Assaig original publicat a la Revista Canemàs Nº 9,
publicada per l'ENS de l'associacionisme cultural català
Reflexió
de l’autor
A l’hora de posar-me a
escriure l’article que l’Ens de l’Associacionisme Català m’ha encomanat per
aquesta edició de la Revista Canemàs de pensament associatiu sobre el paper
dels cineclubs en l’àmbit més local, en el meu rol de president d’un dels
cineclubs més petits de Catalunya, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, he
decidit encarar aquest treball cap una intenció clara, la de dignificar el gran
tasca de dinamització cultural, social i econòmica que fan els cineclubs en
l’actualitat, segurament desconeguda per molta gent, i alhora, fer conèixer
feina cohesionadora que realitza la Federació Catalana de Cineclubs, de la qual
en som membres i també participem activament en el seu govern des de la junta
directiva.
Per aquesta
raó l’estructura d’aquest article segueix cinc eixos: la revisió del concepte
de cineclub, l’evolució del moviment cineclubista a Catalunya, les noves funcions
que realitzen els cineclubs, l’impacte a la indústria audiovisual i la
reivindicació del lloc que ens correspon.
Cineclub,
un concepte antic que s’ha adaptat a la realitat d’ara
Les persones
que participen a les activitats realitzades pels cineclubs estan comprovant dia
a dia que les activitats i les funcions de les diferents entitats socials que
actuen com a cineclubs estan canviant el paradigma del que fins ara havia estat
seu rol.
El terme
cineclub es deu al crític francès Louis Delluc, copiant les associacions esportives
i d’oci d’aquella època, crea, l’any 1921, una organització amb aquest nom, “Ciné-club”,
que reuneix els professionals del cinema parisencs per debatre sobre el nou
mitjà.
Les
definicions del mot cineclub actual als diccionaris de la Real Academia de la
Lengua i de DIEC de l’Institut d’Estudis Catalans són les següents respectivament:
“Asociación para la difusión de la cultura cinematográfica, que organiza la proyección
y comentario de determinadas películas” i “Associació que promou activitats
d’estudi i de difusió del mitjà cinematogràfic.” En ambdós casos, sigui des de
l’entitat que regula el castellà o des de la que és referent de la llengua
catalana, el significat de cineclub implica cert aire academicista, no popular
ni a l’abast de tothom, malgrat i que l’agrupació de persones hi és implícita.
Però la
qüestió de fons és perquè, actualment, per alguna persona no cineclubista o no
cinèfila, el mot cineclub sembla una paraula que ve d’una altra època, antiga, que
s’identifica amb alguna cosa no moderna fins i tot arcaica. Aquestes
definicions així ho reflecteixen encara.
Sense ser
lingüista, em pregunto que una raó etimològica d’aquesta percepció podria ser perquè
el terme acaba amb la paraula “club”, un final que marca molt el que significa
la paraula sencera.
Analitzo només
la paraula “club”. Segons el diccionari,
un club és una societat fundada per un grup de persones amb interessos comuns,
dedicada a la consecució de determinades finalitats, generalment recreatives,
com poden ser esportives, culturals,... I que disposen, generalment, de local
de reunió, on es reuneixen els membres d’aquestes societats. També alguns clubs
es constitueixen per societats polítiques, sovint clandestines. O sigui, que “club” sovint implica exclusivitat,
accés restringit i cert poder adquisitiu, ja que per ser membre, s’ha de
participar d’alguna manera econòmicament, perquè una societat no es crea sense
recursos econòmics o capital inicial.
L’altra
accepció de “club” tampoc ajuda gaire. El mot “club”, va lligat també a la vida
nocturna i a activitats que es fan a porta tancada. És a dir, que si un
individu traspassa la porta que es troba a sota dels llums de neó, segurament
és per transgredir alguna norma o moure’s dins l’al·legalitat, això sí, de ben segur
per passar-s’ho bé fora dels ulls dels altres amb una finalitat recreativa de
fons.
Què passa si
s’aplica el concepte “club” al cinema què s’entén avui en dia? Un lloc tancat
que una societat exclusiva hi realitza activitats de cinema restringides només
per als seus membres? Un lloc on s’exhibeixen films que només els cinèfils més
snobs entenen?... En definitiva, sigui com sigui, el que comprèn la major part
dels nous espectadors amb el terme cineclub, tant si anem a les definicions com
a l’origen dels mots que componen la paraula, és que l’accés al bon cinema és
de tot menys fàcil.
Els
cineclubs ja no són el que eren
Sense dubte,
aquest concepte carrincló no és el que un cineclub és en la realitat actualment.
Ni tampoc fa justícia al que els cineclubs han representat al nostre país.
Els cineclubs
sempre han estat llocs de llibertat, on les idees han fluït i han estat sovint
espais de reflexió en moments on el Règim polític del moment no permetia que la
cultura, no només el cinema, entrés a la societat.
Nombrosos cineclubs eren espais de debat polític, quan el cinema era clarament
una eina important per fer arribar els missatges a la massa social.
Per a un espectador
de nova generació, que no ha viscut les èpoques més fosques que ens ha dut la
nostra història contemporània recent, segurament caldria cercar una nova paraula
per expressar i apropar més el que un cineclub és en realitat.
A
l’actualitat, un cineclub és doncs una associació de persones que han decidit
fer social el fet de veure cinema. Un grup d’espectadors que miren bon cinema.
Persones que veuen i organitzen sessions de cinema, no necessàriament
alternatives, ni de cinema mut o d’alt nivell conceptual. Simplement cinema. De
manera oberta, lliure i sense limitacions ni convencionalismes. Aposten també
per a la reflexió al voltant del fet cinematogràfic, però sense ser
academicistes o estudiosos especialistes.
Si que és cert
que el cinema que es projecta en un cineclub, sovint és un cinema interessant
que ha passat desapercebut pel gran públic o que ha tingut menys ressò a les
sales d’exhibició habituals, tanmateix això no vol dir que siguin materials
especialment inaccessibles pel gran públic.
El que si és
diferent respecte als inicis, és que els cineclubs han canviat les seves
funcions, de fet s’han anat adaptant a l’evolució mateixa del cinema, tant a
nivell del tipus de films produïts com a nivell tecnològic i de formats.
Ara més que
mai els cineclubs fan de tot. Funcions que en un principi eren impensables.
Abans de
descriure i analitzar les noves funcions que realitzen els cineclubs. Situaré
d’una manera breu el que és el moviment cineclubista actualment a Catalunya,
per poder comprendre el canvi de paradigma d’aquestes associacions culturals.
Els cineclubs a Catalunya, un tret diferenciador dins
l'Estat Espanyol
Els orígens
del moviment cineclubisme a Catalunya es remunten a l’apertura d’una associació
d’aquest tipus l’any 1923 al barri d’Horta tal i com apareix
a la revista Arte y Cinematografía d’agost de 1963.
El primer
cineclub d’Espanya fou reconegut com a tal l’any 1928 a la Residencia de
Estudiantes de Madrid i fou impulsat per Luís Buñuel i per altres poetes de la coneguda
“Generació del 27”. En aquells programes inicials, Luis Buñuel va aprofitar un
dels seus viatges a París per portar diferents pel·lícules avantguardistes. Els
cineclubs han estat relacionats des dels seus orígens amb l’àmbit universitari.
Una
finestra a la llibertat i a la reflexió en temps d'opressió. Una victòria de la
República que es manté viva avui en dia
Durant la
República els cineclubs s’estenen gràcies a l’impuls de la llibertat
d’associació i reunió, i sense dubte al recolzament a la cultura. Sorgeixen de
tot el territori i es gestionen des d’una diversitat de tipus d’organitzacions.
La Guerra Civil acaba amb aquesta expansió. El Franquisme tanca els cineclubs
no alineats amb les seves idees. L’any 1952, tota Espanya compta només amb 26
cineclubs. Tanmateix durant la dècada dels 50, a causa de la del proselitisme
de l’Església
i de les inquietuds estudiantils el nombre creix. L’any 1957 el Règim dicta una
llei per regular la inscripció i el funcionament dels cineclubs[5]. S’impulsa d’aquesta manera la
Federación Nacional de Cineclubs. Això originà una etapa de creixement
important, manifestada durant els anys seixanta: va augmentar el volum
d’importacions, de relacions internacionals, les projeccions de la pròpia
Federación, a través de festivals, cicles de cinema,...
Actualment
però, el moviment cineclubista a l’Estat Espanyol de manera organitzada i
cohesionada ja no existeix. Un dels referents historiadors i investigadors de
cinema, en Joaquim Romaguera i Ramió, va
dedicar molts esforços durant la seva vida a recopilar un fons documental
remarcable, on es segueix la relació i transformació entre el cineclubisme a
l’Estat Espanyol i a Catalunya al llarg de la segona meitat del segle XX.
Els canvis de
nom de l’organització estatal de referència estatal han estat una tònica durant
tot aquest temps, la Federación Nacional de Cineclubs o Federación Española de
Cineclubs -com va anomenar-se a partir dels anys 70’s-, Federación de Cineclubs
del Estado Español que esdevingué la
Confederación de Cineclubs del Estado Español,
en el moment d’aparèixer les diferents Federacions autonòmiques, entre
elles la Federació Catalana de Cineclubs (FCCC)
, que és fundà 1978, la Federació de Cineclubes de Galicia (Feciga)
o la Federación Aragonesa de Cine Clubs, entre d’altres. Els cineclubs a
Espanya tingueren a l’any 1969, 244 cineclubs registrats .
EL màxim històric en el Registre de
Cineclubs de l’INE, Ministeri de Cultura fou de 1168 cineclubs censats.
Tanmateix, a
la llarga, amb la falta de mitjans, la creació de les sales d’art i assaig,
l’enriquiment de la programació cinematogràfica a la televisió, l’arribada dels
teleclubs –ja desapareguts tot i arribar més tard-, l’aparició del vídeo i de
la comercialització de films per ús privat, la desaparició de la censura,
l’aparició de filmoteques autonòmiques, etc., els cineclubs van anar
desapareixent de la mateixa manera que els cinefòrums fan deixar de fer-se de
manera habitual al col·legis i universitats. I les federacions autonòmiques van
veure’s obligades a fer activitats promogudes per patrocinadors, i mica a en
mica, només van quedar les federacions autonòmiques que es nodrien de
subvencions públiques o privades.
A partir de
1999 la Confederación de Cineclubs del Estado Español deixà d’operar, i ara
doncs, ja no existeix cap referent organitzatiu a Espanya que aglutini les
organitzacions autonòmiques de cineclubs. De les poques que hi ha, la Federació
Catalana de Cineclubs és la més important en nombre, aglutina uns 48 cineclubs
federats arreu del territori de parla catalana, en activitats, espectadors, més
de 78.000 en l’any 2013, com en sessions programades, unes 594.
Per tant,
aquestes associacions de reflexió i debat amb el cinema com a eina promogudes
en l’època de la República, encara es mantenen vives i tenen un paper important
al nostre país.
La
Federació catalana de cineclubs, la “selecció catalana” del cinema
La Federació
Catalana de Cineclubs, es va crear l’any 1978. L’any 1982 inaugurà una oficina
de serveis als cineclubs. L’any 1986, s’integra a la Federació Internacional de
Cineclubs (FICC). En l'Assemblea de Glasgow de 1995 la FCC és l'única federació
espanyol representada i en l'Assemblea de 1997 a Tessalònica, la FCC va demanar
ser admesa com membre de ple dret (fins a llavors era un membre associat, amb
veu però sense vot), al·legant la no presencia d'un representant de l'Estat
espanyol amb veu i vot, amb la consegüent indefensió que això ens provocava.
L’any 2001, en
l'Assemblea de Porto (Portugal), es van aprovar els nous estatuts de la FICC, i
es va consagrar la pertinència de la FCC com membre de ple dret. En 2005 la FCC
és guardonada amb el premi FOCIR (Federació d'Organitzacions Internacionalment
Reconegudes).
L’any 2012, la
Federació Internacional de Cineclubs situa a la seu de la Federació Catalana de
Cineclubs la seva oficina administrativa, consolidant d’aquesta manera el
posicionament internacional de Catalunya en el moviment cineclubista mundial.
Els presidents
de la Federació Catalana de Cineclubs han estat Joaquim Mascaró, al que va
seguir Arnau Olivar, Joaquim Company, Josep Maria López Llaví, Oriol Bassa,
Martí Porter, Julio Lamaña, Jep Costa i, actualment, Rosa Llinàs.
Tot i el seu
recorregut, la reducció d’actuacions culturals i les retallades de les
administracions públiques han dut recentment a la Federació Catalana de
Cineclubs a una reestructuració i aprimament de l’entitat, per poder adaptar-se
i sobreviure com a entitat de referència del cineclubisme a Catalunya. De
moment, el futur no està assegurat i encara està en perill la seva continuïtat.
Els reptes de
l’entitat, a banda de la supervivència econòmica, en aquest moment se centren
en la potenciació dels serveis als cineclubs, la consolidació dels projectes
que fomenten el treball en xarxa dels cineclubs a nivell nacional i
internacional i l’obertura de les activitats dels cineclubs a nous espectadors.
Les funcions dels cineclubs, molt més que clubs de cinema
alternatiu
Els objectius dels cineclubs han canviat amb
el temps, s’han adaptat a l’evolució dels formats del cinema, als canvis a la indústria
cinematogràfica, a la recessió econòmica i als canvis socials, que acaben
essent, canvis en els hàbits culturals.
Cinemes de tota la vida que tanquen. Oferta
cinematogràfica de qualitat comercial que es redueix. Baixada progressiva dels
espectadors a sales. Bobines de pel·lícules fotogràfiques en 35 mm que ja són
minoritàries a les sales de projecció a causa de la imposició dels nous
estàndards de projecció per part de la indústria americana que fan abaratir la
distribució dels films a costa de la renovació completa de les sales
d’exhibició, últim element de la cadena a claudicar a la digitalització
completa de l’engranatge.
Si a tot això se suma la debilitat financera
de l’Administració Autonòmica més propera -la que hauria de contrarestar
aquestes etzibades- i també a l’augment irracional dels impostos indirectes que
s’apliquen a la cultura que fan d’Espanya una anomalia europea pel que fa a les
galdoses polítiques culturals de liberalisme econòmic extrem –que no s’apliquen
amb mateix rigor al negoci del futbol a España, on els clubs que més ingressen
són els que més deuen en impostos i seguretat social, per posar només un
exemple-. És evident que les pressions
que han hagut de fer front els cineclubs per seguir amb la seva activitat són
importants, i han fet qüestionar el present i el futur del moviment que a
Catalunya semblava haver-se consolidat després de la seva quasi total
desaparició entre els anys vuitanta i noranta del segle passat a la resta de
l’Estat espanyol.
Mica a en mica, com a fils sensibles i vius
que són del teixit associatiu, els cineclubs catalans han anat assumint altres
funcions que eren inimaginables fa uns anys. Convergint cada cop més amb
funcions pròpies de la indústria cultural, tanmateix amb els valors intrínsecs
que han caracteritzat al cineclubisme des d’un bon principi.
Els cineclubs han assumit rols quasi bé
equiparables als que es troben en les entitats i empreses que practiquen
l’economia social, tant en boga en l’actualitat.
La clau: l'extensió
per tot el territori. Arriben allà on no hi ha cinema.
Els cineclubs
catalans estan estesos per tot el territori català, és una característica que
defineix molt bé el moviment a Catalunya.
Els cineclubs
tenen presència sobretot a poblacions mitjanes i petites, on el cinema cada cop
és menys present, per la concentració de les sales de cinema a les grans
poblacions i a les multisales situades als centres comercials. 48 són els
cineclubs federats l’any 2013.
El 69 % dels
cineclubs
es troben en poblacions de menys de 50.000 habitants, tanmateix si es desglossa
per trams encara és més evident la importància del factor territorial en el
moviment cineclubista català:
· El 6 % dels quals es troben en
poblacions de menys de 5.000 habitants
· El 13 % dels quals es troben en
poblacions d’entre 5.000 i 10.000 habitants
· El 50 % dels quals es troben en
poblacions d’entre 10.000 i 50.000 habitants
· El 15 % dels quals es troben en
poblacions d’entre 50.000 i 100.000 habitants
· I només el 17 % dels quals es troben en
poblacions de més de 100.000 habitants
Mapa dels cineclubs a Catalunya.
Font: Web de la Federació Catalana de Cineclubs
Un altre aspecte important és la població
d’influència directa dels cineclubs. Si es sumen els habitants del Padró de
2013 de tota la poblacions on hi ha implantat un cineclub s’arriba a la xifra
de 3,4 milions de persones, la meitat de la població catalana té un cineclub federat
en el seu municipi. Quan més petita és la dimensió de la localitat, generalment
l’impacte de les activitats del mateix creix en proporció inversa.
Cada any, es realitza una enquesta als
cineclubs[11]
on es recullen les respostes de cadascun. L’enquesta de 2013 (48 cineclubs consultats,
a la qual van respondre 31
entitats) dóna un nombre de 80.004 espectadors
en 1.281 sessions. Les dades no són absolutes, perquè no tots els federats han
respòs l’enquesta, ni tampoc tots els cineclubs estan federats, però si que és
un indicador remarcable per dimensionar el moviment a Catalunya.
Una observació interessant per avaluar la gran
capil·laritat de l’activitat dels cineclubs al territori és relacionar els
espectadors de l’any 2013 amb la població empadronada el mateix any.
Els cineclubs de capitals d’interior amb les
ciutats amb gran oferta de cinema allunyades com a molt a una hora en temps de
trajecte tenen un gran impacte. L’Associació Cultural de Granollers, amb una
població de 59.753 habitants, assoleixen 12.100 espectadors, un 20,3% de la seva
població total. Superen el 20% també el Cineclub Vilafranca, un 24,2% respecte
la seva població. El Cineclub Vic amb 6.184 espectadors i 14,8 % respecte al
número de vigatans. Aquestes tres poblacions també gaudeixen d’exhibidors
comercials alternatius
que programen bàsicament films de les majors.
En canvi els cineclubs de poblacions petites,
que no tenen cinemes amb exhibició comercial alternativa, les ràtios
d’espectadors respecte a la població d’influència es disparen, com el Cineclub
8 i ½ de Cassà de la Selva amb 5.259 espectadors, amb el la seva activitat
arriba a un destacable 53% de la seva població, o el Cineclub Altafulla Link
que amb 947 espectadors i 4.928 empadronades arriba 19,2% d’impacte només amb
15 sessions programades. Tanmateix, el més alt percentatge se l’endú el
cineclub amb menys massa crítica poblacional i un dels més allunyats, amb només
2.822 habitants, el cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes arriba
als 2.501 espectadors, un 88,6% respecte a la seva població.
És a dir, els cineclubs des del tercer sector
estan assumint el rol d’exhibidors de cinema allà on no hi ha altra oferta però
sense ser-ho.
Aquesta relació demostra que si els cineclubs
no fossin presents a les poblacions més petites, la projecció pública en pantalla
gran cinematogràfica, senzillament no existiria.
Què hi té a dir la indústria o l’administració
d’aquesta evidència?
De moment, és un fenomen invisible i gens
valorat ni en aquests temps de crisi.
Els cineclubs
impulsors del talent i la creació. Organitzadors de Festivals i mostres
Els cineclubs catalans també són focus de la
creació audiovisual al nostre país. Els festivals i mostres organitzats per
cineclubs, tot i les seves particularitats pròpies, tenen com a objectiu fomentar
la creativitat dels autors i animen a l’elaboració de materials fímics nous. Esdevenen
també noves finestres per a la difusió de materials audiovisuals de gran
interès, no només cinematogràfic sinó que fomenten la transmissió de valors
humans universals amb el llenguatge audiovisual com a eina.
Tots ells són alguns dels exemples dels
festivals que acosten nous gèneres i talent creatiu al marge l’aparador
mediàtic i de les celebritats que solen guarnir els grans festivals.
L’any 2013 l’activitat en l’organització de
festivals i mostres ha estat la següent:
YOUNG VALUES FILM FESTIVAL,
festival de curtmetratges per promoure els joves que es proposen desenvolupar
la seva activitat en l’àmbit del cinema organitzat pel cineclub Cinemanet i el
col·lectiu Som Joves a Barcelona. Aquest festival es realitza des de l’any
2009, i compta ja amb cinc edicions.
FESTIVAL JULIUS,
festival de curtmetratges de nova creació a partir d’un tema definit diferent
cada any, és organitzat pel Cineclub Vic.
FESTIVAL KO&DIGITAL,
festival Internacional de Cinema Solidari va néixer amb el propòsit de cridar a
concurs a curts i documentals, realitzats per ONGs, emigrants, i particulars,
que sensibilitzin sobre temes socials, mediambientals i el seu context. És organitzat
pel Cineclub Amics del Cinema de la Capital del Cava a Sant Sadurní d'Anoia des
de l’any 2003, compta ja amb onze edicions.
LA MACCA,
mostra de correcurts, concurs de
curtmetratges que cal fer en un parell de dies a partir d’un tema o motiu
determinat que canvia cada any. És organitzat pel Cineclub 8 1/2 Cassà de la
Selva. LA MACCA inclou activitats, tallers i cinema d´animació per als més
petits.
MOST FESTIVAL,
és un esdeveniment d'abast internacional que recull la millor producció
audiovisual relacionada amb la cultura de la vinya, el vi i el cava. Projecta
pel·lícules de grans directors no estrenades comercialment. És organitzat
des de fa quatre anys pel Cine Club
Vilafranca conjuntament amb Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.
MOSTRA DE CINEMA DE LA GARRIGA,
de temàtica diferent cada any, reuneix films clàssics, documentals, tallers de
cinema, concerts, sessions golfes, concursos cinèfils, i el sopars populars.
Organitzat pel Cineclub La Garriga, ha arribat a la quinzena edició.
OLOT.DOC,
Mostra internacional de documentals, organitzat pel cineclub Associació
Olot.doc des de l’any 2005.
MOSTRA DE CURTS VILANOVINS,
organitzada pel Cineclub Sala1 de Vilanova i la Geltrú, ja s’han realitzat tres
edicions.
I aquest any 2014, s’hi suma el FESTIVAL
GOLLUT,
mostra de talent creatiu audiovisual i fotogràfic de temàtica social que atorga
els Premis Gollut, és organitzat pel cineclub dels Amics del Cinema de la Vall
de Ribes, a Ribes de Freser, i l’any 2014 ha estat la primera edició.
Alguns d’aquests festivals atorguen un guardó
comú en una de les seves diverses categories, el Premi Miquel Porter i Moix. Un
històric cineclubista que també a donat nom al Gaudí d’Honor que atorga
l’Acàdemia del Cinema Català. Un altre exemple de la influència del
cineclubisme a la indústria catalana del cinema.
La distribució
alternativa. Una porta d'entrada a d'altres cinemes del món.
Els canals per on es mouen els
films abans de ser projectats a sales tanquen la possibilitat a moltes
pel·lícules de qualitat, que han estat presents i/o premiades a festivals
internacionals de prestigi que no s’estrenen mai a les sales comercials. Els
motius són diversos, però generalment el negoci de la indústria del cinema
encadena amb una estudiada estratègia econòmica les produccions audiovisuals,
les distribuïdores i els exhibidors, sovint amb un mateix inversor al darrera.
Els films més independents no entren dins dels cercles. Hi ha projectes impulsats
per cineclubs ben significatius que ofereixen una sòlida alternativa:
El catàleg CINESUD, on productors i autors ofereixen els
seus films saltant-se el distribuïdor inexistent –el concepte de comerç just aplicat al
cinema-, la xarxa encapçalada per un grup de
cineclubs iberoamericans sota el paraigües de la Federació Internacional de
Cineclubs (FICC). Cal dir que són films sense
distribució comercial, per tant CINESUD és una alternativa d’exhibició a totes
aquestes produccions.
PER ESTRENAR és un circuit de títols inèdits,
premiats i sense estrena comercial a Espanya, i que la Federació Catalana de
Cineclubs presenta en exclusiva, en versió original amb subtítols i amb sessions
de cinefòrum amb els autors internacionals.
Conservació i
difusió del patrimoni audiovisual
Gràcies al conveni establert conjuntament amb
la Filmoteca de Catalunya, la Federació Catalana de Cineclubs porta endavant el
projecte Sessions de Filmoteca que es desenvolupa des de fa nou anys (2005). Consisteix
en la difusió del patrimoni fílmic català custodiat per la Filmoteca de
Catalunya, com són els films fantasiosos i màgics de Segundo de Chomón, el
Méliès català, els documentals de Laya Films durant la guerra civil espanyola o
altres clàssics del cinema català.
Les peces més interessants de l’arxiu de la
Filmoteca es projecten sense cost per a cineclubs federats i entitats culturals
sense ànim de lucre. Els espectadors d’aquests films han arribat als 18.560.
A banda de la difusió de patrimoni ja
existent, els cineclubs, impulsen l’interès en el patrimoni cinematogràfic
local de la seva àrea d’influència. Els cineclubs són els espais naturals on es
promouen iniciatives d’estudis i revalorització de materials ja oblidats i es
poden trobar exemples en pràcticament tots els cineclubs.
Per citar-ne un em referiré un film estrenat
l’any 1965 que va tornar a prendre vida al cineclub que represento. “España
Insólita”, del director basc Javier Aguirre, és un film documental sobre
tradicions i costums molt poc conegudes de l’Espanya de l’època. Diverses les
escenes del film foren rodades a Queralbs, a la Vall de Ribes, i amb l’Esbart
Dansaire Eudald Coma com a protagonista. Els dansaires mai van poder veure el
film que van rodar. La cinta va restar a l’oblit durant anys. L’any 2008
començà un procés de recerca de la pel·lícula perduda per part del cineclub
dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, a petició de l’Esbart, per poder
recuperar el film i ensenyar-lo als dansaires que encara quedaven vius que
recordaven aquell rodatge. Després de cinc anys de vicissituds, el dia 5 de
juliol de 2013,
el film s’aconseguí projectar al Cinema Catalunya de Ribes de Freser, 48 anys
més tard de la seva estrena, després d’un procés de digitalització que va
aturar el seu deteriorament en el cromatisme que realitzà la Filmoteca Española
a petició del cineclub, que encara conservava en 35mm. Es va exhibir per
primera vegada en un dels llocs on va ser rodat. El moment més emotiu fou quan
alguns dels assistents es van reconèixer a la pantalla de la seva localitat
després de tants anys. Els Amics del Cinema de la Vall de Ribes van dipositar
una còpia del film al Museu Etnogràfic de Ripoll i als arxius municipals de
Queralbs i Ribes de Freser per futures consultes d’aquest patrimoni cultural
immaterial. Només un cineclub podia dedicar les energies a una escomesa com
aquesta i aconseguir-ho.
La transversalitat
social i cultural dels cineclubs
Els
cineclubs són entitats profundament lligades a la societat catalana i al
territori. Com hem vist el seu àmbit d’actuació és fonamentalment local. Però
també estableixen sinergies amb altres entitats associatives. Són nombrosos els
exemples on els cineclubs organitzen sessions, programes o festivals
conjuntament amb altres entitats que fomenten i difonen la cultura catalana o
valors propis del tercer sector.
Recentment
diferents cineclubs s’han adherit al Pacte Nacional al Dret a Decidir, no només
participant en la signatura del manifest d’adhesió, sinó organitzant activitats
i participant en les campanyes que han remogut Catalunya. Aquí podríem trobar
entitats com el Cineclub Manresa, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes,
l’Associació Cultural de Granollers, etc.
També
calen remarcar projectes que vinculen el cineclubisme amb expressions culturals
fomentades per altres entitats:
El
catàleg de films etnogràfics i de cultura popular de Catalunya. La Federació
Catalana de Cineclubs en col·laboració amb la Biblioteca del Patrimoni Etnològic
de Catalunya ha realitzat una selecció de films que tracten temes del Patrimoni
Etnogràfic i de la Cultura Popular Catalana, que es difonen actualment per tota
la xarxa catalana de cineclubs.
El
Cineclub Barcelona Espai de Cinema (BEC) i la Federació Catalana de Cineclubs
col·laboren des de fa algunes edicions en la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani amb les entitats
organitzadores, Sodepau, l’Associació Cinebaix i la Filmoteca de Catalunya.
Certàmens
ja citats en aquest article col·laboren estretament amb altres entitats
associatives i del tercer sector: El MOST
FESTIVAL, organitzat el Cineclub Vilafranca i Vinseum, ha establert vincles amb
altres entitats associatives com són els Castellers de Vilafranca i el Casal de
Vilafranca, i el KO&DIGITAL, el festival de cinema solidari de Sant Sadurní
d’Anoia, és organitzat pels Amics del Cinema de la ciutat del Cava amb la
col·laboració de CC ONG Ajuda per al Desenvolupament,
i del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
La recuperació de sales de cinema
històriques. Els cineclubs que gestionen cinemes.
Com ja s’ha
comentat prèviament en aquest article, alguns cineclubs, sense voler, s’han
trobat com a únic referent de les projeccions de cinema en les seves
poblacions. Aquest fet moltes vegades va associat a les sales de projecció
existents. No hi ha qui les gestioni quan l’exhibició cinematogràfica deixa de
ser un negoci. El que al principi era una excepcionalitat ara passa per
convertir-se en una clara tendència dins del cineclubisme. Aquests són un dels
casos més emblemàtics i ja consolidats, tanmateix s’adopten diferents models de
gestió en funció de cada la realitat local.
Sala Zazie,
recentment batejada, fins fa poc la Sala 2 del Casal de Vilafranca del Penedès.
Ara gestionada conjuntament entre el Casal i el Cineclub Vilafranca. Ha passat
a ser un model mixt on el cineclub també actua com a exhibidor de cinema
tanmateix però sense ànim de lucre.
El Cinema
Catalunya, és un cinema quasi bé centenari de Ribes de Freser, una sala que ha
passat per totes les fases del cinema: mut, amb música, sonor, de reestrena,
sessió doble... El cinema va tancar l’any 2008, el següent any, a partir d’un
conveni a amb l’Ajuntament de Ribes de Freser, el cineclub dels Amics del
Cinema de la Vall de Ribes va assumir-ne la gestió, sense ser exhibidors, però
projectant cinema, amb més de 360 socis i només 2.822 habitants el cinema
segueix funcionant. Ara amb el repte pendent de la digitalització per poder
tornat a projectar estrenes.
El Cinema Alhambra,
ha estat recuperat i digitalitzat gràcies a la campanya “SOS Alhambra”
impulsada pel Cineclub La Garriga, tot un èxit de la societat civil que ha
tornat a fer viure un cinema amb més de 85 anys d’història.
Cinema Prado
de Sitges. Un dels cinemes emblemàtics del Festival de Cinema Fantàstic de
Sitges, el més important de Catalunya, segueix obert després de la marxa de
l’empresa exhibidora, per la gestió del Cineclub Sitges, que ha aconseguit
gràcies a una campanya digitalitzar la sala i prendre un rumb d’exhibidors però
amb una programació selectiva i de qualitat.
Cinebaix,
Molins de Rei. Un cas a part és l’Associació Cinebaix, de
Sant Feliu de Llobregat, cineclub ja convertit en exhibidor a ple rendiment,
que gestiona els únics cinemes de la seva població com si es tractés d’un
exhibidor privat.
Convergència
entre cineclubs i exhibidors. L'autogestió ja no es contraposa amb l'explotació
cinematogràfica
No només són
els cineclubs que s’acosten a la realitat de l’exhibidor, sinó a l’inversa.
Darrerament estan proliferant diferents fenòmens comercials a Barcelona capital
que acosten l’empresari exhibidors als valors cineclubistes. El darrer exemple
és la reobertura dels Cinemes Texas, per part del cineasta Ventura Pons. També
els Cinemes Boliche, el Cinema Maldà, els Cinemes Mèlies o també els Cinemes
Girona, adquirits per la productora Benecé, aposten per una programació
diferent, amb una filosofia clara de crear una fidelització d’espectadors
cinèfils, molt pròpia dels cineclubs.
Un altre
exemple és Phenomena Experience,
de l’empresari Nacho Cerdà, que des de fa quatre anys ha programat films en
versió de 35 mm i original subtitulada d'èxits dels anys 70, 80 i 90 a diferents
cinemes emblemàtics de Barcelona, com el desaparegut Urgell, el Cinema Comèdia
o els Cinemes Girona. Després de quatre temporades recuperant a pantalla gran
films que han marcat la memòria de diverses generacions, Phenomena Experience
comença una nova etapa obrint la seva pròpia sala de cinema a Barcelona, el
desaparegut cinema Nàpols, que es reforma per tornar a tenir una sala única,
amb una capacitat de més de 400 espectadors, obrirà les seves portes a finals
d’any 2014.
Tanmateix,
aquest fenomen s’estén també pel territori. Un cas també singular és el Casal
Camprodoní. Societat de persones cinèfiles amb uns 600 socis que gestiona la
sala de cinema de Camprodon. Ja fa uns anys, la societat es va transformar en
una associació sense ànim de lucre que gestiona l’equipament cultural de
referència a la zona. La seva activitat
principal és la de projectar pel·lícules de cinema tots els caps de setmana de
l'any. Realitzen taquillatge oficial com a exhibidors però amb el problema del
cost de la digitalització que els aboca al tancament. Han iniciat una campanya
per impedir-ho, molt semblant a la que han iniciat diferents cineclubs per
preservar les sales dels cinemes de referència de la seva localitat.
Els exemples són múltiples i són
presents a tot el territori català.
La xarxa social del cineclubs. Impacte econòmic i creatiu
dins la indústria audiovisual catalana.
Tot i així, tenint en compte tots els
espectadors que mouen els cineclubs federats, 80.004 espectadors, en 1281
sessions, com s’ha comentat abans, no són dades absolutes, donat que la gran
majoria de cineclubs, al no tenir una activitat exhibidora, no realitzen el
taquillatge oficial. No tots els cineclubs hi són representats, al marge dels
federats, també caldria afegir els cineclubs que no estan federats i que també
realitzen activitats i projeccions.
Fent una estimació gens agosarada, aquests
espectadors fàcilment arriben als 100.000 espectadors i a unes 1500 sessions,
que equivaldria a un gens menyspreable 0,5% respecte a tot el taquillatge
oficial de Catalunya
si es compara amb les dades oficials de l’any 2013.
Les sessions, tenen un impacte econòmic
directe a la indústria audiovisual, ja que els cineclubs si que abonen els
drets d’exhibició pública que acaben retornant als distribuïdors i productors.
El preu mig d’una sessió de cinema, ronda els 240 euros amb impostos indirectes
inclosos, això significa que els cineclubs aporten uns 360 mil euros directes a
la indústria, pel cap baix.
L’impacte econòmic però és molt més gran, ja
que cada cineclub genera activitat econòmica indirectament al seu voltant.
Si es contrasta el número d’espectadors de la
xarxa catalana de cineclubs, les xifres són comparables en magnitud al que mou
la Filmoteca de Catalunya o el Festival de Sitges.
La Filmoteca de Catalunya durant l’any 2013 ha
comptat amb
151.671 espectadors entre totes les actuacions
realitzades a tota Catalunya en 1.584 sessions.
El festival
de Catalunya més gran en nombre d’espectadors és el Festival Internacional de
Cinema Fantàstic de Sitges, el festival projecta 251 sessions en 10 dies en 3 sales,
i assoleix la xifra de 110.000 espectadors.
L’entitat gestora també és una entitat sense ànim de lucre, una fundació
concretament. El pressupost
del certamen l’any 2013 fou de 1,595 milions d’euros i les subvencions
públiques arribaren a les 672 mil euros, dels quals 407 mil euros foren per
part de la Generalitat (ICEC).
La reivindicació dels cineclubs catalans: més
reconeixement del moviment cineclubista per part de les entitats públiques i de
la Indústria.
Davant la
crisi que viu el sector del cinema, els cineclubs a Catalunya es
converteixen
en un espai privilegiat per al cinema d’autor, en versió original
subtitulada,
amb una forta presència de la llengua catalana, i també són una finestra oberta
a la indústria audiovisual feta al nostre país per als nostres espectadors, per
a la nostra gent.
Paradoxalment,
els cineclubs catalans ja integren, des de fa anys, aquests aspectes, que són
els que la Llei del cinema de Catalunya busca fomentar.
Són peces
fonamentals perquè la indústria pugui fer arribar els seus productes a llocs on
territorialment ja no és possible d’un altra manera.
Són com capil·lars
sanguinis que fan arribar i dinamitzen la cultura en els llocs més allunyats de
territori quan les polítiques culturals pateixen retallades.
Durant el
2013, en quant a les versions projectades per cineclubs[33], el 55%
són versions originals subtitulades, mentre que el 19% incorpora la llengua
catalana,
sigui en la versió original en català, en la doblada o la subtitulada.
Tanmateix,
aquesta Llei catalana del cinema, que si conté la paraula cineclub, no ha
desenvolupat cap actuació amb prou entitat perquè els cineclubs s’hi sentin
prou recolzats i reconeguts, si en canvi, ho ha fet per altres actors que si
són reconeguts com a dinamitzadors de la indústria audiovisual.
Tot i les
dades mostrades en aquest article. Tot i les funcions essencials que els
cineclubs realitzen actualment: la penetració al territori, la tasca lloable de
conservar sales de cinema de referència, el foment de la creativitat audiovisual,
la difusió i promoció nous materials fílmics i del patrimoni audiovisual... I
tot el que no s’ha mostrat en aquest article. Malgrat totes aquestes
evidències, els cineclubs de Catalunya, actualment, com a entitats individuals
locals sense ànim de lucre, no poden optar a cap subvenció o ajuda per part de la
Generalitat de Catalunya per realitzar la seva programació habitual o per fer
el trànsit que suposa la digitalització professional de les sales.
Pràcticament
cap dels ajuts de Suport a la difusió i promoció de l’ICEC de l’any 2013
ha estat atorgat a un cineclub directament per a la organització d’un festival
o mostra.
Per què la
indústria o la Generalitat de Catalunya no valora els espectadors dels
cineclubs catalans de la mateixa manera que els que compta el taquillatge
oficial?
Els
cineclubs mereixen un reconeixement. No només moral i públic. També econòmic
per la tasca que realitzen des de fa anys.
Gestors de
polítiques culturals amb poder de decisió, obriu els ulls i mireu-nos!
Què som
aquí i fem feina, molta feina.
Joaquim Roqué Paret
President dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes
i membre de la Junta de la Federació Catalana de Cineclubs
Notícia publicada al web 324.cat el dia 8/10/13. “El Festival de Sitges afronta la 46a edició amb un
14% menys de pressupost i més entrades venudes”
