 |
| Els treballadors del TNC van regalar 170 entrades per l'obra Barcelona Foto: TV3. |
El
passat 11 de maig, el Teatre Nacional de Catalunya relegà la
conferència amb supervivents dels bombardejos de Barcelona a una
sala provisional deixant fora a més de 150 persones.
El
dissabte dia 11, vaig anar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) a
una xerrada de dues testimonis dels bombardejos de la Guerra Civil de
Barcelona l'any 1938. La informació de l'activitat va ser enviada
per newsletter via Internet pel mateix TNC uns dies abans.
L'obra
Barcelona, de Pere Riera, que aquests dies es representa a la Sala
Gran del TNC, protagonitzada per Emma Vilarasau i Míriam Iscla, basa
l'argument en part de l'experiència viscuda per aquestes dues dones.
L'organització
d'aquest acte va ser poc pensada i deficient. La xerrada es va situar
a l'espai de l'exposició que és un mòdul de 3 metres per 15 m
aproximadament situat en un raconet de l'immens i solemne hall
faraònic del TNC.
Quan
vam arribar les tres generacions de la meva família, la meva mare,
de 72 anys, nascuda l'any 1940, jo mateix de 39 anys i el meu fill de
13 anys, no només no s'hi cabia, sinó que hi havia al voltant de
150 persones amuntegades per poder entrar a dins de l'espai, on hi
havia poc més de 40 persones encabestrades.
Aquesta
aglomeració coincidia amb la reivindicació que feien els treballadors del TNC, a fora, just abans de pujar les escales.
Desenes de persones del personal del teatre regalaven entrades per a
la funció de la nit com a protesta per la supressió de llocs de
treball. També repartien enquestes i fulletons on es comparava el
preu de les entrades als teatres de Madrid i Barcelona. Segons
aquests, l'entrada més cara a Madrid valia 24 € mentre que al TNC,
la més cara de Barcelona val més de 38€ i és del TNC. Preu
sorprenentment alt, i poc assequible, entenent que és un teatre
públic.
Què
és un teatre públic? Partim d'aquí. Quina és l'essència de la funció
de l'equipament?
Jo entenc que un teatre públic té com a missió principal fer acostar la cultura del país a la població. Ha de facilitar l'accés a col·lectius i persones, tant a temes importants de la nostra societat com a nivell global, per contribuir a l'enriquiment del coneixement de les persones.
Jo entenc que un teatre públic té com a missió principal fer acostar la cultura del país a la població. Ha de facilitar l'accés a col·lectius i persones, tant a temes importants de la nostra societat com a nivell global, per contribuir a l'enriquiment del coneixement de les persones.
No
només amb preu assequible i uns espais dignes, sinó amb un tipus
de programació i activitats que compleixin la seva funció social.
És
destacable que el TNC programi una obra el argument de la qual es
basa amb l'experiència dels bombardejos dels ciutadans de la mateixa
ciutat produïts 75 anys enrere.
Sobretot quan
hi ha evidències clares del poc interès en transmetre aquesta part de
la història per part del Règim de Franco dels fets tant cruels i
impressionants que van saccejar el nostre país.
És
lloable voler fer una xerrada gratuïta amb protagonistes d'aquests
fets.
Però
em pregunto quantes vegades més tindrem l'oportunitat de sentir de
viva veu dels testimonis d'aquells fets que encara marquen la nostra
història col·lectiva si els que queden s'estan morint?
L'obra
Barcelona és una ficció. Una interpretació de la història.
La xerrada amb protagonistes és una experiència vivencial transmesa de tu a tu del que va passar per boca de les seves protagonistes.
Què té més valor? Una interpretació del que va passar o que t'expliquin directament el que va passar?
Segurament les dues coses en tenen, tanmateix, la primera es fa a la Sala Gran i la segona en un mòdul arraconat quan es podien haver triat altres espais de les magnífiques instal·lacions del TNC.
Marginant només amb aquest fet l'èxit de l'acte.
La xerrada amb protagonistes és una experiència vivencial transmesa de tu a tu del que va passar per boca de les seves protagonistes.
Què té més valor? Una interpretació del que va passar o que t'expliquin directament el que va passar?
Segurament les dues coses en tenen, tanmateix, la primera es fa a la Sala Gran i la segona en un mòdul arraconat quan es podien haver triat altres espais de les magnífiques instal·lacions del TNC.
Marginant només amb aquest fet l'èxit de l'acte.
Quan
vam preguntar als organitzadors per què la xerrada es feia en aquell
minúscul espai, la resposta va ser eloqüent: “No hi ha sales
disponibles per fer-ho, hem fet proves a diferents bandes i no hi ha
prou qualitat de so”.
No
hi ha sales disponibles?
No
hi ha elements tècnics d'amplificació del so en aquestes
faraòniques i desmesurades instal·lacions?
Són
les 18:30, queden quasi dues hores per la funció de la nit. No es
pot fer l'acte en la Sala Gran o la Sala Petita?
No
es podia avançar l'hora a les 17:30, per no interferir en la
programació habitual, per exemple?
Com
pot ser que hi hagi la Sala Tallers tancada i aquest acte tant
significatiu pels que hi volíem assistir s'hagi de fer de manera tant
improvisada i mal organitzada?
Aquests
fets, sumats als que reclamen els treballadors fan que, tot i la
crisi econòmica, tot i els ajustos que s'han hagut de fer a tots
nivells, em fan creure que el que es fa amb la gestió cultural no és
complir amb el principi bàsic que hauria de complir i la funció que
ha de tenir un teatre públic. I més quan el que està en joc és
que les noves generacions aprenguin dels errors del passat per
construir un futur millor.
La
meva mare, el meu fill i jo. Vam marxar amb les ganes de saber més,
i sobretot, empipats, molt empipats, tot pensant que hi ha coses que ni
la gran excusa de les retallades pressupostàries – que serveix per
tot- poden explicar.
Amb aquest escrit ens solidaritzem amb els treballadors del TNC, que amb la seva
reivindicació no només defensen el seu lloc de feina, sinó que també qüestionen la gestió de la política cultural.
La seva veu és necessària per prendre consciència del que passa.
La seva veu és necessària per prendre consciència del que passa.
Joaquim Roqué Paret
Referència:
