dimecres, 29 de setembre del 2010

Rodalies BCN-Puigcerdà, la R3 encara és una vergonya

El dia de la Mercè, vaig decidir agafar el tren cap a Puigcerdà.

Em vaig trobar amb una sorpresa que va fer decidir escriure sobre la línia de Rodalies R3.

El mediàtic tren semi-directe a Puigcerdà no va passar. A l’atenció al client m’han dit que hi havia rètols a les taquilles pel matí, però jo el els vaig veure, tot s’ha de dir.

Perquè si era dia feiner a la major part de Catalunya i a l’horari de mà diu que circula els dies feiners? Doncs perquè a Barcelona era festa local. Ai, Mercè, Mercè...

Però no importa si els de Vic, Ripoll o Puigcerdà treballen. Fantàstic! Una altra prova que les millores a la línia de Puigcerdà-Ribes-Ripoll-Vic-Barcelona són més pensades de cares a la galeria mediàtica que per donar un servei al territori.

Després de molts anys aguantant les obres, els talls de vies, els trajectes interminables d’autobusos alternatius per la Collada de Toses... la durada del tren no s’ha reduït significativament.

Renfe és una competència que ha assumit la Generalitat. Però les primeres mesures de millora només han estat comunicatives i propagandístiques. No serà que arriben les eleccions?

Ara faig memòria dels fets que expliquen que les coses en aquesta línia, tot i les lleugeres millores, no han anat ni van com haurien d’anar.

Primer. Una rosa és una rosa tot i que arribis tard. Dia de Sant Jordi. Els viatgers matiners arriben a Barcelona Sant Andreu Arenal amb un lleuger retard, és suportable perquè és menor de deu minuts, però el somriure del matí ja comença a desdibuixar-se perquè els records dels pitjors dies de RENFE venen inevitablement a la memòria. La benvinguda al vestíbul de l’estació és sorprenent. Unes formoses hostesses de congressos, vestides elegantment amb vestit – jaqueta fosc complementat amb un mocador de coll de color taronja –el nou color corporatiu de Rodalies Catalunya, la marca d’imatge que fa que RENFE sigui més catalana que mai- ens esperen amb unes roses maquíssimes del mateix color taronja amb una etiqueta “R. Rodalies de Catalunya”. No se si cal dir que les roses taronges són més cares que les vermelles, és que en temps de reducció pressupostària tot s’ha de tenir en compte. Les donen als viatgers. Aquests es senten més catalans que mai. Per dos motius, per la rosa i perquè el seu tren arriba tard. Però a resignar-se. Més val arribar tard amb una rosa que sense.

Segon. L’accés a l’estació és més difícil pels que tenen la destinació més llunyana. Per a una persona que va a treballar cada dia i que vol contribuir a la reducció de l’escalfament global utilitzant el tren comptes del cotxe no és només important que els trens vagin sent cada cop més eficients i ràpids, sinó que l’accés a l’estació i la compra del bitllet sigui àgil. Les màquines expenedores, inexplicablement, no serveixen bitllets de les poblacions que passen de Vic en amunt. Ripoll, Sant Quirze de Besora, Campdevànol, Ribes... És a dir, si arribes just de temps a l’estació tren tens molts números de no agafar el tren perquè has de fer la cua de taquilla per comprar el teu bitllet. No som una línia de rodalies com les de les altres? Si és així perquè no s’unifiquen els criteris de venda de bitllets, tant costa informàticament programar les altres estacions als terminals automàtics de venda? Si preguntes el perquè a atenció al client et diuen que és perquè aquestes estacions no es troben a les maquines expenedores perquè són de mitja distància. No som Rodalies Catalunya? En que quedem?

A causa d’això el temps per accedir al tren que destina al viatge una persona que viu més lluny que els altres ha de ser superior que el de les persones que viuen més a prop.

Tercer. Rodalies no és mitja distància, no ens feu combregar amb rodes de molí. Els trens antics, tot i ser més vells, eren més còmodes pels que viatgem més lluny. Tenien seients tous i adaptables a la majoria d’ergonomies corporals. No cal mitificar-los, però es troben a faltar i això és mal senyal, molt mal senyal. Els trens actuals no tenen les plataformes i tancament d’interiors que donaven accés a les portes per pujar i baixar a les estacions i que impedien deixar passar el fred gelat de l’hivern. Cada cop que s’obre la porta a La Molina, Urtx, Ribes... quan les temperatures es troben per sota zero a la majoria de dies de l’hivern, glacen fins al darrer passatger del vagó, cosa que obliga a anar abrigat a dins del tren tot i la climatització. Cal recordar que la línia fa el trajecte dels Pirineus a Barcelona. De pràcticament 1500 metres d’alçària a pràcticament zero metres. Té sentit un vagó tipus “metro” a alta alçada i llarg recorregut? Algun dels directius que decideixen quins són els trens que cobreixen la línia han agafat els trens en tot el seu trajecte en el mig més cru de l’hivern durant diversos dies seguits? Saben que és tenir el cul més pla d’una post de planxar al cap de tres hores de viatge d’anar i tres de tornar? El dolor de coxis dura més d’una hora.

Quart. El planejament de les infraestructures a principis del segle XX era més valent i agosarat que l’actual. Quan es va construir la línia de Puigcerdà va provocar una gran millora de temps en el trajecte. Va ser un fet extraordinari pels pobles on el tren va tenir la sort de tenir estació. El transport per carretera era pràcticament inexistent i també cal dir que les carreteres eren estretes i amb moltes deficiències. El transport per tren era d’una tecnologia més avançada que el transport per carretera. L’arribada del tren suposà construir túnels avançats com el túnel del cargol, a prop de Toses, on el tren surt pel mateix punt on entra però uns metres més amunt en altitud, donant una corba de 360º, salvant un desnivell considerable. Ara, en temps on l’autovia de la C-17 arribarà a Ripoll i es planeja el Túnel de Toses ningú pensa amb el tren, ni en el desboblament de la línia, ni en un nou traçat d’enginyeria avançada que donés més velocitat. Perquè no es pensa un trajecte millor a la Collada de Toses aprofitant la futura construcció del Túnel de Toses? És massa car per la població a la que donarà servei? La població d’un territori són vots. No es pot invertir tant. No els hi toca per població. Cap polític s’atrevirà a admetre-ho però els que hem viscut a muntanya és així.

Actualment, la reducció més considerable de temps que triga el tren en fer el trajecte complert no s’ha degut a la millora la maquinària mòbil, les vies i les catenàries, sinó perquè para a la meitat d’estacions que parava fa cinquanta anys. Estacions que s’han tancat perquè les poblacions on parava han reduït la població per concentrar-se a les grans ciutats, on hi ha la feina. Què hagués passat si haguessin tingut un tren ràpid i eficient fa trenta anys? Doncs que probablement el nostre territori seria més equilibrat, menys centralista i on la població es mouria més pel territori. Aquest fet és completament contrastable i verificable consultant els horaris antics.

Cinquè. Val més gastar en inversions que en comunicació corporativa. Cal gastar en fer, no en dir el que es farà. Sembla que l’opinió pública, els estudis de mercat i les enquestes tinguin més importància que la realitat. Ja tenim els trens decorats per fora amb la R de Rodalies Catalunya. Vinils espectaculars cobreixen els vagons. I també els triptics, web, banderoles... amb tota la imatge ben dissenyada i adaptada. Però les estacions i els trens segueixen igual. A Catalunya en sabem molt d’això. Cal recordar que en plena polèmica de les matrícules CAT, on el govern d’Aznar va decretar canviar totes les matrícules per directiva europea però no tingué en compte les sensibilitats territorials. El govern de Pujol, per rebequeria determinà canviar la nomenclatura de les carreteres on tenia competència. Que en el sub-text de la decisió deia a Madrid: “si vosaltres canvieu les matricules i Catalunya no es veu representada a la xapa de tots els cotxes, nosaltres canviarem el nom de les nostres carreteres, i seran més catalanes que mai”. Una decisió molt important i molt efectiva (també molt cara, però això no calia dir-ho). La C-17 (C de Catalunya), es deia N-152 (N de Nacional, no N de Nacionalitat) , però tenia exactament el mateix traçat i els mateixos punts negres que abans de canvi.

He viscut a la Cerdanya i al Ripollès per feina durant els darrers onze anys. Un treballador autònom com jo -dir freelance queda més professional i lliberal, i també més snob, però, no ens enganyem, és el mateix – ha de moure’s pel territori per cercar els clients que fan que un es guanyi la vida.

Ara que el major volum de feina es troba a Barcelona no he pogut mantenir el fet de viure a muntanya. Les distàncies són massa llargues i el transport públic no respon a les expectatives que s’esperen d’un país, on políticament s’aposta per la mobilitat, per l’ecologia i per la reducció dels consums energètics.

He hagut de traslladar-me a ciutat, jo i la meva família.

D’aquesta manera l’interior del país és una mica més despoblat que abans.

RENFE, el tren de la meva vida.

Perdó, volia dir Rodalies Catalunya (es que encara no ho tinc del tot assumit)