divendres, 7 de gener del 2011

Em què em quedo, amb 2 presidents més humans o amb Xavi 550?

En només una setmana he pogut veure tres documentals que han girat al voltant d’una figura pública important pel meu país. TV3 en la graella de programació especial de Nadal, ha programat, segurament seguint l’ordre d'aparició que marca el protocol, tres documentals, els dos primers referents a dos presidents: un de com Artur Mas va viure les eleccions que l’han proclamat president de Catalunya i un altre sobre la campanya de Sandro Rosell. El tercer documental és dedicat a un esportista que està de celebració.

Pel que fa als primers, en ambdós casos, la feina de TV3 ha estat retratar al personatge en qüestió de prop. En la intimitat, en el dia a dia, amb els seus col·laboradors directes, en les hores en què es decidia el futur del futur president i els moments de reflexió posterior.

Tant Mas com Rosell, s’han vist apropats al poble i al soci, respectivament. Ara sembla que els coneixem més, que entenem més la seva persona, que, sense dubte, prestigien més la institució que presideixen davant la societat que els representa. És igual si els vam votar. És igual qui els va votar. Són persones, que darrera el tamís del documental, encara tenen més dret a ser al lloc on han arribat. Per democràcia, pel país, pel club, per què ens ho mereixem.

Tanmateix, hi ha coses que m’ha sorprès pel que fa al reportatge de Mas. El barber , quin personatge! La rutina diària saludable del president dels catalans –suposo que en aquest reportatge de tan a prop no podíem veure a Mas fent unes canyetes a la tasca del barri, o uns cubates al Luz de Gas... no quedaria bé una mica de disbauxa en aquests temps d’austeritat, és clar, és millor veure’l nedar, si, que fotent-se uns lingotazos d'alcohol- . El canvi de registre d’en Daniel Domenjó –espero que abandonis els refregits de telerealitat guionitzada per aquest tipus de programes, ets bo quan vols Daniel, fes-me cas-. I el no m’hauria de sorprendre és la presència al dinar familiar del diumenge de les eleccions que poden canviar la vida de Mas de l’oportunista Pilar Rahola, no m’hauria de sorprendre, però em sorprèn, em sorprèn... Sé del do de la ubiqüitat d’aquest animal mediàtic en el que s’ha convertit la Rahola - polemista professional exerceix a la perfecció el rol que li toca fer segons el mitjà on participa-. No és la mateixa Pilar Rahola la dels Matins del Cuní– la de la guerra dels sexes i la regatera de profunditat vertiginosa- , que la més reposada analista de portada del programa Júlia en la Onda vers Arcadi Espasa, de Júlia Otero, per les tardes a Onda Cero, o la explosiva defensora de la Catalunya oberta i altres causes perdudes (i mallerenga esvalotadora dels reaccionaris enclenxinats) de la Noria de Jordi González i Telecinco.

Pilar dinant amb Mas. És un xoc pels que no estem avesats als passadissos del Parlament, on els polítics dels diferents partits es fan en la més quotidiana normalitat com si res. L’ex fundadora del PI dinant amb el que serà el president per CiU a la mateixa taula familiar – no sé perquè ara em ve el cap allò de l’Aznar i que parlava català amb els seus amics a la intimitat, un dinar d'aquests és com tenia els amics d'Aznar a la intimitat? -.

Per treure un altre llibre de Mas cal estar a la cuina on es cuina el nou president, oi? Sra. Rahola? Qui millor que vostè per tenir el do de la ubiqüitat? L’admiro per la seves característiques cada cop més camaleòniques, a més d’enorgullir-se de la seva regatera –només faltaria! – i de la seva llengüa viperina –si us plau, no agafi la Diana de V com a referent
(la dolentíssima Jane Blader), ja que si un dia es tregués la màscara de làtex al costat del Cuní em vindria un cobriment !-

Que dir del documental del Sr. Rosell. Rosell, el mut. Rosell, el discret. Com serà recordat dintre d'uns anys?
En els moments on es qüestiona la seva política de comunicació, austera i parca en presència mediàtica als mitjans. Apareix aquest documental, de docu-realitat, en ple prime-time de TV3. Estava pactat abans del destastre comunicatiu de Pamplona en plena crisi de controladors aeris quan descansava amb la família? O bé va ser programat després? No se si ho sabré mai. Tanmateix, no resulta de ser curiós i coincidentment estratègic. En el documental s’analitza i s’entreveu l’estratègia de campanya, surt el seu cap de comunicació, el sofà aquest en el que s’asseia i els que el veien a veure en els seus mítings li preguntaven coses, de tu a tu, a prop, en un sofà d’estil tradicional – no se perquè em ve al cap el plató del mític programa de la mítica Mari Pau Huguet “Com a casa”, cal posar-se al nivell del que fa les preguntes i del que mira a través de la pantalla per entrar a la quotidianitat dels electors -. La família, és molt important per un barcelonista d’arrel mostrar al pare, amb el que es comparteixen, per descomptat, les aficions barcelonistes més autèntiques, sinó és així millor obviar la relació amb el progenitor en aquest producte comunicatiu per acostar-se al soci de primer ordre.

Sr. Rosell, espero que aquesta potent acció comunicativa sigui la primera gran acció que el faci rectificar. Encara està a temps. No m’agrada com a simpatitzant, no soci - però fill, germà, pare i nét de socis- com ha encarat els seus primers dies de mandat.

No se si la rumorologia que l’enemista amb Guardiola té fonament.

No se si hi ha algun intent de desgastar la figura de l’entrenador en el cas que vagin baldades. És clar que si el president calla –estic d’acord que el que teníem abans garlava massa- i les coses, esportivament, van bé, no passa res.
Però que passa si el president calla i les coses, esportivament, van malament? A qui es desgasta? Al Parallamps. Qui és el Parallamps? En Pep Guardiola, que actua d’escut humà a favor del president que no es vol cremar.

No se, Sr. Rosell, si aquesta ha estat l’estratègia que ha seguit. Però a mi m’ho sembla. Li demano que rectifiqui, que canviï. Que per sobre de qualsevol qüestió personal –si n’hi ha, que espero que no- miri el Barça i els interessos que tenim com a club. En Guardiola a té una plaça perpètua en les deïtats barcelonistes. I sento dir-li, però a vostè encara li falta camí. No el vull ofendre, simplement li falta temps per aconseguir-ho i aquest és un objectiu personal que només vostè sap.

Si vol arribar a ser-ho, tan de bo! Cal que protegeixi a en Guardiola de l’entorn –d’aquell “entorn” que fagocita als millors barcelonistes-, sinó la massa social, i també el maleït entorn el fagocitarà a vostè. Tots a una Sr. Rosell. Sigueu o no amics.

Tots dos documentals, o reportatges, no sabria com qualificar-los, posicionen a l’espectador en favor dels protagonistes. Crec que són dignes - tot i les meves perepunyetes observacions-, les necessitem com a massa social que som per animar-nos, per agafar confiança amb els líders que representaran els nostres colors, nacionals i esportius. Donem un marge de prova?

Presidents, teniu el meu marge. Com a ciutadà i com a barcelonista de sang.

Tot i això, he de dir que em quedo amb el tercer documental especial que ha emès TV3 aquests dies, del que no he parlat fins al moment. Del documental de Xavi Hernández. Xavi 550.

A diferència dels dos anteriors. Aquest personatge ja ha fet la feina. Ja ha demostrat qui és i que significa per l’entitat per qui ha treballat durant tants anys. No és un producte de comunicació per humanitzar al protagonista, tot i que hi contribueix. Sinó, que és un homenatge. A segurament, a una futura deïtat barcelonista, si no ho és ja.

Xavi, gaudeix del que et queda com a jugador, i no pateixis quan acabi la teva carrera, o et facin fora, com vas dir, ja que n’hi ha molts que t’esperem ja com a futur col•laborador del cos tècnic blaugrana, no dic d’entrenador, però si que el teu seny i la teva visió ens ajudi en el futur, quan la foscor torni, algun dia, lluny lluny enllà a Can Barça.

Ets un dels exemples del que hauria de ser tot barcelonista. Sr. Mas, Sr. Rosell, prenguin nota.


Joaquim Roqué Paret. 7 de gener de 2011