El misteri botànic dels gossets que canvien de color entre Planoles i Toses

• Un estudi internacional continuat en el temps ha descobert que els gens són la causa del canvi cromàtic.
• Hi ha poques zones al món amb gossets d'aquestes característiques.

 

L'altre dia en la presentació del llibre del botànic Josep Vigo, dissabte 25 de juny de 2022, parlant amb en Miquel Sitjar, qui ha llegit molts dels seus llibres sobre la nostra flora, vaig saber que només a la vall de Ribes hi ha una quantitat similar d'espècies vegetals que en tot el Regne Unit. És tan rica la nostra vall, mediambientalment parlant, com, paradoxalment, és desconeguda, en la mateixa proporció, per la gent que hi vivim.

Per aquesta raó, m'he decidit a compartir una investigació de renom internacional per la qual m'he interessat, que vaig descobrir per casualitat, que s'està realitzant des de fa anys entre Toses i Planoles, que ha dut que nombrosos investigadors botànics estrangers, passin diversos mesos a l'any allotjats a la vall de Ribes catalogant plantes una a una.

Per qüestions de feina, he treballat a la Molina i actualment a la Cerdanya, i diverses vegades a la setmana passo per la carretera que transcorre pel fons de la vall del riu Rigat entre Planès i Toses. Ja fa més d'uns catorze anys que m'he fixat unes determinades flors, des de quan feia feina a la Molina, i suposo que també altres persones, observadores com jo, s'han adonat que durant la primavera i estiu hi ha tot sovint persones vestides amb roba fluorescent i equipades amb casc, com qualsevol operari d'obra de carretera, topògraf o enginyer de camins. Aquestes persones també duen escales extensibles per arribar a força alçada, marges amunt. Molts d'ells són joves, estudiants, i duen carpetes amb papers. Tanmateix, fan coses molt diferents del que sembla a priori per la seva indumentària.

Científics enfilats en escales estudiant una a una cada planta

Si un va a poc a poc amb el cotxe, o encara millor caminant, observa que moltes plantes dels marges de la carretera, tant per la banda de dalt, com per la banda de baix, estan marcades amb unes etiquetes blanques. D'ençà que broten al maig, quan floreixen entre juny i juliol, i fins quan fan la llavor, ja ben entrat l'agost.

Es tracta dels gossets que canvien de color. Els gossets, també coneguts popularment com a conillets, creixen de color groc al nucli de Toses, i en pocs quilòmetres passen a ser de color magenta, al nucli de Planès i Planoles, no obstant això, entre les dues poblacions, van canviant de color, trobant en època de flor, una varietat increïble de plantes que a mesura que es va avançant entre municipi i municipi, van transformant el seu color, amb degradats preciosos dins la mateixa planta. Colors que van del groc pàl·lid, groc intens, blanc, fúcsia quasi lila, rosa, vermellós...

Les tonalitats de color de les flors no són habituals i són un cas pràcticament únic

Encuriosit per aquest espectacle natural que només es veu de prop, un dia vaig parar el meu vehicle, i amb una mica de vergonya, vaig demanar a un dels nois quina era aquesta feina que estaven fent des de feia tants anys. Quina va ser la meva sorpresa amb el que em va dir aquests joves, no m'hagués imaginat mai que vindrien de tan lluny...

Em van explicar, en anglès, que estan fent un estudi sobre la supervivència de les diferents varietats genètiques d'aquesta espècie botànica, coneguda amb el nom llatí Antirrhinum majus. Eren investigadors de l'IST d'Austria (The Institute of Science and Technology Austria), localitzat a les afores de Viena, a Klosterneuburg.

Em van detallar que aquestes zones híbrides on els conillets canvien de color són molt poc freqüents al món, una altra molt important es troba a Anglaterra.

Durant tots aquests anys, diferents persones han realitzat doctorats i estudis de genètica molecular, en els que han intervingut professors, investigadors i doctorands de diverses universitats i entitats, entre elles la Universitat de Viena, fundada l'any 1365, o el John Innes Center de Norwich, a Norfolk, Anglaterra, fundat l'any 1910.

Els estudis encara duren, però fins al moment els científics han informat que ja han identificat els gens responsables de la diferència de color de les flors a partir de les dades de la seqüència d'ADN.

També han descobert el paper de les abelles en la reproducció i propagació de les diferents varietats. Han comprovat que en les zones on els conillets grocs són predominants, les abelles van més a les flors grogues que a les que són de colors més ambigus, el mateix passa en les zones amb conillets de color magenta, on les abelles no van tant a les flors amb colors canviants.

Han detectat que les flors amb característiques cromàtiques més úniques i estranyes, i alhora més curioses, són les que tenen més risc de desaparició.

El que passa a la vall de Rigat és molt important, només hi ha un altre lloc del món on fa un seguiment tan exhaustiu de l'evolució natural d'aquestes plantes.

Quan m'ho va explicar em va semblar fascinant... Qui ho sap de la vall de Ribes això? Qui sap la gran importància que té aquesta planta humil amb la que els nens juguen de petits pressionant amb els dits la flor per simular que els gossets obren i tanquen la boca. Em va venir la imatge d'una altra planta amb un punt aristocràtic que també creix naturalment a la vall, que ha esdevingut una de les imatges de Vall de Núria: l'arxiconegut marcòlic groc, lliri dels Pirineus (Lilium pyrenaicum) i també alguns l'anomenen flor de Lis (que és el símbol heràldic dels Borbons), i la seva varietat cromàtica anomenada marcòlic vermell.

Podria ser que els populars gossets de la vall del Rigat tinguin fins i tot més importància botànica que el protegit marcòlic?

Com pot ser que gairebé sempre són els estrangers o persones vingudes de fora que aprecien més el que ens fa singulars?

Simplement, he volgut compartir aquest fet amb tots vosaltres, i sobretot, si un dia passeu per aquesta zona, no els colliu, perquè n'hi ha molt pocs exemplars de cada varietat de color. Contempleu-los orgullosos de la petita meravella vegetal que teniu davant i que creix naturalment a la nostra terra i comarca. I que no existeix en la majoria de boscos europeus, on els conillets són una planta autòctona.

Benvinguts forasters i estiuejants! La vostra mirada curiosa i oberta fa donar valor a què no coneixem prou, i ens ensenya que el que tenim a prop ens és desconegut... Un altre cas com els golluts o nans de Ribes, que van ser els anglosaxons qui els estudiaren amb més deteniment.

La vall de Ribes està plena de meravelles. Quantes ens en queden per descobrir?

 

Joaquim Roqué Paret

Exemples de la catalogació i identificació exhaustiva de cada planta

Referències:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Antirrhinum_majus

https://ist.ac.at/en/institute/

https://ist.ac.at/en/news/genes-responsible-for-difference-in-flower-color-of-snapdragons-identified/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Universitat_de_Viena

https://www.jic.ac.uk/

https://es.wikipedia.org/wiki/Lilium_pyrenaicum

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marc%C3%B2lic_groc

Pòrtland, pòrtland i més pòrtland: els "slow days" a la Vall de Ribes a tota canya.

Encimentar carreteres a alta muntanya és el progrés i el model turístic que volem a la comarca?

Aquesta setmana només fan que passar cubes i més cubes de ciment per “emporlanar” la carretera de Ribes Altes a Tregurà. El verb emporlanar és una paraula manllevada de l'anglès, és una derivació de la paraula Pòrtland.

Pòrtland és una illa britànica del Canal de la Mànega, i dona nom a aquest tipus de ciment perquè el seu color gris verdós fosc era similar al de les pedres calcàries d'aquesta illa. Es troba unida a Gran Bretanya per un pont a la ciutat de Weymouth del Comtat de Dorset. La pedra de Pòrtland ha estat utilitzada per construccions britàniques com la Catedral de Saint Paul o el Palau de Buckingham. Edificis molt “Royals” i d'alta classe.

“Emporlanar”, a les nostres contrades connota progrés, més civilització, arreglar camins rurals i convertir-los en més urbans, en més transitables. Facilitar l'accés, en definitiva.

El que m'ha dut a fer aquest escrit és fer una reflexió en alt sobre a qui facilitem l'accés a alta muntanya.

Aquests dies diferents carreteres rurals del Ripollès s'estan arranjant amb ciment pagat pel Consell Comarcal del Ripollès aconseguit in extremis per una subvenció del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Es gasten més de dos-cents mil euros en carreteres d'interès comarcal que serveixin per unir les poblacions entre sí. La qüestió és que per les presses en executar l'obra, i amb l'excusa que no es perdin els diners s'han invertit sense arribar a un consens amb tots els dinou municipis. Veure detall de la publicació aquí.

La carretera que passa per davant de casa meva és l'accés principal al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser des de Ribes de Freser, i l'actuació que es realitza és dins d'aquest espai natural. La gent de Ribes Altes sap la quantitat de cotxes tot terreny que passen durant totes èpoques de l'any, però sobretot a l'estiu, per fer la pista forestal que uneix la Vall de Ribes amb la Vall de Camprodon i que s'enfila a més de 2000 metres. Des de l'era de casa meva i des del meu hort els conductors passen orgullosos a tota castanya amb els seus cotxes impressionants després d'haver fet el seu “Camel Trophy” particular plens de pols i amb esmorteïdors a prova durant 32 kilòmetres.

La pavimentació que s'està fent de la carretera no dona accés a cap veí ni a cap casa de primera residència. Dona accés als turistes, sobretot, i també s'ha de dir als que van al bosc, ja siguin pagesos que tenen bestiar o negociants de fusta... Però en aquests casos ja solen tenir vehicles preparats pels mals camins. La pavimentació d'aquest camí en concret no és una cosa de primera necessitat.

Cada cop passen més cotxes, cada cop més pressió entròpica a alta muntanya (més presència humana en un entorn natural a protegir), cada cop més accidents per l'alta velocitat dels vehicles, que amb l'emporlanat, encara aniran més ràpids...

Per altra banda, tenim la campanya turística de la Vall de Ribes que es va realitzar amb el canvi de marca té com a lema principal “Sense presses",  "Slow days”, “A poc a poc”... No és un contrasentit?

Hi ha camins de cases del meu barri, i altres camins de veïnats de municipis del Ripollès on viu gent cada dia, com a les Llosses per exemple, on la gent que conserva el territori que no tenen els camins pavimentats per arribar a casa seva. I a l'hivern amb les glaçades, o a la primavera i tardor amb les pluges sí que és necessari que fossin encimentats. Conec uns veïns que van marxar a viure a un altre lloc per aquesta raó. Ens ho podem permetre amb el despoblament que tenim?

De les poques coses bones que ha dut la Covid19, és que la carretera de Ribes Altes s'han substituït els cotxes que passen a tota pastilla per persones de Ribes poble, sobretot, que pugen al nostre barri per esbargir-se en les estones que el confinament permet sortir. Ha estat un plaer veure la gent coneguda tornar a reconnectar amb el seu paisatge sense sorolls ni perills.

Sóc conseller comarcal i al grup al qual pertanyo, format pels representants de les candidatures que Esquerra Repúblicana va donar suport a les eleccions municipals, hem demanat que es realitzi un pla de camins forestals, consensuat amb cada poble, amb cada barri, amb cada pedania, amb els grups a l'oposició i tots els regidors de cada plenari municipal, perquè quan arribi una subvenció “per gastar” se sàpiga del cert quines són les prioritats en inversió en pavimentació.

M'agradaria molt, que per les idees en les quals crec i m'han dut a ser un càrrec electe, que es donés prioritat a la primera residència i a les persones que viuen al territori abans de res. I si pot ser afavorint la conservació natural i d'usos de sempre del Parc Natural i a alta muntanya millor. Emporlanem bé i consensuadament a la pròxima oportunitat que tinguem. Afavorint un turisme respectuós i que no transiti pels camins rurals com en carreteres convencionals.