Ser o no ser

Avui veuré una pel·lícula que ja he vist altres vegades, segurament, dues o tres. Quan un fa temps que ha vist una pel·lícula, els cops que l'ha vist s'esborren en el temps, de la mateixa manera que la mateixa història. Ser o no ser, d'Ernst Lubitsch, va ser feta l'any 1942, en plena Segona Guerra Mundial.
Ha esdevingut el film de sàtira antinazi més brillant dels que jo he vist mai. A partir d'un grup de comediants i amb la representació de Hamlet, els membres de la companyia es veuen involucrats en l'espionatge i la resistència contra el Règim de Hitler. Tot en clau d'humor i amb el típic joc de portes dels millors vodevils. Em pregunto si realment haguessin fet el film després de saber l'abast real del nazisme. Tot i així, tan de bo hi haguessin més comèdies com aquesta per treure'ns del drama diari dels conflictes internacionals.
Avui, al Cinema Catalunya de Ribes de Freser, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, ens reunirem per veure el film, i comentar-lo mentre fem un sopar col·laboratiu. Ummm... Començarem bé aquest cap de setmana.

La tornada de Sopa de Cabra

Tot i que Sopa de Cabra forma part de la meva formació musical i en n'he ésset seguidor i en sóc. El meu parer és que darrera d'aquesta tornada hi ha una estratègia clara d'un retorn. No es pot dir tot alhora, si es volen tenir impactes comunicatius constants que alimentin el mite. Oi? El que no tinc clar els que els interessos que els mouen siguin purament nostàlgics, segurament també són econòmics, els comptes corrents baixen per tothom. Tornar en el millor moment dels grups de música de rock-pop català des d'aquells temps, és també un avís als que ara són a dalt de l'escenari movent masses. De totes maneres endavant, siguin quines siguin les raons. Però si us plau, manteniu el nivell musical i el que esperem de vosaltres. Si no esteu a l'alçada, i el vostre retorn no és sincer, els mateixos fans que us omplen el Sant Jordi us faran caure altre cop a l'oblit. I jo, tot i que esteu a la banda sonora de la meva vida, hi estaré d'acord.

Article a l'ARA del dia 1 d'abril de 2011 sobre un possible nou disc de Sopa de Cabra

Autoria de la imatge: Diari Ara. 1-04-2011

Què s'entén per "efecte papallona" en el context dels mitjans de comunicació?

Segons diu l’antic proverbi xinès que el poder de les ales d'una papallona es pot percebre a l'altra banda del món.  El moment històric en que vivim, existeix un caos social, ideològic i cultural. I com tot caos, és un sistema altament sensible als petits moviments, petites influències que poden canviar coses a nivell global. A més a més, el paper dels mitjans de comunicació està canviant, no només per la globalització, sinó pel paper que estant tenint les noves tecnologies i els serveis que si desenvolupen, com ara les xarxes socials. Al cercar els exemples d’aquest treball de reflexió, he cercat els que més m’han impactat dels darrers anys. En pràcticament tots els casos que citaré són fets que han ocorregut en un àmbit local, i que amb l’impacte que han tingut als mitjans de comunicació han esdevingut afers completament globals.

Les crisis sanitàries que esdevenen crisis alimentàries

És un tema recorrent als mitjans. Un dels aspectes més valorats en la societat actual és la salut i tot el referent amb la seguretat, o amb allò que pot influir en el benestar social.

A finals dels anys 80 la crisi de les vaques boges s’originà per un problema sanitari a granges angleses, la malaltia, estranya, que s’anomenava encefalopatia espongiforme, o síndrome de  Creutzfeldt-Jakob, anomenada popularment "mal de les vaques boges". Afectava als ovins i als bovins, però també es contagiava als humans pel consum de la carn d’animals malalts. Darrera el cas de granges infectades, també es va desentrellar, una xarxa de males praxis en la fabricació de pinsos per bovins, on s’utilitzaven carns de ovins també malalts, és a dir, s’alimentava animals herbívors amb pinsos d’origen carnívor. Les declaracions, les hipòtesis i els articles als diaris i mitjans de comunicació es van succeir de manera exponencial a tots els mitjans, i van aconseguir crear una atmosfera desconcertant. Tant que, a milers de quilòmetres de distància d’Anglaterra es va deixar de consumir carn de boví, afectant d’aquesta manera a l’economia de llocs on el consum de la carn en males condicions era pràcticament impossible.

Com una seqüela d’aquesta voràgine, a l'agost de 2004 van aparèixer casos de la grip aviària, també anomenada la grip del pollastre a Kampung Pasir, Kelantan, Malàisia. Dos pollastres portaven el H5N1. Com a conseqüència, Singapur va imposar una prohibició a tota importació de pollastres i altres productes avícoles. Similarment, la Unió Europea va prohibir els productes avícoles de Malàisia. Algunes fonts citen l’origen de la pandèmia a Xina. La gran afectació es concentrà al continent asiàtic, tanmateix, els mitjans de comunicació, de manera similar a la crisi de les vaques boges, s’ompliren de continguts del tema. Molt poques persones es van veure afectades, però la demanda de carn d’aviram a Catalunya va baixar, i també provocà una crisi econòmica al sector.

La tercera gran crisi sanitària l’hem viscuda fa poc. Popularment coneguda com la grip A, la pandèmia del virus de la grip A (H1N1). El grip A té l’origen en el virus de la grip que afectà a Espanya a principis del segle XX que causà una gran mortalitat, una evolució d’aquest virus, va persistir en els porcins. Una variant més violenta apareix a Nord-Amèrica a mitjans de 2009. Provocant morts, però no masses més que els morts que provoca la grip estacional que apareix cada any. La diàspora informativa a tots els mitjans del món, provocà una alarma en els governs i en els estaments sanitaris que efectuaren grans compres de medicaments per vacunar de manera massiva a la població. Tanmateix, en realitat no s’utilitzaren. Algunes veus afirmen que darrera de l’alarmisme en realitat hi havia els grans lobbys de la indústria farmacèutica, els grans beneficiats de la voràgine informativa. Els mitjans demostraren que realment no sabien reacciona cada nova crisi alarmista, ja que tornaven a tractar la crisi de torn com les seves predecessores, l’únic aspecte en que es va corregir en la manera de comunicar, fou que el nom en que s’anomenava a la pandèmia. Inicialment el nom fou, grip porcina, als mitjans europeus es transformà al nom de grip A. Aquest fet, que pot semblar insignificant, va protegir al sector del porcí, que no es va veure afectat per l’alarmisme social com en les altres crisis precedents.

Amb la irrupció de l’ús generalitzat de les xarxes socials, l’evolució de la cobertura informativa dels conflictes ha canviat radicalment en els darrers anys. El punt d’inflexió el marcaren les polèmiques eleccions a Iran de l’any 2009, aquestes eleccions amb sospites clares de manipulació dels resultats per part dels partidaris de Mahmud Ahmadinejad, provocà que la població iraniana descontenta amb el resultat expressés a través de les xarxes socials, primordialment per Twitter, el que passava realment al país. Informaven en temps real i sense interrupcions, penjant vídeos i fotografies de les protestes en directe. Hashtags com #IranElection i  #Iranvote es convertien en trending topics claus per identificar el discurs ciutadà, que de manera paral·lela informava al marge dels mitjans tradicionals. Els mitjans tradicionals oferien per primera vegada de manera massiva fotografies i vídeos gravats pels mateixos ciutadans. Però com s’originà tot? A partir d’iniciatives de persones individuals, les comptes de tuiters com @Change_for_Iran, @Tehranbureau, @IranRiggedElect o @ IranElection09 aconseguiren informar al món. Aquest ha estat un precedent importantíssim per l’efecte papallona més significatiu, des del meu punt de vista, que ha marcat els mitjans de comunicació  i tota la societat mundial en els darrers mesos.

Com la mort del venedor de fruita de Tunísia pot provocar un atac d’una coalició internacional integrada per països de la Lliga Àrab i Estats Units contra Gaddafi?

Un jove en atur tunisià anomenat Mohamed Bouazizi, de 26 anys que venia fruites i verdures per sobreviure, el dia 17 de desembre de 2010  es va ruixar amb gasolina i es va calar foc en protesta per la manca d'oportunitats al seu país. Bouazizi va morir a l'hospital el 5 de gener i, com a conseqüència, hi va haver una revolta popular que va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine Ben Ali (23 anys en el poder), i com a conseqüència el que havia passat a Tunísia, els països islàmics que tenen mandataris i règims autoritaris de característiques similars el prenen com exemple i el caos i les ganes de canvi s’escampen per tot el món com una diàspora. El primer en caure és Egipte, el país àrab amb més població i el que manté unes relacions cordials amb països occidentals, Israel o altres països de caire més islamista. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació no occidentals, com ara Al Jazzera (la televisió de Qatar) i Al Arabiya (televisió dels Emirats Àrabs), donen protagonisme als ciutadans que s’organitzen. Aquest és un aspecte nou que no havia ocorregut en els conflictes a la zona anteriorment. La veritat no només l’expliquen els mitjans occidentals i des del punt de vista occidental. Ara tenen veu els propis ciutadans i els mitjans de comunicació àrabs.

El que succeeix a la plaça de Tahrir del Caire, als carrers d'Alexandria i Suez és televisat a tot el món àrab per les cadenes via satèl lit i reenviat per desenes de milers de ciutadans a través de les xarxes socials. És una revolta global, instantània, visible i molt ben informada. La gent ha perdut la por. Sense por, la gent és imparable. Finalment després de dies de protestes cau el Règim de Mubarak. Les revoltes s’estenen a Algèria, Líbia , Bahrein, Iemen, Gaza, Jordània i el Líban. I també hi ha intents de manifestació a Xina, amb el que ja s’anomenen les revoltes de la Flor del Gessamí.

Els governs dels països àrabs i del Magreb, han vist com una amenaça aquests aixecaments, el rei de Marroc ha anunciat canvis oberturistes a la seva Constitució, tanmateix, el camaleònic Muammar el Gaddafi no va ser a temps de fer canvis convincents creïbles a la seva població. Tot i tancar l’accés a Internet no ha pogut frenar una protesta ciutadana, que a diferència d’Egipte, on l’exèrcit es va negar recolzar al govern, a Líbia, els militars, són en la seva gran part, mercenaris a sou, pagats pel Règim, que gaudeix de grans ingressos pels grans jaciments de materials combustibles d’alt interès pels governs occidentals. La temible repressió que ha exercit Muammar el Gaddafi cap a la seva pròpia població, i la poca transparència informativa, ha provocat que els mitjans de comunicació seguissin encara amb més insistència els fets, creant una marea d’opinió pública en contra d’ell mateix, i provocant un àtac organitzat dels principals exèrcits occidentals i dels principals països de la Lliga Àrab a partir d’una resolució de les Nacions Unides. La clau és la participació dels mateixos governs àrabs, que els interessa també donar símptomes de canvis perquè en els seus propis territoris no hi hagi aixecaments. Tot arrel de la immolació del jove tunisià per queixar-se de la seva precària situació.

Des d’occident, el concepte immolació, l’hem relacionat més amb el terrorisme que amb la lluita social. Aquest també és un canvi de concepte. Tot això tot just en dos mesos! Aquest cop la petita papallona va batre ben fort les ales. El cicló que ha provocat encara no ha acabat.

Em què em quedo, amb 2 presidents més humans o amb Xavi 550?

En només una setmana he pogut veure tres documentals que han girat al voltant d’una figura pública important pel meu país. TV3 en la graella de programació especial de Nadal, ha programat, segurament seguint l’ordre d'aparició que marca el protocol, tres documentals, els dos primers referents a dos presidents: un de com Artur Mas va viure les eleccions que l’han proclamat president de Catalunya i un altre sobre la campanya de Sandro Rosell. El tercer documental és dedicat a un esportista que està de celebració.

Pel que fa als primers, en ambdós casos, la feina de TV3 ha estat retratar al personatge en qüestió de prop. En la intimitat, en el dia a dia, amb els seus col·laboradors directes, en les hores en què es decidia el futur del futur president i els moments de reflexió posterior.

Tant Mas com Rosell, s’han vist apropats al poble i al soci, respectivament. Ara sembla que els coneixem més, que entenem més la seva persona, que, sense dubte, prestigien més la institució que presideixen davant la societat que els representa. És igual si els vam votar. És igual qui els va votar. Són persones, que darrera el tamís del documental, encara tenen més dret a ser al lloc on han arribat. Per democràcia, pel país, pel club, per què ens ho mereixem.

Tanmateix, hi ha coses que m’ha sorprès pel que fa al reportatge de Mas. El barber , quin personatge! La rutina diària saludable del president dels catalans –suposo que en aquest reportatge de tan a prop no podíem veure a Mas fent unes canyetes a la tasca del barri, o uns cubates al Luz de Gas... no quedaria bé una mica de disbauxa en aquests temps d’austeritat, és clar, és millor veure’l nedar, si, que fotent-se uns lingotazos d'alcohol- . El canvi de registre d’en Daniel Domenjó –espero que abandonis els refregits de telerealitat guionitzada per aquest tipus de programes, ets bo quan vols Daniel, fes-me cas-. I el no m’hauria de sorprendre és la presència al dinar familiar del diumenge de les eleccions que poden canviar la vida de Mas de l’oportunista Pilar Rahola, no m’hauria de sorprendre, però em sorprèn, em sorprèn... Sé del do de la ubiqüitat d’aquest animal mediàtic en el que s’ha convertit la Rahola - polemista professional exerceix a la perfecció el rol que li toca fer segons el mitjà on participa-. No és la mateixa Pilar Rahola la dels Matins del Cuní– la de la guerra dels sexes i la regatera de profunditat vertiginosa- , que la més reposada analista de portada del programa Júlia en la Onda vers Arcadi Espasa, de Júlia Otero, per les tardes a Onda Cero, o la explosiva defensora de la Catalunya oberta i altres causes perdudes (i mallerenga esvalotadora dels reaccionaris enclenxinats) de la Noria de Jordi González i Telecinco.

Pilar dinant amb Mas. És un xoc pels que no estem avesats als passadissos del Parlament, on els polítics dels diferents partits es fan en la més quotidiana normalitat com si res. L’ex fundadora del PI dinant amb el que serà el president per CiU a la mateixa taula familiar – no sé perquè ara em ve el cap allò de l’Aznar i que parlava català amb els seus amics a la intimitat, un dinar d'aquests és com tenia els amics d'Aznar a la intimitat? -.

Per treure un altre llibre de Mas cal estar a la cuina on es cuina el nou president, oi? Sra. Rahola? Qui millor que vostè per tenir el do de la ubiqüitat? L’admiro per la seves característiques cada cop més camaleòniques, a més d’enorgullir-se de la seva regatera –només faltaria! – i de la seva llengüa viperina –si us plau, no agafi la Diana de V com a referent
(la dolentíssima Jane Blader), ja que si un dia es tregués la màscara de làtex al costat del Cuní em vindria un cobriment !-

Que dir del documental del Sr. Rosell. Rosell, el mut. Rosell, el discret. Com serà recordat dintre d'uns anys?
En els moments on es qüestiona la seva política de comunicació, austera i parca en presència mediàtica als mitjans. Apareix aquest documental, de docu-realitat, en ple prime-time de TV3. Estava pactat abans del destastre comunicatiu de Pamplona en plena crisi de controladors aeris quan descansava amb la família? O bé va ser programat després? No se si ho sabré mai. Tanmateix, no resulta de ser curiós i coincidentment estratègic. En el documental s’analitza i s’entreveu l’estratègia de campanya, surt el seu cap de comunicació, el sofà aquest en el que s’asseia i els que el veien a veure en els seus mítings li preguntaven coses, de tu a tu, a prop, en un sofà d’estil tradicional – no se perquè em ve al cap el plató del mític programa de la mítica Mari Pau Huguet “Com a casa”, cal posar-se al nivell del que fa les preguntes i del que mira a través de la pantalla per entrar a la quotidianitat dels electors -. La família, és molt important per un barcelonista d’arrel mostrar al pare, amb el que es comparteixen, per descomptat, les aficions barcelonistes més autèntiques, sinó és així millor obviar la relació amb el progenitor en aquest producte comunicatiu per acostar-se al soci de primer ordre.

Sr. Rosell, espero que aquesta potent acció comunicativa sigui la primera gran acció que el faci rectificar. Encara està a temps. No m’agrada com a simpatitzant, no soci - però fill, germà, pare i nét de socis- com ha encarat els seus primers dies de mandat.

No se si la rumorologia que l’enemista amb Guardiola té fonament.

No se si hi ha algun intent de desgastar la figura de l’entrenador en el cas que vagin baldades. És clar que si el president calla –estic d’acord que el que teníem abans garlava massa- i les coses, esportivament, van bé, no passa res.
Però que passa si el president calla i les coses, esportivament, van malament? A qui es desgasta? Al Parallamps. Qui és el Parallamps? En Pep Guardiola, que actua d’escut humà a favor del president que no es vol cremar.

No se, Sr. Rosell, si aquesta ha estat l’estratègia que ha seguit. Però a mi m’ho sembla. Li demano que rectifiqui, que canviï. Que per sobre de qualsevol qüestió personal –si n’hi ha, que espero que no- miri el Barça i els interessos que tenim com a club. En Guardiola a té una plaça perpètua en les deïtats barcelonistes. I sento dir-li, però a vostè encara li falta camí. No el vull ofendre, simplement li falta temps per aconseguir-ho i aquest és un objectiu personal que només vostè sap.

Si vol arribar a ser-ho, tan de bo! Cal que protegeixi a en Guardiola de l’entorn –d’aquell “entorn” que fagocita als millors barcelonistes-, sinó la massa social, i també el maleït entorn el fagocitarà a vostè. Tots a una Sr. Rosell. Sigueu o no amics.

Tots dos documentals, o reportatges, no sabria com qualificar-los, posicionen a l’espectador en favor dels protagonistes. Crec que són dignes - tot i les meves perepunyetes observacions-, les necessitem com a massa social que som per animar-nos, per agafar confiança amb els líders que representaran els nostres colors, nacionals i esportius. Donem un marge de prova?

Presidents, teniu el meu marge. Com a ciutadà i com a barcelonista de sang.

Tot i això, he de dir que em quedo amb el tercer documental especial que ha emès TV3 aquests dies, del que no he parlat fins al moment. Del documental de Xavi Hernández. Xavi 550.

A diferència dels dos anteriors. Aquest personatge ja ha fet la feina. Ja ha demostrat qui és i que significa per l’entitat per qui ha treballat durant tants anys. No és un producte de comunicació per humanitzar al protagonista, tot i que hi contribueix. Sinó, que és un homenatge. A segurament, a una futura deïtat barcelonista, si no ho és ja.

Xavi, gaudeix del que et queda com a jugador, i no pateixis quan acabi la teva carrera, o et facin fora, com vas dir, ja que n’hi ha molts que t’esperem ja com a futur col•laborador del cos tècnic blaugrana, no dic d’entrenador, però si que el teu seny i la teva visió ens ajudi en el futur, quan la foscor torni, algun dia, lluny lluny enllà a Can Barça.

Ets un dels exemples del que hauria de ser tot barcelonista. Sr. Mas, Sr. Rosell, prenguin nota.


Joaquim Roqué Paret. 7 de gener de 2011

El miracle de ser pare

Una persona a la que aprecio ahir em va dir que la seva dona estava embarassada. Sempre quan un fill està a punt de trobar un pare sento un no se què que em fa pensar en la meva pròpia paternitat. Li volia escriure unes paraules de felicitació però he acabat escrivint alguna cosa més, em sembla, per això ho he posat al meu bloc.

He intentat imaginar-me moltes vegades que deu sentir un quan a una panxa que tens propera hi creix un nen que és fill teu, i que estiguis preparat o no, tal dia sortirà.

I que dir si fos la teva pròpia panxa la que creixés amb un cosa viva a dins... Però per sentir això només es pot ser dona. I és clar, al ser home, només m’ho puc plantejar. M’ho imagino, si... Però per molta empatia que hi posi no me’n puc fer la idea exacta. El cos de la dona es transforma. Els canvis són bestials. Tant físics, com hormonals, com d’emocions.

El meu procés de paternitat ha estat diferent perquè sóc pare adoptiu, i, a més a més, solter. El teu cos i la teva ment també pateixen canvis, però no són tant evidents i tant calculats. Adoptar vol dir que has de passar per un procés llarg i indeterminat en el que no saps mai quan arribarà el fill que vols. Saps que està creixent en algun lloc del món, i per algun designi diví, si tens sort, el seu camí i el teu es lligaran per sempre més. Quan, a on, amb qui i com, no ho saps, no ho saps fins que passa.

L’adopció té diverses desavantatges, com ara aquesta, la de no saber on creix el teu fill ni amb qui, però també té particularitats diferents. El primer de tots els processos kafkians on un s’exposa per voler tenir un fill adoptat és quan un organisme oficial t’ha “certificar com a idoni” per ser pare. Una cosa impensable quan es té un fill biològic. Us imagineu que una mena d’empresa concessionària de cotxes, tipus taller de l’ITV, ens avalués com a pares per tenir dret a circular pel món? Doncs una cosa així. Cal que tota una sèrie de paràmetres, més o menys lògics, estiguin dins d’un rang de dades previsibles que s’esperen dels pares ideals, i no sortir-se’n, sinó, s’acaba el somni abans de tancar els ulls i posar-se a dormir.

Dins d’aquest procés d’avaluació de la teva persona, hi ha una part també de sensibilització, d’agafar consciència del que significa ser pare.

Llavors, i ara, un cop passat tot el procés, vaig veure que seria “idoni” que tothom passés per aquest moment de reflexió, tant els que adopten com els que ho fan per via biològica.

Parar-se a pensar que significa ser pare, i sobretot, el que significa per un nen tenir un pare (el punt de vista és molt diferent) és molt enriquidor abans de fer front a aquest repte personal. Perquè de vegades, o quasi bé sempre, es tenen fills perquè toca, perquè convé, perquè ens fem grans, perquè tota la meva família n’ha tingut, perquè hem de ser com els altres, com els nostres amics, sobretot com els nostres amics -la pitjor pressió social-, i mil motius amb que ens pressionem externament abans de preguntar-nos el pot significar per nosaltres, pel nostre individu, i el que pot significar pel nen que ha d’arribar. Sobretot per ell. No pensem mai en el nen que ha de venir a les nostres vides abans de decidir tenir-lo. Hi pensem quan hem iniciat el procés.

Un home solter ho té encara més difícil. Socialment no és tant entès que la paternitat sorgeixi espontàniament en un home sense parella (dona o home). Però també té un punt a favor, molt gros, que poca gent hi para a pensar: que decideixes sol. No has de pactar amb ningú.

Durant el procés de certificació de la idoneïtat, els psicòlegs i assistents socials, es posen sobretot en les relacions existents entre el progenitors. És a dir, en les relacions de parella, ja que quasi bé sempre, la decisió de tenir fills no es pren a l'hora, cadascú té el seu moment vital. Un tira del carro, ell o ella -ell o ell, ella o ella... totes les versions de parelles que existeixen són desequilibrades generalment en aquesta qüestió-. Socialment... quasi sempre són elles, per molt que pesi dir-ho a un pare solter. El fet més habitual és que un membre de la parella tira del carro i l’altre accepta o es veu arrossegat als desitjos de l’altre.

Sigui com sigui, i sigui quina sigui la parella, i qui pren la decisió... Si en tens de parella... El resultat final, sigui via biològica o via adoptiva, el teu fill arriba i entra un dia a casa teva. I tu n'ets responsable.

És en aquest moment (un moment que dura mesos fins que te n’adones que és un llarg moment) quan te n’adones que: “clic”, s’ha creat un vincle entre tu i el teu fill. No és el dia que neix, o el dia que el coneixes, sol passar més temps fins que en prens consciència.

El moment del “clic” te n’adones que és el vincle més fort que podràs fer mai amb ningú. Ser pare és com un miracle.

Podràs canviar de parella (perquè deixes d’estimar a l’altra part, perquè trobes algú millor, perquè algú mor, perquè tens ganes de provar coses noves...), podràs fer amics, podràs perdre’n, canviaràs la feina de la teva vida pel teu projecte de futur, partiràs peres amb els teus socis d'empresa... etc. Però sempre, i per sempre, aquell nen o nena serà el teu fill. I això no hi ha res que ho canviï. Us imagineu que us poguéssiu divorciar dels vostres fills? A què és inconcebible? No es pot. A no ser que l’abandonis, l’estat se’n quedi la pàtria potestat, i hi hagi un pare adoptiu que demostri amb proves kafkianes que és millor que tu per cuidar-lo. Per sort, molts nens solen tenir una altra oportunitat per ser estimats i volguts.


No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets... (el tòpic de tots els tòpics que t’expliquen sempre, abans, superb de tu, et penses que ja ho saps, i no ho saps, però que arriba un dia que te n’adones que és veritat. Una veritat com la vida mateixa). Jo afegiria un final de frase al tòpic:

No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets, fins que ho entens i ho assumeixes vivint-ho en pròpia pell.


És curiós, però la relació amb els teus progenitors, o el que perceps d’ells, el dia que passa el moment del “clic”, és diferent. Te’ls mires amb uns altres ulls.

No em refereixo als esforços econòmics que han fet, sinó a un altre tipus de coses.

Qui se’n recorda del dia en que un va saber-se cordar les sabates? O tallar amb el ganivet la carn? O el dia en que et van treure el bolquer perquè ja no et feies pipi? Punyeta! Amb el que costa que el nano ho aprengui! I les coses que deixes de fer perquè ho facin! Com podem ser tant desagraïts amb els pares!

Quan un recorda moments feliços, recorda imatges concretes, generalment fets extraordinaris que van marcar la nostra tendre retina. El dia que vam anar en aquell parc d’atraccions, el dia que els pares es van disfressar amb nosaltres, el dia que vam anar a la platja, el dia que vaig jugar amb la meva mare a un joc que em va ensenyar... Ara se que d'aquests moments en diuen moments de “qualitat”. Però, resulta que aquest moments no són els que més eduquen (o no són els únics). El nostre cervell al fer-nos grans ha eliminat les escenes més educatives de la pel·lícula de la nostra vida.

Els pares donen sense esperar a rebre a canvi. Quan ho reben, si ho reben, és quan són vells, i sense dubte és d’una altra manera. Jo se que als meus pares no tornaré tots els moments que ells han invertit en la meva educació. És impossible.

Per a mi, és el millor que he fet a la vida. Se que sóc un pare imperfecte, molt. Sóc massa estricte, massa dur, segurament amb ell. Ser pare i mare a l’hora també té els seus inconvenients. No em sento culpable, però estic convençut que ho compenso, o ho almenys sóc conscient que ho intento. Al marge de tots els hàbits que necessiten aprendre d’un, desagraïts, moltes vegades, ho compenso amb moments de qualitat amb ell. Que també poden ser ajudar a fer els deures, un dibuix... Però també veure la tele o una pel·lícula del Doraemon, el gat Còsmic, o menjar-se un bol de greixoses crispetes tombats al sofà (cal dosificar-ho, però sinó rebentarem tots plegats!).


Fa un temps, el Carles Capdevila, el que ara és el director del diari ARA, va fer un programa de televisió. QUI ELS VA PARIR! de TV3 Buscaven un pare solter per participar-hi. Les redactores necessitaven trobar espècimens de cada una de les tipologies de famílies que existeixen al nostre país. En van trobar, tot i que llavors vivia en un petit poblet de la Catalunya francesa, i en van convèncer per participar. Quan en vaig veure muntat en les entrevistes enllaunades que feien a totes les famílies per la tele em vaig adonar que tots estem igual. Pobres pares...

Res, que l’aventura encara no ha acabat... tot just té onze anys.

Com em deia una amiga meva que treballa en una llar d’infants que és molt sàvia: “Tranquil el dia que arribi el nen, ja et posarà els horaris i sabràs que has de fer”. Així ha set Lourdes. Tenies tota la raó.

Joaquim Roqué

Wikileaks i els budells que digereixen la informació

El fenomen Wikileaks ha sacsejat els fonaments de la diplomàcia internacional, però també de la manera d’accedir a la informació que pot ser notícia i el paper que han de tenir els mitjans de comunicació. Tot a partir d’ara serà diferent. Ni les diplomàcies es comunicaran de la mateixa manera entre sí. Ni les fonts d’informació d’on beuen els mitjans es seleccionaran de la mateixa manera. Ni els mitjans tindran el mateix paper que abans. Aquest post és una reflexió sobre tot plegat.

Circumstàncies prèvies

Què és Wikileaks, i com funciona? 
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.

Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.

Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web.  Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.

Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.

Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.

Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.

En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia,  però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts  publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?

Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.


Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.

Per què les informacions de  Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país.  Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.


Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks

La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.

Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.

Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.

De tots els punts de vista  possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.

Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.

Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?

El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.

Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions?  No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.

Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels  humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint,  que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.

Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?

El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.

El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font.  Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?

De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?

Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.

Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.

Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui,  ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?

Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.

Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.


Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.

Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.

El negoci del petroli per sobre dels premis Nobel

Una cosa són els Nobel, la cadira buida del dissident xinès Liu Xiaobo  i l'altra els negocis entre els dos països. 
Després de veure les imatges de lliurament dels Premis Nobel, la cadira buida, els aplaudiments dels assistents i el ressò que ha tingut als mitjans, vaig creure que realment hi havia un sentit a la crítica que es feia des de l'organització a Xina pel fet que no es deixés assistir a Liu Xiaobo ni a ningú dels seus familiars a recollir el premi.
Aquell mateix dia, però, Xina va signar un acord comercial molt important amb Noruega. Podríem dir que els negocis empresarials van al marge de les decisions polítiques. Però quan parlem que les dues empreses són de propietat estatal, la cosa canvia. 
Statoil, és una empresa noruega amb una part important de participació estatal i CNNOC és Corporació Nacional de Petroli Submarí de Xina.
Per una banda es fa una cerimònia pomposa i escenificada amb la que es critica l'actitud de Xina, i el fet que pressionés als seus aliats a no assistir a la Cerimònia (Cuba, Veneçuela, etc), però per altra banda es signa un acord multimilionari en explotació petrolífera per ambdós països.
Cal recordar que qui atorga i lliura els Premis Nobel és el rei de Noruega, i per tant, la màxima representació de l'estat.
Per què aquesta doble moral?  Cal tenir content al gegant asiàtic escenificant una estiradeta d'orelles però quan en realitat, per darrera, s'arriben acords amb ell, justament el mateix dia?
Com a mínim es podia haver fet un altra dia deixant espai a la reflexió post premis.
M'indigna profundament aquesta manera de fer d'occident.  
Publicat avui 13-12-10 a La Vanguardia 
China firma un contrato petrolífero con Noruega el mismo día de Nobel Paz

Joaquim Roqué Paret 

Només surten els que tenen escons

Ja està, ja tenim els resultats. Mas guanya, daltavall d'Esquerra i del PSC. PP puja i Ciutadans i Iniciativa Verds es mantenen. Tot bastant previsible -segons el que deien les enquestes-

Quina és la notícia? Doncs que un partit sense recolzament mediàtic ha entrat al Parlament, SI. En Laporta ha aconseguit suports. Però perquè ha entrat? Doncs em fa l'efecte que era el més mediàtic dels no parlamentaris. El que ha tingut més presència als mitjans abans de les eleccions per ser qui era, el expresident del Barça.

Com un país que s'enorgulleix de democràtic no dóna veu a les noves propostes polítiques?

Què no estan prou madures per ser sentides? Quina por tenen els partits i lobbys de poder associats als nous partits?

Em fa l'efecte que a part els marcs de regulació que normativitzen els segons i l'ordre de cada partit en les televisions públiques hi ha més interessos sobre la taula.

Com s'explica que aquests partits, ni motls dels actes de campanya que han dut a terme han estat presents tampoc en els mitjans de comunicació privats?

A TV3 no han existit, tret d'algun tractament anecdòtic.

Tot sembla part d'un club selecte, on per entrar, cal haver fet abans una carrera de fons i aliar-te amb els que estan a dins.

Observatori de l'ètica dels mitjans de comunicació

Entre diferents persones que estem estudiant a la UOC estem fent durant un parell de mesos una observació de l'ètica que apliquen les televisions de l'estat alhora de realitzar els seus programes.

Us el recomano, ja que és una visió crítica del que s'està emetent actualment,

http://eticauoc.wordpress.com/

El paper dels mitjans amb el conflicte del Sàhara Occidental

Cada dia que passa, cada dia que cada cop entenc menys el bloqueig informatiu del que està passant al Sàhara Occidental. Els mitjans no poden informar del que passa, i això fa que es busquin la vida per trobar imatges del que suposadament està passant.

Testimonis amb connexions per telèfon mòbil a cooperants amenaçats, entrevistes amb persones del país, cròniques dels periodistes expulsats, multitud d'imatges i vídeos de baixa qualitat que han estat penjats a Internet amb imatges de violència i repressions...

No se n'adona el govern de Marroc, que quan més bloqueji l'accés als mitjans més grossa es fa la dimensió del conflicte.

El govern espanyol no està en condicions de poder decidir. Per seguretat exterior, per política, per evitar fer analògies amb nacionalitats de l'estat que puguin identificar-se amb el Sàhara, pels bancs de pescadors que feinegen a Marroc, perquè Marroc és un suposat aliat per evitar l'establiment del fonamentalisme d'Al Quaeda.... Mil excuses que ben explicades poder arribar a semblar que el que està passant és justificable.

Però no ho és, de cap manera.

La societat civil espanyola i la catalana està indignada, perquè la vinculació amb la cooperació amb els saharauis fa molt temps que dura.

Els mitjans col·laboraran amb mantenir la tensió informativa mentres no obtinguin el que la societat requereix.

El govern de Marroc denuncia que els mitjans han actuat amb mala fe. I que han emès imatges que han estat obtingudes del conflicte de Palestina i són antigues. Acusen als mitjans que com que necessitaven il·lustrar una imatge que no tenien han acceptat emetre vídeos de dubtosa font.

Algunes fonts indiquen que el govern del Marroc està netejant-se la imatge contrarrestant els seus principals detractors, els mitjans de comunicació espanyols.

Els codis deontològics que autoregulen els mitjans han d'aplicar-se sempre. sigui quina sigui la necessitat d'informació. Qui no recorda la imatge de l'ocell tacat de petroli a la Guerra del Golf?

No podem permetre que la informació- contrainformació ens desviï del veritable fet informatiu.

La vulneració dels drets humans i nacionals del poble saharaui.

http://www.3cat24.cat/noticia/938726/mon/Rumors-del-Sahara

ARA. És un moment il·lusionant quan neix un nou mitjà de comunicació

Els mitjans de comunicació massa sovint es veuen influenciats pels lobbys, pels governs o per les exigències de rendiment econòmic que imposen les audiències. Trobo a faltar criteri informatiu, independència, rigor i opinió amb criteri fonamentat en pràcticament tots els mitjans de comunicació que m'envolten.

Des de fa molt de temps em sento orfe de referents, sentiment segurament accentuat pels estudis de Comunicació Audiovisual que estic cursant i la meva feina com a gestor i editor de continguts del mitjà de comunicació públic que m'encarrego de dinamitzar.

L'única manera que tinc per informar-me és seguir els diferents mitjans (ràdio, premsa, tv , web i xarxes socials) que tinc a l'abast per destriar de tots els missatges la veritat de les notícies que han passat.

Sóc crític amb el país que hem construït,  sento que hem perdut una oportunitat mirant-nos el melic . Estic molt decebut en com la política ve determinada més pels estudis de mercat i d'opinió en comptes de les propostes de lideratge per canviar el que no funciona de la societat, i per tant, també es veuen influenciades les línies editorials dels mitjans públics, que haurien de ser els que vetllin per aquesta independència quan les empreses de comunicació valoren més els beneficis econòmics que la funció social que també realitzen.

Alguns dels meus referents periodístics inicien aquesta aventura que es diu ARA. Espero amb ganes aquest naixement d'un mitjà de comunicació. És un moment  il·lusionant quan neix un nou mitjà. Potser és utòpic, però és una nova oportunitat per canviar les coses.

Aquí deixo l'enllaç a la presentació que es va fer al Palau de la Música, el diari surt el dia de les eleccions catalanes, tota una declaració d'intencions:

Segueixo indignat pel que està passant al Sàhara Occidental

Sembla mentida que quan els conflictes són a països propers els governs europeus moderen les seves posicions.

Espanya no es mulla. Pesa més l'interès econòmic amb Marroc, que el fet que no pot afavorir un referèndum per la independència d'una realitat nacional dins d'un altre estat, com ara passa amb al Sàhara, de la mateixa manera que no ha reconegut Kosovo com a estat independent. Aquesta actitud és coherent amb la política centralista que manté amb les nacions que formen l'estat espanyol.

El govern de Zapatero té por de desestabilitzar l'estat afavorint aquests pobres pobles que miren de sobreviure dins d'estats que no vetllen pels seus drets humans?

És clar, que a política exterior d'un estat no hauria d'estar condicionada a la política interior.

Catalunya, per sort, no té la situació del Sàhara Occidental, en la nostra nació com a mínim els drets humans estan bastant garantits, no els drets com a nació. Però en la balança dels drets fonamentals estan en un segon terme.

Estic indignat per aquesta situació,

http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/20101109/polisario-denuncia-muerte-saharauis/585875.shtml

Rodalies BCN-Puigcerdà, la R3 encara és una vergonya

El dia de la Mercè, vaig decidir agafar el tren cap a Puigcerdà.

Em vaig trobar amb una sorpresa que va fer decidir escriure sobre la línia de Rodalies R3.

El mediàtic tren semi-directe a Puigcerdà no va passar. A l’atenció al client m’han dit que hi havia rètols a les taquilles pel matí, però jo el els vaig veure, tot s’ha de dir.

Perquè si era dia feiner a la major part de Catalunya i a l’horari de mà diu que circula els dies feiners? Doncs perquè a Barcelona era festa local. Ai, Mercè, Mercè...

Però no importa si els de Vic, Ripoll o Puigcerdà treballen. Fantàstic! Una altra prova que les millores a la línia de Puigcerdà-Ribes-Ripoll-Vic-Barcelona són més pensades de cares a la galeria mediàtica que per donar un servei al territori.

Després de molts anys aguantant les obres, els talls de vies, els trajectes interminables d’autobusos alternatius per la Collada de Toses... la durada del tren no s’ha reduït significativament.

Renfe és una competència que ha assumit la Generalitat. Però les primeres mesures de millora només han estat comunicatives i propagandístiques. No serà que arriben les eleccions?

Ara faig memòria dels fets que expliquen que les coses en aquesta línia, tot i les lleugeres millores, no han anat ni van com haurien d’anar.

Primer. Una rosa és una rosa tot i que arribis tard. Dia de Sant Jordi. Els viatgers matiners arriben a Barcelona Sant Andreu Arenal amb un lleuger retard, és suportable perquè és menor de deu minuts, però el somriure del matí ja comença a desdibuixar-se perquè els records dels pitjors dies de RENFE venen inevitablement a la memòria. La benvinguda al vestíbul de l’estació és sorprenent. Unes formoses hostesses de congressos, vestides elegantment amb vestit – jaqueta fosc complementat amb un mocador de coll de color taronja –el nou color corporatiu de Rodalies Catalunya, la marca d’imatge que fa que RENFE sigui més catalana que mai- ens esperen amb unes roses maquíssimes del mateix color taronja amb una etiqueta “R. Rodalies de Catalunya”. No se si cal dir que les roses taronges són més cares que les vermelles, és que en temps de reducció pressupostària tot s’ha de tenir en compte. Les donen als viatgers. Aquests es senten més catalans que mai. Per dos motius, per la rosa i perquè el seu tren arriba tard. Però a resignar-se. Més val arribar tard amb una rosa que sense.

Segon. L’accés a l’estació és més difícil pels que tenen la destinació més llunyana. Per a una persona que va a treballar cada dia i que vol contribuir a la reducció de l’escalfament global utilitzant el tren comptes del cotxe no és només important que els trens vagin sent cada cop més eficients i ràpids, sinó que l’accés a l’estació i la compra del bitllet sigui àgil. Les màquines expenedores, inexplicablement, no serveixen bitllets de les poblacions que passen de Vic en amunt. Ripoll, Sant Quirze de Besora, Campdevànol, Ribes... És a dir, si arribes just de temps a l’estació tren tens molts números de no agafar el tren perquè has de fer la cua de taquilla per comprar el teu bitllet. No som una línia de rodalies com les de les altres? Si és així perquè no s’unifiquen els criteris de venda de bitllets, tant costa informàticament programar les altres estacions als terminals automàtics de venda? Si preguntes el perquè a atenció al client et diuen que és perquè aquestes estacions no es troben a les maquines expenedores perquè són de mitja distància. No som Rodalies Catalunya? En que quedem?

A causa d’això el temps per accedir al tren que destina al viatge una persona que viu més lluny que els altres ha de ser superior que el de les persones que viuen més a prop.

Tercer. Rodalies no és mitja distància, no ens feu combregar amb rodes de molí. Els trens antics, tot i ser més vells, eren més còmodes pels que viatgem més lluny. Tenien seients tous i adaptables a la majoria d’ergonomies corporals. No cal mitificar-los, però es troben a faltar i això és mal senyal, molt mal senyal. Els trens actuals no tenen les plataformes i tancament d’interiors que donaven accés a les portes per pujar i baixar a les estacions i que impedien deixar passar el fred gelat de l’hivern. Cada cop que s’obre la porta a La Molina, Urtx, Ribes... quan les temperatures es troben per sota zero a la majoria de dies de l’hivern, glacen fins al darrer passatger del vagó, cosa que obliga a anar abrigat a dins del tren tot i la climatització. Cal recordar que la línia fa el trajecte dels Pirineus a Barcelona. De pràcticament 1500 metres d’alçària a pràcticament zero metres. Té sentit un vagó tipus “metro” a alta alçada i llarg recorregut? Algun dels directius que decideixen quins són els trens que cobreixen la línia han agafat els trens en tot el seu trajecte en el mig més cru de l’hivern durant diversos dies seguits? Saben que és tenir el cul més pla d’una post de planxar al cap de tres hores de viatge d’anar i tres de tornar? El dolor de coxis dura més d’una hora.

Quart. El planejament de les infraestructures a principis del segle XX era més valent i agosarat que l’actual. Quan es va construir la línia de Puigcerdà va provocar una gran millora de temps en el trajecte. Va ser un fet extraordinari pels pobles on el tren va tenir la sort de tenir estació. El transport per carretera era pràcticament inexistent i també cal dir que les carreteres eren estretes i amb moltes deficiències. El transport per tren era d’una tecnologia més avançada que el transport per carretera. L’arribada del tren suposà construir túnels avançats com el túnel del cargol, a prop de Toses, on el tren surt pel mateix punt on entra però uns metres més amunt en altitud, donant una corba de 360º, salvant un desnivell considerable. Ara, en temps on l’autovia de la C-17 arribarà a Ripoll i es planeja el Túnel de Toses ningú pensa amb el tren, ni en el desboblament de la línia, ni en un nou traçat d’enginyeria avançada que donés més velocitat. Perquè no es pensa un trajecte millor a la Collada de Toses aprofitant la futura construcció del Túnel de Toses? És massa car per la població a la que donarà servei? La població d’un territori són vots. No es pot invertir tant. No els hi toca per població. Cap polític s’atrevirà a admetre-ho però els que hem viscut a muntanya és així.

Actualment, la reducció més considerable de temps que triga el tren en fer el trajecte complert no s’ha degut a la millora la maquinària mòbil, les vies i les catenàries, sinó perquè para a la meitat d’estacions que parava fa cinquanta anys. Estacions que s’han tancat perquè les poblacions on parava han reduït la població per concentrar-se a les grans ciutats, on hi ha la feina. Què hagués passat si haguessin tingut un tren ràpid i eficient fa trenta anys? Doncs que probablement el nostre territori seria més equilibrat, menys centralista i on la població es mouria més pel territori. Aquest fet és completament contrastable i verificable consultant els horaris antics.

Cinquè. Val més gastar en inversions que en comunicació corporativa. Cal gastar en fer, no en dir el que es farà. Sembla que l’opinió pública, els estudis de mercat i les enquestes tinguin més importància que la realitat. Ja tenim els trens decorats per fora amb la R de Rodalies Catalunya. Vinils espectaculars cobreixen els vagons. I també els triptics, web, banderoles... amb tota la imatge ben dissenyada i adaptada. Però les estacions i els trens segueixen igual. A Catalunya en sabem molt d’això. Cal recordar que en plena polèmica de les matrícules CAT, on el govern d’Aznar va decretar canviar totes les matrícules per directiva europea però no tingué en compte les sensibilitats territorials. El govern de Pujol, per rebequeria determinà canviar la nomenclatura de les carreteres on tenia competència. Que en el sub-text de la decisió deia a Madrid: “si vosaltres canvieu les matricules i Catalunya no es veu representada a la xapa de tots els cotxes, nosaltres canviarem el nom de les nostres carreteres, i seran més catalanes que mai”. Una decisió molt important i molt efectiva (també molt cara, però això no calia dir-ho). La C-17 (C de Catalunya), es deia N-152 (N de Nacional, no N de Nacionalitat) , però tenia exactament el mateix traçat i els mateixos punts negres que abans de canvi.

He viscut a la Cerdanya i al Ripollès per feina durant els darrers onze anys. Un treballador autònom com jo -dir freelance queda més professional i lliberal, i també més snob, però, no ens enganyem, és el mateix – ha de moure’s pel territori per cercar els clients que fan que un es guanyi la vida.

Ara que el major volum de feina es troba a Barcelona no he pogut mantenir el fet de viure a muntanya. Les distàncies són massa llargues i el transport públic no respon a les expectatives que s’esperen d’un país, on políticament s’aposta per la mobilitat, per l’ecologia i per la reducció dels consums energètics.

He hagut de traslladar-me a ciutat, jo i la meva família.

D’aquesta manera l’interior del país és una mica més despoblat que abans.

RENFE, el tren de la meva vida.

Perdó, volia dir Rodalies Catalunya (es que encara no ho tinc del tot assumit)

L'escola ideal existeix

El dia 14 de setembre les escoles catalanes han començat el nou curs escolar, aquesta frase és un titular que hem sentit a molts dels mitjans de comunicació del nostre país, tanmateix no es té en compte que hi ha altres escoles catalanes que han començat el dia 3 de Setembre. Quines? Es preguntaran molts pares? Quines escoles comencen abans que la resta?
Abans de dir quines escoles són i desvetllar el misteri d'aquest article, explicaré més coses d'aquestes escoles. Estigueu atents tots els pares. L'escola on va el meu fill tenen un servei d'acollida al matí que comença a les 8, i un servei de recollida que acaba a les 6 de la tarda. Ambdós gratuits. L'horari de l'escola és de 9 del matí a 5 de la tarda. El serveis els fan les pròpies mestres. S'organitzen en torns, unes comencen abans i les altres després. Així sempre coincideixes amb elles quan vas a buscar els nens i pots intercanviar impressions de com ha anat el dia. Durant aquestes estones, els nens fan els deures pendents i quasi mai porten deures a casa. L'horari de menjador és de només una hora i mitja. I també són les mateixes mestres que es cuiden dels nens. No hi ha mil monitors. I les mestres són sempre la referència dels nens. Les reunions amb les mestres són a partir de les vuit de la tarda. No cal faltar a la feina per parlar amb elles. A l'escola del meu fill l'ensenyament és vertical. Què vol dir això? Doncs que per gran que sigui l'escola els nens més grans van junts amb els nens més petits a mateixa classe. Les diferents classes estan formades per nens de diferents edats. A la nostra escola tampoc existeixen els llibres, perquè no hi ha un llibre de text que serveixi per tots els nens de la classe. Funcionen amb fitxes i les mestres expliquen el mateix per tots, tot i que a cada nen ensenyen el que li pertoca per edat. A aquesta escola tampoc existeixen les classes de reforç. No? I com s'ho fan amb els nens que s'endarrereixen? Doncs a aquesta escola apart dels continguts pedagògics per edat són prioritaris els valors. Els nens grans interactúen molt amb els petits, i quan van endarrerits, les mestres fan ajudar a fer els deures als més nens petits en l'assignatura que va més fluix el gran. Això és reforçar positivament al nen i s'evita d'aquesta manera l'aïllament que suposa els grups separats de la resta que ens té tant acostumat el sistema educatiu. Tots els dimecres els nens fan festa, sempre, i cada set setmanes tenen 10 dies de festa. Perquè tenen comprovat que els nens es cansen d'anar a l'escola i amb aquesta planificació del curs rendeixen més. No hi ha horaris especials d'estiu, ni mitges jornades. Tots els dies d'escola tenen el mateix horari. La suma d'hores lectives és la mateixa que a les altres escoles. I el més interessant pels nacionalistes, atenció: a l'escola del meu fill no fan l'assignatura de castellà. Sí, és cert. Ho fan tot en català, francès i anglès. I fan sardanes dins de l'horari escolar. No fan religió ni assignatura substitutiva perquè és una escola laica com cal. Saps? Les mestres estan tant implicades en el projecte educatiu que fins i tot hi van deu dies abans per preparar les classes elles mateixes, pinten, decoren, reorganitzen l'espai... Si home! Això no s'ho creu ningú! No existeix aquesta escola tant increïble en el nostre país. Si que existeix, si. Però aquesta no es troba a la Catalunya de l'estat espanyol, sino a la Catalunya que es troba a l'estat francès. Les escoles es diuen La Bressola, i és una referència en el món educatiu. Voleu dir que aquesta escola pot anar bé? I tant! El meu fill hi va encantat i jo estic contentíssim que ja no vagi a l'escola que anava abans. Ahh... un petit detall... Les mestres cobren la meitat que a l'escola pública catalana de l'estat espanyol. No us sembla que algú hauria de prendre nota?

Joaquim Roqué Paret
Enginyer humanista
(d'aquells que els interessa com funciona el món)

+ info: Webs de La Bressola i dels Amics de la Bressola

http://bressola.cat/
http://www.amicsbressola.cat/

Nou món

Fa molt de temps que els freixes de Les Barres s'han de tallar. S'han d'aclarir els arbres perquè el sol entri i deixi créixer als petits. Les Barres són unes feixes que formen part dels terrenys rurals de casa meva, de Can Cigala. Fa molts anys que no es llauren ni pasturen des de que la meva família es guanya la vida d'una altra manera.
La venda de fusta és l'única explotació que fem ara d'aquestes terres.
Els prats de pastures els deixem que els menin pagesos veïns que encara engeguen el bestiar.
De totes maneres amb el pare anem sovint al bosc, a fer llenya, a buscar bolets o a caminar i m'agrada anar-hi amb ell. M'explica coses d'abans i entenc millor d'on vénen els orígens de la meva família.
El podall ens serveix per escapçar les romagueres. Amb les destrals tallem una mica l'escorça dels arbres que són prou grans per ser tallats. Una marca per la banda de dalt i l'altre per la banda de baix, perquè el negociant de fusta sàpiga quins arbres volem vendre. Avui hem marcat molts arbres, uns noranta freixes i una quinzena de pins. Dintre d'uns dies els vindran a tallar.
Quan hem acabat ens hem assegut a sol. Li he demanat que m'expliqués quan va arribar a Ribes Altes. Les Barres estan molt a prop de la casa on vivia el meu pare d'adolescent. Can Cerdà. Ara està en runes. L'avi Joan la va comprar al Joan Roma de la Casassa. Fa més de cinquanta anys.
L'avi Joan, l'àvia Remei, i tots els seus fills van anar a viure a Can Cerdà. Hi hi van estar més de vint-i-cinc anys.
Li he demanat d'anar a fer-hi un cop d'ull, ja que fa molt de temps que no hi he anat. I a ell li ha fet gràcia. Només hem de seguir el camí que passa per Les Barres. Passem per l'antiga font, i per les restes de safareig i abeurador de bestiar. El corriol està net de malesa.
Hem caminat uns cinc minuts i l'hem vist. Hem entrat per on hi havia el portal. Ara són dues columnes d'obra, acabades en punxa, on encara hi ha restes del trencadís de rajoles d'esmalts de color que les decoraven. El pare assenyala amb la mà l'espai buit entre les dues columnes.
– Aquí hi havia una arcada molt maca. Ara ja està a terra. S'hi podia llegir unes paraules. Nou Món- em diu il•lusionat el meu pare, li brillen els ulls al recordar-ho.
– Nou Món? Com és? Si la casa es deia Can Cerdà. Ho vau escriure vosaltres? - li dic jo.
– Aquesta casa havia ésset una escola laica anarquista. Era del Dr. Puig Elies , tothom el coneixia pel Mestre Elies. En època de la Guerra Civil en aquesta casa s'hi ensenyaven coses molt modernes. Els nois i noies dormien junts en la mateixa habitació. També diuen que en van sortir noies embarassades. No se si és veritat això, o la gent només en malparlava.
M'he quedat parat, no m'hagués imaginat mai que això hagués passat a Ribes Altes, i menys a la casa on hi havien viscut els meus avis i tiets. És com si el temps ho hagués esborrat de la memòria, ja que ningú de Ribes mai me n'havia parlat. Com si l'oblit hagués envaït els pensaments dels habitants de la Vall. L'he seguit animant perquè m'expliqués tota la història.
El mestre Elies va comprar la casa a en Joan de la Casassa, però només li en va pagar una part, la resta li havia d'anar pagant durant uns quants anys.
Els que vivien a Nou Món,van reformar-la completament. La van rebossar, encalar, pintar i la van decorar amb rajoles de ceràmica.
Ara, tot i que la casa ja no té teulat ni sostres interiors, les parets mestres fan panxa i estan a punt de caure, encara es poden observar detalls modernistes. Rajoles en el perímetre d'algunes finestres. Delicats forjats de ferro. L'escala d'entrada a la casa, d'onze esglaons de pedra semi circulars, on d'entre les juntes hi broten les herbes, duen a la porta principal. Hi ha un gran pomer vell, mig mort que surt del ben mig dels esglaons de l'escala. Tot hi tenir les branques principals seques, sembla que encara vol brotar. El pare em diu que fa unes pomes molt bones. A peu de l'escala els avis hi mataven el porc. Encara s'aguanten intactes, inexplicablement, les conilleres i el colomer de fusta que van fer quaranta anys enrere el meu avi i el meu pare van construir.
La casa tenia la sala dels estudiants. I el més sorprenent: una piscina d'obra d'uns deu metres de llarg per tres d'ampla. Contant els anys me n'he adonat que la piscina té uns seixanta cinc anys. La casa tenia llum elèctrica. Perquè les torres d'alta tensió que venen de les centrals hidroelèctriques passaven per la finca i tenien el dret d'electricitat gratuïta. I no només això, per la casa hi havia diversos lavabos amb cisterna i dutxes. Un fet absolutament estrany en aquella època. Segurament cap casa de Ribes Altes ho tenia tot això.
El pare em comenta que eren temps molt insegurs, i al mestre Elies, el perseguien els feixistes per la seva condició d'anarquista. Tota la casa tenia portes que donaven a totes les habitacions, fins i tot a les cabanyes. Era fet expressament. Per si tenien una emboscada poguessin fugir ràpidament per darrera la casa.
Fins i tot el mestre Elies tenia un mosso que el protegia. Li deien el Puntes. Era molt malparit. Anava muntat a cavall i sempre duia una pistola de pam i mig a sobre. Donava volts sempre, per qualsevol imprevist. La gent de pagès li tenia molta por.
Quan hi manaven els rojos, al mestre Elies les coses li anaven més o menys bé, però en el moment que els nacionals entraren i guanyaren, el mestre Elies i els seus hagueren de fugir a França.
Però no havia acabat de pagar la casa. I llavors en Joan de la Casassa va recuperar la propietat. El jutjat de Puigcerdà li donà la raó.
El poder judicial en aquella època no devia protegir els drets dels que anaven en contra del règim precisament.
Després de dipositar uns diners al jutjat, per si tornava el mestre Elies, en Joan de la Casassa va vendre Can Cerdà, Nou Món, al meu avi Joan Roqué.
El dia que els avis, amb el meu pare i els meus tiets, arribaren a Can Cerdà, es trobaren una nena atalaiant les vaques a Les Barres. Una nena molt rosseta, amb ulls blaus i rínxols d'or. Era la Sabina de Can Cigala, la meva mare.
La nena es va acostar a la casa per fer el xafarder i li donaren un got d'aigua. I d'aquesta manera va començar la història dels meus pares.
En els anys setanta. L'avi Joan va morir aixafat pel tractor. Se li va volcar al pujar un marge i ell va quedar a sota, mort. El meu tiet Josep, va heretar la casa. La va vendre per poder-se comprar una excavadora, que mai va rendibilitzar, i des de llavors no hi ha tornat a viure ningú.
Can Cerdà, fou durant un temps una casa de Colònies, fins que s'ha convertit en runes.
Runes que fan que passi inadvertida pels caminants, i ningú s'imagini quina és la seva història. L'únic que hi viuen són els lilars que el Mestre Elies va plantar i l'immens castanyer de castanyes de llei que hi ha al darrera de la casa.
Tornant cap a casa després de marcar els arbres. Amb les eines a les mans he anat pensant en aquesta història. I en com devia ser el Dr. Puig Elies. Per què es devia interessar per Can Cerdà?
M'he posat davant de l'ordinador, i encuriosit m'he connectat a Internet per trobar respostes. Davant la plana del www.google.com he teclejat Puig Elies. Després d'uns segons i uns enllaços avall, he sabut més coses d'ell.
A la web de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia he trobat referències a la seva persona. Efectivament era anarquista i pedagog. He llegit coses de l'avantguarda pedagògica d'abans de la guerra civil. El pensament llibertari i anarquista. L'educació com a canvi social. La revolució de consciències per crear noves persones. Les escoles alternatives. Els moviments populars dels ateneus. Les cases del poble, que van esdevenir casals. Les forces progressistes i d'esquerres creien en aquella època en el paper central de l'educació per poder canviar la societat.
Això es va posar en pràctica en petites escoles, que quasi bé sempre funcionaven sota l'aixopluc de mecenes i patronatges, com el que va fer el Dr. Puig Elies a Can Cerdà, Nou Món.
Les escoles progressistes i alternatives ja no es plantegen al marge de l'escola pública a Catalunya a partir dels anys setanta. Representa que en època de democràcia tothom aprèn en llibertat, o si més no, les inquietuds pedagògiques ja no van per aquell camí que es va impulsar abans de la Guerra Civil..
En aquesta plana web també descobreixo que durant la Guerra Civil es crea el Consell de l’Escola Nova Unificada, el CENU. Una proposta que intenta integrar un pensament que ve de l’Escola Nova, de l’escola activa, amb idees progressistes, socialistes, llibertàries, etc. El president que van nomenar del CENU, era el Dr. Puig Elies.
Ha de ser ell! El que va ser amo de Can Cerdà! No pot ser que sigui casualitat!
Se m'obren els ulls com taronges. És fascinant!
No em puc arribar a creure que aquesta revolució educativa es plantegés a tants pocs metres de casa meva, i que ningú me n'hagi parlat mai. I que ho descobreixi el dia que anem a marcar pins amb el meu pare.
Després de tot això em venen al cap unes quantes reflexions.
Què hagués passat si els nacionals no haguessin guanyat?
Doncs que segurament l'escola de Can Cerdà tindria un prestigi més alt que el que va tenir l'escola de Rialp, ara en mans de l'Opus Dei, on es van formar tants ribetans i altres alumnes de la Vall de Ribes que van esdevenir personalitats. I no hagués caigut en l'oblit una història tant insòlita, ja que sempre s'oblida als perdedors.
Però el que és cert, és que al marge de qüestions educatives o polítiques, si haguessin perdut els nacionals, el mestre Elies no hagués fugit a França, i hagués pogut saldar els seus deutes.
El Joan de La Casassa no hagués recuperat Can Cerdà.
El meu avi no l'hagués pogut comprar.
El meva mare no hagués conegut al meu pare mentre atalaiava les vaques a Les Barres.
I jo ara no estaria escrivint aquesta història, perquè, simplement, jo no existiria.
No m'hagués pensat mai que li hauria d'agrair al règim de Franco haver vingut a la vida.
Què fort!

Joaquim Roqué Paret
Enginyer humanista
(d'aquells que els interessa com funciona el món)

+ info: Web de la Fundació Ferrer i Guardia > www.laic.org/

M'he comprat un casc

Avui m'ha passat una cosa en la que encara hi penso.
Quan he vist el Bush transformat en un cos inert en aquest powerpoint que m'heu enviat un altre dia m'hagués descollonat però en aquest moment he pensat amb la dona d'aquest matí.

Vull compartir-ho amb vosaltres.

He anat a esquiar a la Masella amb el meu cosí, i a les pistes de dalt, hem baixar per la Tossa, una pista vermella, té una bona pendent, no de les més difícils, és ample, molt ample i maca de fer, quan en saps una mica.

Hi havia molt bona neu i no hi havia quasi ningú. Era un gust lliscar per la neu amb aquest bon dia de sol que feia.

Baixàvem ràpid, i volíem anar a agafar el telesquí per tornar a pujar.

Quan he arribat a la cua, he mirat el pendent, orgullós de la meva baixada ràpida. I trenta metres més amunt, just on jo he acabat de passar feia trenta segons, hi havia la dona que baixava esquiant tranquil·lament.

De cop, ha baixat un noi a tota castanya. Han xocat, han volat tres metres pels aires i els esquisos els hi han quedat clavats en el lloc de la col·lisió. Un cop net.

Tots dos han baixat uns metres arrossegant per la pista. Han anat parant suaument, fins quedar-se immòbils. Al cap d'un moment han arribat els pisters.

No es movien. Al cap d'uns minuts el noi ha començat a moure's. La dona no.

Han vingut més equips de rescat. Han començat a fer-li un massatge cardíac. Li han posat sèrum. De seguida hi han hagut deu persones que l'assistien.

Al cap d'una hora de massatge, ja ha quedat clar que la cosa era definitiva.

Ha arribat l'helicòpter del RACC, el que salva a tothom en condicions desesperades, però ja no la l'han aixecat del terra.

S'ha mort davant meu. Davant de tots els que estàvem allà.

Mentres veia com se li escapava la vida, he mirat el cel, he tancat els ulls, assegut, intentant sentir com la seva ànima s'elevava pel cel seré de sol radiant. Estic segur que ens estava veient i observant. Com a mínim feia un bon dia per morir-se. He intentat acompanyar-la des del meu silenci cap a la seva transició a la mort.

Amb el meu cosí, quasi bé no hem pogut esquiar. No teníem forces. Ens hem assegut a la neu, hem agafat unes cerveses que quasi bé no podíem empassar-nos. Pensant que nosaltres hauríem pogut ser els que haguéssim produït l'impacte, segons abans de que passés, ja que hem esquiat just al costat d'ella.

El noi s'ha trencat el braç per diverses bandes. Ella, creíem que deu haver quedat desnucada o o bé ha mort per un traumatisme cranial.

Per les notícies de Catalunya Informació hem sabut que ella tenia 63 anys i ell 40.

Si fos ell jo no se si podria a tornar a esquiar a la vida.

Al cap de dues hores, hem tornat a passar a prop del lloc. No hi havia ni rastre de res, i la gent seguia esquiant amb aparent normalitat. De la mateixa manera que ho intentàvem fer nosaltres. Segurament molts no sabien res del que havia passat.

Avui he anat a Ribes. Després de dur el meu fill al cole i de fer-li un petó grandiós.

Sabeu que he fet?

M'he anat a comprar un casc.



Joaquim Roqué Paret
Enginyer humanista
(d'aquells que interessa saber com funciona el món)

+ info: Notícia a 3/24
http://www.3cat24.cat/noticia/112011/altres/Una-esquiadora-mor-a-Masella-en-xocar-amb-un-altre-esquiador