“El
cinema al nostre país és important no només perquè les empreses
audiovisuals guanyin diners. És important perquè la nostra cultura
s'hi reflecteix, explica com som. A cada pel·lícula hi ha un tros
de nosaltres. Per aquesta raó és necessari que els joves es formin i
n'aprenguin. Per aquesta raó és important el Galway
Film Fleadth perquè és una festa del talent cinematogràfic
irlandès, i aquest any compleix 25 edicions”
Més o
menys aquestes van ser les paraules de Mr. Michael Higgins, el
president d'Irlanda en el seu discurs en la cerimònia de clausura
del Festival
de Cinema de Galway el passat 14 de juliol al Tower Hall, teatre
principal de la ciutat.
Aquest
discurs va emocionar no només als irlandesos que el van aplaudir
sentidament, sinó als estrangers com jo que sempre ens perdem
paraules quan escoltem anglès. És el que jo penso que hauria de dir
i sentir qualsevol polític de qualsevol dels àmbits de la cultura.
I crec que Irlanda té una gran sort de tenir polítics amb un
pensament com aquest liderant el país. No puc dir el mateix del que
passa a Espanya en aquests moments, on la cultura s'ha establert com
un luxe a nivell d'impostos pel govern conservador actual i tot el
sector està en recessió. Però no dedicaré el meu article a això.
He de
reconèixer que jo no coneixia res de Higgins abans d'aquest discurs,
ara se que va arribar a president el 11 de novembre de 2011, i que té
una llarga trajectòria política a Irlanda. Membre del partit
laborista, va ser senador i ministre de Cultura i Arts anys abans.
Tanmateix,
aquest brillant discurs de Mr. Michael Higgins, és una
saborissíssima cirera per definir el que és el Galway
Film Fleadth. Un festival on la gent és tant important com
el cinema que es projecta. I això és ben estrany en el panorama
internacional. Els espectadors i els cineastes es barrejen, formant
part tots de la mateixa comunitat, on els protocols i distàncies
s'escursen per deixar a tothom al mateix nivell, amb un únic punt de
vista. Veure i parlar de cinema.
He
assistit del 12 al 15 de juliol com a membre del jurat del premi DON
QUIJOTE AWARD, que atorga la Federació
Internacional de Cineclubs en diferents festivals del món des de
fa molts anys. Aquest premi sempre és complementari als altres
premis de cada festival, i el fet d'atorgar a un film aquest premi,
sigui quin sigui el seu gènere o categoria, significa que el film ha
de tenir unes característiques que simbolitzin el moviment
cineclubista mundial. Representa la utopia en allò que el cinema mostra. Els films amb aquest premi han de transmetre un missatge,
han d'incorporar valors que transcendeixin més enllà de la
pantalla, ser universals i sobretot ser films que amb aquest premi
rebin la distinció que els ajudi a ser distribuïts per tots els
cineclubs del món.
A
l'edició 2013 del Galway
Film Fleadth, el DON
QUIJOTE AWARD ha estat valorat en la categoria de CURTS
D'ANIMACIÓ IRLANDESOS. I el jurat ha estat composat per David
O'Mahoney, d'ACCESS CINEMA Ireland, per Stefan Hunziker, del Cineclub
KINO BALLASTBRYGGA de Mandel, Noruega, i jo mateix, Joaquim Roqué
del Cineclub Amics del Cinema de la Vall de Ribes, de la Federació
Catalana de Cineclubs, Catalunya.
La
secció que hem valorat constava de 21 treballs de diferent
naturalesa, factura tècnica i missatge. Però en la seva àmplia
majoria procedents d'escoles irlandeses de cinematografia i animació.
Talent en brut, en molts casos per acabar de polir, però amb bones
intencions darrera. La majoria de tècniques d'animació han estat
presents, des del modelatge 3D i animació 2D dissenyades amb
ordinador, stopmotion o il·lustració a mà animada.
El film
guanyador ha estat CODA,
un curt d'Allan Nolly que explica el procés d'una ànima des del
moment en que una persona mor fins que la mort l'acompanya més
enllà. Il·lustracions senzilles però delicadament animades narren,
transformant-se continuament, on la mort simbolitza no només el
final sinó el principi, identificant-se amb una mare protectora.
L'ànima humana es resisteix a abandonar aquest món, i la mort, no
l'arrenca, sinó que l'acompanya en aquest tràngol.
També
hem atorgat una menció especial a Two
Wheels Good, un documental de Barry Gene Murphy, que transmet
l'amor i els sentiments de persones de diferents llocs d'Irlanda pel
fet d'usar les seves bicicletes. Aquest petit documental usa
l'animació il·lustrada d'una manera molt poètica i li atorga al
film un valor afegit que el potencia i el fa diferent. És un clar
exemple, de com l'animació és un recurs important per explicar
històries documentals.
A mi
personalment també m'han agradat altres treballs, per la seva bona factura com
Curruid,
Innisfree, Complicit, Mr.
Ace, The
Ledge End of Phil o The
Missing Scarf o pel seu missatge i diàleg, com The
Neighbours, Grey, Reflections o Furniture –
Murder and Love.
La
nostra decisió de triar CODA
com a Premi Don Quijote, ha coincidit sense saber-ho, ni sense
conèixer a les persones que valoraven les altres categories amb The
Donal Gilligan Award.
A banda,
han estat dos dies intensos en projeccions i he pogut conéixer
altres films irlandesos amb molt talent i factura com són The
Safehouse, The Ghost Train, Breakfast Wine, Men
and women, SLR o
Torn.
Tanmateix
si he de resumir quina és l'ànima del Fleadth, és sense dubte la
gent i la seva relació amb el cinema. Per posar un exemple, agafo
els organitzadors de l'Offline Film Festival. Offaly, és un comptat
del centre d'Irlanda, i organitzen un festival, on el premi és un
premi molt especial. Faciliten als cineastes la logistica i el
material necessari per rodar els seus projectes a Offaly.
Localitzacions, materials, etc. Importants produccions pel que fa a
la seva qualitat s'han rodat gràcies al suport de l'Offaly Film
Comission, inclosos films nomitats als Òscars.
Doncs
bé, una anècdota resumeix el que senten els irlandesos pel seu
cinema, el dissabte dia 13, Offline Festival organitzava una BBQ per
fer conèixer les seves activitats entre els assistents al Fleadth.
Mentre estava fent cua, em fixava amb la persona que servia les
hamburgueses, i em recordava molt a una actriu que havia vist
prèviament en una de les produccions que havia vist minuts abans al
Town Hall. Li vaig preguntar si era actriu, i es va ruboritzar una
mica mentres em deia que si, mentre m'explicava com des d'Offaly podien implicar-se en el desenvolupament de projectes de
cinema. No m'imagino això al meu país o en altres llocs. Els actors
i els cineastes al meu país, són, en general, tibats i més
distants en aquests esdeveniments. A Irlanda aquestes barreres es
trenquen, i humanitzen d'aquesta manera el cinema, fent el que
caldria fer en altres llocs, posant-lo al mateix nivell que la vida
quotidiana.
En els altres moments on els cineastes, organitzadors i assistents al
festival convivien això es repetia. Cosa que fa del Fleadth un lloc
únic.
Hem
tingut uns hostes immillorables que ens han ajudat a endinsar-nos a la
realitat del cinema irlandés, com són la gent d'ACCESS
CINEMA, tant en David com la Maeve, que fan una feina excel·lent
per fer arribar el millor cinema per tot Irlanda. Ells són l'exemple
del caràcter obert irlandés que m'ha sorprés molt gratament.
I
és ben curiós, perquè tot això que jo he percebut en pròpia
pell, que és el que penso que ha de ser el cinema, i la tasca on hem
d'incidir els cineclubs en el nostre entorn local, és precisament el
que va dir Mr. Michael Higgins en el seu discurs de clausura. La
política ben a prop de la realitat. Utòpic? No, a Galway, al
Fleadth és veritat.
Segurament caldria fer-lo candidat a un DON
QUIJOTE AWARD en reconeixement a la seva tasca.
Gràcies,
Joaquim
Roqué
REFERÈNCIES
