Fa molt de temps que els freixes de Les Barres s'han de tallar. S'han d'aclarir els arbres perquè el sol entri i deixi créixer als petits. Les Barres són unes feixes que formen part dels terrenys rurals de casa meva, de Can Cigala. Fa molts anys que no es llauren ni pasturen des de que la meva família es guanya la vida d'una altra manera.
La venda de fusta és l'única explotació que fem ara d'aquestes terres.
Els prats de pastures els deixem que els menin pagesos veïns que encara engeguen el bestiar.
De totes maneres amb el pare anem sovint al bosc, a fer llenya, a buscar bolets o a caminar i m'agrada anar-hi amb ell. M'explica coses d'abans i entenc millor d'on vénen els orígens de la meva família.
El podall ens serveix per escapçar les romagueres. Amb les destrals tallem una mica l'escorça dels arbres que són prou grans per ser tallats. Una marca per la banda de dalt i l'altre per la banda de baix, perquè el negociant de fusta sàpiga quins arbres volem vendre. Avui hem marcat molts arbres, uns noranta freixes i una quinzena de pins. Dintre d'uns dies els vindran a tallar.
Quan hem acabat ens hem assegut a sol. Li he demanat que m'expliqués quan va arribar a Ribes Altes. Les Barres estan molt a prop de la casa on vivia el meu pare d'adolescent. Can Cerdà. Ara està en runes. L'avi Joan la va comprar al Joan Roma de la Casassa. Fa més de cinquanta anys.
L'avi Joan, l'àvia Remei, i tots els seus fills van anar a viure a Can Cerdà. Hi hi van estar més de vint-i-cinc anys.
Li he demanat d'anar a fer-hi un cop d'ull, ja que fa molt de temps que no hi he anat. I a ell li ha fet gràcia. Només hem de seguir el camí que passa per Les Barres. Passem per l'antiga font, i per les restes de safareig i abeurador de bestiar. El corriol està net de malesa.
Hem caminat uns cinc minuts i l'hem vist. Hem entrat per on hi havia el portal. Ara són dues columnes d'obra, acabades en punxa, on encara hi ha restes del trencadís de rajoles d'esmalts de color que les decoraven. El pare assenyala amb la mà l'espai buit entre les dues columnes.
– Aquí hi havia una arcada molt maca. Ara ja està a terra. S'hi podia llegir unes paraules. Nou Món- em diu il•lusionat el meu pare, li brillen els ulls al recordar-ho.
– Nou Món? Com és? Si la casa es deia Can Cerdà. Ho vau escriure vosaltres? - li dic jo.
– Aquesta casa havia ésset una escola laica anarquista. Era del Dr. Puig Elies , tothom el coneixia pel Mestre Elies. En època de la Guerra Civil en aquesta casa s'hi ensenyaven coses molt modernes. Els nois i noies dormien junts en la mateixa habitació. També diuen que en van sortir noies embarassades. No se si és veritat això, o la gent només en malparlava.
M'he quedat parat, no m'hagués imaginat mai que això hagués passat a Ribes Altes, i menys a la casa on hi havien viscut els meus avis i tiets. És com si el temps ho hagués esborrat de la memòria, ja que ningú de Ribes mai me n'havia parlat. Com si l'oblit hagués envaït els pensaments dels habitants de la Vall. L'he seguit animant perquè m'expliqués tota la història.
El mestre Elies va comprar la casa a en Joan de la Casassa, però només li en va pagar una part, la resta li havia d'anar pagant durant uns quants anys.
Els que vivien a Nou Món,van reformar-la completament. La van rebossar, encalar, pintar i la van decorar amb rajoles de ceràmica.
Ara, tot i que la casa ja no té teulat ni sostres interiors, les parets mestres fan panxa i estan a punt de caure, encara es poden observar detalls modernistes. Rajoles en el perímetre d'algunes finestres. Delicats forjats de ferro. L'escala d'entrada a la casa, d'onze esglaons de pedra semi circulars, on d'entre les juntes hi broten les herbes, duen a la porta principal. Hi ha un gran pomer vell, mig mort que surt del ben mig dels esglaons de l'escala. Tot hi tenir les branques principals seques, sembla que encara vol brotar. El pare em diu que fa unes pomes molt bones. A peu de l'escala els avis hi mataven el porc. Encara s'aguanten intactes, inexplicablement, les conilleres i el colomer de fusta que van fer quaranta anys enrere el meu avi i el meu pare van construir.
La casa tenia la sala dels estudiants. I el més sorprenent: una piscina d'obra d'uns deu metres de llarg per tres d'ampla. Contant els anys me n'he adonat que la piscina té uns seixanta cinc anys. La casa tenia llum elèctrica. Perquè les torres d'alta tensió que venen de les centrals hidroelèctriques passaven per la finca i tenien el dret d'electricitat gratuïta. I no només això, per la casa hi havia diversos lavabos amb cisterna i dutxes. Un fet absolutament estrany en aquella època. Segurament cap casa de Ribes Altes ho tenia tot això.
El pare em comenta que eren temps molt insegurs, i al mestre Elies, el perseguien els feixistes per la seva condició d'anarquista. Tota la casa tenia portes que donaven a totes les habitacions, fins i tot a les cabanyes. Era fet expressament. Per si tenien una emboscada poguessin fugir ràpidament per darrera la casa.
Fins i tot el mestre Elies tenia un mosso que el protegia. Li deien el Puntes. Era molt malparit. Anava muntat a cavall i sempre duia una pistola de pam i mig a sobre. Donava volts sempre, per qualsevol imprevist. La gent de pagès li tenia molta por.
Quan hi manaven els rojos, al mestre Elies les coses li anaven més o menys bé, però en el moment que els nacionals entraren i guanyaren, el mestre Elies i els seus hagueren de fugir a França.
Però no havia acabat de pagar la casa. I llavors en Joan de la Casassa va recuperar la propietat. El jutjat de Puigcerdà li donà la raó.
El poder judicial en aquella època no devia protegir els drets dels que anaven en contra del règim precisament.
Després de dipositar uns diners al jutjat, per si tornava el mestre Elies, en Joan de la Casassa va vendre Can Cerdà, Nou Món, al meu avi Joan Roqué.
El dia que els avis, amb el meu pare i els meus tiets, arribaren a Can Cerdà, es trobaren una nena atalaiant les vaques a Les Barres. Una nena molt rosseta, amb ulls blaus i rínxols d'or. Era la Sabina de Can Cigala, la meva mare.
La nena es va acostar a la casa per fer el xafarder i li donaren un got d'aigua. I d'aquesta manera va començar la història dels meus pares.
En els anys setanta. L'avi Joan va morir aixafat pel tractor. Se li va volcar al pujar un marge i ell va quedar a sota, mort. El meu tiet Josep, va heretar la casa. La va vendre per poder-se comprar una excavadora, que mai va rendibilitzar, i des de llavors no hi ha tornat a viure ningú.
Can Cerdà, fou durant un temps una casa de Colònies, fins que s'ha convertit en runes.
Runes que fan que passi inadvertida pels caminants, i ningú s'imagini quina és la seva història. L'únic que hi viuen són els lilars que el Mestre Elies va plantar i l'immens castanyer de castanyes de llei que hi ha al darrera de la casa.
Tornant cap a casa després de marcar els arbres. Amb les eines a les mans he anat pensant en aquesta història. I en com devia ser el Dr. Puig Elies. Per què es devia interessar per Can Cerdà?
M'he posat davant de l'ordinador, i encuriosit m'he connectat a Internet per trobar respostes. Davant la plana del www.google.com he teclejat Puig Elies. Després d'uns segons i uns enllaços avall, he sabut més coses d'ell.
A la web de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia he trobat referències a la seva persona. Efectivament era anarquista i pedagog. He llegit coses de l'avantguarda pedagògica d'abans de la guerra civil. El pensament llibertari i anarquista. L'educació com a canvi social. La revolució de consciències per crear noves persones. Les escoles alternatives. Els moviments populars dels ateneus. Les cases del poble, que van esdevenir casals. Les forces progressistes i d'esquerres creien en aquella època en el paper central de l'educació per poder canviar la societat.
Això es va posar en pràctica en petites escoles, que quasi bé sempre funcionaven sota l'aixopluc de mecenes i patronatges, com el que va fer el Dr. Puig Elies a Can Cerdà, Nou Món.
Les escoles progressistes i alternatives ja no es plantegen al marge de l'escola pública a Catalunya a partir dels anys setanta. Representa que en època de democràcia tothom aprèn en llibertat, o si més no, les inquietuds pedagògiques ja no van per aquell camí que es va impulsar abans de la Guerra Civil..
En aquesta plana web també descobreixo que durant la Guerra Civil es crea el Consell de l’Escola Nova Unificada, el CENU. Una proposta que intenta integrar un pensament que ve de l’Escola Nova, de l’escola activa, amb idees progressistes, socialistes, llibertàries, etc. El president que van nomenar del CENU, era el Dr. Puig Elies.
Ha de ser ell! El que va ser amo de Can Cerdà! No pot ser que sigui casualitat!
Se m'obren els ulls com taronges. És fascinant!
No em puc arribar a creure que aquesta revolució educativa es plantegés a tants pocs metres de casa meva, i que ningú me n'hagi parlat mai. I que ho descobreixi el dia que anem a marcar pins amb el meu pare.
Després de tot això em venen al cap unes quantes reflexions.
Què hagués passat si els nacionals no haguessin guanyat?
Doncs que segurament l'escola de Can Cerdà tindria un prestigi més alt que el que va tenir l'escola de Rialp, ara en mans de l'Opus Dei, on es van formar tants ribetans i altres alumnes de la Vall de Ribes que van esdevenir personalitats. I no hagués caigut en l'oblit una història tant insòlita, ja que sempre s'oblida als perdedors.
Però el que és cert, és que al marge de qüestions educatives o polítiques, si haguessin perdut els nacionals, el mestre Elies no hagués fugit a França, i hagués pogut saldar els seus deutes.
El Joan de La Casassa no hagués recuperat Can Cerdà.
El meu avi no l'hagués pogut comprar.
El meva mare no hagués conegut al meu pare mentre atalaiava les vaques a Les Barres.
I jo ara no estaria escrivint aquesta història, perquè, simplement, jo no existiria.
No m'hagués pensat mai que li hauria d'agrair al règim de Franco haver vingut a la vida.
Què fort!
Joaquim Roqué ParetEnginyer humanista
(d'aquells que els interessa com funciona el món)
+ info: Web de la Fundació Ferrer i Guardia >
www.laic.org/
L'aplicació de realitat augmentada de Google creada en l'entorn Google Labs, ja clausurat, que ha permès que diferents usuaris compartissin coneixements per desenvolupar aplicacions que després han estat usades per Google. 
