Wikileaks i els budells que digereixen la informació

El fenomen Wikileaks ha sacsejat els fonaments de la diplomàcia internacional, però també de la manera d’accedir a la informació que pot ser notícia i el paper que han de tenir els mitjans de comunicació. Tot a partir d’ara serà diferent. Ni les diplomàcies es comunicaran de la mateixa manera entre sí. Ni les fonts d’informació d’on beuen els mitjans es seleccionaran de la mateixa manera. Ni els mitjans tindran el mateix paper que abans. Aquest post és una reflexió sobre tot plegat.

Circumstàncies prèvies

Què és Wikileaks, i com funciona? 
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.

Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.

Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web.  Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.

Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.

Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.

Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.

En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia,  però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts  publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?

Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.


Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.

Per què les informacions de  Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país.  Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.


Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks

La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.

Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.

Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.

De tots els punts de vista  possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.

Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.

Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?

El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.

Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions?  No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.

Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels  humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint,  que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.

Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?

El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.

El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font.  Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?

De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?

Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.

Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.

Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui,  ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?

Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.

Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.


Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.

Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.

El negoci del petroli per sobre dels premis Nobel

Una cosa són els Nobel, la cadira buida del dissident xinès Liu Xiaobo  i l'altra els negocis entre els dos països. 
Després de veure les imatges de lliurament dels Premis Nobel, la cadira buida, els aplaudiments dels assistents i el ressò que ha tingut als mitjans, vaig creure que realment hi havia un sentit a la crítica que es feia des de l'organització a Xina pel fet que no es deixés assistir a Liu Xiaobo ni a ningú dels seus familiars a recollir el premi.
Aquell mateix dia, però, Xina va signar un acord comercial molt important amb Noruega. Podríem dir que els negocis empresarials van al marge de les decisions polítiques. Però quan parlem que les dues empreses són de propietat estatal, la cosa canvia. 
Statoil, és una empresa noruega amb una part important de participació estatal i CNNOC és Corporació Nacional de Petroli Submarí de Xina.
Per una banda es fa una cerimònia pomposa i escenificada amb la que es critica l'actitud de Xina, i el fet que pressionés als seus aliats a no assistir a la Cerimònia (Cuba, Veneçuela, etc), però per altra banda es signa un acord multimilionari en explotació petrolífera per ambdós països.
Cal recordar que qui atorga i lliura els Premis Nobel és el rei de Noruega, i per tant, la màxima representació de l'estat.
Per què aquesta doble moral?  Cal tenir content al gegant asiàtic escenificant una estiradeta d'orelles però quan en realitat, per darrera, s'arriben acords amb ell, justament el mateix dia?
Com a mínim es podia haver fet un altra dia deixant espai a la reflexió post premis.
M'indigna profundament aquesta manera de fer d'occident.  
Publicat avui 13-12-10 a La Vanguardia 
China firma un contrato petrolífero con Noruega el mismo día de Nobel Paz

Joaquim Roqué Paret