La credibilitat de les xarxes socials i el moviment 15M

No fa massa temps, el mitjà amb major credibilitat i que aportava més confiança era la televisió. “Ho diuen a la tele”, “ho he vist per televisió”… Ara sembla que els mitjans de comunicació tradicionals estan manipulats pels lobbys de poder, i que realment hem de fer més cas és al hashtag, que s’ha convertit en trending topic del dia a Twitter que el que surt destacat a l’informatiu de Telecinco. Si se’n parla molt d’un tema és més veritat? 

Twitter, igual que la resta de xarxes socials, es barregen les vies de rebre la informació: Usuaris – l’audiència -, fonts originals, agències de notícies, periodistes i  també altres mitjans. Això vol dir que el coneixement rigorós (fonts originals i periodistes) es barreja amb el coneixement vulgar (audiència), i no només es barreja, sinó que està substituint el seu espai, amb un perill real de banalització i pèrdua de qualitat de la informació que rebem. És a dir, malentenem el concepte de participació ciutadana, donant més credibilitat al que passa pel carrer que al que opina l’expert*. 

És indiscutible el paper d’Internet com a instrument en la comunicació masses tanmateix pressuposem que és un mitjà de comunicació amb entitat pròpia. Que hagi canviat la manera d’informar-se no vol dir que no hi hagi manipulació, perquè cal  tenir present la concentració, integració i conglomeració de la propietat audiovisual, és a dir, un mateix grup empresarial té molts mitjans i molts canals per difondre el mateix i lligant-ho amb el que diu en el vídeo** (excel·lent) de José Luís Sampietro en l’anàlisi que fa del moviment 15M:  “Lo que llaman opinión pública es una opinión mediática, porque no es una opinión propia y reflexivo de la gente, es una opinión creada por la educación y por los medios, ambas cosas interesadas en lo que interesa al poder, porqué el poder controla la educación y controla los medios. Nada más. Al hacer mediática la opinión pública te has cargado la libertad de todo el público”.

Per altra banda, també em pregunto,  per què s’han reproduït i amplificat totes les revoltes àrabs, les acampades del 11M, Anonymous (en el cas Wikileaks) i molt poc el que ha passat a Islàndia?

Us recomano un enllaç sobre el cas Islandès***, on s’explica el que ha passat al país i el boicot informatiu. Comparativament el 15M és un joc de nens. A Islàndia, el poble ha fet dimitir a un govern en ple, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda, per causa de la seva mala política financera, i s'acaba de crear una assemblea popular per redactar una nova Constitució en la qual els ciutadans siguin els protagonistes, en lloc dels polítics.

També vull fer esment en detall al vídeo d’Eduard Punset ****  dirigint-se als acampats a Oviedo. Ell diu que “quan no tenim la resposta a una pregunta tendim a cercar conspiracions”, qui te la culpa de la crisi? Els polítics? Els bancs? El sistema? L’únic que tenim clar és que el poble no. Segur que no tenim ni una petita part de la culpa quan hem estat anys vivint per sobre de les nostres possibilitats i de les del planeta? Punset fa una brillant analogia entre el moviment dels indignats acampats amb la Ruta de la Seda, comenta que aquells comerciants intentaven unir Roma i Orient, on la gent compartia tot (coneixements, malalties, etc), i  que arrel d’aquells contactes amb el temps va néixer una nova civilització, una nova manera de pensar. El moviment del 15M intenta fer el mateix, obrir sinèrgies i rutes entre diferents llocs del món, per intercanviar pensaments.

La clau de l’èxit del moviment 15M, no és només les xarxes socials, sinó la independència que han sabut trobar dels partits polítics i altres organitzacions. Afegiria també que la necessitat d’expressar-se i de comunicar-se amb altres persones, tot i que sigui una actitud individual i personal, també ha influït. Moltes de les declaracions que he sentit dels participants m’han semblat reveladores. La meva percepció és que tot i ser una societat desenvolupada el nostre sistema sociopolític no té els mecanismes perquè la gent expressi la seva opinió lliurement. Tot i que el moviment resulti efímer, ja que si no s’entra al sistema no és possible canviar-lo. Qui sap, potser en comptes de no votar, o votar en blanc, la solució és crear un partit nou i que aquest canviï el sistema des dels mateixos organismes sociopolítics que el conformen.

Joaquim Roqué

Referències:

* Llibre. PUYAL I ORTIGA, Joaquim M. Aicnàlubma. Reflexions sobe la societat i els mitjans. Columna Edicions. Barcelona 2011

** Vídeo. Anàlisi de JOSÉ LUÍS SAMPIETRO del moviment 15M http://youtu.be/LOmh3jcV28g

*** Article. Las democracias degradadas de Occidente silencian la revolución cívica de Islandia

http://www.votoenblanco.com/Las-democracias-degradadas-de-Occidente-silencian-la-revolucion-civica-de-Islandia_a4122.html

**** Vídeo. Punset a los indignados: "Estáis iniciando una ruta nueva. No paréis"  http://youtu.be/FYReCuj6ksM

Què s'entén per "efecte papallona" en el context dels mitjans de comunicació?

Segons diu l’antic proverbi xinès que el poder de les ales d'una papallona es pot percebre a l'altra banda del món.  El moment històric en que vivim, existeix un caos social, ideològic i cultural. I com tot caos, és un sistema altament sensible als petits moviments, petites influències que poden canviar coses a nivell global. A més a més, el paper dels mitjans de comunicació està canviant, no només per la globalització, sinó pel paper que estant tenint les noves tecnologies i els serveis que si desenvolupen, com ara les xarxes socials. Al cercar els exemples d’aquest treball de reflexió, he cercat els que més m’han impactat dels darrers anys. En pràcticament tots els casos que citaré són fets que han ocorregut en un àmbit local, i que amb l’impacte que han tingut als mitjans de comunicació han esdevingut afers completament globals.

Les crisis sanitàries que esdevenen crisis alimentàries

És un tema recorrent als mitjans. Un dels aspectes més valorats en la societat actual és la salut i tot el referent amb la seguretat, o amb allò que pot influir en el benestar social.

A finals dels anys 80 la crisi de les vaques boges s’originà per un problema sanitari a granges angleses, la malaltia, estranya, que s’anomenava encefalopatia espongiforme, o síndrome de  Creutzfeldt-Jakob, anomenada popularment "mal de les vaques boges". Afectava als ovins i als bovins, però també es contagiava als humans pel consum de la carn d’animals malalts. Darrera el cas de granges infectades, també es va desentrellar, una xarxa de males praxis en la fabricació de pinsos per bovins, on s’utilitzaven carns de ovins també malalts, és a dir, s’alimentava animals herbívors amb pinsos d’origen carnívor. Les declaracions, les hipòtesis i els articles als diaris i mitjans de comunicació es van succeir de manera exponencial a tots els mitjans, i van aconseguir crear una atmosfera desconcertant. Tant que, a milers de quilòmetres de distància d’Anglaterra es va deixar de consumir carn de boví, afectant d’aquesta manera a l’economia de llocs on el consum de la carn en males condicions era pràcticament impossible.

Com una seqüela d’aquesta voràgine, a l'agost de 2004 van aparèixer casos de la grip aviària, també anomenada la grip del pollastre a Kampung Pasir, Kelantan, Malàisia. Dos pollastres portaven el H5N1. Com a conseqüència, Singapur va imposar una prohibició a tota importació de pollastres i altres productes avícoles. Similarment, la Unió Europea va prohibir els productes avícoles de Malàisia. Algunes fonts citen l’origen de la pandèmia a Xina. La gran afectació es concentrà al continent asiàtic, tanmateix, els mitjans de comunicació, de manera similar a la crisi de les vaques boges, s’ompliren de continguts del tema. Molt poques persones es van veure afectades, però la demanda de carn d’aviram a Catalunya va baixar, i també provocà una crisi econòmica al sector.

La tercera gran crisi sanitària l’hem viscuda fa poc. Popularment coneguda com la grip A, la pandèmia del virus de la grip A (H1N1). El grip A té l’origen en el virus de la grip que afectà a Espanya a principis del segle XX que causà una gran mortalitat, una evolució d’aquest virus, va persistir en els porcins. Una variant més violenta apareix a Nord-Amèrica a mitjans de 2009. Provocant morts, però no masses més que els morts que provoca la grip estacional que apareix cada any. La diàspora informativa a tots els mitjans del món, provocà una alarma en els governs i en els estaments sanitaris que efectuaren grans compres de medicaments per vacunar de manera massiva a la població. Tanmateix, en realitat no s’utilitzaren. Algunes veus afirmen que darrera de l’alarmisme en realitat hi havia els grans lobbys de la indústria farmacèutica, els grans beneficiats de la voràgine informativa. Els mitjans demostraren que realment no sabien reacciona cada nova crisi alarmista, ja que tornaven a tractar la crisi de torn com les seves predecessores, l’únic aspecte en que es va corregir en la manera de comunicar, fou que el nom en que s’anomenava a la pandèmia. Inicialment el nom fou, grip porcina, als mitjans europeus es transformà al nom de grip A. Aquest fet, que pot semblar insignificant, va protegir al sector del porcí, que no es va veure afectat per l’alarmisme social com en les altres crisis precedents.

Amb la irrupció de l’ús generalitzat de les xarxes socials, l’evolució de la cobertura informativa dels conflictes ha canviat radicalment en els darrers anys. El punt d’inflexió el marcaren les polèmiques eleccions a Iran de l’any 2009, aquestes eleccions amb sospites clares de manipulació dels resultats per part dels partidaris de Mahmud Ahmadinejad, provocà que la població iraniana descontenta amb el resultat expressés a través de les xarxes socials, primordialment per Twitter, el que passava realment al país. Informaven en temps real i sense interrupcions, penjant vídeos i fotografies de les protestes en directe. Hashtags com #IranElection i  #Iranvote es convertien en trending topics claus per identificar el discurs ciutadà, que de manera paral·lela informava al marge dels mitjans tradicionals. Els mitjans tradicionals oferien per primera vegada de manera massiva fotografies i vídeos gravats pels mateixos ciutadans. Però com s’originà tot? A partir d’iniciatives de persones individuals, les comptes de tuiters com @Change_for_Iran, @Tehranbureau, @IranRiggedElect o @ IranElection09 aconseguiren informar al món. Aquest ha estat un precedent importantíssim per l’efecte papallona més significatiu, des del meu punt de vista, que ha marcat els mitjans de comunicació  i tota la societat mundial en els darrers mesos.

Com la mort del venedor de fruita de Tunísia pot provocar un atac d’una coalició internacional integrada per països de la Lliga Àrab i Estats Units contra Gaddafi?

Un jove en atur tunisià anomenat Mohamed Bouazizi, de 26 anys que venia fruites i verdures per sobreviure, el dia 17 de desembre de 2010  es va ruixar amb gasolina i es va calar foc en protesta per la manca d'oportunitats al seu país. Bouazizi va morir a l'hospital el 5 de gener i, com a conseqüència, hi va haver una revolta popular que va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine Ben Ali (23 anys en el poder), i com a conseqüència el que havia passat a Tunísia, els països islàmics que tenen mandataris i règims autoritaris de característiques similars el prenen com exemple i el caos i les ganes de canvi s’escampen per tot el món com una diàspora. El primer en caure és Egipte, el país àrab amb més població i el que manté unes relacions cordials amb països occidentals, Israel o altres països de caire més islamista. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació no occidentals, com ara Al Jazzera (la televisió de Qatar) i Al Arabiya (televisió dels Emirats Àrabs), donen protagonisme als ciutadans que s’organitzen. Aquest és un aspecte nou que no havia ocorregut en els conflictes a la zona anteriorment. La veritat no només l’expliquen els mitjans occidentals i des del punt de vista occidental. Ara tenen veu els propis ciutadans i els mitjans de comunicació àrabs.

El que succeeix a la plaça de Tahrir del Caire, als carrers d'Alexandria i Suez és televisat a tot el món àrab per les cadenes via satèl lit i reenviat per desenes de milers de ciutadans a través de les xarxes socials. És una revolta global, instantània, visible i molt ben informada. La gent ha perdut la por. Sense por, la gent és imparable. Finalment després de dies de protestes cau el Règim de Mubarak. Les revoltes s’estenen a Algèria, Líbia , Bahrein, Iemen, Gaza, Jordània i el Líban. I també hi ha intents de manifestació a Xina, amb el que ja s’anomenen les revoltes de la Flor del Gessamí.

Els governs dels països àrabs i del Magreb, han vist com una amenaça aquests aixecaments, el rei de Marroc ha anunciat canvis oberturistes a la seva Constitució, tanmateix, el camaleònic Muammar el Gaddafi no va ser a temps de fer canvis convincents creïbles a la seva població. Tot i tancar l’accés a Internet no ha pogut frenar una protesta ciutadana, que a diferència d’Egipte, on l’exèrcit es va negar recolzar al govern, a Líbia, els militars, són en la seva gran part, mercenaris a sou, pagats pel Règim, que gaudeix de grans ingressos pels grans jaciments de materials combustibles d’alt interès pels governs occidentals. La temible repressió que ha exercit Muammar el Gaddafi cap a la seva pròpia població, i la poca transparència informativa, ha provocat que els mitjans de comunicació seguissin encara amb més insistència els fets, creant una marea d’opinió pública en contra d’ell mateix, i provocant un àtac organitzat dels principals exèrcits occidentals i dels principals països de la Lliga Àrab a partir d’una resolució de les Nacions Unides. La clau és la participació dels mateixos governs àrabs, que els interessa també donar símptomes de canvis perquè en els seus propis territoris no hi hagi aixecaments. Tot arrel de la immolació del jove tunisià per queixar-se de la seva precària situació.

Des d’occident, el concepte immolació, l’hem relacionat més amb el terrorisme que amb la lluita social. Aquest també és un canvi de concepte. Tot això tot just en dos mesos! Aquest cop la petita papallona va batre ben fort les ales. El cicló que ha provocat encara no ha acabat.

Wikileaks i els budells que digereixen la informació

El fenomen Wikileaks ha sacsejat els fonaments de la diplomàcia internacional, però també de la manera d’accedir a la informació que pot ser notícia i el paper que han de tenir els mitjans de comunicació. Tot a partir d’ara serà diferent. Ni les diplomàcies es comunicaran de la mateixa manera entre sí. Ni les fonts d’informació d’on beuen els mitjans es seleccionaran de la mateixa manera. Ni els mitjans tindran el mateix paper que abans. Aquest post és una reflexió sobre tot plegat.

Circumstàncies prèvies

Què és Wikileaks, i com funciona? 
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.

Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.

Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web.  Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.

Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.

Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.

Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.

En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia,  però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts  publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?

Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.


Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.

Per què les informacions de  Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país.  Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.


Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks

La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.

Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.

Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.

De tots els punts de vista  possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.

Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.

Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?

El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.

Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions?  No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.

Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels  humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint,  que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.

Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?

El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.

El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font.  Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?

De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?

Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.

Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.

Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui,  ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?

Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.

Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.


Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.

Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.

El negoci del petroli per sobre dels premis Nobel

Una cosa són els Nobel, la cadira buida del dissident xinès Liu Xiaobo  i l'altra els negocis entre els dos països. 
Després de veure les imatges de lliurament dels Premis Nobel, la cadira buida, els aplaudiments dels assistents i el ressò que ha tingut als mitjans, vaig creure que realment hi havia un sentit a la crítica que es feia des de l'organització a Xina pel fet que no es deixés assistir a Liu Xiaobo ni a ningú dels seus familiars a recollir el premi.
Aquell mateix dia, però, Xina va signar un acord comercial molt important amb Noruega. Podríem dir que els negocis empresarials van al marge de les decisions polítiques. Però quan parlem que les dues empreses són de propietat estatal, la cosa canvia. 
Statoil, és una empresa noruega amb una part important de participació estatal i CNNOC és Corporació Nacional de Petroli Submarí de Xina.
Per una banda es fa una cerimònia pomposa i escenificada amb la que es critica l'actitud de Xina, i el fet que pressionés als seus aliats a no assistir a la Cerimònia (Cuba, Veneçuela, etc), però per altra banda es signa un acord multimilionari en explotació petrolífera per ambdós països.
Cal recordar que qui atorga i lliura els Premis Nobel és el rei de Noruega, i per tant, la màxima representació de l'estat.
Per què aquesta doble moral?  Cal tenir content al gegant asiàtic escenificant una estiradeta d'orelles però quan en realitat, per darrera, s'arriben acords amb ell, justament el mateix dia?
Com a mínim es podia haver fet un altra dia deixant espai a la reflexió post premis.
M'indigna profundament aquesta manera de fer d'occident.  
Publicat avui 13-12-10 a La Vanguardia 
China firma un contrato petrolífero con Noruega el mismo día de Nobel Paz

Joaquim Roqué Paret 

El paper dels mitjans amb el conflicte del Sàhara Occidental

Cada dia que passa, cada dia que cada cop entenc menys el bloqueig informatiu del que està passant al Sàhara Occidental. Els mitjans no poden informar del que passa, i això fa que es busquin la vida per trobar imatges del que suposadament està passant.

Testimonis amb connexions per telèfon mòbil a cooperants amenaçats, entrevistes amb persones del país, cròniques dels periodistes expulsats, multitud d'imatges i vídeos de baixa qualitat que han estat penjats a Internet amb imatges de violència i repressions...

No se n'adona el govern de Marroc, que quan més bloqueji l'accés als mitjans més grossa es fa la dimensió del conflicte.

El govern espanyol no està en condicions de poder decidir. Per seguretat exterior, per política, per evitar fer analògies amb nacionalitats de l'estat que puguin identificar-se amb el Sàhara, pels bancs de pescadors que feinegen a Marroc, perquè Marroc és un suposat aliat per evitar l'establiment del fonamentalisme d'Al Quaeda.... Mil excuses que ben explicades poder arribar a semblar que el que està passant és justificable.

Però no ho és, de cap manera.

La societat civil espanyola i la catalana està indignada, perquè la vinculació amb la cooperació amb els saharauis fa molt temps que dura.

Els mitjans col·laboraran amb mantenir la tensió informativa mentres no obtinguin el que la societat requereix.

El govern de Marroc denuncia que els mitjans han actuat amb mala fe. I que han emès imatges que han estat obtingudes del conflicte de Palestina i són antigues. Acusen als mitjans que com que necessitaven il·lustrar una imatge que no tenien han acceptat emetre vídeos de dubtosa font.

Algunes fonts indiquen que el govern del Marroc està netejant-se la imatge contrarrestant els seus principals detractors, els mitjans de comunicació espanyols.

Els codis deontològics que autoregulen els mitjans han d'aplicar-se sempre. sigui quina sigui la necessitat d'informació. Qui no recorda la imatge de l'ocell tacat de petroli a la Guerra del Golf?

No podem permetre que la informació- contrainformació ens desviï del veritable fet informatiu.

La vulneració dels drets humans i nacionals del poble saharaui.

http://www.3cat24.cat/noticia/938726/mon/Rumors-del-Sahara