El darrer dels seus fills i la seva jove li fan un petó. Ha anat tot molt bé, com sempre, li diuen. S’acomiaden i la porta es tanca. La casa queda buida, sense ningú. Està cansada.
Agafa una copa i ampolla d’anisette Maria Brizard i la col·loca a la tauleta del costat del sofà que és una mica baix. La Candela seu amb cert esforç a butaca orellera, que és una mica més alta. Li costa perquè aquests dies l’artrosi fa que els genolls li facin més mal del costum. Recolza el cap a les puntes de ganxet encoixinades de la part de dalt de la butaca. Mira el pessebre i les llums de l’arbre de Nadal de l’altra banda del menjador i tanca els ulls. Se sent tan cansada, tant, que el confort del sofà li sembla el paradís. El seu cap comença a imaginar. Amb els ulls clucs la seva ment comença a volar.
La Candela recorda de petita els caramells de gel enganxats a les teules de la cabanya que es mantenien dies i dies a sota la barbacana. Alineats com els tubs de l'orgue d’una església, quan el sol començava a escalfar, suaven de dia, aprimant-se lluents, mentre regalimaven petites gotes d’aigua cristal·lina que s’escorrien tímides amb un ritme silenciós cap al terra de grava de l’era, i, per contra, s’engrandien de gruix al capvespre, quan el sol ja no tenia prou força per vèncer el fred cru dels graus sota zero.
Els caramells es formaven pel pam de neu que abrigava com una manta gruixuda de llana la teulada durant les setmanes del mig de l’hivern, sobretot, a les bandes més obagues dels coberts de corts, i aquells teulats que donaven a la cara nord de les cases.
L’àvia li deia que la neu mai feia mal als camps. Perquè l’aigua es fonia tan a poc a poc, que penetrava la terra gradualment de manera imperceptible fins a molt fons. Deixant-la amorosida fins a la primavera. Els alls, que l'avi plantava al novembre, romanien sota la neu de l’hivern uns mesos fins que el sol anava agafant més força al mes de febrer que era quan els grills verds i turgents es feien pas per trencar la barrera terrosa que els encaminava cap al cel.
Els alls renadius surten de la terra en ple hivern
Recorda que quan era Nadal, l’hivern ja era fred, i tots es resguardaven a casa al voltant de la llar de foc a terra o de l’estufa del menjador. No hi havia calefacció. Tot era diferent, tant el temps de llavors com Nadal.
Quants anys fa que la Candela no veu caramells a les teulades? Quants anys fa que no neva copiosament? Som a desembre i quasi no fa fred. Què ha passat amb aquells hiverns nevats? I les tardors i primaveres humides que feien que les fonts brollessin tot l'any? Ara són ben seques.
La Candela conserva aquest record de nena dels hiverns de quan eren hiverns de veritat. Els nadals tampoc ja no són el que eren per ella, perquè els que van marxar ja no hi són. Ara, més seixanta anys més tard, aquesta mirada enrere té una nostàlgia que només entenen les persones de la seva edat. El seu home va morir fa un parell d’anys d’una mort sobtada, tampoc hi són els seus pares que van traspassar fa uns anys. Tres són els fills que té. Tres nanos, ja homes adults, que fan la seva a vida amb les seves joves i nets.
La Candela té un secret que l’angoixa que no pot explicar a ningú: se li fa una muntanya els àpats de Nadal amb tanta gent a la taula que s’asseuen a menjar, però no la solen ajudar: ni a comprar, ni a preparar la casa, ni a cuinar… Ara hi ha algun que fa règim, o no li agrada algun ingredient, és vegà, o no pot menjar gluten. Tot és tan complicat... No pot dir-ho a ningú de la família per què té por que algun dels seus fills no vulguin tornar, i per uns dies no està sola a casa… Ja ha assumit que la solitud és la seva companya, però li fa basarda morir sola. Terror. Sap que tard o d’hora arribarà el moment. I per Nadal són uns dies que se sent acompanyada altre cop.
"Fins quan ho podré fer, fins quan em podré valdre per mi mateixa?", es pregunta. Quan l’últim dels seus familiars marxa per la porta sent dins seu un sentiment agredolç. Per una banda, se sent molt contenta d’haver-los tingut, per una altra banda, alleujada perquè s’ha acabat la feina, i també, sobretot, se sent melangiosa pels que no hi són ni hi seran mai més: pel seu home, pares i familiars que van morir, i estant allà dalt (sempre pensa que són al cel, li reconforta pensar que l’acompanyen en les coses que fa).
Quan era petita, les famílies tenien menys recursos per celebrar les festes. Els tions cagaven només menjars i torrons. Tal com les nadales catalanes diuen en les seves lletres. La canalla agraïa amb un somriure els dolços que el tió cagava. Però, de mica en mica, a mesura que el progrés feia avançar a les classes socials del món rural al món industrialitzat, mentre es buidaven els pobles i s’omplien les ciutats, els tions van començar a cagar també joguines, cada cop més sofisticades i altres tipus de regals com mòbils i roba de marca. Potser la influència consumista simbòlica de Santa Claus americà, que és el mateix que el pare Noel europeu, va anar transformant els nadals que la Candela recordava en una altra cosa... L’abundància va anar ofegant la il·lusió que ella creia genuïna i va anar deixant enrere els moments simples i bonics que els qui ara són grans recordaven de nens. "En el fons, soc una comunista pagesa", pensa, rient-se de si mateixa.
La Candela li agrada pensar en aquella nena petita que rebia senzills regals amb il·lusió, i sap que ara és ella qui li toca fer regals, és vella, i vulgui o no, als vells els hi toca fer això. "Soc una refotuda vella", es diu, parlant sola.
I també el refotut temps que canvia les coses, i sense dubte, també l’ha canviat a ella.
Llavors la Candela cau en una cosa que no havia associat mai. La paraula temps significa dues coses: l’experiència de la durada i de la successió de les coses del dia a dia i també el canvi dels fenòmens meteorològics. I la dualitat de la paraula li encén una espurna sobre una qüestió que fins al moment li podria haver semblat inversemblant.
Té a veure que no nevi ni plogui tan sovint, i que hi hagi sequera, amb què els nadals ja no siguin els mateixos, aquells veritables nadals que ella vivia de petita?
La Candela pensa que potser tot el que li passa pel cap és una ximpleria.
Però per un moment creu fermament que la industrialització, el capitalisme desbordat que ha entrat a les cases sí que poden tenir a veure amb el canvi climàtic que està present en tots els mitjans de comunicació. “Ara resulta que soc una comunista pagesa ecologista sentimental”, i se'n riu sorollosament d’ella mateixa tota sola.
Els seus nets potser creuran genuïns els nadals que ara estan passant, amb ella de mestra de cerimònies i fent receptes de menjars -que cap d’ells sabrà fer perquè no posen un peu a la cuina-, i que els nadals del futur, els menjars dels àpats seran tots de càtering o precuinats, perquè ningú voldrà gastar cap temps personal per dedicar-lo als altres. I els nens i joves d’ara, segurament, quan ells siguin grans, també veuran que els seus nadals canvien inexorables amb el pas del temps.
Torna a obrir els ulls. Agafa l’ampolla d’anisete Maria Brizard, se’n serveix una copa. La Candela fa txin-txin amb l’ampolla i diu en alt: “Sigui com sigui, els nadals ja no són els nadals d’abans. Els hiverns ja no són hiverns. Els flocs de neu que no cauen són les il·lusions que he perdut. Però estic aquí tirant endavant, tota sola com una lloca tonta, sí, però soc forta i ho aguantaré. Estic massa cansada per pensar. Demà serà un altre dia.”
Veu tot l’anís de cop, i es posa a fer la migdiada.
Joaquim Roqué Paret
BON NADAL I BON ANY NOU 2024
