparat per l'ús de la redirecció per visualitzar la notícia.

• Blogger. Va ser creat l'any 1999 per Pyra Labs. És un servei per crear i publicar un blog fàcilment. Google se'l va fer seu l'any 2002 .

• Youtube. Empresa creada per tres treballadors de Paypal per intercanviar vídeos. Permet penjar vídeos directament dels formats més utilitzats per càmeres de fotografia, vídeo o mòbils  (mov, mpeg i avi) al núvol i compartir-los sense necessitat de descarregar-los ni d'estar registrat. Això, tenint en compte que els vídeos són els elements multimèdia que necessiten més ample de banda per ser transmesos, és una de les claus del seu èxit. Per aquesta raó al ser un entorn obert, servei d'aparador promocional, indexat, per texts i metatags que ajuden a trobar el vídeo en els motors de cerca i a inserir la publicitat adaptada al contingut i al target de l'usuari que el visiona. La tecnologia que utilitza és la Flash (de Macromedia i ara d'Adobe). Youtube ha esdevingut el mitjà de comunicació de masses més global del planeta. No només l'usuari amb necessitats d'auto-comunicació de masses hi accedeix per oci i entreteniment, sinó que ja és molt habitual que els informatius de les televisions usin les imatges per mostrar esdeveniments que copsen a l'opinió pública .

• Google Books. Segurament un dels serveis menys coneguts de Google, tanmateix un dels més revolucionaris per la història de la comunicació i per la preservació del patrimoni documental de la humanitat. Consisteix en libres digitalitzats de biblioteques d'arreu del món de totes les èpoques, on s'han aplicat tècniques de reconeixement de caràcters, i es poden fer recerques de texts que en el seu origen no eren arxius informàtics. O bé eren impresos, o a mà. Els llibres que tenen drets d'autor, només es pot accedir a la portada o a les primeres planes, tanmateix, Google Books, localitza el llibre per si l'usuari està interessat en llegir-lo o aconseguir-lo. Una idea semblant al portal Europeana, el portal del patrimoni cultural i científic d'Europa. Tanmateix, Europeana també indexa materials multimèdia i artístics.

• Google Scholar (Google Acadèmic). Cercador especialitzat en continguts acadèmics i científics.

• Picassa. Ús compartit de fotos ràpid i fàcil des de Google. Companyia comprada per Google l'any 2004.

• Google TV. L'smartTV de Google. Google durant l'any 2012 desplegarà els dispositius i plataforma de continguts audiovisuals. Google TV és una plataforma Smart TV de Google. Va ser anunciat el 20 de maig 2010. Google TV integra el sistema operatiu Android, i la versió per Linux de Google Chrome, per crear una televisió interactiva per sobre de la televisió d'Internet existents i llocs WebTV.

El posicionament en mobilitat. L'espectacular especialització

Informació segons posició geogràfica + connectivitat en mobilitat + dispositiu mòbil
Una de les especialitats de Google han esta els serveis de geoposicionament, mapes i informacions associades. Amb l'impuls de les aplicacions en mobilitat, Google ajunta les dues grans línies de negoci en l'us que en faran els smartphones.

• GoogleMaps. Els plànols de Google.
• Google Earth. Informació geogràfica del món
• Google Street View. Recreació i navegació en 3D de les principals poblacions mundials.
• Google Places . El posicionament d'empreses i negocis.
• Android. El sistema operatiu per Smartphones de Google
• Motorola. El fabricant d'smartphones adquirit per Google l'any 2011
• Panoramio. Empresa d'origen espanyol de geoposicionament i localització de fotografies. Adquirida per Google l'any 2007.

El màrqueting online. On fa els diners Google.

• Google Search. Motor de recerca web de Google. La mare dels ous. Creat l'any 1997 pels fundadors de Google Inc.
• Google AdWords.És el mètode que utilitzat Google per fer publicitat patrocinada.
• Google Adsense. Permet publicar anuncis de tercers al lloc que tenim. I ingressar per aquest concepte,
• Google Analytics. És una solució de mètriques i analítiques web per  empreses que proporciona informació molt valuosa sobre el trànsit del lloc web i de l'eficàcia del  del pla de màrqueting.
• Video & YouTube Ads .anuncis i promocions als espais que permeten l'emissió de vídeos.

Els productes d'empresa, Internet i ofimàtics.

La gratuïtat a canvi de posar publicitat en funció dels continguts que maneguem

• Google Gmail. El correu webmail que incorpora xat i videotrucades.
• Google Docs. L'office propi en cloud computing.
• Google Apps. El paquet de solucions cloud per empreses o entorns col·laboratius de treball, o teletreball.
• Google Groups.Llistes de distribució per mantenir i consolidar grups d'interès.
• Google Chrome. El navegador de Google que és un complement pel seu Google Search

Google Goggles

L'aplicació de realitat augmentada de Google creada en l'entorn Google Labs, ja clausurat, que ha permès que diferents usuaris compartissin coneixements per desenvolupar aplicacions que després han estat usades per Google. Google Goggles permet fer fotografies de portades de llibres, monuments, quadres famosos, targes de contactes, i obtenir més informació que relaciona la imatge amb els webs corresponents.


El punt feble. Els intents fallits de crear una xarxa social potent per no perdre l'hegemonia en front del poder creixent Facebook

Google té un gran problema. La publicitat creixent i el negoci que generen les xarxes socials i concretament Facebook. Això deixa a Google enrere en la cursa en el predomini publicitari. La seva gran font d'ingressos. Google ha intentat diferents vegades crear xarxes socials per compartir informacions entre usuaris, però cap ha acabat de fructificar. El darrer intent és Google +, que a diferència de les predecessores Google Wave, i Google Buzz, integra dos conceptes: posicionament en resultat de cerques i xarxa social. Google afavoreix en el posicionament dels continguts que han estat anomenats i valorats des de la seva xarxa social respecte les altres, és a dir, respecte a Facebook, que al ser un entorn exclusiu pels usuaris de Facebook, Google no pot indexar els continguts fruits dels comentaris dels usuaris Facebook i processar la informació de la que mengen els seus algorismes de posicionament. No passa el mateix amb Twitter, que al ser obert i públic si que apareix a les cerques de Twitter. Només apareixen els continguts relatius a Facebook que tenen en la seva url pública (perfils d'usuari o planes de fans) alguna paraula coincident amb la cerca que fa l'usuari al motor de Google. Google i Facebook lluiten per un lideratge mundial 2.0, fent servir la llibertat d'expressió i la participació ciutadana com a bandera, tanmateix, també tenen els mateixos punts foscos en la seva expansió, com en el cas de Xina.

Google ens està fent estúpids?

Què és el que passa amb els nostres cervells? Hi ha diverses teories que afirmen que Google està contribuint decisivament a la reassignació dels circuits neuronals,  reprogramant la memòria dels usuaris que fan servir de manera habitual els seus productes i solucions.

Això sembla molt fort i contundent quan s'escriu, però si posem el símil de la calculadora, per fer una analogia, es pot entendre millor.

Està socialment establert i comprovat que si fem us repetit de la calculadora per fer operacions bàsiques, la nostra capacitat de càlcul mental cau en picat.

Si Google és la nostra gran calculadora de múltiples operacions que fem de manera habitual i repetida. Com poden ser: posicionar-se en un territori, navegar per gps, orientar-se pels carrers, cercar informació de manera verbal o no verbal en el nostre territori més proper, augmentar hores de lectura en pantalla en detriment de la lectura en paper, anular l'escriptura manual en detriment de l'escriptura en teclat, o bé, prement pantalles tàctils amb les falanges dels dits, etc.

Què passa si deixem de fer totes aquestes accions que hem estat aprenent des de la nostra infància i reforçant en les diferents etapes escolars?

Doncs tal i com cita Nicholas Carr, en l'article interessantíssim publicat a The Atlantic Magazine , al teòric dels mitjans, Marshall McLuhan, quan va assenyalar en la dècada de 1960, els mitjans de comunicació no són només canals passius d'informació. Subministren el material del pensament, sinó que també donen forma al procés de pensament. I el que la xarxa sembla estar fent és soscavant-li la capacitat de concentració i contemplació.

La xarxa en si mateixa no ho fa, però potser si les eines que connecten tot amb tot, és a dir, les eines que ens fan convergir tot el que necessitem per desenvolupar-nos al palmell de la mà.

Aquesta concentració pot arribar a fer-nos mermar les nostres capacitats adquirides prèviament. Falta de fluïdesa al llegir, dificultat d'enfrontar-se a texts llargs, no ser capaç d'escriure unes pàgines a mà amb bona cal·ligrafia...

Segurament caldrà esforçar-se per trencar la dinàmica a la que ens porta aquesta convergència que pot esdevenir molt més que addictiva. Pot arribar a ser inhabilitant. Però, segurament, ja és massa tard.



Referències:

La història de Google segons Google: http://www.google.com/about/corporate/company/history.html

Los tentáculos y adquisiciones de Google en una infografía http://www.electrorincon.com/los-tentaculos-y-adquisiciones-de-google-en-una-infografia/2010-08
 

Les darreres compres de Google el posicionen fortament en l'àmbit de la mobilitat i en l'oferta de continguts en funció del geoposicionament:
-Google compra mil patentes a IBM para defender Android http://www.elpais.com/articulo/tecnologia/Google/compra/mil/patentes/IBM/defender/Android/elpeputec/20110915elpeputec_1/Tes
-Google comprará el negocio de telefonía móvil de Motorola por 8.800 millones de euros
      http://www.elmundo.es/elmundo/2011/08/15/navegante/1313420280.html
-Google compra Motorola, Android ya tiene hardware propio
      http://www.android.es/google-compra-motorola-android-ya-tiene-hardware-propio.html
-Zagat, opiniones de restaurantes para Google Places.
      http://www.cnnexpansion.com/tecnologia/2011/09/08/google-compra-a-experto-gourmet

 -BlackBerrys Said to Get Android Apps as RIM Seeks Sales Boost
       http://www.bloomberg.com/news/2011-08-24/blackberry-said-to-get-android-apps-as-rim-seeks-to-widen-device-s-appeal.html

   
Google devela cambios, no su algoritmo
      http://www.el-nacional.com/noticia/9878/24/Google-devela-cambios,-no-su-algoritmo.html

Vídeo de la mort de Gadaffi. Realitzada amb un mòbil per un dels mateixos agressors i penjada a Youtube. La mala qualitat d'imatge ja fa temps que no és excusa per emetre-ho per televisió. Ni amb els temps que moltes de les cadenes de televisió ja emeten en HD Real. http://youtu.be/_pkKWYAQC-8

Nota: Segons Manuel Castells, afirma al llibre Comunicació i Poder que les tres formes de comunicació convergeixen i s'articulen a l'hipertext (interpersonal, comunicació de masses i autocomunicació de masses), i que aquest pot oferir tot el ventall de possibilitats que permet la interacció humana. Aquesta convergència només és possible si es donen certes transformacions en el procés comunicatiu. Diferents autors les qualifiquen com una “revolució comunicativa”. Google Books, discretament, ha exemplificat una de les transformacions tecnològiques més significatives, que el simple fet de fer un catàleg mundial de llibres contempla aspectes com la digitalització de la informació, accés a continguts fins al moment fixes i localitzats a ser possible consultar-los des de les noves comunicacions mòbils o sense fils.

Google TV en España
      http://www.ticbeat.com/tecnologias/google-tv-en-espana/

Google a la Xina, una doble moral similar a de la que també vol gaudir Facebook:
      Google seguirá en China: ¿quién ganó?
      http://www.bbc.co.uk/mundo/economia/2010/07/100630_1236_google_china_analisis_mercado_internet_dc.shtml
       Facebook Exploring Expansion Into China
      http://www.hollywoodreporter.com/news/facebook-exploring-expansion-china-176805

GOOGLE IS MAKING US STOOPED (STUPID). What the Internet is doing to our brains. NICOLAS  CARR
      http://www.theatlantic.com/magazine/archive/2008/07/is-google-making-us-stupid/6868/

    

El tancament de TV3HD i Esport3: conseqüència de la crisi o preu polític?

La reducció del pressupost de TV3, no només és una decisió d’ajust per la crisi. Aquesta acció suposarà la privatització de l’espai radioelèctric en favor dels lobbys que han influït a l’opinió pública en la campanya. Els mitjans públics perdran pes, lideratge i deixaran d’estar al capdavant de la innovació tecnològica audiovisual del país.


Francesc Homs, portaveu del Govern, va anunciar divendres 25, que les retallades de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)  afectarien a dos dels canals de TDT, concretament al d’Esports3, el darrer en ser inaugurat ara fa un any, a l’octubre de 2010, i molt possiblement a TV3HD, que des de març d’enguany emet de manera simultània amb TV3. I és, amb diferència, un dels canals amb més continguts produïts en HD dels que emeten a Espanya.

La principal raó esgrimida és el dèficit de la CCMA i la necessitat de reduir el cost del transport de la senyal. Ja que es reduiria a un els dos multiplex que utilitza la CCMA per emetre tots els seus canals de TV i Ràdio amb la tecnologia DVB-T a un de sol perquè el canal de TV3HD necessita més espai radioelèctric.
Tanmateix, aquest tancament té, presumiblement, altres raons que encara no han estat explicades pel govern, i plana en l’ambient que el Govern cedeix a interessos de grups de comunicació privats propers al lobby econòmic del partit que ha estat triat per la majoria de catalans.

De totes maneres, la història de privatitzacions en l’àmbit dels sistemes de comunicació públics a Catalunya per millorar la gestió es contradiu frontalment amb el fet de reduir costos en transport de senyal.

Fem una mica de memòria. L’anterior govern de Convergència i Unió a la Generalitat, l’any 1998, va privatitzar les xarxes i serveis de telecomunicacions de les tecnologies de la informació del Centre Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya, que era l’organisme titular de la xarxa d’infraestructures de telecomunicació per proporcionar el senyal de difusió de televisió i FM (TVC i Catalunya Radio) a la població i territori nacional, també els serveis de mòbils relacionats amb la seguretat (mossos, bombers...) i serveis de veu de la seva pròpia xarxa per autoconsum.
Aquesta privatització va donar a l’aparició de diferents empreses en diferents fases, que d’ençà han canviat de nom i titularitat.

1998: Debis Systemhaus (actualment de T-Systems). Empresa orientada a la prestació de sistemes informàtics (servidors de webs, aplicacions, etc)

1999: Catalana de Telecomunicacions Operadora de Xarxes, S.A. (Al-Pi Telecomunicacions). Empresa orientada al transport i fibra òptica i a comunicacions de Banda Ampla per cable en general.

2000: Difusió Digital, Societat de Telecomunicacions, S.A. (Tradia) i el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació. Empresa amb les infrastructures de les torres de telecomunicacions, amb sistemes de ràdio enllaç que s’utilitzen per les comunicacions de mòbils i televisió, tant digital com analògica.

Amb la fragmentació entre diverses empreses es va perdre una oportunitat única de tenir una operadora pròpia i potent de Catalunya, amb una entitat de magnituds similars a Euskaltel, operador global de Telecomunicacions del País Basc, que ofereix serveis de telefonia fixa, mòbil, Internet i Televisió Digital.
La peça clau d’aquestes empreses dispersades és Tradia, empresa que després de la privatització havia de garantir l’arribada del senyal de la televisió i ràdio pública a tot el territori català.

Nota: Al Desembre de 2006, es van celebrar la VI Jornada Parlamentària sobre Mitjans de Comunicació El futur digital de la ràdio i la televisió. Parlament de Catalunya. Audiovisuals. On es van debatre temes com La recepció digital a les llars catalanes, la transmissió del senyal digital i l’impacte d’aquest a la societat i a desenvolupament tecnològic adient. Molts dels temes tractats s’han obviat repetidament.

Tradia va passar a mans de Retevisión, i ambdues van se adquirides per Abertis. Abertis és un gran grup que domina el mercat de la gestió d’infraestructures, com són la majoria d’autopistes catalanes, alguns aeroports i una bona part d’infraestructures de telecomunicacions (xarxes IP de dades, torres de telecomunicació, TDT i Ràdio, serveis maritims, Radiocomunicacions mòbils,...) entre d’altres.

Actualment, Abertis està al capdavant de projectes com el PHIDIAS (2010–2011), cofinançat pel Projecte AVANZA, coordinat per Retevisión, que te per objectiu principal la creació d’una Plataforma Hibrida de Difusió Intel·ligent d’Aplicacions i Serveis per Televisió (PHIDIAS) sobre HBBTV terrestre i satèl·lit. El consorci està format per Retevision, Hispasat, MPG, Activa Multimedia, TVC, Antena 3, Acceso, La Salle i la UPM. És a dir, Abertis ja està preparada per emetre continguts del tipus “Setbox” americans des de l’àmbit privat.

El principal accionista d’Abertis és La Caixa, en el seva filial Caixaholding, la seva participació arriba a un 28,478%.

El tancament de TV3HD deixarà lliure un dels dos multiplex de la CCMA, si és cert que el cost del transport del senyal es reduirà, tanmateix amb aquest espai, Abertis podrà utilitzar-lo per explotar-lo de manera comercial. Trencant l’esperit de la privatització de l’any 1998.  És a dir, la xarxa de telecomunicacions no assegura la presència de tots els canals catalans a tot el territori. Ara aquest servei de país és considerat un cost a retallar.

Qui utilitzarà aquest multiplex i espectre radioelèctric?

La Caixa i el Grup Godó
El propietari del Grup Godó, Javier Godó Muntanyola, Tercer comte de Godó, és membre del  Consell d’administració de CaixaBank des de el any 2005. És vicepresident tercer de “la Caixa”, conseller de VidaCaixa Grupo i membre del Patronat de la Fundació “la Caixa”.  ( Veure enllaç:
Tanmateix, alhora és presideix La Vanguardia i El Mundo Deportivo i fou membre fundador i president d'Antena 3. El Grup Godó, és el propietari també de les cadenes de ràdio RAC1, RAC105 (privatitzada també en l’anterior govern de CiU l’any 1999, essent la cadena de música de la Corporació de Radio i Televisió Catalana amb una clara potencialitat comercial)
És clar doncs els lligams entre Abertis (torres de telecomunicació i transport del senyal) i el Grup Godó.
Per altra banda, el Grup Godó, ha estat reconegut per diferent mitjans, un clar lobby de suport a la campanya del President Mas abans de les eleccions catalanes. Algunes fonts, subscriuen que les primeres mesures del Govern de la Generalitat estan essent favorables a aquest grup de comunicació en detriment d’altres.
Segons consta en l'expedient 2011051 del Departament de Presidència –font: Revista El Triangle- , en plena aplicació de retallades pressupostàries, aquesta assignació de prop de 2 milions d'euros, va ser aprovada el 13 de setembre, sent el contracte formalitzat el passat 5 d'octubre, mitjançant un procediment de "negociat sense publicitat". És a dir, aplicant la fórmula d'assignació directa a un sol·licitant. Procediment que no afavoreix la competitivitat amb altres empreses privades del sector i no afavoreix el creixement d’altres empreses.

Les conseqüències en la producció i en el posicionament de TV3
Mònica Terribas, directora de TV3, no està d’acord amb aquesta decisió . Ja que afirma que el model aplicat fins al moment assegura uns resultats de qualitat i de lideratge, tant tecnològic com d’audiències. Els grups de l’oposició, tant Iniciativa – Verds, ERC i SI s’han mostrat en desacord amb aquesta decisió. Les crítiques a Terribas i a TV3 , que ha qüestionat la possible emissió de la Lliga de Futbol, un dels principals puntals d’audiència i d’ingressos, han estat diverses des de, sobretot, entorns propers al govern o propers al Grup Godó.

Sóc del parer que el tancament de TV3HD i Esport3, no només suposa una contradicció en el criteri seguit pel model de privatitzacions aplicat per l’actual govern en aquesta legislatura i les anteriors, que havien de garantir una cobertura total de les necessitats de transport de senyal i emissions a tot el territori català, sinó que amb la diàspora de cadenes existents, la majoria no compleixen l’emissió de continguts de qualitat ni afavoreixen la cohesió social i de país que si que fan els canals de continguts especialitzats de la CCMA.
A més a més, tenint en compte que ambdós canals aporten un valor tecnològic afegit, aspecte importantíssim en la potenciació de la innovació i creació de nous continguts audiovisuals de qualitat. Cal recordar que ambdós canals són els de creació més recent dins de l’oferta de la CCMA i no es pot atribuir una falta d’audiència perquè no han pogut tenir encara el recorregut comercial mínim exigible per prendre una decisió dràstica com aquesta.

Per altra banda, és clara la implicació dels interessos privats. La baixada d’ingressos de premsa, pot ser un motiu suficient perquè el Grup Godó faci servir la seva influència en el Govern de la Generalitat a través de La Caixa per poder crear continguts de qualitat en l’espai del mercat audiovisual del país que deixarà lliure la CCMA si es produeix finalment aquest tancament.

També és evident, que els continguts que poden suposar un negoci per un grup privat són els referents a l’explotació dels canals esportius, sobretot als referits al futbol – també cal remarcar que Esport3 fins al moment ha donat una cobertura significativa a esports minoritaris, i al teixit que conforma l’esport base-. L’alta definició en altra tipus de continguts es redueix a la producció de sèries i/o pel·lícules, si es segueix el model americà.  Però el model de producció i consum actual no potencia precisament la producció autòctona i de proximitat.

Si apareix en l’espai que pot deixar el multiplex de la CCMA, una plataforma de pagament de continguts HD, no potenciarà la producció audiovisual del país.

Si és el Grup Godó qui pot optar per aquesta possible oferta és perquè és rendible econòmicament. Els precedents de la privatització de RAC105 ho corroboren –compra amb un èxit comercial assegurat-, així com la creació de l’edició catalana de La Vanguardia,  experiència comercial amb un diari de gran abast que s’ha dut a terme quan el mercat ja assegurava un èxit comercial de periòdics en català (ARA, El periódico de Catalunya en català, el Punt Diari... etc).
A mi, a títol personal, m’agradaria més empenta i valentia per emprendre nous negocis en el sector sense que  fossin en detriment dels productes que funcionen o que són ja un referent. No es pot ser competència deslleial de productes audiovisuals que no existeixen. Aquestes estratègies ens fan més petits com a mercat.




DOCUMENTACIÓ
1998. Privatització de catalana de telecomunicacions
1998. Privatització del Centre Informàtic de la Generalitat (CIGESA)
"El Grupo Godó dispondrá de dos cadenas radiofónicas en catalán". Article Publicat a La Vanguardia, el 6 de maig de 1999
"El PSC pide que la Generalitat invierta en telecomunicaciones los ingresos por privatizaciones” Article publicat a La Vanguardia el dia 14 de novembre de 2000
El futur digital de la ràdio i la televisió. Parlament de Catalunya. VI Jornada Parlamentària sobre Mitjans de Comunicació Audiovisuals. Desembre de 2006
Conglomerats de comunicació al segle XXI: financiarització i dèficit democràtic

La Generalitat de Catalunya tancarà 2 dels 6 canals de TVC
Homs no aclareix quins canals desapareixeran
El Govern retalla el pressupost de la Corporació un 13,3% i tanca dos canals dels sis de TV3

El Grup Godó recapta els beneficis del seu suport a CiU
El grup Godó vol que Mas li regali el Canal 33 per cobrar els favors prestats
Mònica Terribas alerta d'interessos que tenen TV3 'en el punt de mira'

Terribas, sobre la retallada de TV3: "Aquest model de servei públic no és el meu"
Junqueras atribueix a 'la pugna pel control del sector audiovisual' la retallada de TVC
Terribas, faci de director
Basté denuncia que a TV3 hi ha "un grup de galtes que a la privada estarien al carrer"
El nou canal Esport 3 arrenca les seves emissions amb la cerimònia d'inauguració dels Special Olympics

TV3 HD ja emet la programació habitual de TV3 de manera simultània

Per què es trasllada el poder econòmic a orient?

L’evolució entre una societat de transició a societat informacional no és clara. Abans era necessari que es desenvolupés un teixit industrial perquè una societat evolucionés a millor, seguint la perspectiva occidental. La globalització i la crisi econòmica han canviat les regles del joc. I Europa no sap quin camí agafar. Els models d’evolució han canviat. Cal adaptar-se a les noves regles de joc.

Joaquim Roqué. 11-10-2011. Temps de lectura: 10 min

Nota de l'autor: Aquest article és un discerniment entre els diferents models de societats, informacional i de transició que defineix Manuel Castells. Per argumentar el meu discurs, les he exemplificat en casos que he cercat a partir dels documents i estudis que m'han aportat indicadors i informacions que he considerat necessàries per poder-ho fer objectivament i amb criteri fonamentat. Voldria apuntar que en l'actual context de crisi mundial, on l'evolució soci-econòmica i soci-política dels països d'arreu del món, em fan creure que aquests models potser ja comencen a no ser vigents, i si més no, sense dubte ja no són tant clars com fa un temps.

La vella Europa pateix una crisi financera que sacseja els mercats de deute, i les economies de la zona euro. Estats Units sembla que va perdent el seu lideratge hegemònic de la segona meitat de segle XX i principis del segle XXI. Els països amb economies emergents estan essent els principals manufacturadors de les noves tecnologies, Xina, Índia, Corea... Etc. Estan produint els aparells tecnològics que després es fan servir a tot el món. Marques com Samsung i LG, coreanes, Huawei, xinesa, per citar-ne algunes d'exemple, estan competint en productes de similars prestacions que els que han estat ideats i dissenyats a occident però produïts ja a països emergents, com poden ser els dispositius d'Apple (idea americana, principals manufactures a Xina), Nokia (idea finlandesa, amb fàbriques importants a Àsia, India i Xina i ) o Ericsson (idea sueca, amb fàbriques importants a Brasil ii ).

És a dir, la manufactura tecnològica ja s'ha traslladat als anomenats països emergents.

La població d'aquests països, també és la que més creix iii .

Els creixements en els mercats de les telecomunicacions, comunicacions i tecnologies de la informació més importants han estat en els darrers anys en aquests països. I el més significatiu, les tendències de futur en inversions i consums també ho seran, a causa de l'augment del seu poder econòmic, lligat a la manufactura, exportacions a països rics, i al creixement de la població autòctona, que tot i les condicions socials més precàries, cada cop -generalitzant- també augmenta la renda per capita, i per tant, el seu consum interior. Això es demostra i comprova en els diferents estudis complets que editen anualment iv organismes especialitzats en mercats com l'OCDE, Organisation for Economic Co-operation and Development, l'Organització per la cooperació econòmica i desenvolupament formada pels països més rics del món.

És a dir, a grans trets això significa que el diners, que el poder econòmic, s'està traslladant, mica, a en mica, i sembla que inexorablement d'occident a orient, amb el permís de Brasil i Argentina.

Exemple d'això és que l'actual major inversor del deute públic americà v és Xina.

Llavors de les variables que fan decidir i classificar una societat entre informacional i de transició que citen Castells i Himanen vi : tecnologia, economia, benestar social i valors, dues ja les estan assolint els països amb societats en transició.

La meva reflexió és la següent, si una economia no ha tingut models industrials tradicionals i ha passat a tenir una economia basada en models tecnològics altament avançats, i a més a més el poder econòmic es va concentrant, és evident que la pròpia societat autòctona també es transformarà lentament, com passa a Xina per exemple, on la seva gran massa de població està creixent en poder adquisitiu i les llibertats van avançant, tot i que molt tímidament i amb molts aspectes encara denunciables i reprovables pel que fa a la violació dels drets fonamentals de les persones, sobretot si es compara amb els països amb democràcies consolidades d'occident. Llavors si aquesta societat fa un salt d'aquesta manera, no podem parlar de societats en transició o informacionals estrictament.

En quin paper quedarà la societat informacional de Castells després que la crisi econòmica i l'evolució dels països emergents traslladi el poder econòmic definitivament? No entrarà en un període de transició? Millor dit, no estem ja a occident en un període de transició social que suposa la reducció de l'estat del benestar social i dels valors, justament les variables que defineixen la societat com informacional?

És clar que no tot és economia i informes econòmics. L'OCDE, vetlla pels seus membres, i bàsicament tota la documentació que genera, estudis i informes, van encarats a copsar la realitat dels països rics i en analitzar possibles prospectives de mercat i de nous negocis.
Cal cercar més amunt, vull dir en organitzacions encara més globals, per assolir més perspectiva.
El PNUD, Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament vii , és l'organisme mundial de les Nacions Unides en matèria de desenvolupament que promou el canvi i connecta als països amb els coneixements, l'experiència i els recursos necessaris per a ajudar als pobles a forjar una vida millor.
Aquest organisme té un indicador, diferent al del PIB, econòmic purament. L'indicador és el IDH, L'Index de Desenvolupament Humà. Aquest Índex es fa public des de fa quaranta anys, amb Informe sobre Desenvolupament Humà que publica cada any.

El primer Informe sobre Desenvolupament Humà va presentar el seu nou IDH i va analitzar les dècades anteriors d'indicadors del desenvolupament, arribant a la conclusió que “no existeix un vincle automàtic entre creixement econòmic i progrés humà”. La rigorosa revisió de les tendències a més llarg termini realitzada en l'Informe 2010, amb anàlisis retrospectives dels indicadors del IDH de la majoria dels països des de 1970, demostra que no existeix una correlació sistemàtica entre l'acompliment econòmic dels països i els seus assoliments en els àmbits de la salut i l'educació no vinculats a l'ingrés. En la publicació del darrer Informe sobre desenvolupament humà 2010 viii , hi ha unes observacions que han fet els una de les seves autores, Helen Clark:
“L'Informe indica que, en general, la gent és avui més sana, amb més diners i més educada que abans”, “Encara que no totes les tendències són positives, els països poden fer molt per a millorar la vida dels seus habitants fins i tot en condicions adverses. Malgrat això, això requereix de lideratge decidit i del compromís permanent de la comunitat internacional”.

L'autora principal, Jeni Klugman, revela una conclusió que coincideix amb la meva reflexió: “Els nostres resultats confirmen, amb noves dades i anàlisis, les dos arguments centrals plantejats des del començament en l'Informe sobre Desenvolupament Humà: el desenvolupament humà i el creixement econòmic són diferents i és possible assolir avanços substancials fins i tot sense creixement accelerat”,“També hem adquirit noves perspectives sobre els països amb millor acompliment i els diversos patrons que assumeix el progrés”.

L'Informe destaca als “10 països que més han avançat” en el IDH entre 135 països durant els últims 40 anys, llista que lidera Oman. En aquestes dècades, el país va invertir els ingressos obtinguts de la venda d'energia en educació i salut pública.

La regió que més ha avançat en el IDH des de 1970 és Àsia Oriental, liderada per Xina i Indonèsia. Els països àrabs també van assolir progressos considerables i vuit d'ells se situen entre els 20 líders mundials en millores en el IDH en aquest mateix període.

La llista es completa amb Xina, Nepal, Indonèsia, Aràbia Saudita, RDP Lao, Tunis, Corea del Sud, Algèria i El Marroc. Un aspecte notable és que Xina va ser l'únic país que va assolir aconseguir un lloc en aquesta llista degut exclusivament al seu acompliment econòmic, ja que les principals forces que van motivar els assoliments en el IDH van ser, en general, la salut i l'educació.
Per tant, és clar, que els països que estan agafant el poder econòmic i tecnològic també estan fent grans avanços contrastats en benestar social i valors. Com a país de Societat en transició trio Xina.

Globalització del mercat de les noves tecnologies

En aquesta gràfica del OECD Communications Outlook 2011 (consultar enllaç a la nota al peu final) es pot observar que els països de l'OCDE, en principi els més rics del món, presten molts més serveis en IT que el que fabriquen.

El país europeu que té l'equilibri més gran és Finlàndia. Per què? Per l'efecte de la producció de Nokia, tot i la seva expansió mundial, respecte els serveis que presten en IT a Finlàndia la producció de dispositius i tecnologia és molt gran. Aquest país és el que trio com a exemple de Societat Informacional.

 

	SOCIETAT INFORMACIONAL FINLÀNDIA	SOCIETAT EN TRANSICIÓ XINA
IDH (Índex de Desenvolupament Humà)	0,871 Posició 16 (de 169)	0,663 Posició 89 (de 169)

Comparativa entre el grau d'innovació de Finlàndia i Xina
OECD Science, Technology and Industry Outlook 2010: country profiles

Les següents gràfiques mostren amb un simple cop de vista la situació en els diferens àmbits en que es mesura el grau d'innovació d'un país.

Finlàndia: http://www.oecd.org/dataoecd/42/11/46664029.pdf

Xina: http://www.oecd.org/dataoecd/30/15/46663975.pdf

El grau d'innovació Finlandès és molt elevat que la mitja en quasi bé tots els aspectes.

El grau d'innovació de Xina és molt menys elevat en quasi bé tots els aspectes, en canvi, en titulats en enginyeria és molt més elevat del que caldria esperar i més alt que la mateixa Finlàndia. És a dir, la inversió en talent és excel·lent. Aquest és un dels indicadors més valuosos per considerar que una societat inverteix en el seu desenvolupament futur.

El punt negre xinès ix
La Xina d'avui demostra tenir les formes més avançades de control i censura de les TIC. Amb l'escalada de les quantitats de detenció i empresonament de periodistes xinesos, acusats d'espionatge i amenaces a la seguretat nacional, la Xina es posiciona com un obstacle ferm a la llibertat d'expressió en línia (RSF, 2006). L'acceptació de Google d'incloure en la seva versió xinesa de 20 dels motors de cerca més populars i la censura automàtica de paraules clau i llocs determinats com subversius per les autoritats xineses és una clara indicació per al món que el país no estava preparat per obrir-se a una major transparència.

Referències
i              El Pais – Reuters. 29/09/2011. Article, “Nokia cierra una fábrica en Rumanía y despide a 3.500 empleados”
http://www.elpais.com/articulo/economia/Nokia/cierra/fabrica/Rumania/despide/3500/empleados/elpepueco/20110929elpepueco_7/Tes
EFE – Helsinki. 29/09/2011. Article “Nokia cerrará una fábrica en Rumanía y despedirá a 3.500 empleados”
http://www.cincodias.com/articulo/empresas/nokia-cerrara-fabrica-rumania-despedira-3500-empleados/20110929cdscdsemp_3/

ii             Ericsson. 14/06/2011. Comunicat de premsa. “Ericsson amplía fábrica y aumenta su capacidad de producción en Brasil”
www.ericsson.com/res/region.../2011-06-13-ericsson-expands-es.pdf
iii             L'Anella – FINFACTS. Article, “Demographic outlook for the BRICs varies greatly; India's working-age population to rise by stunning 240m in 20 years compared with 10m in China”
http://www.finfacts.ie/irishfinancenews/article_1019143.shtml
http://www.anella.cat/web/portal/estudis-i-tendencies/-/custom_publisher/IwB4/26253946/Les-previsions-demografiques-pels-BRIC-varien-substancialment
iv            OECD Communications Outlook 2011. http://www.oecd.org/document/44/0,3746,en_2649_201185_43435308_1_1_1_1,00.html
Lectura online: http://www.keepeek.com/Digital-Asset-Management/oecd/science-and-technology/oecd-communications-outlook-2011_comms_outlook-2011-en
OECD Information Technology Outlook 2011
http://www.oecd.org/document/20/0,3746,en_2649_201185_41892820_1_1_1_1,00.html

v             Paul R. La Monica, assistant managing editor. 18-01-2011. China: The new landlord of the U.S .
http://money.cnn.com/2011/01/18/news/international/thebuzz/index.htm

vi            HERRERA, R.; GÓMEZ, M. Estructura de la Comunicació: una introducció. Barcelona: UOC, 2011. Mòdul didàctic 1, “D'on venim? De la revolució industrial a la revolució informacional”(A, E).

vii            PNUD.http://www.beta.undp.org/content/undp/es/home/operations/about_us.html
viii         ÍNDICE DE DESARROLLO HUMANO 2011. http://hdr.undp.org/es/informes/mundial/idh2011/
Descàrrega del document: http://www.undp.org/publications/hdr2010/es/HDR_2010_ES_Cuadro1.pdf
ix             Documents de Recerca del PNUD. Jean-Yves Hame Human Development Research Paper 2010/37 ICT4D and the Human Development and Capability Approach: The Potentials of Information and Communication Technology

Antaviana, molt més que una paraula inventada

És l'escola pública que m'ha ensenyat perquè la cultura i la llengua catalana són l'element vehicular essencial per la integració dels nouvinguts.

Antaviana és una paraula sorgida de la imaginació d'en Pere Calders. També és un és una obra de teatre musical de la companyia Dagoll Dagom, basada en textos del mateix Pere Calders i amb música i cançons de Jaume Sisa, que es va estrenar l'any 1978.

Però també és el nom d'una escola: el CEIP Antaviana, situat al Barri de Roquetes de Barcelona.
En aquest col·legi, el tant per cent de nens d'origens multiètnics és elevat però cap ètnia predomina sobre una altra. Nens gitanos -Roquetes és un barri on tradicionalment n'hi ha hagut una comunitat important-, xinesos, paquistanis, sudamericans, magrebins... Els nens amb cultura exclusivament catalana o espanyola es troben en lleugera minoria si ens fixem en les ràtios.

El meu fill, nascut a Kíev,  ha cursat sisè aquest any en aquest centre.

El passat dimecres 18 de maig a l'Ateneu Popular de Nou Barris s'hi va celebrar un esdeveniment molt especial: la representació del també musical de Dagoll Dagom, Mar i Cel, que és basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Els nens participants de les dues classes de sisè van representar una obra difícil, complexa, van recitar en català i cantar algunes de les cançons del mateix.

Mar i cel, és una obra que parla de les conseqüències de la intolerància entre cultures, i dels fets històrics que marcaren l'èxode dels moriscs al segle XVII de la península. La història d'amor impossible entre un pirata algerià i una cristiana arriba fins els nostres dies.

Tots aquests nens de diferents orígens -que és inevitable identificar-los amb aquells moriscos dels que parla l'obra- que a casa seva parlen la llengua de les seves famílies i provenen de cultures i religions diferents, van recitar i cantar en català, en la llengua i la cultura que els ha acollit. Un treball molt important dels nens, però encara més dels mestres del CEIP Antaviana i de l'equip directiu d'aquest centre que permet que els recursos humans que formen als nostres nens puguin posar en pràctica les accions educatives que els formen com persones.

La representació no es va fer en qualsevol lloc, sinó en un espai simbòlic i de referència  per la ciutat de  Barcelona, l'Ateneu de Nou Barris, una antiga fàbrica recuperada i gestionada per la ciutadania i gestionada per la Comissió del Bidó de Nou Barris.

La principal característica d'aquest lloc únic és que mitjançant l'acció cultural i artística es pot arribar a la transformació social. Un altre exemple de les múltiples activitats que es realitzen al centre és l'obertura de l'equipament a les escoles, en aquest cas el CEIP Antaviana.

Segurament tots aquests nens al patí parlem més castellà que català. Tanmateix, el paper que juga la immersió lingüística en la seva educació i la inclusió de l'elements culturals propis del país on els acull els cohesiona socialment. Els crítics amb aquesta política podrien dir que es podria fer la integració amb una política més encarada a potenciar la cultura més espanyola. Tanmateix, per exemple, un nen d'origen sud-americà, tot i parlar castellà, procedeix d'una altra cultura, i és percebut també com un estranger per la resta de la societat. La cultura catalana a  l'ensenyament és el lligam que integra a tots els nouvinguts, siguin de la cultura que siguin.

Estic orgullós que el meu fill vagi a una escola com aquesta, i que fets integradors i enriquidors com aquests siguin els que realment fan que Catalunya sigui la terra d'acollida que realment és.

En èpoques on partits polítics no vistos al nostre país com Plataforma per Catalunya guanyen espai i quan els discursos a favor de la xenofòbia creixen, encara hi ha una llum d'esperança per la convivència entre cultures i la integració dels nous catalans.

Un moment de la representació de la versió de Mar i Cel de l'Antaviana

Referències: 
Web del blog dels nens de sisè 
Web de l'Ateneu de Nou Barris
Web del CEIP Antaviana

La credibilitat de les xarxes socials i el moviment 15M

No fa massa temps, el mitjà amb major credibilitat i que aportava més confiança era la televisió. “Ho diuen a la tele”, “ho he vist per televisió”… Ara sembla que els mitjans de comunicació tradicionals estan manipulats pels lobbys de poder, i que realment hem de fer més cas és al hashtag, que s’ha convertit en trending topic del dia a Twitter que el que surt destacat a l’informatiu de Telecinco. Si se’n parla molt d’un tema és més veritat? 

Twitter, igual que la resta de xarxes socials, es barregen les vies de rebre la informació: Usuaris – l’audiència -, fonts originals, agències de notícies, periodistes i  també altres mitjans. Això vol dir que el coneixement rigorós (fonts originals i periodistes) es barreja amb el coneixement vulgar (audiència), i no només es barreja, sinó que està substituint el seu espai, amb un perill real de banalització i pèrdua de qualitat de la informació que rebem. És a dir, malentenem el concepte de participació ciutadana, donant més credibilitat al que passa pel carrer que al que opina l’expert*. 

És indiscutible el paper d’Internet com a instrument en la comunicació masses tanmateix pressuposem que és un mitjà de comunicació amb entitat pròpia. Que hagi canviat la manera d’informar-se no vol dir que no hi hagi manipulació, perquè cal  tenir present la concentració, integració i conglomeració de la propietat audiovisual, és a dir, un mateix grup empresarial té molts mitjans i molts canals per difondre el mateix i lligant-ho amb el que diu en el vídeo** (excel·lent) de José Luís Sampietro en l’anàlisi que fa del moviment 15M:  “Lo que llaman opinión pública es una opinión mediática, porque no es una opinión propia y reflexivo de la gente, es una opinión creada por la educación y por los medios, ambas cosas interesadas en lo que interesa al poder, porqué el poder controla la educación y controla los medios. Nada más. Al hacer mediática la opinión pública te has cargado la libertad de todo el público”.

Per altra banda, també em pregunto,  per què s’han reproduït i amplificat totes les revoltes àrabs, les acampades del 11M, Anonymous (en el cas Wikileaks) i molt poc el que ha passat a Islàndia?

Us recomano un enllaç sobre el cas Islandès***, on s’explica el que ha passat al país i el boicot informatiu. Comparativament el 15M és un joc de nens. A Islàndia, el poble ha fet dimitir a un govern en ple, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda, per causa de la seva mala política financera, i s'acaba de crear una assemblea popular per redactar una nova Constitució en la qual els ciutadans siguin els protagonistes, en lloc dels polítics.

També vull fer esment en detall al vídeo d’Eduard Punset ****  dirigint-se als acampats a Oviedo. Ell diu que “quan no tenim la resposta a una pregunta tendim a cercar conspiracions”, qui te la culpa de la crisi? Els polítics? Els bancs? El sistema? L’únic que tenim clar és que el poble no. Segur que no tenim ni una petita part de la culpa quan hem estat anys vivint per sobre de les nostres possibilitats i de les del planeta? Punset fa una brillant analogia entre el moviment dels indignats acampats amb la Ruta de la Seda, comenta que aquells comerciants intentaven unir Roma i Orient, on la gent compartia tot (coneixements, malalties, etc), i  que arrel d’aquells contactes amb el temps va néixer una nova civilització, una nova manera de pensar. El moviment del 15M intenta fer el mateix, obrir sinèrgies i rutes entre diferents llocs del món, per intercanviar pensaments.

La clau de l’èxit del moviment 15M, no és només les xarxes socials, sinó la independència que han sabut trobar dels partits polítics i altres organitzacions. Afegiria també que la necessitat d’expressar-se i de comunicar-se amb altres persones, tot i que sigui una actitud individual i personal, també ha influït. Moltes de les declaracions que he sentit dels participants m’han semblat reveladores. La meva percepció és que tot i ser una societat desenvolupada el nostre sistema sociopolític no té els mecanismes perquè la gent expressi la seva opinió lliurement. Tot i que el moviment resulti efímer, ja que si no s’entra al sistema no és possible canviar-lo. Qui sap, potser en comptes de no votar, o votar en blanc, la solució és crear un partit nou i que aquest canviï el sistema des dels mateixos organismes sociopolítics que el conformen.

Joaquim Roqué

Referències:

* Llibre. PUYAL I ORTIGA, Joaquim M. Aicnàlubma. Reflexions sobe la societat i els mitjans. Columna Edicions. Barcelona 2011

** Vídeo. Anàlisi de JOSÉ LUÍS SAMPIETRO del moviment 15M http://youtu.be/LOmh3jcV28g

*** Article. Las democracias degradadas de Occidente silencian la revolución cívica de Islandia

http://www.votoenblanco.com/Las-democracias-degradadas-de-Occidente-silencian-la-revolucion-civica-de-Islandia_a4122.html

**** Vídeo. Punset a los indignados: "Estáis iniciando una ruta nueva. No paréis"  http://youtu.be/FYReCuj6ksM

Ser o no ser

Avui veuré una pel·lícula que ja he vist altres vegades, segurament, dues o tres. Quan un fa temps que ha vist una pel·lícula, els cops que l'ha vist s'esborren en el temps, de la mateixa manera que la mateixa història. Ser o no ser, d'Ernst Lubitsch, va ser feta l'any 1942, en plena Segona Guerra Mundial.
Ha esdevingut el film de sàtira antinazi més brillant dels que jo he vist mai. A partir d'un grup de comediants i amb la representació de Hamlet, els membres de la companyia es veuen involucrats en l'espionatge i la resistència contra el Règim de Hitler. Tot en clau d'humor i amb el típic joc de portes dels millors vodevils. Em pregunto si realment haguessin fet el film després de saber l'abast real del nazisme. Tot i així, tan de bo hi haguessin més comèdies com aquesta per treure'ns del drama diari dels conflictes internacionals.
Avui, al Cinema Catalunya de Ribes de Freser, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, ens reunirem per veure el film, i comentar-lo mentre fem un sopar col·laboratiu. Ummm... Començarem bé aquest cap de setmana.

La tornada de Sopa de Cabra

Tot i que Sopa de Cabra forma part de la meva formació musical i en n'he ésset seguidor i en sóc. El meu parer és que darrera d'aquesta tornada hi ha una estratègia clara d'un retorn. No es pot dir tot alhora, si es volen tenir impactes comunicatius constants que alimentin el mite. Oi? El que no tinc clar els que els interessos que els mouen siguin purament nostàlgics, segurament també són econòmics, els comptes corrents baixen per tothom. Tornar en el millor moment dels grups de música de rock-pop català des d'aquells temps, és també un avís als que ara són a dalt de l'escenari movent masses. De totes maneres endavant, siguin quines siguin les raons. Però si us plau, manteniu el nivell musical i el que esperem de vosaltres. Si no esteu a l'alçada, i el vostre retorn no és sincer, els mateixos fans que us omplen el Sant Jordi us faran caure altre cop a l'oblit. I jo, tot i que esteu a la banda sonora de la meva vida, hi estaré d'acord.

Article a l'ARA del dia 1 d'abril de 2011 sobre un possible nou disc de Sopa de Cabra

Autoria de la imatge: Diari Ara. 1-04-2011

Què s'entén per "efecte papallona" en el context dels mitjans de comunicació?

Segons diu l’antic proverbi xinès que el poder de les ales d'una papallona es pot percebre a l'altra banda del món.  El moment històric en que vivim, existeix un caos social, ideològic i cultural. I com tot caos, és un sistema altament sensible als petits moviments, petites influències que poden canviar coses a nivell global. A més a més, el paper dels mitjans de comunicació està canviant, no només per la globalització, sinó pel paper que estant tenint les noves tecnologies i els serveis que si desenvolupen, com ara les xarxes socials. Al cercar els exemples d’aquest treball de reflexió, he cercat els que més m’han impactat dels darrers anys. En pràcticament tots els casos que citaré són fets que han ocorregut en un àmbit local, i que amb l’impacte que han tingut als mitjans de comunicació han esdevingut afers completament globals.

Les crisis sanitàries que esdevenen crisis alimentàries

És un tema recorrent als mitjans. Un dels aspectes més valorats en la societat actual és la salut i tot el referent amb la seguretat, o amb allò que pot influir en el benestar social.

A finals dels anys 80 la crisi de les vaques boges s’originà per un problema sanitari a granges angleses, la malaltia, estranya, que s’anomenava encefalopatia espongiforme, o síndrome de  Creutzfeldt-Jakob, anomenada popularment "mal de les vaques boges". Afectava als ovins i als bovins, però també es contagiava als humans pel consum de la carn d’animals malalts. Darrera el cas de granges infectades, també es va desentrellar, una xarxa de males praxis en la fabricació de pinsos per bovins, on s’utilitzaven carns de ovins també malalts, és a dir, s’alimentava animals herbívors amb pinsos d’origen carnívor. Les declaracions, les hipòtesis i els articles als diaris i mitjans de comunicació es van succeir de manera exponencial a tots els mitjans, i van aconseguir crear una atmosfera desconcertant. Tant que, a milers de quilòmetres de distància d’Anglaterra es va deixar de consumir carn de boví, afectant d’aquesta manera a l’economia de llocs on el consum de la carn en males condicions era pràcticament impossible.

Com una seqüela d’aquesta voràgine, a l'agost de 2004 van aparèixer casos de la grip aviària, també anomenada la grip del pollastre a Kampung Pasir, Kelantan, Malàisia. Dos pollastres portaven el H5N1. Com a conseqüència, Singapur va imposar una prohibició a tota importació de pollastres i altres productes avícoles. Similarment, la Unió Europea va prohibir els productes avícoles de Malàisia. Algunes fonts citen l’origen de la pandèmia a Xina. La gran afectació es concentrà al continent asiàtic, tanmateix, els mitjans de comunicació, de manera similar a la crisi de les vaques boges, s’ompliren de continguts del tema. Molt poques persones es van veure afectades, però la demanda de carn d’aviram a Catalunya va baixar, i també provocà una crisi econòmica al sector.

La tercera gran crisi sanitària l’hem viscuda fa poc. Popularment coneguda com la grip A, la pandèmia del virus de la grip A (H1N1). El grip A té l’origen en el virus de la grip que afectà a Espanya a principis del segle XX que causà una gran mortalitat, una evolució d’aquest virus, va persistir en els porcins. Una variant més violenta apareix a Nord-Amèrica a mitjans de 2009. Provocant morts, però no masses més que els morts que provoca la grip estacional que apareix cada any. La diàspora informativa a tots els mitjans del món, provocà una alarma en els governs i en els estaments sanitaris que efectuaren grans compres de medicaments per vacunar de manera massiva a la població. Tanmateix, en realitat no s’utilitzaren. Algunes veus afirmen que darrera de l’alarmisme en realitat hi havia els grans lobbys de la indústria farmacèutica, els grans beneficiats de la voràgine informativa. Els mitjans demostraren que realment no sabien reacciona cada nova crisi alarmista, ja que tornaven a tractar la crisi de torn com les seves predecessores, l’únic aspecte en que es va corregir en la manera de comunicar, fou que el nom en que s’anomenava a la pandèmia. Inicialment el nom fou, grip porcina, als mitjans europeus es transformà al nom de grip A. Aquest fet, que pot semblar insignificant, va protegir al sector del porcí, que no es va veure afectat per l’alarmisme social com en les altres crisis precedents.

Amb la irrupció de l’ús generalitzat de les xarxes socials, l’evolució de la cobertura informativa dels conflictes ha canviat radicalment en els darrers anys. El punt d’inflexió el marcaren les polèmiques eleccions a Iran de l’any 2009, aquestes eleccions amb sospites clares de manipulació dels resultats per part dels partidaris de Mahmud Ahmadinejad, provocà que la població iraniana descontenta amb el resultat expressés a través de les xarxes socials, primordialment per Twitter, el que passava realment al país. Informaven en temps real i sense interrupcions, penjant vídeos i fotografies de les protestes en directe. Hashtags com #IranElection i  #Iranvote es convertien en trending topics claus per identificar el discurs ciutadà, que de manera paral·lela informava al marge dels mitjans tradicionals. Els mitjans tradicionals oferien per primera vegada de manera massiva fotografies i vídeos gravats pels mateixos ciutadans. Però com s’originà tot? A partir d’iniciatives de persones individuals, les comptes de tuiters com @Change_for_Iran, @Tehranbureau, @IranRiggedElect o @ IranElection09 aconseguiren informar al món. Aquest ha estat un precedent importantíssim per l’efecte papallona més significatiu, des del meu punt de vista, que ha marcat els mitjans de comunicació  i tota la societat mundial en els darrers mesos.

Com la mort del venedor de fruita de Tunísia pot provocar un atac d’una coalició internacional integrada per països de la Lliga Àrab i Estats Units contra Gaddafi?

Un jove en atur tunisià anomenat Mohamed Bouazizi, de 26 anys que venia fruites i verdures per sobreviure, el dia 17 de desembre de 2010  es va ruixar amb gasolina i es va calar foc en protesta per la manca d'oportunitats al seu país. Bouazizi va morir a l'hospital el 5 de gener i, com a conseqüència, hi va haver una revolta popular que va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine Ben Ali (23 anys en el poder), i com a conseqüència el que havia passat a Tunísia, els països islàmics que tenen mandataris i règims autoritaris de característiques similars el prenen com exemple i el caos i les ganes de canvi s’escampen per tot el món com una diàspora. El primer en caure és Egipte, el país àrab amb més població i el que manté unes relacions cordials amb països occidentals, Israel o altres països de caire més islamista. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació no occidentals, com ara Al Jazzera (la televisió de Qatar) i Al Arabiya (televisió dels Emirats Àrabs), donen protagonisme als ciutadans que s’organitzen. Aquest és un aspecte nou que no havia ocorregut en els conflictes a la zona anteriorment. La veritat no només l’expliquen els mitjans occidentals i des del punt de vista occidental. Ara tenen veu els propis ciutadans i els mitjans de comunicació àrabs.

El que succeeix a la plaça de Tahrir del Caire, als carrers d'Alexandria i Suez és televisat a tot el món àrab per les cadenes via satèl lit i reenviat per desenes de milers de ciutadans a través de les xarxes socials. És una revolta global, instantània, visible i molt ben informada. La gent ha perdut la por. Sense por, la gent és imparable. Finalment després de dies de protestes cau el Règim de Mubarak. Les revoltes s’estenen a Algèria, Líbia , Bahrein, Iemen, Gaza, Jordània i el Líban. I també hi ha intents de manifestació a Xina, amb el que ja s’anomenen les revoltes de la Flor del Gessamí.

Els governs dels països àrabs i del Magreb, han vist com una amenaça aquests aixecaments, el rei de Marroc ha anunciat canvis oberturistes a la seva Constitució, tanmateix, el camaleònic Muammar el Gaddafi no va ser a temps de fer canvis convincents creïbles a la seva població. Tot i tancar l’accés a Internet no ha pogut frenar una protesta ciutadana, que a diferència d’Egipte, on l’exèrcit es va negar recolzar al govern, a Líbia, els militars, són en la seva gran part, mercenaris a sou, pagats pel Règim, que gaudeix de grans ingressos pels grans jaciments de materials combustibles d’alt interès pels governs occidentals. La temible repressió que ha exercit Muammar el Gaddafi cap a la seva pròpia població, i la poca transparència informativa, ha provocat que els mitjans de comunicació seguissin encara amb més insistència els fets, creant una marea d’opinió pública en contra d’ell mateix, i provocant un àtac organitzat dels principals exèrcits occidentals i dels principals països de la Lliga Àrab a partir d’una resolució de les Nacions Unides. La clau és la participació dels mateixos governs àrabs, que els interessa també donar símptomes de canvis perquè en els seus propis territoris no hi hagi aixecaments. Tot arrel de la immolació del jove tunisià per queixar-se de la seva precària situació.

Des d’occident, el concepte immolació, l’hem relacionat més amb el terrorisme que amb la lluita social. Aquest també és un canvi de concepte. Tot això tot just en dos mesos! Aquest cop la petita papallona va batre ben fort les ales. El cicló que ha provocat encara no ha acabat.

Em què em quedo, amb 2 presidents més humans o amb Xavi 550?

En només una setmana he pogut veure tres documentals que han girat al voltant d’una figura pública important pel meu país. TV3 en la graella de programació especial de Nadal, ha programat, segurament seguint l’ordre d'aparició que marca el protocol, tres documentals, els dos primers referents a dos presidents: un de com Artur Mas va viure les eleccions que l’han proclamat president de Catalunya i un altre sobre la campanya de Sandro Rosell. El tercer documental és dedicat a un esportista que està de celebració.

Pel que fa als primers, en ambdós casos, la feina de TV3 ha estat retratar al personatge en qüestió de prop. En la intimitat, en el dia a dia, amb els seus col·laboradors directes, en les hores en què es decidia el futur del futur president i els moments de reflexió posterior.

Tant Mas com Rosell, s’han vist apropats al poble i al soci, respectivament. Ara sembla que els coneixem més, que entenem més la seva persona, que, sense dubte, prestigien més la institució que presideixen davant la societat que els representa. És igual si els vam votar. És igual qui els va votar. Són persones, que darrera el tamís del documental, encara tenen més dret a ser al lloc on han arribat. Per democràcia, pel país, pel club, per què ens ho mereixem.

Tanmateix, hi ha coses que m’ha sorprès pel que fa al reportatge de Mas. El barber , quin personatge! La rutina diària saludable del president dels catalans –suposo que en aquest reportatge de tan a prop no podíem veure a Mas fent unes canyetes a la tasca del barri, o uns cubates al Luz de Gas... no quedaria bé una mica de disbauxa en aquests temps d’austeritat, és clar, és millor veure’l nedar, si, que fotent-se uns lingotazos d'alcohol- . El canvi de registre d’en Daniel Domenjó –espero que abandonis els refregits de telerealitat guionitzada per aquest tipus de programes, ets bo quan vols Daniel, fes-me cas-. I el no m’hauria de sorprendre és la presència al dinar familiar del diumenge de les eleccions que poden canviar la vida de Mas de l’oportunista Pilar Rahola, no m’hauria de sorprendre, però em sorprèn, em sorprèn... Sé del do de la ubiqüitat d’aquest animal mediàtic en el que s’ha convertit la Rahola - polemista professional exerceix a la perfecció el rol que li toca fer segons el mitjà on participa-. No és la mateixa Pilar Rahola la dels Matins del Cuní– la de la guerra dels sexes i la regatera de profunditat vertiginosa- , que la més reposada analista de portada del programa Júlia en la Onda vers Arcadi Espasa, de Júlia Otero, per les tardes a Onda Cero, o la explosiva defensora de la Catalunya oberta i altres causes perdudes (i mallerenga esvalotadora dels reaccionaris enclenxinats) de la Noria de Jordi González i Telecinco.

Pilar dinant amb Mas. És un xoc pels que no estem avesats als passadissos del Parlament, on els polítics dels diferents partits es fan en la més quotidiana normalitat com si res. L’ex fundadora del PI dinant amb el que serà el president per CiU a la mateixa taula familiar – no sé perquè ara em ve el cap allò de l’Aznar i que parlava català amb els seus amics a la intimitat, un dinar d'aquests és com tenia els amics d'Aznar a la intimitat? -.

Per treure un altre llibre de Mas cal estar a la cuina on es cuina el nou president, oi? Sra. Rahola? Qui millor que vostè per tenir el do de la ubiqüitat? L’admiro per la seves característiques cada cop més camaleòniques, a més d’enorgullir-se de la seva regatera –només faltaria! – i de la seva llengüa viperina –si us plau, no agafi la Diana de V com a referent
(la dolentíssima Jane Blader), ja que si un dia es tregués la màscara de làtex al costat del Cuní em vindria un cobriment !-

Que dir del documental del Sr. Rosell. Rosell, el mut. Rosell, el discret. Com serà recordat dintre d'uns anys?
En els moments on es qüestiona la seva política de comunicació, austera i parca en presència mediàtica als mitjans. Apareix aquest documental, de docu-realitat, en ple prime-time de TV3. Estava pactat abans del destastre comunicatiu de Pamplona en plena crisi de controladors aeris quan descansava amb la família? O bé va ser programat després? No se si ho sabré mai. Tanmateix, no resulta de ser curiós i coincidentment estratègic. En el documental s’analitza i s’entreveu l’estratègia de campanya, surt el seu cap de comunicació, el sofà aquest en el que s’asseia i els que el veien a veure en els seus mítings li preguntaven coses, de tu a tu, a prop, en un sofà d’estil tradicional – no se perquè em ve al cap el plató del mític programa de la mítica Mari Pau Huguet “Com a casa”, cal posar-se al nivell del que fa les preguntes i del que mira a través de la pantalla per entrar a la quotidianitat dels electors -. La família, és molt important per un barcelonista d’arrel mostrar al pare, amb el que es comparteixen, per descomptat, les aficions barcelonistes més autèntiques, sinó és així millor obviar la relació amb el progenitor en aquest producte comunicatiu per acostar-se al soci de primer ordre.

Sr. Rosell, espero que aquesta potent acció comunicativa sigui la primera gran acció que el faci rectificar. Encara està a temps. No m’agrada com a simpatitzant, no soci - però fill, germà, pare i nét de socis- com ha encarat els seus primers dies de mandat.

No se si la rumorologia que l’enemista amb Guardiola té fonament.

No se si hi ha algun intent de desgastar la figura de l’entrenador en el cas que vagin baldades. És clar que si el president calla –estic d’acord que el que teníem abans garlava massa- i les coses, esportivament, van bé, no passa res.
Però que passa si el president calla i les coses, esportivament, van malament? A qui es desgasta? Al Parallamps. Qui és el Parallamps? En Pep Guardiola, que actua d’escut humà a favor del president que no es vol cremar.

No se, Sr. Rosell, si aquesta ha estat l’estratègia que ha seguit. Però a mi m’ho sembla. Li demano que rectifiqui, que canviï. Que per sobre de qualsevol qüestió personal –si n’hi ha, que espero que no- miri el Barça i els interessos que tenim com a club. En Guardiola a té una plaça perpètua en les deïtats barcelonistes. I sento dir-li, però a vostè encara li falta camí. No el vull ofendre, simplement li falta temps per aconseguir-ho i aquest és un objectiu personal que només vostè sap.

Si vol arribar a ser-ho, tan de bo! Cal que protegeixi a en Guardiola de l’entorn –d’aquell “entorn” que fagocita als millors barcelonistes-, sinó la massa social, i també el maleït entorn el fagocitarà a vostè. Tots a una Sr. Rosell. Sigueu o no amics.

Tots dos documentals, o reportatges, no sabria com qualificar-los, posicionen a l’espectador en favor dels protagonistes. Crec que són dignes - tot i les meves perepunyetes observacions-, les necessitem com a massa social que som per animar-nos, per agafar confiança amb els líders que representaran els nostres colors, nacionals i esportius. Donem un marge de prova?

Presidents, teniu el meu marge. Com a ciutadà i com a barcelonista de sang.

Tot i això, he de dir que em quedo amb el tercer documental especial que ha emès TV3 aquests dies, del que no he parlat fins al moment. Del documental de Xavi Hernández. Xavi 550.

A diferència dels dos anteriors. Aquest personatge ja ha fet la feina. Ja ha demostrat qui és i que significa per l’entitat per qui ha treballat durant tants anys. No és un producte de comunicació per humanitzar al protagonista, tot i que hi contribueix. Sinó, que és un homenatge. A segurament, a una futura deïtat barcelonista, si no ho és ja.

Xavi, gaudeix del que et queda com a jugador, i no pateixis quan acabi la teva carrera, o et facin fora, com vas dir, ja que n’hi ha molts que t’esperem ja com a futur col•laborador del cos tècnic blaugrana, no dic d’entrenador, però si que el teu seny i la teva visió ens ajudi en el futur, quan la foscor torni, algun dia, lluny lluny enllà a Can Barça.

Ets un dels exemples del que hauria de ser tot barcelonista. Sr. Mas, Sr. Rosell, prenguin nota.


Joaquim Roqué Paret. 7 de gener de 2011