Des de petits el nostre tió ha estat sempre una caixa de cartró. I sempre ha cagat regals la nit de Nadal al bar Oliveda de Manlleu, un bar popular al barri que es troba a la carretera de Roda. La nostra família és originària de Ribes Altes, de Can Cigala. El meu avi Quim i la seva germana Carmeta n'eren nats. L'avi Quim es va quedar la casa i la tia Carmeta, i el seu home, l'oncle Joan van mudar-se a Manlleu després de regentar Cal Americà de Pardines durant uns anys.
En Quim i la Carmeta van tenir dues filles úniques, la Sabina, ma mare, i l'Angelina, la seva cosina germana, però en ser filles úniques eren com germanes. I quan van néixer els seus fills les dues famílies van decidir passar el Nadal juntes. I els de Can Cigala de Ribes Altes sempre passem el Nadal a Manlleu.
Els pares i avis van decidir que el més pràctic per amagar els regals i que els nens no se n'adonessin si el tió cagava molt o poc era una caixa de cartró boca avall, per poder posar els regals a sota, i tapada amb una manta. I quines caixes de cartró disponibles i buides hi havia en un bar? Doncs, caixes de cartrons de tabac...
Algun any hem tingut una caixa de Ducados, un altre de Marlboro com a tió... Sí, quan ho explico sembla increïble i la gent no sap perquè.
I quan jo era petit, per aquesta raó, el nostre tió mai va ser un tronc de fusta amb barretina de catalanet i cara somrient, ni se l'alimentava setmanes abans, ni tampoc hi havia elfs que moguessin el tió per la casa durant les nits com darrerament s'ha posat de moda. Ni tampoc això de les tiones que se solen veure en els mercats de Nadal, que a diferència dels tions tenen la barretina lila (per això del color del moviment feminista) i pintats uns morros també liles (no estaran sexualitzades ja, amb aquests llavis pintats? Em pregunto)
És cert que em fa gràcia i és bonic com les tradicions s'adapten als nous temps i sensibilitats de la societat. Però he de confessar, que tot i ser republicà, independentista, defensor de la cultura popular... Que el tió de fusta, amb potes, barretina amb la cara pintada i somrient i les seves versions feministes sempre m'han semblat un invent folklòric... (Que ningú se m'ofengui, sobretot, en aquests moments en què la nostra tradició i el pare Noel lluiten per ser la predominant a les cases catalanes).
Però m'ha semblat un invent perquè jo no coneixia res més, ja que el meu tió de petit era una simple caixa de cartró grossa, la primera que es trobava pel bar per fer la funció de tió, coberta amb una manta que s'omplia de regals fabulosos quan la canalla anava a resar, a cantar nadales o, simplement, a parlar entre ells tancats en una habitació, lluny dels grans, entre cagada i cagada, quan els grans posaven els regals sota la caixa. Fotíem uns cops de pal tan forts que sovint la caixa quedava foradada. Cal dir que els pals també són sovint sticks d'hoquei.
I el tió d'aquest any 2024 ha seguit sent la caixa de cartró.
Ja fa anys qui pica el tió són sempre els nens, i si no hi ha nens, piquen els de la generació més jove, encara que tinguin entre vint i trenta anys. Molta gent pensarà que és una ximpleria perquè tots sabem qui posa els regals a sota la caixa. És això la màgia del nostre Nadal.
Suposo que les maneres de viure el Nadal són pròpies de cada família i la nostra és manté així com a mínim des dels darrers cinquanta anys, que és l'edat que tinc.
I amb aquest escrit et vull transmetre els meus desitjos de bones festes. I que sigui quina sigui la teva manera de viure el Nadal, amb soledat, sense família, amb família, amb amics, amb tions o tiones, de tronc o caixes de cartró, o amb pare Noel, Santa Claus, Olentzero... I un pensament pels que els que se senten melangiosos i tristos. Sigui quina sigui la teva situació, et desitjo que passis molt bones festes i que tinguis moments per pensar en les coses boniques de la vida. Sempre hi ha motius per tirar endavant i esperances per un futur millor.
Una abraçada i molt bones festes!
Joaquim
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada