dissabte, 25 d’octubre del 2014

Kojak, el gust que transporta


Kojaks, el gust que transporta. Foto de Joaquim Roqué

Ahir vaig sentir per la ràdio la notícia que l'empresa que fabrica les piruletes Fiesta i els xupa-xups farcits de xiclet Kojak, Caramelos Fiesta, estava a punt de fer una liquidació que pot dur a un tancament de l'empresa.

De cop em va venir a la memòria aquell gust. Com descriure’l?

Àcid, que omple la boca, des de la llengua al paladar, fins que es dissol a la gola. Uns caramels de pal que eren d’un color vermell escarlata quasi impossible, que costava de desfer el paper que els embolicava, perquè els caramels tenien una textura enganxosa molt caraterística.

Vaig recordar el lloc on els comprava. Al petit quiosc de llaminadures de color verd que hi havia just davant d’on ara hi ha la boca d’entrada al metro de la parada de Llucmajor, abans l’entrada tenia una altra ubicació, quan va estar tants anys tancada fins que no es va acabar tota la L4, la línia groga. Després van fer la reforma de la boca del metro i la re-urbanització dels Jardins d’Àlfàbia, i el quiosc va desaparèixer.

En aquest quiosc s’hi podia comprar de tot el que un nen podia somiar per menjar. Llaminadures fantasioses, com els Petazetas, els Palotes, els Sugus de tots colors, els caramelos Pez o els pica-pica Fresquitos, que en sembla que també eren de la mateixa fàbrica que els Kojak.

També recordo que en l’època de la sèrie V, Los visitantes, que paralitzava Espanya quan només hi havia dues cadenes de televisió, al quiosc s’hi podien comprar les llaminadures en forma de rata que menjaven els famosos alienígenes de la tele.

A l’estiu s’hi podien comprar els Flash, aquelles bosses de plàstic estretes i llargues de forma rectangular que contenien uns líquids de colors impossibles, que al ser tancades hermèticament no en vessava ni una gota. Els Flash es posaven al congelador, i després, un cop congelats, s’obrien per un extrem, i el líquid glaçat, ara ja transformats en gelats de gel, era xuclat, mentre el gel lliscava amunt i avall del plàstic, que es fonia amb el calor de les mans o al xuclar-lo repetidament. Segurament el que més si assembla és el Calippo de Frigo, amb més presència i glamur, però no deixa de ser un Flash, això si, deu vegades més car.

Al quiosc també si podien comprar els cromos de la col·lecció en boga de cada moment. O fins i tot petits petards, quan arribava la revetlla de Sant Joan.

Aquests quioscos eren molt habituals a Barcelona, n’hi havia per tot arreu. Ara on són? Perquè els van eradicar?

Sovint quan passejo per altres ciutats, no només espanyoles, veig quioscos similars, i a Barcelona ja no hi són.

Potser per seguretat, per aquest excés de regulació irracional que té la nostra ciutat que va treient-li tota la personalitat local i pròpia que té, per jubilació d’una generació de persones que ara no han trobat substituts... O pot ser, en el cas del meu quiosc, m'agradaria pensar que aquell senyor va fer tants diners que va muntar una botiga més gran en un altre lloc... Qui sap.

Sembla que ara totes les llaminadures s’han de comprar en botigues a granel, en centres comercials abans d’entrar al cinema, o bé aquella secció del supermercats LIDL on hi ha aquelles bosses de grandària descomunal.

Avui, abans d’agafar l’autobús, he vist una botiga de dolços que no m’havia fixat que existia, segurament perquè ja no sóc un nen. He entrat i he demanat si tenien Xupa-xups Kojak. M’han dit que si. M’he posat content. He demanat quan valien, i m’han dit que 25 cèntims. “Posi-me’n quatre”, li he contestat al venedor. I donant-li un euro, me n’he anat amb quatre unitats entre els meus dits de la mà més feliç que un gínjol.

A la parada del bus, mentre esperava, un senyor gran s’ha acostat a mi i m’ha dit: “¡Qué pena! Ayer salió en la tele que querían cerrar la fábrica.” I ens hem posat a parlar dels caramels de pal amb xiclet a dins, també del quiosc que hi havia a l’entrada del metro, que fa anys que ja no existeix i tots dos recordavem.

Al pujar al bus, m’he assegut, m’he col·locat bé, i conscientment, he desembolicat molt a poc a poc el paper que embolica al Kojak, enganxós com sempre. M’he l’he posat a la boca lentament, assaborint-lo... I l’he trobat més bo que mai, més bo que com el recordava.

Quin moment de felicitat he tingut! Quin petit plaer!

Estic segur que en aquell moment tenia tota la meva llengua impregnada d’aquell color vermell escarlata que només els Kojak i les piruletes Fiesta et deixen.

Joaquim Roqué Paret

Referències:
Las piruletas Fiesta y los chupa-chups Kojak, a liquidación

divendres, 13 de juny del 2014

La televisió que no tindrem

Vaig haver d’anar al MediaMarkt a buscar un recanvi d’una cosa, i quasi sense voler vaig caminar pels passadissos de la secció de televisions on hi ha exposades els aparells que estan a la venda. 

Aquesta espectacular exposició d’aparells esdevé la gran paradoxa de la industria audiovisual actual. El mirall del que no podrem gaudir mai. Televisions amb una tecnologia que no rebran mai el senyal d’imatges amb prou qualitat per optimitzar-los abans que quedin obsolets.

“Compra-ho, encara que no et serveixi, com a mínim et quedarà bé al menjador” – ens diu suggestivament al subconscient el Gran Germà.
Font imatge: http://www.androidheadlines.com

Una resolució fora de la percepció visual humana

Televisions que són tan grans i amb tanta resolució de pantalla que cal penjar-los a la paret de qualsevol sala d’estar per poder veure’ls a certa distància. 
Els fabricants, per poder posar més resolució de pantalla, han de fer la televisió més gran, perquè l’ull humà (el client) ja no pot percebre més resolució en la mateixa mida de pantalla. És una qüestió de la fisonomia i de la física natural del nostre ull i del sentit humà de la vista.

Doncs a fer la televisió més gran!

Mides descomunals, de 45”, 55” i més 65". Que ja no són HD, sinó Ultra HD 4K. Perquè la gent corrent ho entengui: són les resolucions que l’ull humà percep bé en una pantalla de cinema.
Però em faig una pregunta ben simple. Quina televisió d’Espanya emet o podrà emetre en un futur immediat, abans que la televisió que ens volem comprar quedi antiquada, en un format semblant? 
La resposta és senzilla: Cap (o només ABERTIS)

L’excusa: el reordenament de la TDT

Fa unes setmanes vam saber que el Govern Espanyol té previst fer un re-ordenament de l’espai radioelèctric que afecta de ple a les freqüències d’emissió de la TDT.   

Un desplegament que es va fer ja en el seu moment malament, tant el la política marcada en la tecnologia base de TDT que arribava a les cases, amb unes senyals d’emissió i aparells descodificadors que només aprofiten una mínima part del que la tecnologia TDT ofereix, el governs no van aprofitar la conjuntura per promoure la creació de nous continguts i nous formats (resolucions d’HD en avall, interacció amb els usuaris pràcticament nul·la i absència total de la connexió a Internet des del televisor combinat amb les emissions dels canals TDT). 

A més a més, els governs i les operadores apostaven pel desplegament de la TDT de pagament, que ha estat un fracàs absolut (Quiero TV, GolTV, AXN, etc...).
L’objectiu d’aquest reordenament té el clar objectiu d’afavorir afavorir a les grans operadores i als grups financers que les recolzen.

El 4G necessita espai per desenvolupar-se

Però primer cal anar la fons de la  qüestió si cal re-ordenar l’espai radioelèctric és perquè cal desplegar el 4G. Però què és i per què servirà el 4G?
La quarta generació de telefonia mòbil és la nova tecnologia de connectivitat telefònica sense fils amb la qual les futures connexions a Internet des de mòbils o routers faran que la velocitat de transmissió augmenti de forma significativa. Els temps de descarrega seran fins a 10 vegades més ràpids que amb la tecnologia 3G.
La principal diferència amb les generacions de tecnologia mòbil anteriors és la capacitat per a proveir velocitats d’accés més grans de 100 Mbit /s en moviment i de 1Gbit/ s en repòs.
Un sistema 4G ofereix una ultra-mòbil de ampla de banda d’accés, per exemple, per a ordinadors portàtils amb USB mòdems sense fils, per a smartphones, tauletes... Es podrà desenvolupar la telefonia IP real des de mòbil (telefonia dins la telefonia? sona com allò del teatre dins del teatre), serveis de cloud computing, és a dir, serveis que es troben a Internet, jocs online amb altes prestacions gràfiques, videoconferència, i és clar, l’emissió de televisió d’alta definició o 3D.
Les operadores ho tenen clar: els espanyols no inverteixen en televisió de pagament però si que estan disposats a pagar per un mòbil millor.

L’estratègia de les operadores és clara doncs: “Doncs com que no hem tingut el negoci esperat,canviem el model de negoci. Dotem-nos de continguts de qualitat i induïm-los a consumir-los al mòbil, aquí sí que pagaran”.

El màrqueting és punyetero: 4K queda bé amb 4G


Font imatge: http://www.sonymobile.com
Comencen a comercialitzar-se mòbils que graven vídeos en 4K.  Però, on coi es poden veure els vídeos 4K actualment? Veure el vídeo que es grava en el mateix mòbil, no té sentit, perquè el pantalla del mòbil no té resolució 4K. 
El 4K en dispositius mòbils és actualment pur marketing per a encarir els preus dels smartphones de moda perquè quasi bé ningú ho utilitza o ho necessita. 
Els usuaris que tenen i tindran la necessitat de gravar en 4K seran els professionals del cinema i audiovisual, i per això cal també, no només una imatge amb els píxels de les proporcions del 4K, sinó més que mai, confiar en una bona òptica, i de moment cap mòbil actual pot substituir una òptica per software.

El re-ordenament radioelèctric que afavoreix als grans grups financers

Els primers passos ja estan fets. Telefònica acaba de comprar Digital Plus i ho integrarà a Movistar TV. 

L’eliminació dels canals de TDT, que actualment ara ocupen la banda de freqüències compreses entre els 790 i 862 MHz,  deixaran lliure aquest espai,  que serà, curiosament, ideal per a serveis de major rendiment (i interès) econòmic amb la banda ampla mòbil 4G.

El Govern Español ha dut a terme ja subhastes del espectre entre les companyies de telecomunicacions per un import de 1.647milions de euros, amb Telefónica (Movistar), Vodafone (ONO) i France Telecom (Orange Espagne, Simyo, Jazztel mobil, ya.com, Wanadoo, Amena, Grupo Auna, Retevision…) entre els principals adjudicataris.

A banda del tema de les interferències que s’ocasionaran en les instal·lacions d’emissió i recepció de TDT, on encara no està clar qui ha d’assumir el cost de l’adaptació de les instal·lacions per evitar-les. 


Segurament les hauran d’assumir els de sempre, els usuaris i les comunitats de veïns, una inversió obligada certament reprovable després del gran esforç que va suposar el seu desplegament fa pocs anys.

L’eliminació dels canals de TDT afecta de ple el Multiplex de TV3

El Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya han iniciat una batalla dialèctica i manipulada per posar el procés sobiranista i la identitat nacional catalana també dins d’aquest conflicte.

Les agendes polítiques tenen coincidències massa casuals, uns dies abans que el Govern d’Espanya, en plena campanya electoral per a les eleccions europees, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es fa enrere i anul·la l'externalització del departament comercial de TV3, que se’ls disputaven el Grup Godó i el Grup Zeta i també el ministre Soria confirma que TV3 ha de tancar un múltiplex de TDT. 

Què hagués passat si la CCMA hagués fet efectiva l’externalització del departament comercial després del’anunci del Govern d’Espanya? Era Vox Populi que la comercialització hagués estat assignada al Grup Godó.

Doncs que el que no hagués arribat a l’opinió pública catalana el mateix missatge. “El Govern d’Espanya tanca TV3 i el Govern de la Generalitat la colga”. Fent marxa enrere abans, el “més dolent” és el Govern de Madrid. I la Generalitat queda com la salvadora.

El que és cert és que els espectres radioelèctrics necessaris per cedir-los a la TDT tot i que afectin al múltiplex de Televisió de Catalunya, es podrien re-programar i utilitzar-los en altres canals no utilitzats en aquest moment. I les televisions que serveixen als Governs respectius seguirien emeten i funcionant normalment.

Perquè tants escarafalls mediàtics? I el Grup Godó què? Com el compensarà els Governs traient el caramel de l’externalització de TV3 de la boca?

La desmemoria de les privatitzacions d’infraestructures públiques


Fem un exercici de memòria. Recordem que va passar quan la Generalitat de Catalunya va privatitzar l’espairadioelèctric l’any 2000. L’empresa Difusió Digital, Societat de Telecomunicacions, SA (DDST), va ser creada per el Centre de Telecomunicacionsde la Generalitat de Catalunya per a segregar la xarxa d’enllaços de ràdio i televisió que es volia privatitzar. DDST es va quedar com a propietària delsenllaços i repetidors que distribuïen les senyals de la televisió i ràdio autonòmica d’algunes emissores de ràdio privades, de comunicacions, de lapolicia autonòmica i d’altres organismes públics. 
El que va quedar (i justificava) de la privatització era el dret dels catalans en que tot elterritori rebés la senyals dels mitjans de radio televisió públiques del país. Un dret que s’està esfumant en detriment dels interessos econòmics i de lesempreses que han donat suport als partits polítics en les campanyes per arribar al poder.

La xarxa d’infraestructures de telecomunicacions protegida per l’empresa DDST, la Generalitat la va vendrel’any 2000 a ACESA (Autopistes de la Caixa) sense concurs per “evitar que no caigués en mans no catalanes” i va canvia el seu nom pel de TRADIA. Al cap d’unany, l’any 2001, la Generalitat es ven una part de l’accionariat que es va quedar. L’any 2002, El Grup Godó entra a l’accionariat. L’any 2003, laGeneralitat s’acaba de vendre el que li quedava de TRADIA, arribant a la privatització total.
La companyia ABERTIS, es crea a principis de 2003 amb la fusió de dues empreses ACESA (la Caixa, GrupGodó,...) i AUMAR (Grup ACS – Florentino Pérez). Al juny de 2003 ABERTIS compra a l’empresa AUREA, l’empresa que controla Retevisión Audiovisual,  que donava servei de distribució de senyal a totes les televisions d’àmbit estatal (TVE, Antena 3, Tele 5 y Canal Plus). L’operació va suposar una situació de domini en el sector, amb pràcticament tot el mercat, ja que ABERTIS era, amés a més, la propietària de TRADIA, la societat que controla la xarxa de difusió de Catalunya.

A partir d’aquest moment ABERTIS, talla el bacallà, en la difusió dels senyals de l’espectreradioelèctric. La televisió analògica desapareix i a partir de 2005 es desplega la TDT, fent els canvis tecnològics necessaris a les infraestructuresd’emissions i receptors.

L’any 2011 el govern de la Generalitat insta a tancar dos dels canals dels múltiplex deTelevisió de Catalunya perquè el cost de transmissió de la senyal és molt car, i en plena política de retallades a l’administració, s’ha de retallar.

On va quedar el dret de principis que va dur a terme la privatització 10 anys abans?

Aquest primer tancament de canals de fa dos anys ha afavorit que el re-ordenament del’espectre radioelèctric de la TDT en favor del 4G.

Treure un caramel de la boca per acabar donar la bossa

Font imatge: http://www.panoramaaudiovisual.com
ABERTIS comença a fer proves per emetre dos senyals de 4K per un canal de TDT. 

Abertis Telecom durant la Fira BIT! Broadcast ha fet demostracions de la Ultra Alta Definición(UHD) per TDT. És a dir, com un canal de TDT està capacitat per a difondre simultàniament dos senyals en format 4K amb el nou estàndard de codificació HEVC(High Efficiency Video Coding) i la modulació DVB-T2 amb l’àudio codificat en Dolby Digital Plus.




Una altra vegada, els mitjans de comunicació públics al servei dels interessos dels lobbies econòmics i polítics de cada moment.



No seria millor que en el nostre sistema democràtic els grups econònics i financers financessin directament als partits polítics de manera oberta i transparent per evitar aquesta disbauixa?

A Estats Units ho tenen clar i a més tenen la millor industria audiovisual del món.

Joaquim Roqué Paret
Enginyer humanista





Documentació i referències:


Abertis compra a la Generalitat el 5% que li faltava per tancar l'adquisició de Tradia
Definició de Tradia
La liberalización de las telecomunicaciones en Catalunya y su impacto en el tejido empresarial. Jordi Alvinyà i Rovira.
El Gobierno catalán vende a ACESA su red de enlaces de radio y televisión sin concurso
La Generalitat vende a Acesa su red de enlaces de radio y televisión
Acesa aprueba unirse a Iberpistas y da entrada a Carmen Godia y a Carlos Godó en el consejo
La Generalitat llega a un acuerdo con Acesa para venderle su parte en Tradia
La TDT en España. La televisión como acceso a la Sociedad de la Información y del Conocimiento
El Gobierno de CiU dio la red de enlaces a ACESA para evitar que cayera en manos no catalanas
http://elpais.com/diario/2000/05/18/catalunya/958612063_850215.html 
Televisions 4K MediaMarkt
COBERTURA 4G ¿Y AHORA QUÉ? ¿SIRVE MI MÓVIL?
Escrito por Javier Fernández el Viernes, 31 de mayo, 2013 
Un millón de hogares afronta interferencias en sus TV por la próxima antenización
TABLA DE FRECUENCIAS 4G
Telefonía móvil 4G
Accionistas de Telefónica
Accionistas principales Abertis
Accionistas principales Vodafone
Telefónica compra Digital Plus y lo integrará en Movistar TV
Soria confirma que TV3 debe cerrar un múltiplex de TDT
La CCMA es fa enrere i anul·la l'externalització del departament comercial de TV3
El tancament de TV3HD i Esport3: conseqüència de la crisi o preu polític?
Abertis Telecom presenta su propuesta para la TDT del futuro


dimecres, 18 de desembre del 2013

Cada nit, una petita oració em manté en contacte amb vosaltres




A Inis Mór, la més gran de les illes Aran, a l’oest d’Irlanda, hi ha un lloc que l’anomenen les Set Esglésies. Runes d’edificis que mil anys enrere foren llocs de culte. Al voltant de les quals hi ha un petit cementiri. Els llocs on reposen les persones estimades diuen molt de com és la gent d’aquell lloc. 

Passejant per allà amb el grup de visitants que feiem el tour a l’illa aquell dia, vaig veure una tomba que em va fer aturar. Era molt diferent a les altres. Era el lloc on reposaven Peter and Noreen Hernon, dos germans que van morir els anys 1972 i 1973, amb 27 i 9 anys, respectivament. Ara, aquests joves tindrien 68 i 49 anys. Una creu celta la presidia. Les creus celtes tenen un anell gruixut centrat a la intersecció dels eixos. Un símbol característic d’aquestes contrades. Però a diferència de les altres, el terra estava ple de flors de coloraines plantades, també hi havia quatre girasols alts, alguns en flor, els altres a punt de fer-la. Entre la sorra havia un molinet de vent amb els colors de la bandera irlandesa i altres objectes que semblaven d’importància pels que hi reposaven. Davant de la creu celta, clavada a la sorra, hi havia una altra creu, feta amb la fusta flexible del vímet. El lloc on tocaria posar RIP, posava en majúscules i en color verd la paraula SMILIE, que significa SOMRIU. 


Qui té cura d’aquesta tomba d’una manera tant dedicada i delicada 40 anys més tard?

El text d’una petita inscripció en anglès al peu de la creu em va fer negar els ulls: “A little prayer each night keeps me in touch, with a mother I love and miss so much, Mum”, que ve a dir: “Una petita oració cada nit em manté en contacte amb vosaltres, una mare que us estima i us troba molt a faltar”.

M’he volgut imaginar el dia a dia d’aquests pares, anant a cuidar aquest lloc de repós, que és, de fet, un preciós jardí. Cada dia. Faci el temps que faci. Cada setmana. Cada mes. Cada any. Cada Nadal.

Quants anys tenen aquests pares ara ja avis? 70, 80...?

L’important a la vida és estimar i que ens estimin, la resta no importa.

Us desitgem que aquest Nadal mantingueu dins del vostre cor uns sentiments tant nobles com els d’aquests pares d’aquestes petites illes. Intactes per molts anys que passin. Estiguin, o no, amb vosaltres els que estimeu. 

Bones Festes i Bon Any Nou,


Joaquim i Bora

Nadal 2013 - 2014

  

2013 -2014

divendres, 19 de juliol del 2013

Galway Film Fleadth, el festival que trenca les barreres entre cineastes i espectadors


El cinema al nostre país és important no només perquè les empreses audiovisuals guanyin diners. És important perquè la nostra cultura s'hi reflecteix, explica com som. A cada pel·lícula hi ha un tros de nosaltres. Per aquesta raó és necessari que els joves es formin i n'aprenguin. Per aquesta raó és important el Galway Film Fleadth perquè és una festa del talent cinematogràfic irlandès, i aquest any compleix 25 edicions”


Més o menys aquestes van ser les paraules de Mr. Michael Higgins, el president d'Irlanda en el seu discurs en la cerimònia de clausura del Festival de Cinema de Galway el passat 14 de juliol al Tower Hall, teatre principal de la ciutat.

Aquest discurs va emocionar no només als irlandesos que el van aplaudir sentidament, sinó als estrangers com jo que sempre ens perdem paraules quan escoltem anglès. És el que jo penso que hauria de dir i sentir qualsevol polític de qualsevol dels àmbits de la cultura. I crec que Irlanda té una gran sort de tenir polítics amb un pensament com aquest liderant el país. No puc dir el mateix del que passa a Espanya en aquests moments, on la cultura s'ha establert com un luxe a nivell d'impostos pel govern conservador actual i tot el sector està en recessió. Però no dedicaré el meu article a això.

He de reconèixer que jo no coneixia res de Higgins abans d'aquest discurs, ara se que va arribar a president el 11 de novembre de 2011, i que té una llarga trajectòria política a Irlanda. Membre del partit laborista, va ser senador i ministre de Cultura i Arts anys abans.

Tanmateix, aquest brillant discurs de Mr. Michael Higgins, és una saborissíssima cirera per definir el que és el Galway Film Fleadth. Un festival on la gent és tant important com el cinema que es projecta. I això és ben estrany en el panorama internacional. Els espectadors i els cineastes es barrejen, formant part tots de la mateixa comunitat, on els protocols i distàncies s'escursen per deixar a tothom al mateix nivell, amb un únic punt de vista. Veure i parlar de cinema.

He assistit del 12 al 15 de juliol com a membre del jurat del premi DON QUIJOTE AWARD, que atorga la Federació Internacional de Cineclubs en diferents festivals del món des de fa molts anys. Aquest premi sempre és complementari als altres premis de cada festival, i el fet d'atorgar a un film aquest premi, sigui quin sigui el seu gènere o categoria, significa que el film ha de tenir unes característiques que simbolitzin el moviment cineclubista mundial. Representa la utopia en allò que el cinema mostra. Els films amb aquest premi han de transmetre un missatge, han d'incorporar valors que transcendeixin més enllà de la pantalla, ser universals i sobretot ser films que amb aquest premi rebin la distinció que els ajudi a ser distribuïts per tots els cineclubs del món.


A l'edició 2013 del Galway Film Fleadth, el DON QUIJOTE AWARD ha estat valorat en la categoria de CURTS D'ANIMACIÓ IRLANDESOS. I el jurat ha estat composat per David O'Mahoney, d'ACCESS CINEMA Ireland, per Stefan Hunziker, del Cineclub KINO BALLASTBRYGGA de Mandel, Noruega, i jo mateix, Joaquim Roqué del Cineclub Amics del Cinema de la Vall de Ribes, de la Federació Catalana de Cineclubs, Catalunya.



La secció que hem valorat constava de 21 treballs de diferent naturalesa, factura tècnica i missatge. Però en la seva àmplia majoria procedents d'escoles irlandeses de cinematografia i animació. Talent en brut, en molts casos per acabar de polir, però amb bones intencions darrera. La majoria de tècniques d'animació han estat presents, des del modelatge 3D i animació 2D dissenyades amb ordinador, stopmotion o il·lustració a mà animada.

El film guanyador ha estat CODA, un curt d'Allan Nolly que explica el procés d'una ànima des del moment en que una persona mor fins que la mort l'acompanya més enllà. Il·lustracions senzilles però delicadament animades narren, transformant-se continuament, on la mort simbolitza no només el final sinó el principi, identificant-se amb una mare protectora. L'ànima humana es resisteix a abandonar aquest món, i la mort, no l'arrenca, sinó que l'acompanya en aquest tràngol.





També hem atorgat una menció especial a Two Wheels Good, un documental de Barry Gene Murphy, que transmet l'amor i els sentiments de persones de diferents llocs d'Irlanda pel fet d'usar les seves bicicletes. Aquest petit documental usa l'animació il·lustrada d'una manera molt poètica i li atorga al film un valor afegit que el potencia i el fa diferent. És un clar exemple, de com l'animació és un recurs important per explicar històries documentals.



A mi personalment també m'han agradat altres treballs, per la seva bona factura com Curruid, Innisfree, Complicit, Mr. Ace, The Ledge End of Phil o The Missing Scarf o pel seu missatge i diàleg, com The Neighbours, Grey, Reflections o Furniture – Murder and Love.

La nostra decisió de triar CODA com a Premi Don Quijote, ha coincidit sense saber-ho, ni sense conèixer a les persones que valoraven les altres categories amb The Donal Gilligan Award.

A banda, han estat dos dies intensos en projeccions i he pogut conéixer altres films irlandesos amb molt talent i factura com són The Safehouse, The Ghost Train, Breakfast Wine, Men and women, SLR o Torn.


Tanmateix si he de resumir quina és l'ànima del Fleadth, és sense dubte la gent i la seva relació amb el cinema. Per posar un exemple, agafo els organitzadors de l'Offline Film Festival. Offaly, és un comptat del centre d'Irlanda, i organitzen un festival, on el premi és un premi molt especial. Faciliten als cineastes la logistica i el material necessari per rodar els seus projectes a Offaly. Localitzacions, materials, etc. Importants produccions pel que fa a la seva qualitat s'han rodat gràcies al suport de l'Offaly Film Comission, inclosos films nomitats als Òscars.



Doncs bé, una anècdota resumeix el que senten els irlandesos pel seu cinema, el dissabte dia 13, Offline Festival organitzava una BBQ per fer conèixer les seves activitats entre els assistents al Fleadth. Mentre estava fent cua, em fixava amb la persona que servia les hamburgueses, i em recordava molt a una actriu que havia vist prèviament en una de les produccions que havia vist minuts abans al Town Hall. Li vaig preguntar si era actriu, i es va ruboritzar una mica mentres em deia que si, mentre m'explicava com des d'Offaly podien implicar-se en el desenvolupament de projectes de cinema. No m'imagino això al meu país o en altres llocs. Els actors i els cineastes al meu país, són, en general, tibats i més distants en aquests esdeveniments. A Irlanda aquestes barreres es trenquen, i humanitzen d'aquesta manera el cinema, fent el que caldria fer en altres llocs, posant-lo al mateix nivell que la vida quotidiana.


En els altres moments on els cineastes, organitzadors i assistents al festival convivien això es repetia. Cosa que fa del Fleadth un lloc únic.

Hem tingut uns hostes immillorables que ens han ajudat a endinsar-nos a la realitat del cinema irlandés, com són la gent d'ACCESS CINEMA, tant en David com la Maeve, que fan una feina excel·lent per fer arribar el millor cinema per tot Irlanda. Ells són l'exemple del caràcter obert irlandés que m'ha sorprés molt gratament.

I és ben curiós, perquè tot això que jo he percebut en pròpia pell, que és el que penso que ha de ser el cinema, i la tasca on hem d'incidir els cineclubs en el nostre entorn local, és precisament el que va dir Mr. Michael Higgins en el seu discurs de clausura. La política ben a prop de la realitat. Utòpic? No, a Galway, al Fleadth és veritat.

Segurament caldria fer-lo candidat a un DON QUIJOTE AWARD en reconeixement a la seva tasca.

Gràcies,


Joaquim Roqué





REFERÈNCIES













dilluns, 17 de juny del 2013

Tranquils, les retallades a TV3 mantindran el discurs sobiranista als mitjans catalans


El Govern de la Generalitat, conscient del paper que té i tindrà TV3 i Catalunya Ràdio en el procés sobiranista, ha estat benvolent amb les retallades, pel que podria haver sigut.
La retallada a TV3 I Catalunya Ràdio acontenta als grups de comunicació privats que també donen suport al govern.


Els treballadors de TV3 van demanar la dimissió de Brauli Duart el passat 13 de juny


Si, efectivament, les retallades de TV3 eren anunciades, però el procés ha anat més a poc a poc que el que semblava, també que l'abast és menor del que se suposava o del que ha afectat a altres televisions públiques, tot i el dramatisme de la situació pels treballadors. Aquesta lentitud en el planteig de la decisió final ha anat en funció de l'evolució del procés de transició nacional , tot i que Brauli Duart, el president de la corporació ha qualitficat l'ERO com a últim recurs, tanmateix, tot i els seus arguments, el procés no només és un tema econòmic i empresarial.

Perquè és un dels sectors crítics que afecten al poder d'influència i estabilitat d'un país (transports públics, cossos de seguretat i mitjans de comunicació públics).

La pèrdua de múscul que suposarà l’aprimament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es veurà compensada per l’augment de la presència dels mitjans privats.

Això sumat al canvi de direcció, on la substitució de Mònica Terribas al cap davant de TV3, va ser sobretot per assegurar una línia editorial no critica amb el govern. La independència contrastada de Terribas, no encaixa en el perfil més afable i sumís que li cal a un Govern.

Hi ha diferents perquès que expliquen com s’està fent aquest estudiat procés. En aquest article en se'n fan referència a dos:


Un perquè polític

TV3 és un dels elements claus en la propaganda actual en el procés sobiranista. Tant TV3 com Catalunya Ràdio són els dos mitjans en que es basa la comunicació i la transmissió dels missatges del moment del país.

Què vol dir això?  Que no pot haver-hi cap procés sobiranista sense un recolzament mediàtic massiu des de Catalunya i fet a Catalunya, tant públic com privat.

Si es retalla la televisió pública i s’augmenta la quota de mercat de mitjans de comunicació privats, quins mitjans privats triarà el govern?

Doncs, segurament, els que saben que apostaran per una línia editorial i d’opinió semblant a la que s’està seguint des del mateix executiu. En el cas de Catalunya és evident que aquest espai l’ocupa, primordialment, el Grup Godó.

No només pel procés polític que viu el país, a banda, des del Govern hi ha una clara intenció política d'afavorir el Grup Godó, 8TV, RAC1, etc... El gran ajut que va tenir Mas en la primera campanya que el va dur a President ha de ser compensat. I la compensació s'ha de traduir d'alguna manera en resultats econòmics.

No només hi ha hagut un augment de la contractació publicitària de la Generalitat en els mitjans d’aquest grup, sinó que el fet d'externalitzar la gestió de la publicitat, i que el Grup Godó la gestioni -que tot sembla indicar que s'anirà per aquí- és clarament una mesura per frenar les pèrdues que han patit per la caiguda de la inversió en publicitat que fan les empreses en el Grup Godó - i no cal oblidar, que ha afectat també a totes les empreses del sector, i que aquestes empreses també haurien de ser compensades si es segueix el mateix criteri-. També contribueix a aquesta compensació econòmica  el tancament de canals i freqüències d’emissió televisives, tret d'inici de l'aprimament de TV3 i Catalunya Ràdio.

Un perquè econòmic

Però a costa de què es fa el traspàs de recursos dels mitjans públics als privats? Doncs dels ingressos que pot tenir TV3 que no provenen de subvencions públiques.

El que pot tenir un rendiment econòmic es lliura a mans privades. És el principi de qualsevol privatització i en aquest cas és el principi de la fi de l’hegemonia dels mitjans públics a Catalunya.

Per altra banda, les retallades en pressupost de TV3 i Catalunya Ràdio, intel·ligentment, tenen una proporció semblant a altres retallades en altres sectors. 

I això de cares a l’opinió pública és important. Ja que no se’ls veu com més perjudicats que als altres sectors bàsics (educació, salut, etc) tot i la identificació social que es té amb els mitjans de la corporació.
A  més a més, si es compara TV3 i Catalunya Ràdio amb altres retallades que han patit mitjans públics, no són de les entitats més perjudicades del seu sector.

TV3 i Catalunya Ràdio sumaven l’any 2521 treballadors l’any 2012, i l’ERO planteja treure’n 312 treballadors, això significa el 12% de la plantilla aproximadament. Més la reducció del sou en 7,5%.

Tanmateix, cal tenir present que més greu és el que ha passat a TeleMadrid on van fer fora, 861 dels 1170 treballadors o el que va passar a Canal 9 de la Comunitat Valenciana, on van fer fora 843 dels 1167, per citar-ne dos casos de Comunitats Autònomes d’España.

Si anem a l’exterior, per comparar la situació amb la televisió pública d’un estat -per allò del futur estat català- es pot comparar  amb el cas impactant de Grècia, on hi ha hagut un tancament fulminant de la televisió pública del país, que ocupava a 2700 treballadors, i ara, el govern grec vol crear un ens amb només 700 dels antics treballadors de la televisió pública.

Quants habitants té Grècia? 10,7 Milions d'habitants. Quants en té Catalunya? 7,5 Milions.

Quina mida ha de tenir la nostra televisió pública? Com la de Grècia? Si aquest és el criteri que se segueix encara caldria retallar més. Tot i que no hi estic d'acord.

En nom de les retallades i del rendiment econòmic tota estructura pública es redueix. Mica a en mica, inexorablement.

Amb la bandera de la millora de la gestió econòmica i de la reducció del dèficit públic  es tapa tot.
Quan en realitat ha estat provocat per la pèrdua d’ingressos de les administracions públiques per l’explosió de la bombolla financera.

I l'especulació en els preus dels pisos, construccions i hipoteques van en detriment tots els serveis públics, i no  del benefici de les comptes de resultats anuals de les entitats bancàries. Què és el que humanament i èticament caldria fer.

Joaquim Roqué




Referències

La Corporació farà un ERO de 312 persones per a TV3 i Catalunya Ràdiohttp://www.ara.cat/media/Corporacio-ERO-TV3-Catalunya-Radio_0_936506554.html

La justícia anul·la l'ERO de Telemadrid perquè no s'ajusta al dret http://www.ara.cat/media/justicia-anulla-Telemadrid-perque-sajusta_0_898110305.html

La dirección de Canal 9 despide a 843 trabajadores por correo electrónicohttp://www.elmundo.es/elmundo/2013/02/09/valencia/1360404482.html

Canal Nou notifica 843 despidos por correo electrónic http://www.vertele.com/noticias/canal-nou-notifica-843-despidos-por-correo-electronico/

El Gobierno griego ordena el cierre fulminante de la televisión pública http://internacional.elpais.com/internacional/2013/06/11/actualidad/1370965379_527736.html

dimecres, 29 de maig del 2013

Cinema en curs: el poder del cinema per transformar la societat



Ahir vaig assistir a la Filmoteca de Catalunya a la projecció dels treballs finals de “Cinema en curs”, un projecte educatiu que porta als centres educatius l’ensenyament del cinema dins de l’àmbit currícular.

Nanos procedents de diverses localitats d’arreu del territori català. De diferents orígens, ètnies i procedències han treballat junts durant aquest curs amb una missió: fer una pel·lícula.

El tema de les pel·lícules girava al voltant de les emocions dels propis joves sobre les situacions que els afecten directament, la separació dels pares, la solitud que un sent en el canvi d’Institut, haver-se de cuidar dels germans quan els pares treballen, els sentiments dels nouvinguts quan estan en una aula d’acollida i la llengua i la cultura és una frontera emocional per relacionar-se amb l’entorn..

No tinc paraules per descriure el que ahir vaig aprendre de tots aquells nanos, professors i dels professionals del cinema que els han conduït a realitzar tots aquells treballs.

L’experiència em va convèncer definitivament del poder transformador que té el cinema com a eina cohesionadora i transformadora de la societat.

Nanos que en alguns casos aprenen el llenguatge audiovisual a mesura que aprenen la llengua i les costums de la societat que els rep.

A banda d’això, aprenen valors essencials en el seu desenvolupament com a persones: el treball en grup, la perseverança, el diàleg per sumar forces...

Us recomano molt el seu bloc http://bloc.cinemaencurs.org/ on aviat es penjaran tots els treballs i l’excel·lent treball de l’Associació A Bao a Qu

El programa ha rebut retallades i està en perill de subsistència després de 7 anys d’una gran feina, molt meritòria,  que dóna un plus de qualitat al nostre sistema educatiu. 

Com és que no se n'adonen de la importància les administracions finançadores?


Projectada a la Filmoteca de Catalunya el 28 de maig de 2013 amb música original composada i interpretada en directe per Bernat Font.

dijous, 16 de maig del 2013

El TNC menysté l'accés a la memòria viva de Barcelona

Els treballadors del TNC van regalar 170 entrades
per l'obra Barcelona Foto: TV3. 
El passat 11 de maig, el Teatre Nacional de Catalunya relegà la conferència amb supervivents dels bombardejos de Barcelona a una sala provisional deixant fora a més de 150 persones.


El dissabte dia 11, vaig anar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) a una xerrada de dues testimonis dels bombardejos de la Guerra Civil de Barcelona l'any 1938. La informació de l'activitat va ser enviada per newsletter via Internet pel mateix TNC uns dies abans.

L'obra Barcelona, de Pere Riera, que aquests dies es representa a la Sala Gran del TNC, protagonitzada per Emma Vilarasau i Míriam Iscla, basa l'argument en part de l'experiència viscuda per aquestes dues dones.

L'organització d'aquest acte va ser poc pensada i deficient. La xerrada es va situar a l'espai de l'exposició que és un mòdul de 3 metres per 15 m aproximadament situat en un raconet de l'immens i solemne hall faraònic del TNC.

Quan vam arribar les tres generacions de la meva família, la meva mare, de 72 anys, nascuda l'any 1940, jo mateix de 39 anys i el meu fill de 13 anys, no només no s'hi cabia, sinó que hi havia al voltant de 150 persones amuntegades per poder entrar a dins de l'espai, on hi havia poc més de 40 persones encabestrades.

Aquesta aglomeració coincidia amb la reivindicació que feien els treballadors del TNC, a fora, just abans de pujar les escales. Desenes de persones del personal del teatre regalaven entrades per a la funció de la nit com a protesta per la supressió de llocs de treball. També repartien enquestes i fulletons on es comparava el preu de les entrades als teatres de Madrid i Barcelona. Segons aquests, l'entrada més cara a Madrid valia 24 € mentre que al TNC, la més cara de Barcelona val més de 38€ i és del TNC. Preu sorprenentment alt, i poc assequible, entenent que és un teatre públic.

Què és un teatre públic? Partim d'aquí. Quina és l'essència de la funció de l'equipament?
Jo entenc que un teatre públic té com a missió principal fer acostar la cultura del país a la població. Ha de facilitar l'accés a col·lectius i persones, tant a temes importants de la nostra societat com a nivell global, per contribuir a l'enriquiment del coneixement de les persones.

No només amb preu assequible i uns espais dignes, sinó amb un tipus de programació i activitats que compleixin la seva funció social.

És destacable que el TNC programi una obra el argument de la qual es basa amb l'experiència dels bombardejos dels ciutadans de la mateixa ciutat  produïts 75 anys enrere.

Sobretot quan hi ha evidències clares del poc interès en transmetre aquesta part de la història per part del Règim de Franco dels fets tant cruels i impressionants que van saccejar el nostre país.

És lloable voler fer una xerrada gratuïta amb protagonistes d'aquests fets.

Però em pregunto quantes vegades més tindrem l'oportunitat de sentir de viva veu dels testimonis d'aquells fets que encara marquen la nostra història col·lectiva si els que queden s'estan morint?

L'obra Barcelona és una ficció. Una interpretació de la història. 

La xerrada amb protagonistes és una experiència vivencial transmesa de tu a tu del que va passar per boca de les seves protagonistes. 

Què té més valor? Una interpretació del que va passar o que t'expliquin directament el que va passar? 

Segurament les dues coses en tenen, tanmateix, la primera es fa a la Sala Gran i la segona en un mòdul arraconat quan es podien haver triat altres espais de les magnífiques instal·lacions del TNC. 

Marginant només amb aquest fet l'èxit de l'acte.

Quan vam preguntar als organitzadors per què la xerrada es feia en aquell minúscul espai, la resposta va ser eloqüent: “No hi ha sales disponibles per fer-ho, hem fet proves a diferents bandes i no hi ha prou qualitat de so”.

No hi ha sales disponibles?

No hi ha elements tècnics d'amplificació del so en aquestes faraòniques i desmesurades instal·lacions?

Són les 18:30, queden quasi dues hores per la funció de la nit. No es pot fer l'acte en la Sala Gran o la Sala Petita?

No es podia avançar l'hora a les 17:30, per no interferir en la programació habitual, per exemple?

Com pot ser que hi hagi la Sala Tallers tancada i aquest acte tant significatiu pels que hi volíem assistir s'hagi de fer de manera tant improvisada i mal organitzada?

Aquests fets, sumats als que reclamen els treballadors fan que, tot i la crisi econòmica, tot i els ajustos que s'han hagut de fer a tots nivells, em fan creure que el que es fa amb la gestió cultural no és complir amb el principi bàsic que hauria de complir i la funció que ha de tenir un teatre públic. I més quan el que està en joc és que les noves generacions aprenguin dels errors del passat per construir un futur millor.

La meva mare, el meu fill i jo. Vam marxar amb les ganes de saber més, i sobretot, empipats, molt empipats, tot pensant que hi ha coses que ni la gran excusa de les retallades pressupostàries – que serveix per tot-  poden explicar.


Amb aquest escrit ens solidaritzem amb els treballadors del TNC, que amb la seva reivindicació no només defensen el seu lloc de feina, sinó que també qüestionen la gestió de la política cultural. 

La seva veu és necessària per prendre consciència del que passa.

Joaquim Roqué Paret

Referència: