dilluns, 17 de desembre del 2012

El recaptat per La Marató de TV3 és una morralla al costat de les retallades públiques en recerca


La Marató de TV3 supera el rècord de recaptació tot i la situació de crisi.


La quantitat de diners recollits per la Marató de TV3 no pot compensar les retallades estatals en l'àmbit de la investigació. 10 milions d'euros poden semblar molt, però són poc comparats amb les inversions públics perduts dedicats a salut i recerca. 

Un exemple més que està traslladant la funció pública corresponent a l'Estat a la ciutadania

Ahir la Marató de TV3, va batre el rècord de donacions, en les seves 21 edicions, a la finalització del programa de televisió . Més de 10 milions d'euros en la quarta edició per fomentar la recerca mèdica contra el càncer. Una altra vegada la societat catalana ha demostrat del que és capaç. Tot i que la crisi ens afecta a tots, no és d'estranyar que s'hagi superat el llistó en aquesta edició. Diverses són les raons. La primera, i la més positiva, és el grau d'implicació del teixit associatiu de Catalunya. Unes dues mil activitats van ser organitzades per recaptar fons. Activitats que creixen any a any, estan millor organitzades, són més variades i cada cop tenen més capacitat recaptatòria perquè sedueixen amb propostes atractives a tots els catalans. La segona és la identificació social de La Marató com a una cosa pròpiament catalana. Una tradició moderna per sentir-se orgullós de ser d'un lloc. La tercera, és la temàtica. El càncer és tant devastador com malauradament popular, ja que té un alt grau d'afectació social. I la cuarta, per no extendre'm, és la professionalitat de tots els treballadors de TV3 i voluntaris, que tot i l'amenaça dels ajustos de personal que es preveuen, tota la producció del programa va ser impecable.


Tanmateix, em pregunto, que aquesta capacitat que té la nostra societat ha de suplir una carència intolerable a nivell d'inversió pública. La retallada en investigació. No només pel que fa a la recerca mèdica, sinó a la industrial, la que marca el futur econòmic. Les noves patents que s'han creat en un país, conjuntament amb el nombre de publicacions científiques que es realitzen, són indicadors essencials per saber si la política de l'estat és l'adequada per fomentar una recuperació econòmica del país.



L'estat ha reduït un 38% el pressupost en el finançament de projectes d'investigació a Catalunya. Això significa que els 19 centres de recerca catalans de l'àmbit de la salut van obtenir 226 projectes finançats per l'Estat l'any 2011, aquest any només es podrien finançar uns 140 projectes.



La Comunitat Europea ha carregat contra aquesta política del Govern Espanyol. La mateixa comissària europea d'Investigació, Innovació i Ciència es va mostrar decebuda pels pressupostos aprovats pel govern de Mariano Rajoy, ja que considera que les retallades en investigació mermen la competitivitat d'una economia que ha de remuntar.



També l'OCDE aconsella mantenir i augmentar aquestes partides en la situació econonòmica financera actual.



A Espanya, l'investigació biomèdica ha avançat molt en els darrers anys, sobretot en els àmbits de la genètica, l'oncologia, les neurociències i la immunologia. Malgrat això, després d'unes xifres creixents en inversió pública en Recerca i Desenvolupament van assolir el seu màxim l'any 2009, des de llavors s'han anat reduint successivament i incrementalment dels pressupostos. Els tractaments de medicina personalitzada a cada pacient són més efectius i és el camí per augmentar la qualitat de vida de les persones amb malalties greus i que requereixen d'equips interdisciplinaris per superar-les. Aquests processos són cars i cal investigar per millorar-los i fer-los més barats.


Dit d'una altra manera, l'inversió d'avui és fer que els serveis sanitaris del futur siguin més barats i efectius.



L'exemple de l'èxit de La Marató d'enguany, en contraposició a les retallades en l'àmbit de l'estat. És un altre exemple que l'estat es desfà, perd pes, i la societat està agafant cada cop més responsabilitats que no li haurien de correspondre. S'està traslladant la funció pública a la ciutadania. És això avançar? Això és progressar?







Referències:

Investigación biomédica: crítica en tiempos de crisis




Los recortes en investigación científica




La CE carrega contra les retallades en recerca del govern espanyol




Els investigadors catalans avisen de les conseqüències de la retallada del 40% en recerca




El Govern referma la seva aposta per la recerca atorgant 95 nous contractes de postdoc per un import de 7 milions d'euros



La Marató bat un nou rècord amb més de 10 milions d'euros recaptats




diumenge, 11 de novembre del 2012

A Mònica Terribas: “Gràcies a persones com tu, jo he triat aquests estudis”


Són dos quarts de deu del matí. Estic assegut a la tercera fila de platea de l’Auditori. Seient 6, només a 2 seients del passadís central. Avui és l’Acte de Graduació dels estudiants de la Universitat Oberta de Catalunya.  Envoltat de companys que no reconec. La fotografia del campus que els identificava no m’ajuda. Només reconec a en Xavier Abat,  dues fileres més enrere, el director de la Marató de TV3 i editor del documental “El Cinema de Paco”, entre d’altres. Però em fa cosa saludar-lo. Una tonteria, segur, tot i que vaig creuar-me un parell d’emails amb ell i vaig parlar una vegada per telèfon. Penso que avui és un dia de celebració, i no de fer networking, segurament m’equivoco. Segur que sí.
Davant meu a l’escenari, asseguts presidint l’acte, la Mònica Terribas, padrina de la Promoció d’enguany, ara Consellera delegada i editora del Diari ARA, Imma Tubella, Rectora “Magnífica” de la UOC, que assisteix al seu darrer Acte de Graduació com a Rectora i Llorenç Ballester, Secretari General de la UOC.

L’Auditori és ple de gent, a platea i a l’amfiteatre, tots els alumnes que avui es graduen formalment, a les llotges, els familiars que els acompanyen. Alguns graduats, vestits amb les millors gales, es giren intentant veure als que els acompanyen a les llotges, alguns sense sort, com jo, que no aconsegueixo veure al meu fill.

Els presentadors de l’acte van anomenant en veu alta als graduats, un a un, que van desfilant per l’escenari de dreta a esquerra. El  Secretari General, la “Magnífica” Rectora i la padrina de la promoció els donen la mà personalment, i els feliciten, la rectora lliura una litografia en record.



Mica a en mica, les persones, altes, baixes, homes, dones, joves, de mitjana edat, grans, de color, embarassades, amb nadons a coll, molts vestits d’etiqueta, algunes de còctel, alguna que recorda a una “princesa Disney”, altres d’esport, pocs... Però tots, emocionats. Guarnits per l’ocasió. Orgullosos d’estar allà. I si, em vaig emocionant en silenci.

Jo me’ls miro. I a mesura que van avançant per aquest escenari que tinc davant meu, vaig pensant en el meu propi camí que m’ha dut a arribar fins aquí.

Penso com ells en el temps que he dedicat a aquests estudis. I el que han significat per mi. Sempre havia volgut fer Imatge i so, però en el seu moment a casa no teníem diners per poder matricular-me a l’única universitat privada de l’època en que es podien cursar els estudis. Vaig fer enginyeria en telecomunicació. Estudiant i treballant els caps de setmana. Molt dur, però no eren els estudis que volia realment fer.

Després de ser pare, i treballar durant anys. Als inicis de la crisi econòmica, vaig decidir tornar a re-emprendre el meu somni de joventut, al veure que la feina que feia no em satisfeia i que la meva plaça perillava pels reajustos de pressupost de l'empresa pública on treballava a causa de la crisi.

Finalment, la feina, com ja m’esperava, va acabar, i no se'm va renovar el contracte d'obra i servei, però jo ja havia començat els meus estudis apassionants i vaig encarrilar el meu recorregut professional com a freelance al món de la comunicació.

Moltes nits sense dormir. Passant més son que quan era jove i sortia amb els amics després de treballar. Posant-me a estudiar a les nits quan el meu nen dormia i al tren, en els trajectes diaris a la feina.

Sempre he hagut de compaginar els estudis universitaris amb una feina laboral, però els de la UOC, també, a més a més, amb la condició de família monoparental. Ser pare solter adoptiu no és fàcil. Però això és una altra batalla...

Vaig començar a la UOC el segon semestre de l’any 2008, i després de sis semestres, gener de 2012 aconsegueixo acabar la Llicenciatura de Comunicació Audiovisual a la UOC.  Després de cursar més assignatures de les estrictament necessàries, simplement pel fet de gaudir del coneixement que m’aportaven. Hi havia assignatures que volia fer, tot i que fossin optatives.

Ara, des d’aquest juny, després d'uns anys com a autònom, tinc la meva pròpia empresa, em dedico a dirigir projectes de comunicació, web, audiovisuals, estratègia comunicativa i social media per empreses. I malgrat tot el que passa a nivell econòmic, vaig fent, estic content. Sempre amb projectes sobre la taula. Els estudis que he realitzat a la UOC, m’han format, si, però segurament pel que m’han servit més és per agafar més seguretat amb mi mateix i en les meves capacitats.

El meu moment de pujar s’acosta. Els de Comunicació Audiovisual som dels darrers en pujar a l’escenari.

No em puc creure encara que pugui donar la mà personalment a Mònica Terribas, un dels meus referents en l’àmbit de la comunicació. Veig que tothom passa. Els graduats donen la mà i no s’aturen més del compte.
Però estic decidit a fer alguna cosa més que donar-li la mà.

Els meus companys de fila comencen a aixecar-se, caminem cap a l’escenari. Els locutors diuen el meu nom en alt quan trepitjo la tarima. Sense aturar-me, em giro intentant buscar a en Bora entre la multitud de les llotges, però no el veig. Dono la mà a en Llorenç Ballester, i a la Imma Tubella, que mentre em dóna l’enhorabona i la litografia, li dono les gràcies. Arribo a la Mònica Terribas. I sí, les paraules que mentalment he assajat durant una estona a platea, surten. I mentre li dono la mà, els hi dic.

“Mònica, ets collonuda. Gràcies a persones com tu, persones com jo hem triat aquests estudis”. Sembla que no s’espera aquesta salutació, i potser una mica ruboritzada, em diu gràcies.

Segueixo caminant cap al final de l’escenari. Veig el fotògraf de l’acte que fa fotos en direcció als graduats que donen la mà als membres de la taula presidencial. Baixo les escales i arribo al meu lloc.
No ho puc evitar, i les llàgrimes silencioses cauen per les meves galtes mentre miro l’hermosa litografia acolorida de l’avinguda Tibidabo de nit.

L’esforç de totes aquestes nits passen per la meva ment... Llegint els continguts apassionants del programa educatiu i elaborant els treballs de les proves d’avaluació continuada que m’han dut a acabar aquests estudis. Amb la síndrome "ventafocs", són les 9 del vespre, i a les 12 de la nit he de lliurar la PAC que tinc a mig fer...

He gaudit amb ells, si.  He patit, també. Les persones que m’han acompanyat durant aquest temps també n’han patit les conseqüències. De vegades m’han recolzat, però també hi ha hagut moments personals que m’he perdut.

El discurs de la Mònica Terribas, està a l’alçada de les meves expectatives. Fa un anàlisi de la situació socioeconòmica del país, i del procés com a país que s’està engegant. Així com també del paper que tenim els que acabem ara uns estudis en aquests moments on hi ha tantes coses per fer i tantes coses per reconstruir.

Ens desitja “molta lluita” en comptes de “molta sort”. Perquè lluitem per fer millor la societat, que ens a banda d’enriquir-nos personalment, ens anima a que fem les coses amb el cor, amb humilitat i amb la convicció de contribuir amb la nostra feina diària a un món millor. Sense esperar sempre una retribució o un benefici directe, ja que això és una de les coses que ens ha dut al lloc on estem. On els números i els beneficis econòmics han esdevingut els valors prioritaris, i que aquesta priorització ha contribuït a la crisi global a la que ens enfrontem.

L’aplaudiment dels assistents ha estat fervorós i intens. Quin moment! Quin orgull d’ésser allà! Si tothom que estés al capdavant del país, fos com la Terribas, estic segur que les coses anirien de diferent manera.

Un estudiant ha parlat en nom dels graduats, ha explicat una història que en part és la nostra història.

Imma Tubella, també ha tingut un discurs brillant. Ha fet esment al sistema pedagògic de la UOC com a el secret per l’èxit de la universitat, que la converteix en un referent d’excel·lència internacional, tot i les millores que cal fer sobretot en els aspectes de la pràctica. Vint anys donen de si. Més de 38000 estudiants graduats. Una comunitat educativa consolidada i amb un sentiment de pertinença comú. Llegeix a mode d'exemple una carta emotiva sobre el que significa la UOC per persones que treballen i estudien, la carta és d'Isaac Salvatierra, alumne de la UOC, i també redactor del Diari Ara. Mónica Terribas somriu sorpresa al sentir les paraules d'ell en boca de la Rectora. Per a Imma Tubella és el darrer Acte de Graduació. Hi ha una mica d'emoció a les seves paraules.

Tinc la sensació, que ha estat una bona rectora, i que deixa, l’entitat en un lloc millor d’on estava.

No estic d’acord amb tot el que ha dit la Rectora, però si en la majoria de coses. Altres sistemes d’ensenyament superior a distància que he provat no tenen la metodologia tan pautada de la UOC. Tanmateix, l’ensenyament a distància, té carències, la falta de contacte físic i presencial, dificulta l’aprenentatge de la vivència, de les pràctiques, segurament en uns estudis més que els altres. A Comunicació Audiovisual he trobat a faltar més vinculació amb les empreses i pràctiques reals amb equipament audiovisual professional real incloses a les matèries.

Malgrat aquests aspectes menors, se que no hauria pogut realitzar aquests estudis ni part del meu somni, sinó hagués estat per aquesta universitat.

Per acabar una copa de cava,  amb un regust magnífic. Un acte rodó.


Gràcies UOC, gràcies Mònica Terribas,


Joaquim Roqué Paret