Segons diu l’antic proverbi xinès que el poder de les ales d'una papallona es pot percebre a l'altra banda del món. El moment històric en que vivim, existeix un caos social, ideològic i cultural. I com tot caos, és un sistema altament sensible als petits moviments, petites influències que poden canviar coses a nivell global. A més a més, el paper dels mitjans de comunicació està canviant, no només per la globalització, sinó pel paper que estant tenint les noves tecnologies i els serveis que si desenvolupen, com ara les xarxes socials. Al cercar els exemples d’aquest treball de reflexió, he cercat els que més m’han impactat dels darrers anys. En pràcticament tots els casos que citaré són fets que han ocorregut en un àmbit local, i que amb l’impacte que han tingut als mitjans de comunicació han esdevingut afers completament globals.
Les crisis sanitàries que esdevenen crisis alimentàries
És un tema recorrent als mitjans. Un dels aspectes més valorats en la societat actual és la salut i tot el referent amb la seguretat, o amb allò que pot influir en el benestar social.
A finals dels anys 80 la crisi de les vaques boges s’originà per un problema sanitari a granges angleses, la malaltia, estranya, que s’anomenava encefalopatia espongiforme, o síndrome de Creutzfeldt-Jakob, anomenada popularment "mal de les vaques boges". Afectava als ovins i als bovins, però també es contagiava als humans pel consum de la carn d’animals malalts. Darrera el cas de granges infectades, també es va desentrellar, una xarxa de males praxis en la fabricació de pinsos per bovins, on s’utilitzaven carns de ovins també malalts, és a dir, s’alimentava animals herbívors amb pinsos d’origen carnívor. Les declaracions, les hipòtesis i els articles als diaris i mitjans de comunicació es van succeir de manera exponencial a tots els mitjans, i van aconseguir crear una atmosfera desconcertant. Tant que, a milers de quilòmetres de distància d’Anglaterra es va deixar de consumir carn de boví, afectant d’aquesta manera a l’economia de llocs on el consum de la carn en males condicions era pràcticament impossible.
Com una seqüela d’aquesta voràgine, a l'agost de 2004 van aparèixer casos de la grip aviària, també anomenada la grip del pollastre a Kampung Pasir, Kelantan, Malàisia. Dos pollastres portaven el H5N1. Com a conseqüència, Singapur va imposar una prohibició a tota importació de pollastres i altres productes avícoles. Similarment, la Unió Europea va prohibir els productes avícoles de Malàisia. Algunes fonts citen l’origen de la pandèmia a Xina. La gran afectació es concentrà al continent asiàtic, tanmateix, els mitjans de comunicació, de manera similar a la crisi de les vaques boges, s’ompliren de continguts del tema. Molt poques persones es van veure afectades, però la demanda de carn d’aviram a Catalunya va baixar, i també provocà una crisi econòmica al sector.
La tercera gran crisi sanitària l’hem viscuda fa poc. Popularment coneguda com la grip A, la pandèmia del virus de la grip A (H1N1). El grip A té l’origen en el virus de la grip que afectà a Espanya a principis del segle XX que causà una gran mortalitat, una evolució d’aquest virus, va persistir en els porcins. Una variant més violenta apareix a Nord-Amèrica a mitjans de 2009. Provocant morts, però no masses més que els morts que provoca la grip estacional que apareix cada any. La diàspora informativa a tots els mitjans del món, provocà una alarma en els governs i en els estaments sanitaris que efectuaren grans compres de medicaments per vacunar de manera massiva a la població. Tanmateix, en realitat no s’utilitzaren. Algunes veus afirmen que darrera de l’alarmisme en realitat hi havia els grans lobbys de la indústria farmacèutica, els grans beneficiats de la voràgine informativa. Els mitjans demostraren que realment no sabien reacciona cada nova crisi alarmista, ja que tornaven a tractar la crisi de torn com les seves predecessores, l’únic aspecte en que es va corregir en la manera de comunicar, fou que el nom en que s’anomenava a la pandèmia. Inicialment el nom fou, grip porcina, als mitjans europeus es transformà al nom de grip A. Aquest fet, que pot semblar insignificant, va protegir al sector del porcí, que no es va veure afectat per l’alarmisme social com en les altres crisis precedents.
Amb la irrupció de l’ús generalitzat de les xarxes socials, l’evolució de la cobertura informativa dels conflictes ha canviat radicalment en els darrers anys. El punt d’inflexió el marcaren les polèmiques eleccions a Iran de l’any 2009, aquestes eleccions amb sospites clares de manipulació dels resultats per part dels partidaris de Mahmud Ahmadinejad, provocà que la població iraniana descontenta amb el resultat expressés a través de les xarxes socials, primordialment per Twitter, el que passava realment al país. Informaven en temps real i sense interrupcions, penjant vídeos i fotografies de les protestes en directe. Hashtags com #IranElection i #Iranvote es convertien en trending topics claus per identificar el discurs ciutadà, que de manera paral·lela informava al marge dels mitjans tradicionals. Els mitjans tradicionals oferien per primera vegada de manera massiva fotografies i vídeos gravats pels mateixos ciutadans. Però com s’originà tot? A partir d’iniciatives de persones individuals, les comptes de tuiters com @Change_for_Iran, @Tehranbureau, @IranRiggedElect o @ IranElection09 aconseguiren informar al món. Aquest ha estat un precedent importantíssim per l’efecte papallona més significatiu, des del meu punt de vista, que ha marcat els mitjans de comunicació i tota la societat mundial en els darrers mesos.
Com la mort del venedor de fruita de Tunísia pot provocar un atac d’una coalició internacional integrada per països de la Lliga Àrab i Estats Units contra Gaddafi?
Un jove en atur tunisià anomenat Mohamed Bouazizi, de 26 anys que venia fruites i verdures per sobreviure, el dia 17 de desembre de 2010 es va ruixar amb gasolina i es va calar foc en protesta per la manca d'oportunitats al seu país. Bouazizi va morir a l'hospital el 5 de gener i, com a conseqüència, hi va haver una revolta popular que va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine Ben Ali (23 anys en el poder), i com a conseqüència el que havia passat a Tunísia, els països islàmics que tenen mandataris i règims autoritaris de característiques similars el prenen com exemple i el caos i les ganes de canvi s’escampen per tot el món com una diàspora. El primer en caure és Egipte, el país àrab amb més població i el que manté unes relacions cordials amb països occidentals, Israel o altres països de caire més islamista. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació no occidentals, com ara Al Jazzera (la televisió de Qatar) i Al Arabiya (televisió dels Emirats Àrabs), donen protagonisme als ciutadans que s’organitzen. Aquest és un aspecte nou que no havia ocorregut en els conflictes a la zona anteriorment. La veritat no només l’expliquen els mitjans occidentals i des del punt de vista occidental. Ara tenen veu els propis ciutadans i els mitjans de comunicació àrabs.
El que succeeix a la plaça de Tahrir del Caire, als carrers d'Alexandria i Suez és televisat a tot el món àrab per les cadenes via satèl lit i reenviat per desenes de milers de ciutadans a través de les xarxes socials. És una revolta global, instantània, visible i molt ben informada. La gent ha perdut la por. Sense por, la gent és imparable. Finalment després de dies de protestes cau el Règim de Mubarak. Les revoltes s’estenen a Algèria, Líbia , Bahrein, Iemen, Gaza, Jordània i el Líban. I també hi ha intents de manifestació a Xina, amb el que ja s’anomenen les revoltes de la Flor del Gessamí.
Els governs dels països àrabs i del Magreb, han vist com una amenaça aquests aixecaments, el rei de Marroc ha anunciat canvis oberturistes a la seva Constitució, tanmateix, el camaleònic Muammar el Gaddafi no va ser a temps de fer canvis convincents creïbles a la seva població. Tot i tancar l’accés a Internet no ha pogut frenar una protesta ciutadana, que a diferència d’Egipte, on l’exèrcit es va negar recolzar al govern, a Líbia, els militars, són en la seva gran part, mercenaris a sou, pagats pel Règim, que gaudeix de grans ingressos pels grans jaciments de materials combustibles d’alt interès pels governs occidentals. La temible repressió que ha exercit Muammar el Gaddafi cap a la seva pròpia població, i la poca transparència informativa, ha provocat que els mitjans de comunicació seguissin encara amb més insistència els fets, creant una marea d’opinió pública en contra d’ell mateix, i provocant un àtac organitzat dels principals exèrcits occidentals i dels principals països de la Lliga Àrab a partir d’una resolució de les Nacions Unides. La clau és la participació dels mateixos governs àrabs, que els interessa també donar símptomes de canvis perquè en els seus propis territoris no hi hagi aixecaments. Tot arrel de la immolació del jove tunisià per queixar-se de la seva precària situació.
Des d’occident, el concepte immolació, l’hem relacionat més amb el terrorisme que amb la lluita social. Aquest també és un canvi de concepte. Tot això tot just en dos mesos! Aquest cop la petita papallona va batre ben fort les ales. El cicló que ha provocat encara no ha acabat.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MITJANS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MITJANS. Mostrar tots els missatges
dilluns, 21 de març del 2011
divendres, 7 de gener del 2011
Em què em quedo, amb 2 presidents més humans o amb Xavi 550?
En només una setmana he pogut veure tres documentals que han girat al voltant d’una figura pública important pel meu país. TV3 en la graella de programació especial de Nadal, ha programat, segurament seguint l’ordre d'aparició que marca el protocol, tres documentals, els dos primers referents a dos presidents: un de com Artur Mas va viure les eleccions que l’han proclamat president de Catalunya i un altre sobre la campanya de Sandro Rosell. El tercer documental és dedicat a un esportista que està de celebració.
Pel que fa als primers, en ambdós casos, la feina de TV3 ha estat retratar al personatge en qüestió de prop. En la intimitat, en el dia a dia, amb els seus col·laboradors directes, en les hores en què es decidia el futur del futur president i els moments de reflexió posterior.
Tant Mas com Rosell, s’han vist apropats al poble i al soci, respectivament. Ara sembla que els coneixem més, que entenem més la seva persona, que, sense dubte, prestigien més la institució que presideixen davant la societat que els representa. És igual si els vam votar. És igual qui els va votar. Són persones, que darrera el tamís del documental, encara tenen més dret a ser al lloc on han arribat. Per democràcia, pel país, pel club, per què ens ho mereixem.
Tanmateix, hi ha coses que m’ha sorprès pel que fa al reportatge de Mas. El barber , quin personatge! La rutina diària saludable del president dels catalans –suposo que en aquest reportatge de tan a prop no podíem veure a Mas fent unes canyetes a la tasca del barri, o uns cubates al Luz de Gas... no quedaria bé una mica de disbauxa en aquests temps d’austeritat, és clar, és millor veure’l nedar, si, que fotent-se uns lingotazos d'alcohol- . El canvi de registre d’en Daniel Domenjó –espero que abandonis els refregits de telerealitat guionitzada per aquest tipus de programes, ets bo quan vols Daniel, fes-me cas-. I el no m’hauria de sorprendre és la presència al dinar familiar del diumenge de les eleccions que poden canviar la vida de Mas de l’oportunista Pilar Rahola, no m’hauria de sorprendre, però em sorprèn, em sorprèn... Sé del do de la ubiqüitat d’aquest animal mediàtic en el que s’ha convertit la Rahola - polemista professional exerceix a la perfecció el rol que li toca fer segons el mitjà on participa-. No és la mateixa Pilar Rahola la dels Matins del Cuní– la de la guerra dels sexes i la regatera de profunditat vertiginosa- , que la més reposada analista de portada del programa Júlia en la Onda vers Arcadi Espasa, de Júlia Otero, per les tardes a Onda Cero, o la explosiva defensora de la Catalunya oberta i altres causes perdudes (i mallerenga esvalotadora dels reaccionaris enclenxinats) de la Noria de Jordi González i Telecinco.
Pilar dinant amb Mas. És un xoc pels que no estem avesats als passadissos del Parlament, on els polítics dels diferents partits es fan en la més quotidiana normalitat com si res. L’ex fundadora del PI dinant amb el que serà el president per CiU a la mateixa taula familiar – no sé perquè ara em ve el cap allò de l’Aznar i que parlava català amb els seus amics a la intimitat, un dinar d'aquests és com tenia els amics d'Aznar a la intimitat? -.
Per treure un altre llibre de Mas cal estar a la cuina on es cuina el nou president, oi? Sra. Rahola? Qui millor que vostè per tenir el do de la ubiqüitat? L’admiro per la seves característiques cada cop més camaleòniques, a més d’enorgullir-se de la seva regatera –només faltaria! – i de la seva llengüa viperina –si us plau, no agafi la Diana de V com a referent
(la dolentíssima Jane Blader), ja que si un dia es tregués la màscara de làtex al costat del Cuní em vindria un cobriment !-
Que dir del documental del Sr. Rosell. Rosell, el mut. Rosell, el discret. Com serà recordat dintre d'uns anys?
En els moments on es qüestiona la seva política de comunicació, austera i parca en presència mediàtica als mitjans. Apareix aquest documental, de docu-realitat, en ple prime-time de TV3. Estava pactat abans del destastre comunicatiu de Pamplona en plena crisi de controladors aeris quan descansava amb la família? O bé va ser programat després? No se si ho sabré mai. Tanmateix, no resulta de ser curiós i coincidentment estratègic. En el documental s’analitza i s’entreveu l’estratègia de campanya, surt el seu cap de comunicació, el sofà aquest en el que s’asseia i els que el veien a veure en els seus mítings li preguntaven coses, de tu a tu, a prop, en un sofà d’estil tradicional – no se perquè em ve al cap el plató del mític programa de la mítica Mari Pau Huguet “Com a casa”, cal posar-se al nivell del que fa les preguntes i del que mira a través de la pantalla per entrar a la quotidianitat dels electors -. La família, és molt important per un barcelonista d’arrel mostrar al pare, amb el que es comparteixen, per descomptat, les aficions barcelonistes més autèntiques, sinó és així millor obviar la relació amb el progenitor en aquest producte comunicatiu per acostar-se al soci de primer ordre.
Sr. Rosell, espero que aquesta potent acció comunicativa sigui la primera gran acció que el faci rectificar. Encara està a temps. No m’agrada com a simpatitzant, no soci - però fill, germà, pare i nét de socis- com ha encarat els seus primers dies de mandat.
No se si la rumorologia que l’enemista amb Guardiola té fonament.
No se si hi ha algun intent de desgastar la figura de l’entrenador en el cas que vagin baldades. És clar que si el president calla –estic d’acord que el que teníem abans garlava massa- i les coses, esportivament, van bé, no passa res.
Però que passa si el president calla i les coses, esportivament, van malament? A qui es desgasta? Al Parallamps. Qui és el Parallamps? En Pep Guardiola, que actua d’escut humà a favor del president que no es vol cremar.
No se, Sr. Rosell, si aquesta ha estat l’estratègia que ha seguit. Però a mi m’ho sembla. Li demano que rectifiqui, que canviï. Que per sobre de qualsevol qüestió personal –si n’hi ha, que espero que no- miri el Barça i els interessos que tenim com a club. En Guardiola a té una plaça perpètua en les deïtats barcelonistes. I sento dir-li, però a vostè encara li falta camí. No el vull ofendre, simplement li falta temps per aconseguir-ho i aquest és un objectiu personal que només vostè sap.
Si vol arribar a ser-ho, tan de bo! Cal que protegeixi a en Guardiola de l’entorn –d’aquell “entorn” que fagocita als millors barcelonistes-, sinó la massa social, i també el maleït entorn el fagocitarà a vostè. Tots a una Sr. Rosell. Sigueu o no amics.
Tots dos documentals, o reportatges, no sabria com qualificar-los, posicionen a l’espectador en favor dels protagonistes. Crec que són dignes - tot i les meves perepunyetes observacions-, les necessitem com a massa social que som per animar-nos, per agafar confiança amb els líders que representaran els nostres colors, nacionals i esportius. Donem un marge de prova?
Presidents, teniu el meu marge. Com a ciutadà i com a barcelonista de sang.
Tot i això, he de dir que em quedo amb el tercer documental especial que ha emès TV3 aquests dies, del que no he parlat fins al moment. Del documental de Xavi Hernández. Xavi 550.
A diferència dels dos anteriors. Aquest personatge ja ha fet la feina. Ja ha demostrat qui és i que significa per l’entitat per qui ha treballat durant tants anys. No és un producte de comunicació per humanitzar al protagonista, tot i que hi contribueix. Sinó, que és un homenatge. A segurament, a una futura deïtat barcelonista, si no ho és ja.
Xavi, gaudeix del que et queda com a jugador, i no pateixis quan acabi la teva carrera, o et facin fora, com vas dir, ja que n’hi ha molts que t’esperem ja com a futur col•laborador del cos tècnic blaugrana, no dic d’entrenador, però si que el teu seny i la teva visió ens ajudi en el futur, quan la foscor torni, algun dia, lluny lluny enllà a Can Barça.
Ets un dels exemples del que hauria de ser tot barcelonista. Sr. Mas, Sr. Rosell, prenguin nota.
Joaquim Roqué Paret. 7 de gener de 2011
Pel que fa als primers, en ambdós casos, la feina de TV3 ha estat retratar al personatge en qüestió de prop. En la intimitat, en el dia a dia, amb els seus col·laboradors directes, en les hores en què es decidia el futur del futur president i els moments de reflexió posterior.
Tant Mas com Rosell, s’han vist apropats al poble i al soci, respectivament. Ara sembla que els coneixem més, que entenem més la seva persona, que, sense dubte, prestigien més la institució que presideixen davant la societat que els representa. És igual si els vam votar. És igual qui els va votar. Són persones, que darrera el tamís del documental, encara tenen més dret a ser al lloc on han arribat. Per democràcia, pel país, pel club, per què ens ho mereixem.
Tanmateix, hi ha coses que m’ha sorprès pel que fa al reportatge de Mas. El barber , quin personatge! La rutina diària saludable del president dels catalans –suposo que en aquest reportatge de tan a prop no podíem veure a Mas fent unes canyetes a la tasca del barri, o uns cubates al Luz de Gas... no quedaria bé una mica de disbauxa en aquests temps d’austeritat, és clar, és millor veure’l nedar, si, que fotent-se uns lingotazos d'alcohol- . El canvi de registre d’en Daniel Domenjó –espero que abandonis els refregits de telerealitat guionitzada per aquest tipus de programes, ets bo quan vols Daniel, fes-me cas-. I el no m’hauria de sorprendre és la presència al dinar familiar del diumenge de les eleccions que poden canviar la vida de Mas de l’oportunista Pilar Rahola, no m’hauria de sorprendre, però em sorprèn, em sorprèn... Sé del do de la ubiqüitat d’aquest animal mediàtic en el que s’ha convertit la Rahola - polemista professional exerceix a la perfecció el rol que li toca fer segons el mitjà on participa-. No és la mateixa Pilar Rahola la dels Matins del Cuní– la de la guerra dels sexes i la regatera de profunditat vertiginosa- , que la més reposada analista de portada del programa Júlia en la Onda vers Arcadi Espasa, de Júlia Otero, per les tardes a Onda Cero, o la explosiva defensora de la Catalunya oberta i altres causes perdudes (i mallerenga esvalotadora dels reaccionaris enclenxinats) de la Noria de Jordi González i Telecinco.
Pilar dinant amb Mas. És un xoc pels que no estem avesats als passadissos del Parlament, on els polítics dels diferents partits es fan en la més quotidiana normalitat com si res. L’ex fundadora del PI dinant amb el que serà el president per CiU a la mateixa taula familiar – no sé perquè ara em ve el cap allò de l’Aznar i que parlava català amb els seus amics a la intimitat, un dinar d'aquests és com tenia els amics d'Aznar a la intimitat? -.
Per treure un altre llibre de Mas cal estar a la cuina on es cuina el nou president, oi? Sra. Rahola? Qui millor que vostè per tenir el do de la ubiqüitat? L’admiro per la seves característiques cada cop més camaleòniques, a més d’enorgullir-se de la seva regatera –només faltaria! – i de la seva llengüa viperina –si us plau, no agafi la Diana de V com a referent
(la dolentíssima Jane Blader), ja que si un dia es tregués la màscara de làtex al costat del Cuní em vindria un cobriment !-
Que dir del documental del Sr. Rosell. Rosell, el mut. Rosell, el discret. Com serà recordat dintre d'uns anys?
En els moments on es qüestiona la seva política de comunicació, austera i parca en presència mediàtica als mitjans. Apareix aquest documental, de docu-realitat, en ple prime-time de TV3. Estava pactat abans del destastre comunicatiu de Pamplona en plena crisi de controladors aeris quan descansava amb la família? O bé va ser programat després? No se si ho sabré mai. Tanmateix, no resulta de ser curiós i coincidentment estratègic. En el documental s’analitza i s’entreveu l’estratègia de campanya, surt el seu cap de comunicació, el sofà aquest en el que s’asseia i els que el veien a veure en els seus mítings li preguntaven coses, de tu a tu, a prop, en un sofà d’estil tradicional – no se perquè em ve al cap el plató del mític programa de la mítica Mari Pau Huguet “Com a casa”, cal posar-se al nivell del que fa les preguntes i del que mira a través de la pantalla per entrar a la quotidianitat dels electors -. La família, és molt important per un barcelonista d’arrel mostrar al pare, amb el que es comparteixen, per descomptat, les aficions barcelonistes més autèntiques, sinó és així millor obviar la relació amb el progenitor en aquest producte comunicatiu per acostar-se al soci de primer ordre.
Sr. Rosell, espero que aquesta potent acció comunicativa sigui la primera gran acció que el faci rectificar. Encara està a temps. No m’agrada com a simpatitzant, no soci - però fill, germà, pare i nét de socis- com ha encarat els seus primers dies de mandat.
No se si la rumorologia que l’enemista amb Guardiola té fonament.
No se si hi ha algun intent de desgastar la figura de l’entrenador en el cas que vagin baldades. És clar que si el president calla –estic d’acord que el que teníem abans garlava massa- i les coses, esportivament, van bé, no passa res.
Però que passa si el president calla i les coses, esportivament, van malament? A qui es desgasta? Al Parallamps. Qui és el Parallamps? En Pep Guardiola, que actua d’escut humà a favor del president que no es vol cremar.
No se, Sr. Rosell, si aquesta ha estat l’estratègia que ha seguit. Però a mi m’ho sembla. Li demano que rectifiqui, que canviï. Que per sobre de qualsevol qüestió personal –si n’hi ha, que espero que no- miri el Barça i els interessos que tenim com a club. En Guardiola a té una plaça perpètua en les deïtats barcelonistes. I sento dir-li, però a vostè encara li falta camí. No el vull ofendre, simplement li falta temps per aconseguir-ho i aquest és un objectiu personal que només vostè sap.
Si vol arribar a ser-ho, tan de bo! Cal que protegeixi a en Guardiola de l’entorn –d’aquell “entorn” que fagocita als millors barcelonistes-, sinó la massa social, i també el maleït entorn el fagocitarà a vostè. Tots a una Sr. Rosell. Sigueu o no amics.
Tots dos documentals, o reportatges, no sabria com qualificar-los, posicionen a l’espectador en favor dels protagonistes. Crec que són dignes - tot i les meves perepunyetes observacions-, les necessitem com a massa social que som per animar-nos, per agafar confiança amb els líders que representaran els nostres colors, nacionals i esportius. Donem un marge de prova?
Presidents, teniu el meu marge. Com a ciutadà i com a barcelonista de sang.
Tot i això, he de dir que em quedo amb el tercer documental especial que ha emès TV3 aquests dies, del que no he parlat fins al moment. Del documental de Xavi Hernández. Xavi 550.
A diferència dels dos anteriors. Aquest personatge ja ha fet la feina. Ja ha demostrat qui és i que significa per l’entitat per qui ha treballat durant tants anys. No és un producte de comunicació per humanitzar al protagonista, tot i que hi contribueix. Sinó, que és un homenatge. A segurament, a una futura deïtat barcelonista, si no ho és ja.
Xavi, gaudeix del que et queda com a jugador, i no pateixis quan acabi la teva carrera, o et facin fora, com vas dir, ja que n’hi ha molts que t’esperem ja com a futur col•laborador del cos tècnic blaugrana, no dic d’entrenador, però si que el teu seny i la teva visió ens ajudi en el futur, quan la foscor torni, algun dia, lluny lluny enllà a Can Barça.
Ets un dels exemples del que hauria de ser tot barcelonista. Sr. Mas, Sr. Rosell, prenguin nota.
Joaquim Roqué Paret. 7 de gener de 2011
dilluns, 20 de desembre del 2010
Wikileaks i els budells que digereixen la informació
El fenomen Wikileaks ha sacsejat els fonaments de la diplomàcia internacional, però també de la manera d’accedir a la informació que pot ser notícia i el paper que han de tenir els mitjans de comunicació. Tot a partir d’ara serà diferent. Ni les diplomàcies es comunicaran de la mateixa manera entre sí. Ni les fonts d’informació d’on beuen els mitjans es seleccionaran de la mateixa manera. Ni els mitjans tindran el mateix paper que abans. Aquest post és una reflexió sobre tot plegat.
Circumstàncies prèvies
Què és Wikileaks, i com funciona?
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.
Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.
Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web. Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.
Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.
Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.
Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.
En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia, però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?
Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.
Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.
Per què les informacions de Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país. Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.
Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks
La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.
Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.
Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.
De tots els punts de vista possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.
Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.
Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?
El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.
Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions? No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.
Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint, que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.
Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?
El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.
El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font. Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?
De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?
Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.
Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.
Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui, ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?
Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.
Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.
Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.
Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.
Circumstàncies prèvies
Què és Wikileaks, i com funciona?
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.
Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.
Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web. Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.
Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.
Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.
Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.
En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia, però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?
Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.
Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.
Per què les informacions de Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país. Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.
Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks
La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.
Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.
Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.
De tots els punts de vista possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.
Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.
Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?
El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.
Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions? No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.
Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint, que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.
Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?
El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.
El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font. Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?
De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?
Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.
Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.
Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui, ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?
Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.
Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.
Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.
Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.
dilluns, 29 de novembre del 2010
Només surten els que tenen escons
Ja està, ja tenim els resultats. Mas guanya, daltavall d'Esquerra i del PSC. PP puja i Ciutadans i Iniciativa Verds es mantenen. Tot bastant previsible -segons el que deien les enquestes-
Quina és la notícia? Doncs que un partit sense recolzament mediàtic ha entrat al Parlament, SI. En Laporta ha aconseguit suports. Però perquè ha entrat? Doncs em fa l'efecte que era el més mediàtic dels no parlamentaris. El que ha tingut més presència als mitjans abans de les eleccions per ser qui era, el expresident del Barça.
Com un país que s'enorgulleix de democràtic no dóna veu a les noves propostes polítiques?
Què no estan prou madures per ser sentides? Quina por tenen els partits i lobbys de poder associats als nous partits?
Em fa l'efecte que a part els marcs de regulació que normativitzen els segons i l'ordre de cada partit en les televisions públiques hi ha més interessos sobre la taula.
Com s'explica que aquests partits, ni motls dels actes de campanya que han dut a terme han estat presents tampoc en els mitjans de comunicació privats?
A TV3 no han existit, tret d'algun tractament anecdòtic.
Tot sembla part d'un club selecte, on per entrar, cal haver fet abans una carrera de fons i aliar-te amb els que estan a dins.
Quina és la notícia? Doncs que un partit sense recolzament mediàtic ha entrat al Parlament, SI. En Laporta ha aconseguit suports. Però perquè ha entrat? Doncs em fa l'efecte que era el més mediàtic dels no parlamentaris. El que ha tingut més presència als mitjans abans de les eleccions per ser qui era, el expresident del Barça.
Com un país que s'enorgulleix de democràtic no dóna veu a les noves propostes polítiques?
Què no estan prou madures per ser sentides? Quina por tenen els partits i lobbys de poder associats als nous partits?
Em fa l'efecte que a part els marcs de regulació que normativitzen els segons i l'ordre de cada partit en les televisions públiques hi ha més interessos sobre la taula.
Com s'explica que aquests partits, ni motls dels actes de campanya que han dut a terme han estat presents tampoc en els mitjans de comunicació privats?
A TV3 no han existit, tret d'algun tractament anecdòtic.
Tot sembla part d'un club selecte, on per entrar, cal haver fet abans una carrera de fons i aliar-te amb els que estan a dins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)