dimecres, 12 de maig de 2021

El Ribes dels que ja descansen no es cuida com ells i nosaltres mereixem

Foto: Cementiri de Ribes. ACN. Gerio Digital


Aquest darrer any he anat al cementiri més cops que en tota la meva vida. Encara no ha arribat la tranquil·litat completa que desitgem amb les meves germanes per fer una cerimònia de comiat amb els tiets, la família i amics dels meus pares. Hem tingut la necessitat d'anar a veure el lloc on és enterrat el meu pare i avis, i aquestes visites, quinzenals i sovint setmanals, m'han fet apreciar més un espai i un entorn que ara, com és natural, encara m'estimo més que abans. És un indret amb personalitat, i singular del poble de Ribes. M'atreviria a dir que és un bon lloc per descansar.

Els cementiris diuen molt de les poblacions. Diuen molt del món i la societat dels vius. Com són les tombes, com són els nínxols, si s'hi posen flors naturals o de plàstic, les escultures, els mausoleus, les persones il·lustres que hi descansen... A les ciutats i pobles sovint també s'hi fan visites guiades. Alguns he tingut ocasió de veure'ls i són espectaculars. Molts són com jardins fabulosos.

"A TOTS ELS QUE MORIREN VÍCTIMES DE LA GUERRA. ANYS 1936-39",
Diu la inscripció del monument als caiguts reinterpretat pel primer ajuntament democràtic.

El camp sant de Ribes té ítems destacables, com el monument dels caiguts franquistes que estava situat al Passeig Àngel Guimerà que va ser traslladat pel primer govern municipal democràtic amb l'alcalde Salvador Carrera. Llavors va ser reinterpretat per homenatjar a tots els morts de la Guerra Civil. Des de Tots fem Ribes estem investigant diferents aspectes de la memòria històrica del poble que tenen a veure amb aquest lloc.

Tanmateix, avui faig aquest escrit per compartir amb la gent de Ribes un pesar que sento, que se'm barreja inevitablement el que és personal amb la responsabilitat que tinc com a regidor de l'ajuntament de vetllar pel bé comú.

En aquests temps de pèrdues, on acomiadar persones estimades es fa més difícil que mai a causa de la pandèmia, el nostre cementiri, que és maco i coquet en comparació a d'altres, cada cop està més deixat. Coincideix que la setmana passada m'han cobrat la quota del nínxol des de l'Ajuntament, com suposo que a tothom. Però on van aquests diners, on van els diners de tots?

No cal ser gaire observador quan hi dones una volta per veure que hi ha molts nínxols oberts, amb el doble fons dels ossaris perforats, amb les tapes caigudes pels terres, que fan malastruga, la veritat... En altres, com el nostre, el número sembla escrit amb un retolador mig esborrat. Hi ha moltes plaques on números dels nínxols estan trencades o no tenen ni número.

   
Exemples de nínxols oberts i amb el doble fons dels ossaris a la vista


 
Exemples de nínxols amb els números escrits de qualsevol manera



Fins i tot, alguns dels edificis del recinte semblen amb problemes d'estructura. Res a veure té el manteniment del cementiri d'ara amb l'època que el Sr. Darnés se'n cuidava fa més de trenta anys. Llavors sí que estava millor. Ell feia feines de paleta també, fins i tot va construir nínxols a rèplica dels més antics. Tan ben fets, que no es diferencien uns dels altres. 

Ara, en canvi, tenim una funerària, Àltima, que fa part del servei del cementiri... I com tota empresa gran, només fica atenció d'on treu benefici i bona imatge. Sí, hi ha música amb violins i autobusos per tots Sants, sí, està molt bé, però els que no hi anem aquells dies per evitar aglomeracions i hi anem la resta de l'any perquè volem viure el nostre respecte cap als éssers estimats en intimitat, què? 

L'Ajuntament, del qual jo soc regidor a l'oposició i no puc decidir-ne la gestió, no pot fer més a part d'ordenar el pagament dels rebuts? 

La decadència no només afecta a les tombes. Els que ens agrada dur flors fresques hem de dur la garrafa d'aigua de casa. La font que hi ha no ja funcionat ni un dia en tot l'any i escaig des que hi vaig sovint. Potser és una pregunta ximple que em faig. Però perquè hi ha font si no raja? Som el poble de l'aigua... No? Segur que la resposta oficial té a veure amb la Covid-19 (és l'excusa perfecta per tot el que no va bé, ara).

La font el cementiri no raja mai.


Els xiprers fan mala ganya, la majoria podats fins a la meitat, i de meitat en amunt, branques per aquí, branques per allà... Tampoc no hi ha ni un banc en tot el recinte per asseure's i passar una estona tranquil·la... En fi. Potser només m'ho sembla a mi, però en aquest moment, el cementiri de Ribes, sembla un lloc que importa poc als que estan vius. 

   
Els xiprers fa anys que no es poden per la part de dalt, i perden l'estètica d'un jardí ben cuidat.



Per què escric aquest text? Doncs per compartir-ho i animar a explicar l'experiència de cadascú, sobretot a les persones que en són usuàries. Ho podeu fer en privat, si no ho voleu fer públicament, i em comprometo a recollir totes les suggeriments per interpel·lar a l'ajuntament perquè hi dediqui els recursos necessaris per millorar la situació.

Els casos són diferents en funció de cada vilatà. A tall d'exemple, una persona em va comentar amb confiança, que tenia tres nínxols, dels quals pagava entre els tres uns cinquanta euros, en volia deixar dos i que l'Ajuntament se'ls quedés. Doncs quina va ser la seva sorpresa quan li van dir que li cobrarien més de tres-cents euros per buidar cada nínxol. Qui els buida? Àltima, segurament. No té molt sentit aquesta gestió pública, em sembla a mi. Ni cobrar aquesta quantitat per retornar un nínxol perquè una altra família el pugui fer servir. Aquesta persona m'ha comentat que no li surt a compte deixar els nínxols ara. És millor pagar-los tota la vida. Bastant absurd tot plegat.

A la ciutat de Barcelona impulsen des de l'Ajuntament una funerària pública, sense ànim de lucre, amb preus assequibles i que farà que la mort no sigui un negoci d'uns pocs. Això és el que hauria de ser, tant a ciutat com al nostre poble.

Un poble que no cuida la seva memòria, és un poble que perd la dignitat. Així ho penso.


Joaquim Roqué Paret

dimarts, 30 de març de 2021

El boletaire motorista. Fa un any dels meus darrers minuts amb el pare

En Pau amb la moto anant a buscar bolets

Pare, avui fa un any que vaig baixar a veure'l a Barcelona. Quan baixava per la C-17 em preguntava com seria aquell moment sabent que seria, segurament, el darrer. Aquells últims deu minuts que em van deixar. Ningú més de casa podia. La mare i la Cristina ingressades també per pneumònia provocada per la Covid-19 i els altres estaven confinats. El darrer cop que el vaig veure.  Totes les coses que li havia de dir en nom de tots... Més o menys ho vaig fer, però vostè estava neguitós, i em va dir: "Marxa, marxa... Què no vull que agafis aquesta merda." Pare, li vull dir que no se si l'he agafada o no, no m'he trobat malament per saber-ho, ni m'han fet les proves, ni m'han vacunat... El que si sé, és que aquesta merda també es va endur també la mare setze dies després, i que els trobo molt a faltar. Tant, que de vegades em sembla que encara visc un malson, i d'altres dies trobo que Déu ni do amb la serenitat que tots ho hem encarat. Un puja-baixa emocional que de mica en mica ens ha dut a viure la vida d'una manera diferent. Un any després hem hagut d'aprendre, vulguem o no, a viure sense vostès. Fent que de les seves ganes de viure, les meves. I que aquestes ganes estiguin per sobre de tot. Per sobre dels que pensen que la malaltia no existeix, per sobre dels que no es fan el càrrec que es perdre els dos pares en quinze dies, per sobre de les injustícies, tant les que vivim al nostre mateix poble com les que passen arreu del món, per sobre de les persones que ens fan la vida difícil... I sobretot, gaudint de les coses que ens fan feliç. Només que m'hagi quedat a dins un xic de la seva valentia, fortalesa, bondat i criteri per saber pel que val la pena lluitar, em conformo. Ho intento cada dia. De debò que ho faig. Com em va dir un amic meu fotògraf que va perdre el seu jove fill de càncer. "Querer ser un poquito mejor cada día es la mejor medicina". Aquest home, que és molt savi, després va afegir: "No perder la juventud és no pertenecer a ella". El 2020 m'ha dut unes lliçons de vida difícils d'oblidar. Ens fem grans, i a mesura que deixem de ser joves perdem coses i persones pel camí, però que ens acompanyen per sempre més... Elles i el que ens van ensenyar.

Avui, un any més tard, publico la millor foto que tinc de vostè. Em sembla que va fer en Jordi quan la carretera del bosc no estava emporlanada amb la moto Montesa Cota 49. Rialler, satisfet de tornar de buscar bolets de manera improvisada, amb una bossa de plàstic, més fàcil de penjar al manillar que una cistella de vímet, i després d'haver fet faneca. Amb les seves xiruques i els pantalons dins dels mitjons perquè no agafin la mullena de l'herba del bosc. Vostè si que en sabia! Si en Pau s'aixecava al matí amb la fal·lera boletaire no ho havia res que l'aturés. Ni el temps que feia, ni res. Així el recordaré. I així m'acompanya cada dia des d'aquells darrers deu minuts, una persona connectada a la terra que gaudia de la seva passió per les petites coses, les que realment el fan a un feliç. Amb això sí que som ben iguals.

L'estimo pare, records a la mare.

Joaquim

dissabte, 19 de desembre de 2020

Com s'afronta el primer Nadal quan el coronavirus s'ha endut una generació de la teva família?

 

Quan els que quedem hem d'afrontar el primer Nadal de la nostra vida sense els pares no sabem com ho hem de fer. 

Ens va costar posar l'arbre, ens costa pensar que farem, que regalarem, on, com i amb qui passarem els dies assenyalats. 

Les indicacions oficials del que cal fer són confuses, cada cop més enrevessades. Els negocis pateixen. Sembla que no es pot fer res, però alhora hi ha excepcions per tot. Les xifres dels indicadors apocalíptics de la Covid van amunt i avall.

Els missatges de les conspiracions mundials de si la malaltia és real, o no, i el corrent d'opinió, cada cop més acceptat, que afirma que la pandèmia és, de fet, una estratègia preparada que va en favor dels interessos d'hipercontrol dels governs, dels poders econòmics mundials, inunden les xarxes i els mitjans de comunicació...

Els que hem patit pèrdues doloroses per la pandèmia ho veiem des d'un altre prisma. 

Què representa que hem de sentir?

Jo només sé una cosa: hem perdut els pares arran de la Covid. 

Ja no hi són. S'han acabat els Nadals com eren i la vida com fins al moment l'hem viscuda.

La malaltia se segueix enduent gent estimada. Però, de mica en mica, hi ha persones que baixen la guàrdia. Perquè creuen en aquesta conspiració mundial o perquè estan cansades de tantes ordres i contraordres.

Fa uns mesos, en Joan Garcia, periodista de la Veu de Sant Joan, va fer-me una entrevista per explicar la nostra experiència familiar que va ser publicada a la Revista SJA de Sant Joan de les Abadesses, d'on era originari el meu pare, i al diari El 9 Nou, que va esdevenir tan íntima, tan colpidora en rellegir-la... Que he estat incapaç fins avui de compartir-la a les xarxes socials. 

Poques persones del meu entorn i del meu poble l'han llegida. Quan la llegeixo altre cop no em sembla possible que haguem pogut passar tot el que ens ha passat. És com un malson que al despertar saps que és de veritat. Encara no m'ho puc arribar a creure.

Tanmateix, ja em sento ja en forces de compartir-la.

Avui, un dia abans de la Marató de TV3 dedicada a la Covid-19, la vull compartir amb vosaltres, els meus amics i convilatans. Simplement perquè si a algú li pot servir per afrontar aquesta situació, o bé per prendre consciència que la Covid-19 sí té efectes REALS en nosaltres. Cal seguir prenent precaucions. Al marge de les possibles conspiracions i interessos mundials. 

Cuideu-vos, sobretot. Al marge del que facin els altres.

Aprofito aquestes línies per agrair a les persones que m'han acompanyat en aquest procés de dol. Sense vosaltres seria molt més difícil.

 Joaquim Roqué

___

 

Portada Revista SJA Edició Juliol 2020Portada El 9 Nou, versió paper, Edició dia 20-07-20
Portades de la Revista SJA i del 9 Nou

___

Entrevista: "Quan el coronavirus s’endú una generació de la teva família"

 

En Joaquim Roqué va acomiadar els seus dos pares en només quinze dies, a causa de la Covid-19

Joan Garcia. El 9 Nou, 23 de juliol de 2020. Revista SJA, juliol 2020.

La fotografia que Joaquim Roqué va penjar a les xarxes la primera vegada
que es va reunir amb les seves dues germanes després de la seva doble pèrdua

Joan Garcia. 23/07/2020. Ribes de Freser

Deu minuts. Hauré escrit aquestes dues paraules centenars de vegades en un missatge de text quan faig tard, perquè qui m’espera no es neguitegi. Deu minuts passen tan de pressa, que ningú s’enfada encara que acabin sent quinze. Voldríem que moltes coses només duressin deu minuts, com quan ens han de treure un queixal o com quan el cotxe arranca i ens esperen hores de viatge al davant. A vegades, però, voldríem que els segons passessin a poc a poc, però s’escolen sense poder-hi fer res, com els grans de sorra a la platja que intentem retenir estrenyent el puny.

En Joaquim Roqué va entrar a la sala on hi havia hospitalitzat el seu pare, en Pau, diagnosticat amb Covid-19, sabent que el temps amb ell s’acabava: “Va ser molt dur. Jo sabia que anava a Barcelona a veure el meu pare, i sabia que segurament serien els últims deu minuts que veuria el meu pare en la meva vida”, recorda. A més, duia el pes de ser l’últim de la família en parlar-hi. Només hi deixaven entrar un familiar, i la seva mare i les seves germanes hi havien estat en contacte les darreres setmanes i havien estat aïllades, algunes amb símptomes: “Com que em sentia, en el fons, una mica privilegiat respecte els altres, vaig parlar amb tota la família per si algú li volia dir alguna cosa, intentant no ser dramàtic”. Recorda tot el viatge des de Ribes fins a la Clínica Delfos pensant què li diria, però també sobretot, com. Amb la mascareta i guants, a dos metres d’ell, li va repassar l’agenda que tindria quan sortís d’allà. 

-La Mireia [la germana gran d'en Joaquim] diu que quan surtis heu d’anar a l’Ícaro a fer un cafè amb llet.

També va intercalar missatges més transcendents, com el d’en Bora, fill d’en Joaquim, que li va voler agrair totes les coses que sempre havia fet per a ell. “No sé si a ell li va servir, però a mi sí”, confessa Roqué. Va acabar sortint de l’habitació abans dels deu minuts perquè el seu pare insistia que marxés perquè no es contagiés. No va tenir la sensació que el desenllaç fos tan a prop, tot i que uns dies abans els metges varen deixar-li clar que el seu pare “no era candidat a intubació” perquè no hi havia prou recursos per a tots els malalts. D’alguna manera, el donaven per perdut. El varen descartar per la seva edat i la seva patologia. Feia un any li havien diagnosticat leucèmia i li estimaven una esperança de vida de dos mesos. Signaríem que el nostre metge l’encerti sempre amb nosaltres, menys en situacions com aquesta. Per sort, les seves prediccions no es varen complir i va poder mantenir una vida digna un any més, fins que va topar amb el coronavirus.

En Joaquim va tornar a Can Cigala, a Ribes de Freser, la casa on vivien els seus pares abans d’anar a viure a Barcelona, amb el cor en un puny. A les sis de la matinada el va despertar la trucada de la seva germana petita, la Cristina, donant-li la notícia que el pare havia mort aquella matinada. En Joaquim descriu els minuts següents com una estranya calma, amb el silenci propi que hi ha en una masia a la muntanya, un matí de març. No té un mal record d’aquell moment. Al cap de deu minuts de penjar el telèfon va començar a veure com a poc a poc sortia el sol i es despertaven els ocells. Aquella escena, testimoni que la Terra continuava donant voltes, potser va ajudar a esborrar la sensació que fa que el món s’aturi, pròpia de quan reps un impacte així.

El mateix dia que va morir el seu pare, ingressaven a la mare i a la germana petita

 
Sense temps per pair-ho, sense poder viure un moment així en família, sense temps ni per pensar en les gestions que estàs obligat a fer, va rebre una altra trucada que li anunciava que la seva mare, la Sabina, i la seva germana petita, la Cristina, també havien de ser ingressades, en el seu cas a la Vall d’Hebron, al mateix hospital però separades en espais diferents. L’equip mèdic les havia visitades a casa i varen començar a notar els efectes de la pneumònia.

Enmig d’aquesta situació, en Joaquim es va haver de fer càrrec de les restes del seu pare. En Pau volia ser enterrat, però la funerària no els donava l’opció i només li deixaven incinerar-lo perquè estaven "molt ocupats". Això el va fer posar molt nerviós, perquè després de no haver-lo pogut acompanyar ni acomiadar-se en condicions, tampoc podia complir amb la seva última voluntat. Ni mort, el virus l’havia deixat d’afectar. Reconeix que va ser tossut i va decidir reclamar poder acomiadar el seu pare com es mereixia: “És dur esperar mentre el teu pare està, amb tots els respectes, en una nevera. Va estar tres dies al dipòsit”, explica. “Cada dia que passa, penses que per la teva tossuderia, el teu pare està allà”, recorda. Al final varen acceptar el trasllat i el varen enterrar a Ribes. Hi varen assistir ell, el seu fill, i el seu gos, “que se l’estimava molt”. També hi va assistir la seva germana gran Mireia, a qui sempre varen tenir a dos metres, sense poder-se ni abraçar. Només es permetien tres persones als enterraments en aquell moment. Ni la Sabina ni la Cristina varen poder assistir al ritual de comiat del seu marit i pare, respectivament.

En Joaquim recorda com ell i la seva germana gran concentraven les trucades de condol, mentre estaven pendents de l'estat de l’altra meitat de la família. L’aïllament dels malalts de Covid-19 i les seves famílies -que s’ha arribat a posar en dubte- fa que la informació arribi en comptagotes i que les hores passin molt lentes mentre esperes notícies de l’hospital. En aquest sentit, alguna cosa va fallar, pensa en Joaquim. Els primers dies no patien per la seva mare perquè semblava que el pitjor havia passat i eren optimistes amb ella. Fins i tot varen arribar a patir més per la seva germana Cristina, que feia uns mesos que havia patit una infecció greu i no estava del tot recuperada.

Ni el seu pare ni la seva mare varen ser “candidats” a un respirador


De cop, els varen dir que la cosa no anava bé amb la Sabina. Al mateix moment que la Cristina millorava, la seva mare empitjorava. No saben si els metges no varen transmetre bé la situació durant aquells dies previs o si la seva mare, sabent com havien patit amb el pare, no els deia la veritat. Tot i això, varen posar-li una mena de mascareta amb aire molt aparatosa (BiPAP) -tampoc tenia dret a un respirador- i va aguantar quatre dies més. Va morir el 16 d’abril. El mateix dia, també va morir un consogre seu, en Gregori, que s’havia contagiat a la residència on es recuperava d’un ictus.


Varen poder fer una videoconferència el dia abans de la seva mort. Ella no va voler rebre visites, perquè tenia la sensació que era com si l’acomiadessin, com va passar amb el seu marit Pau. Tampoc havien pogut parlar gaire els quatre dies abans, perquè amb la mascareta que duia no s’hi veia, ni podia parlar gaire bé. Recorda com quan ja no pots comunicar-t’hi és quan ho passes pitjor, i estàs patint per la trucada de l’equip mèdic o d’infermeria. En el moment de l’entrevista, feta dos mesos després de la mort de la Sabina, cap dels tres germans encara dormia tota la nit. Encara es despertaven neguitejats, com esperant una trucada.


Dos mesos més tard, cap dels tres germans dormia una nit sencera pel neguit


La seva mare tenia 79 anys i el seu pare 83. Li faig la reflexió que tots els que tenim pares d’aquestes edats potser hem pensat que el moment en què els perdrem està més a prop, però mai en aquestes circumstàncies, a la vegada, i sense poder-los acompanyar ni acomiadar. El cop va ser dur, fins i tot sabent que el seu pare tenia la leucèmia latent. “Quan la gent se’n va, se’n va, i mai és un bon moment”, assenyala Roqué. “Mai. Ni ara, ni fa un any hauria estat un bon moment. Mai és un bon moment pels que es queden”, afegeix contundent.


Tot i això, l’avís de la malaltia del seu pare, a principis de l’any 2019, encara que costi d’entendre, va tenir un vessant positiu, reconeix. Tot i la malanança que patia, han passat un any ple de molt bons moments en família i està content perquè no li ha quedat “cap recança amb ells”. No li fa mal trobar-se les seves coses a Can Cigala, on els seus pares havien regentat un restaurant. És la casa familiar de la seva mare i que ha passat de generació en generació en els darrers 300 anys. En Pau era del Coll d’en Saquer, al nostre poble, i a Ribes encara el recorden remenant la carn a les brases. Varen anar a viure a Barcelona als anys 60, però fins a l’any 2008 varen tenir el restaurant, i hi pujaven cada cap de setmana sense excepció.


En Joaquim, que volia compartir la seva pèrdua però no ho volia fer d’una forma trista, va decidir parar una taula, amb les mateixes estovalles, coberts, gots i cadires amb què molta gent relacionaria els seus pares, i va posar-hi també una foto d’ells, amb el Taga vist des del vessant oposat al que hi estem acostumats nosaltres. També hi ha hagut moments de sarcasme i humor negre, quan a més de teletreball, amb les seves germanes deien que estaven fent “teledol”.


En Joaquim explica que des que va morir el seu pare, va perdre la por. Com si allò hagués fet canviar alguna cosa dintre seu i hagués acceptat la situació. “Ho naturalitzes”, assenyala. També diu que ha après coses sobre ell mateix, que espera conservar: “Intento no exigir-me, no enfadar-me per ximpleries. No m’he d’angoixar ni atabalar per coses que no valen la pena”.


L’única ràbia que sent és pel paper dels partits polítics. No pel que fa a les decisions que prenen, perquè creu que tothom fa el millor que pot en aquestes circumstàncies, però sí per la política que es fa d’aquest moment: “Veus un conseller indignat per un material comprat que no arriba en una roda de premsa, com si estigués molt atent pels serveis públics, quan el seu partit, fa deu anys, retallava en sanitat pública”. Moltes vegades ha pensat en què hauria passat en condicions diferents (per exemple, si els seus pares haguessin pujat a Ribes al febrer i s’hi haguessin quedat), però on més voltes ha lodonat, és a què hauria passat si haguéssim tingut un sistema de salut més fort: “Espero que la gent valori molt més els serveis públics”.


“La perspectiva del dolor i del perill és molt més llunyana, al Ripollès”


Vam demanar a en Joaquim que compartís les seves pèrdues perquè de moment hem estat una comarca privilegiada perquè la Covid-19 no ens ha afectat molt, però cal estar alerta: “La perspectiva del dolor i del perill és molt més llunyana, aquí”. Amb tot, també és capaç d’indicar les coses bones que ha tingut el confinament com la millora -encara que momentània- d’aspectes mediambientals, el retrobament d’algunes famílies, el descobriment que casa teva és un univers de coses, el teletreball i també la desacceleració: “Abans, si no estaves híperocupat i feies moltes activitats, no eres ningú”.

El seu context ha canviat i la seva família ha patit la pitjor cara del coronavirus, però parlar amb en Joaquim fa veure les coses des d’una altra perspectiva: “Ho visc així. He intentat viure-ho amb serenitat, però no crec que per això ho faci millor que un altre, és una estratègia de supervivència, la meva”.

Aquesta va ser la taula que Roqué va preparar per recordar els seus pares,
que apareixen en un retrat en segon pla


divendres, 13 de novembre de 2020

Pòrtland, pòrtland i més pòrtland: els "slow days" a la Vall de Ribes a tota canya.

Encimentar carreteres a alta muntanya és el progrés i el model turístic que volem a la comarca?



Aquesta setmana només fan que passar cubes i més cubes de ciment per “emporlanar” la carretera de Ribes Altes a Tregurà. El verb emporlanar és una paraula manllevada de l'anglès, és una derivació de la paraula Pòrtland.

Pòrtland és una illa britànica del Canal de la Mànega, i dona nom a aquest tipus de ciment perquè el seu color gris verdós fosc era similar al de les pedres calcàries d'aquesta illa. Es troba unida a Gran Bretanya per un pont a la ciutat de Weymouth del Comtat de Dorset. La pedra de Pòrtland ha estat utilitzada per construccions britàniques com la Catedral de Saint Paul o el Palau de Buckingham. Edificis molt “Royals” i d'alta classe.

Emporlanar”, a les nostres contrades connota progrés, més civilització, arreglar camins rurals i convertir-los en més urbans, en més transitables. Facilitar l'accés, en definitiva.

El que m'ha dut a fer aquest escrit és fer una reflexió en alt sobre a qui facilitem l'accés a alta muntanya.

Aquests dies diferents carreteres rurals del Ripollès s'estan arranjant amb ciment pagat pel Consell Comarcal del Ripollès aconseguit in extremis per una subvenció del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Es gasten més de dos-cents mil euros en carreteres d'interès comarcal que serveixin per unir les poblacions entre . La qüestió és que per les presses en executar l'obra, i amb l'excusa que no es perdin els diners s'han invertit sense arribar a un consens amb tots els dinou municipis. Veure detall de la publicació aquí.

La carretera que passa per davant de casa meva és l'accés principal al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser des de Ribes de Freser, i l'actuació que es realitza és dins d'aquest espai natural. La gent de Ribes Altes sap la quantitat de cotxes tot terreny que passen durant totes èpoques de l'any, però sobretot a l'estiu, per fer la pista forestal que uneix la Vall de Ribes amb la Vall de Camprodon i que s'enfila a més de 2000 metres. Des de l'era de casa meva i des del meu hort els conductors passen orgullosos a tota castanya amb els seus cotxes impressionants després d'haver fet el seu “Camel Trophyparticular plens de pols i amb esmorteïdors a prova durant 32 kilòmetres.

La pavimentació que s'està fent de la carretera no dona accés a cap veí ni a cap casa de primera residència. Dona accés als turistes, sobretot, i també s'ha de dir als que van al bosc, ja siguin pagesos que tenen bestiar o negociants de fusta... Però en aquests casos ja solen tenir vehicles preparats pels mals camins. La pavimentació d'aquest camí en concret no és una cosa de primera necessitat.

Cada cop passen més cotxes, cada cop més pressió entròpica a alta muntanya (més presència humana en un entorn natural a protegir), cada cop més accidents per l'alta velocitat dels vehicles, que amb l'emporlanat, encara aniran més ràpids...



Per altra banda, tenim la campanya turística de la Vall de Ribes que es va realitzar amb el canvi de marca té com a lema principal “Sense presses",  "Slow days”, “A poc a poc”... No és un contrasentit?


Hi ha camins de cases del meu barri, i altres camins de veïnats de municipis del Ripollès on viu gent cada dia, com a les Llosses per exemple, on la gent que conserva el territori que no tenen els camins pavimentats per arribar a casa seva. I a l'hivern amb les glaçades, o a la primavera i tardor amb les pluges sí que és necessari que fossin encimentats. Conec uns veïns que van marxar a viure a un altre lloc per aquesta raó. Ens ho podem permetre amb el despoblament que tenim?

De les poques coses bones que ha dut la Covid19, és que la carretera de Ribes Altes s'han substituït els cotxes que passen a tota pastilla per persones de Ribes poble, sobretot, que pugen al nostre barri per esbargir-se en les estones que el confinament permet sortir. Ha estat un plaer veure la gent coneguda tornar a reconnectar amb el seu paisatge sense sorolls ni perills.

Sóc conseller comarcal i al grup al qual pertanyo, format pels representants de les candidatures que Esquerra Repúblicana va donar suport a les eleccions municipals, hem demanat que es realitzi un pla de camins forestals, consensuat amb cada poble, amb cada barri, amb cada pedania, amb els grups a l'oposició i tots els regidors de cada plenari municipal, perquè quan arribi una subvenció “per gastar” se sàpiga del cert quines són les prioritats en inversió en pavimentació.

M'agradaria molt, que per les idees en les quals crec i m'han dut a ser un càrrec electe, que es donés prioritat a la primera residència i a les persones que viuen al territori abans de res. I si pot ser afavorint la conservació natural i d'usos de sempre del Parc Natural i a alta muntanya millor. Emporlanem bé i consensuadament a la pròxima oportunitat que tinguem. Afavorint un turisme respectuós i que no transiti pels camins rurals com en carreteres convencionals.

dijous, 2 de novembre de 2017

Ja no callaré més - Ya no callaré más

Os quiero decir que a partir de ahora ya no mediré mis palabras ni dejaré de comentar nada o haceros saber ninguna información por miedo a que alguien se sienta mal.

Lo que pasa en mi país es tan gordo, tan injusto, tan incomprensible... Que necesito decirlo a los cuatro vientos.

La gente dice que no quiere oír a hablar de política, pero llega un momento ya no es política, se trata de nuestras libertades, y lo que es más elemental: de nuestros derechos como personas.

Entiendo que algunos esto os colapse, os produzca dolor de cabeza, como el que tengo yo. Pero estar callados y permitir esta espiral de silencio nos invada está malogrando también las relaciones personales entre nosotros. Porque detrás de no hablar de política no se habla de nada. Y callar y no hablar con tus amigos y con los que no lo son es mucho peor que el que está pasando en Cataluña.

Del mismo modo os digo que me gustaría que os sintierais libres de decir lo que queréis, solo faltaría... Vuestras ideas, puedan ser contrarias o diferentes, o aunque sean opuestas a las mías siempre son y serán bienvenidas, porque os quiero y os comprendo. Y otra cosa no, pero la empatía la tengo súperdesarrollada, y soy muy capaz de ponerme en vuestra piel. Intento siempre comprender el mundo que me rodea y lo que es diferente a mí. Del mismo modo que me gustaría que cada cual de vosotros se pusiera a mi piel.

¡Un abrazo a todo el mundo!

___


JOAQUIM

Us vull dir que a partir d'ara ja no mesuraré les meves paraules ni deixaré de comentar res o fer-vos saber cap informació per por a que algú se senti malament. 

El que passa al meu país és tan gros, tant injust, tan incomprensible... que necessito dir-ho als quatre vents.

La gent diu que no vol sentir a parlar de política, però arriba un moment ja no és política, es tracta de les nostres llibertats, i el que és més elemental: els nostres drets com a persones.

Entenc que alguns això us col·lapsi, us produeixi mal de cap, com el que tinc jo. Però estar callats i permetre aquesta espiral de silenci ens envaeixi està malmetent també les relacions personals entre nosaltres. Perquè darrere de no parlar de política no es parla de res. I callar i no parlar amb els teus amics i amb els que no ho són és molt pitjor que el que està passant a Catalunya.

De la mateixa manera us dic que m'agradaria que us sentíssiu lliures de dir el que vulgueu, només faltaria... Les vostres idees, puguin ser contràries o diferents, o encara que siguin oposades a les meves sempre són i seran benvigudes, perquè us estimo i us comprenc. I altra cosa no, però l'empatia la tinc superdesenvolupada, i sóc molt capaç de posar-me a la vostra pell. Intento sempre comprendre el món que m'envolta i el que és diferent a mi. De la mateixa manera que m'agradaria que cadascú de vosaltres es posés a la meva pell.

Una abraçada a tothom!

JOAQUIM


dimarts, 31 de març de 2015

Els cineclubs d’ara: Els fils del teixit associatiu que creen lligams amb indústria audiovisual


Assaig original publicat a la Revista Canemàs Nº 9,
publicada per l'ENS de l'associacionisme cultural català

Reflexió de l’autor

A l’hora de posar-me a escriure l’article que l’Ens de l’Associacionisme Català m’ha encomanat per aquesta edició de la Revista Canemàs de pensament associatiu sobre el paper dels cineclubs en l’àmbit més local, en el meu rol de president d’un dels cineclubs més petits de Catalunya, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, he decidit encarar aquest treball cap una intenció clara, la de dignificar el gran tasca de dinamització cultural, social i econòmica que fan els cineclubs en l’actualitat, segurament desconeguda per molta gent, i alhora, fer conèixer feina cohesionadora que realitza la Federació Catalana de Cineclubs, de la qual en som membres i també participem activament en el seu govern des de la junta directiva.
Per aquesta raó l’estructura d’aquest article segueix cinc eixos: la revisió del concepte de cineclub, l’evolució del moviment cineclubista a Catalunya, les noves funcions que realitzen els cineclubs, l’impacte a la indústria audiovisual i la reivindicació del lloc que ens correspon.

 

Cineclub, un concepte antic que s’ha adaptat a la realitat d’ara

Les persones que participen a les activitats realitzades pels cineclubs estan comprovant dia a dia que les activitats i les funcions de les diferents entitats socials que actuen com a cineclubs estan canviant el paradigma del que fins ara havia estat seu rol.
El terme cineclub es deu al crític francès Louis Delluc, copiant les associacions esportives i d’oci d’aquella època, crea, l’any 1921, una organització amb aquest nom, “Ciné-club”, que reuneix els professionals del cinema parisencs per debatre sobre el nou mitjà.
Les definicions del mot cineclub actual als diccionaris de la Real Academia de la Lengua i de DIEC de l’Institut d’Estudis Catalans són les següents respectivament: “Asociación para la difusión de la cultura cinematográfica, que organiza la proyección y comentario de determinadas películas” i “Associació que promou activitats d’estudi i de difusió del mitjà cinematogràfic.” En ambdós casos, sigui des de l’entitat que regula el castellà o des de la que és referent de la llengua catalana, el significat de cineclub implica cert aire academicista, no popular ni a l’abast de tothom, malgrat i que l’agrupació de persones hi és implícita.
Però la qüestió de fons és perquè, actualment, per alguna persona no cineclubista o no cinèfila, el mot cineclub sembla una paraula que ve d’una altra època, antiga, que s’identifica amb alguna cosa no moderna fins i tot arcaica. Aquestes definicions així ho reflecteixen encara.
Sense ser lingüista, em pregunto que una raó etimològica d’aquesta percepció podria ser perquè el terme acaba amb la paraula “club”, un final que marca molt el que significa la paraula sencera.
Analitzo només la paraula “club”. Segons el diccionari[1], un club és una societat fundada per un grup de persones amb interessos comuns, dedicada a la consecució de determinades finalitats, generalment recreatives, com poden ser esportives, culturals,... I que disposen, generalment, de local de reunió, on es reuneixen els membres d’aquestes societats. També alguns clubs es constitueixen per societats polítiques, sovint clandestines.  O sigui, que “club” sovint implica exclusivitat, accés restringit i cert poder adquisitiu, ja que per ser membre, s’ha de participar d’alguna manera econòmicament, perquè una societat no es crea sense recursos econòmics o capital inicial.
L’altra accepció de “club” tampoc ajuda gaire. El mot “club”, va lligat també a la vida nocturna i a activitats que es fan a porta tancada. És a dir, que si un individu traspassa la porta que es troba a sota dels llums de neó, segurament és per transgredir alguna norma o moure’s dins l’al·legalitat, això sí, de ben segur per passar-s’ho bé fora dels ulls dels altres amb una finalitat recreativa de fons.
Què passa si s’aplica el concepte “club” al cinema què s’entén avui en dia? Un lloc tancat que una societat exclusiva hi realitza activitats de cinema restringides només per als seus membres? Un lloc on s’exhibeixen films que només els cinèfils més snobs entenen?... En definitiva, sigui com sigui, el que comprèn la major part dels nous espectadors amb el terme cineclub, tant si anem a les definicions com a l’origen dels mots que componen la paraula, és que l’accés al bon cinema és de tot menys fàcil.

Els cineclubs ja no són el que eren

Sense dubte, aquest concepte carrincló no és el que un cineclub és en la realitat actualment. Ni tampoc fa justícia al que els cineclubs han representat al nostre país. 
Els cineclubs sempre han estat llocs de llibertat, on les idees han fluït i han estat sovint espais de reflexió en moments on el Règim polític del moment no permetia que la cultura, no només el cinema, entrés a la societat[2]. Nombrosos cineclubs eren espais de debat polític, quan el cinema era clarament una eina important per fer arribar els missatges a la massa social.
Per a un espectador de nova generació, que no ha viscut les èpoques més fosques que ens ha dut la nostra història contemporània recent, segurament caldria cercar una nova paraula per expressar i apropar més el que un cineclub és en realitat.
A l’actualitat, un cineclub és doncs una associació de persones que han decidit fer social el fet de veure cinema. Un grup d’espectadors que miren bon cinema. Persones que veuen i organitzen sessions de cinema, no necessàriament alternatives, ni de cinema mut o d’alt nivell conceptual. Simplement cinema. De manera oberta, lliure i sense limitacions ni convencionalismes. Aposten també per a la reflexió al voltant del fet cinematogràfic, però sense ser academicistes o estudiosos especialistes. 
Si que és cert que el cinema que es projecta en un cineclub, sovint és un cinema interessant que ha passat desapercebut pel gran públic o que ha tingut menys ressò a les sales d’exhibició habituals, tanmateix això no vol dir que siguin materials especialment inaccessibles pel gran públic.
El que si és diferent respecte als inicis, és que els cineclubs han canviat les seves funcions, de fet s’han anat adaptant a l’evolució mateixa del cinema, tant a nivell del tipus de films produïts com a nivell tecnològic i de formats.
Ara més que mai els cineclubs fan de tot. Funcions que en un principi eren impensables.
Abans de descriure i analitzar les noves funcions que realitzen els cineclubs. Situaré d’una manera breu el que és el moviment cineclubista actualment a Catalunya, per poder comprendre el canvi de paradigma d’aquestes associacions culturals.

Els cineclubs a Catalunya, un tret diferenciador dins l'Estat Espanyol

Els orígens del moviment cineclubisme a Catalunya es remunten a l’apertura d’una associació d’aquest tipus l’any 1923 al barri d’Horta tal i com apareix[3] a la revista Arte y Cinematografía d’agost de 1963.
El primer cineclub d’Espanya fou reconegut com a tal l’any 1928 a la Residencia de Estudiantes de Madrid i fou impulsat per Luís Buñuel i per altres poetes de la coneguda “Generació del 27”. En aquells programes inicials, Luis Buñuel va aprofitar un dels seus viatges a París per portar diferents pel·lícules avantguardistes. Els cineclubs han estat relacionats des dels seus orígens amb l’àmbit universitari.

Una finestra a la llibertat i a la reflexió en temps d'opressió. Una victòria de la República que es manté viva avui en dia

Durant la República els cineclubs s’estenen gràcies a l’impuls de la llibertat d’associació i reunió, i sense dubte al recolzament a la cultura. Sorgeixen de tot el territori i es gestionen des d’una diversitat de tipus d’organitzacions. La Guerra Civil acaba amb aquesta expansió. El Franquisme tanca els cineclubs no alineats amb les seves idees. L’any 1952, tota Espanya compta només amb 26 cineclubs. Tanmateix durant la dècada dels 50, a causa de la del proselitisme de l’Església[4] i de les inquietuds estudiantils el nombre creix. L’any 1957 el Règim dicta una llei per regular la inscripció i el funcionament dels cineclubs[5]. S’impulsa d’aquesta manera la Federación Nacional de Cineclubs. Això originà una etapa de creixement important, manifestada durant els anys seixanta: va augmentar el volum d’importacions, de relacions internacionals, les projeccions de la pròpia Federación, a través de festivals, cicles de cinema,...
Actualment però, el moviment cineclubista a l’Estat Espanyol de manera organitzada i cohesionada ja no existeix. Un dels referents historiadors i investigadors de cinema,  en Joaquim Romaguera i Ramió, va dedicar molts esforços durant la seva vida a recopilar un fons documental remarcable, on es segueix la relació i transformació entre el cineclubisme a l’Estat Espanyol i a Catalunya al llarg de la segona meitat del segle XX.
Els canvis de nom de l’organització estatal de referència estatal han estat una tònica durant tot aquest temps, la Federación Nacional de Cineclubs o Federación Española de Cineclubs -com va anomenar-se a partir dels anys 70’s-, Federación de Cineclubs del Estado Español  que esdevingué la Confederación de Cineclubs del Estado Español,  en el moment d’aparèixer les diferents Federacions autonòmiques, entre elles la Federació Catalana de Cineclubs (FCCC)[6] , que és fundà 1978, la Federació de Cineclubes de Galicia (Feciga)[7] o la Federación Aragonesa de Cine Clubs, entre d’altres. Els cineclubs a Espanya tingueren a l’any 1969, 244 cineclubs registrats [8].  EL màxim històric en el Registre de Cineclubs de l’INE, Ministeri de Cultura fou de 1168 cineclubs censats[9].



Tanmateix, a la llarga, amb la falta de mitjans, la creació de les sales d’art i assaig, l’enriquiment de la programació cinematogràfica a la televisió, l’arribada dels teleclubs –ja desapareguts tot i arribar més tard-, l’aparició del vídeo i de la comercialització de films per ús privat, la desaparició de la censura, l’aparició de filmoteques autonòmiques, etc., els cineclubs van anar desapareixent de la mateixa manera que els cinefòrums fan deixar de fer-se de manera habitual al col·legis i universitats. I les federacions autonòmiques van veure’s obligades a fer activitats promogudes per patrocinadors, i mica a en mica, només van quedar les federacions autonòmiques que es nodrien de subvencions públiques o privades.
A partir de 1999 la Confederación de Cineclubs del Estado Español deixà d’operar, i ara doncs, ja no existeix cap referent organitzatiu a Espanya que aglutini les organitzacions autonòmiques de cineclubs. De les poques que hi ha, la Federació Catalana de Cineclubs és la més important en nombre, aglutina uns 48 cineclubs federats arreu del territori de parla catalana, en activitats, espectadors, més de 78.000 en l’any 2013, com en sessions programades, unes 594.
Per tant, aquestes associacions de reflexió i debat amb el cinema com a eina promogudes en l’època de la República, encara es mantenen vives i tenen un paper important al nostre país.

La Federació catalana de cineclubs, la “selecció catalana” del cinema

La Federació Catalana de Cineclubs, es va crear l’any 1978. L’any 1982 inaugurà una oficina de serveis als cineclubs. L’any 1986, s’integra a la Federació Internacional de Cineclubs (FICC). En l'Assemblea de Glasgow de 1995 la FCC és l'única federació espanyol representada i en l'Assemblea de 1997 a Tessalònica, la FCC va demanar ser admesa com membre de ple dret (fins a llavors era un membre associat, amb veu però sense vot), al·legant la no presencia d'un representant de l'Estat espanyol amb veu i vot, amb la consegüent indefensió que això ens provocava.
L’any 2001, en l'Assemblea de Porto (Portugal), es van aprovar els nous estatuts de la FICC, i es va consagrar la pertinència de la FCC com membre de ple dret. En 2005 la FCC és guardonada amb el premi FOCIR (Federació d'Organitzacions Internacionalment Reconegudes).
L’any 2012, la Federació Internacional de Cineclubs situa a la seu de la Federació Catalana de Cineclubs la seva oficina administrativa, consolidant d’aquesta manera el posicionament internacional de Catalunya en el moviment cineclubista mundial.
Els presidents de la Federació Catalana de Cineclubs han estat Joaquim Mascaró, al que va seguir Arnau Olivar, Joaquim Company, Josep Maria López Llaví, Oriol Bassa, Martí Porter, Julio Lamaña, Jep Costa i, actualment, Rosa Llinàs.
Tot i el seu recorregut, la reducció d’actuacions culturals i les retallades de les administracions públiques han dut recentment a la Federació Catalana de Cineclubs a una reestructuració i aprimament de l’entitat, per poder adaptar-se i sobreviure com a entitat de referència del cineclubisme a Catalunya. De moment, el futur no està assegurat i encara està en perill la seva continuïtat.
Els reptes de l’entitat, a banda de la supervivència econòmica, en aquest moment se centren en la potenciació dels serveis als cineclubs, la consolidació dels projectes que fomenten el treball en xarxa dels cineclubs a nivell nacional i internacional i l’obertura de les activitats dels cineclubs a nous espectadors.

Les funcions dels cineclubs, molt més que clubs de cinema alternatiu

Els objectius dels cineclubs han canviat amb el temps, s’han adaptat a l’evolució dels formats del cinema, als canvis a la indústria cinematogràfica, a la recessió econòmica i als canvis socials, que acaben essent, canvis en els hàbits culturals.
Cinemes de tota la vida que tanquen. Oferta cinematogràfica de qualitat comercial que es redueix. Baixada progressiva dels espectadors a sales. Bobines de pel·lícules fotogràfiques en 35 mm que ja són minoritàries a les sales de projecció a causa de la imposició dels nous estàndards de projecció per part de la indústria americana que fan abaratir la distribució dels films a costa de la renovació completa de les sales d’exhibició, últim element de la cadena a claudicar a la digitalització completa de l’engranatge.
Si a tot això se suma la debilitat financera de l’Administració Autonòmica més propera -la que hauria de contrarestar aquestes etzibades- i també a l’augment irracional dels impostos indirectes que s’apliquen a la cultura que fan d’Espanya una anomalia europea pel que fa a les galdoses polítiques culturals de liberalisme econòmic extrem –que no s’apliquen amb mateix rigor al negoci del futbol a España, on els clubs que més ingressen són els que més deuen en impostos i seguretat social, per posar només un exemple-.  És evident que les pressions que han hagut de fer front els cineclubs per seguir amb la seva activitat són importants, i han fet qüestionar el present i el futur del moviment que a Catalunya semblava haver-se consolidat després de la seva quasi total desaparició entre els anys vuitanta i noranta del segle passat a la resta de l’Estat espanyol.
Mica a en mica, com a fils sensibles i vius que són del teixit associatiu, els cineclubs catalans han anat assumint altres funcions que eren inimaginables fa uns anys. Convergint cada cop més amb funcions pròpies de la indústria cultural, tanmateix amb els valors intrínsecs que han caracteritzat al cineclubisme des d’un bon principi.
Els cineclubs han assumit rols quasi bé equiparables als que es troben en les entitats i empreses que practiquen l’economia social, tant en boga en l’actualitat.

La clau: l'extensió per tot el territori. Arriben allà on no hi ha cinema.

Els cineclubs catalans estan estesos per tot el territori català, és una característica que defineix molt bé el moviment a Catalunya.
Els cineclubs tenen presència sobretot a poblacions mitjanes i petites, on el cinema cada cop és menys present, per la concentració de les sales de cinema a les grans poblacions i a les multisales situades als centres comercials. 48 són els cineclubs federats l’any 2013.
El 69 % dels cineclubs[10] es troben en poblacions de menys de 50.000 habitants, tanmateix si es desglossa per trams encara és més evident la importància del factor territorial en el moviment cineclubista català:
·       El 6 % dels quals es troben en poblacions de menys de 5.000 habitants
·       El 13 % dels quals es troben en poblacions d’entre 5.000 i 10.000 habitants
·       El 50 % dels quals es troben en poblacions d’entre 10.000 i 50.000 habitants
·       El 15 % dels quals es troben en poblacions d’entre 50.000 i 100.000 habitants
·       I només el 17 % dels quals es troben en poblacions de més de 100.000 habitants
Mapa dels cineclubs a Catalunya.
Font: Web de la Federació Catalana de Cineclubs
Un altre aspecte important és la població d’influència directa dels cineclubs. Si es sumen els habitants del Padró de 2013 de tota la poblacions on hi ha implantat un cineclub s’arriba a la xifra de 3,4 milions de persones, la meitat de la població catalana té un cineclub federat en el seu municipi. Quan més petita és la dimensió de la localitat, generalment l’impacte de les activitats del mateix creix en proporció inversa.
Cada any, es realitza una enquesta als cineclubs[11] on es recullen les respostes de cadascun. L’enquesta de 2013 (48 cineclubs consultats, a la qual van respondre 31
entitats) dóna un nombre de 80.004 espectadors en 1.281 sessions. Les dades no són absolutes, perquè no tots els federats han respòs l’enquesta, ni tampoc tots els cineclubs estan federats, però si que és un indicador remarcable per dimensionar el moviment a Catalunya.
Una observació interessant per avaluar la gran capil·laritat de l’activitat dels cineclubs al territori és relacionar els espectadors de l’any 2013 amb la població empadronada el mateix any.
Els cineclubs de capitals d’interior amb les ciutats amb gran oferta de cinema allunyades com a molt a una hora en temps de trajecte tenen un gran impacte. L’Associació Cultural de Granollers, amb una població de 59.753 habitants, assoleixen 12.100 espectadors, un 20,3% de la seva població total. Superen el 20% també el Cineclub Vilafranca, un 24,2% respecte la seva població. El Cineclub Vic amb 6.184 espectadors i 14,8 % respecte al número de vigatans. Aquestes tres poblacions també gaudeixen d’exhibidors comercials alternatius[12] que programen bàsicament films de les majors.
En canvi els cineclubs de poblacions petites, que no tenen cinemes amb exhibició comercial alternativa, les ràtios d’espectadors respecte a la població d’influència es disparen, com el Cineclub 8 i ½ de Cassà de la Selva amb 5.259 espectadors, amb el la seva activitat arriba a un destacable 53% de la seva població, o el Cineclub Altafulla Link que amb 947 espectadors i 4.928 empadronades arriba 19,2% d’impacte només amb 15 sessions programades. Tanmateix, el més alt percentatge se l’endú el cineclub amb menys massa crítica poblacional i un dels més allunyats, amb només 2.822 habitants, el cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes arriba als 2.501 espectadors, un 88,6% respecte a la seva població.
És a dir, els cineclubs des del tercer sector estan assumint el rol d’exhibidors de cinema allà on no hi ha altra oferta però sense ser-ho.
Aquesta relació demostra que si els cineclubs no fossin presents a les poblacions més petites, la projecció pública en pantalla gran cinematogràfica, senzillament no existiria.
Què hi té a dir la indústria o l’administració d’aquesta evidència?
De moment, és un fenomen invisible i gens valorat ni en aquests temps de crisi.


Font: Federació Catalana de Cineclubs i http://municat.gencat.cat, Generalitat de Catalunya


Els cineclubs impulsors del talent i la creació. Organitzadors de Festivals i mostres

Els cineclubs catalans també són focus de la creació audiovisual al nostre país. Els festivals i mostres organitzats per cineclubs, tot i les seves particularitats pròpies, tenen com a objectiu fomentar la creativitat dels autors i animen a l’elaboració de materials fímics nous. Esdevenen també noves finestres per a la difusió de materials audiovisuals de gran interès, no només cinematogràfic sinó que fomenten la transmissió de valors humans universals amb el llenguatge audiovisual com a eina.
Tots ells són alguns dels exemples dels festivals que acosten nous gèneres i talent creatiu al marge l’aparador mediàtic i de les celebritats que solen guarnir els grans festivals.
L’any 2013 l’activitat en l’organització de festivals i mostres ha estat la següent:
YOUNG VALUES FILM FESTIVAL[13], festival de curtmetratges per promoure els joves que es proposen desenvolupar la seva activitat en l’àmbit del cinema organitzat pel cineclub Cinemanet i el col·lectiu Som Joves a Barcelona. Aquest festival es realitza des de l’any 2009, i compta ja amb cinc edicions.
FESTIVAL JULIUS[14], festival de curtmetratges de nova creació a partir d’un tema definit diferent cada any, és organitzat pel Cineclub Vic.
FESTIVAL KO&DIGITAL[15], festival Internacional de Cinema Solidari va néixer amb el propòsit de cridar a concurs a curts i documentals, realitzats per ONGs, emigrants, i particulars, que sensibilitzin sobre temes socials, mediambientals i el seu context. És organitzat pel Cineclub Amics del Cinema de la Capital del Cava a Sant Sadurní d'Anoia des de l’any 2003, compta ja amb onze edicions.
LA MACCA[16], mostra de correcurts, concurs de curtmetratges que cal fer en un parell de dies a partir d’un tema o motiu determinat que canvia cada any. És organitzat pel Cineclub 8 1/2 Cassà de la Selva. LA MACCA inclou activitats, tallers i cinema d´animació per als més petits.
MOST FESTIVAL[17], és un esdeveniment d'abast internacional que recull la millor producció audiovisual relacionada amb la cultura de la vinya, el vi i el cava. Projecta pel·lícules de grans directors no estrenades comercialment. És organitzat des de fa quatre anys pel Cine Club Vilafranca  conjuntament amb Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.
MOSTRA DE CINEMA DE LA GARRIGA[18], de temàtica diferent cada any, reuneix films clàssics, documentals, tallers de cinema, concerts, sessions golfes, concursos cinèfils, i el sopars populars. Organitzat pel Cineclub La Garriga, ha arribat a la quinzena edició.
OLOT.DOC[19], Mostra internacional de documentals, organitzat pel cineclub Associació Olot.doc des de l’any 2005.
MOSTRA DE CURTS VILANOVINS[20], organitzada pel Cineclub Sala1 de Vilanova i la Geltrú, ja s’han realitzat tres edicions.
I aquest any 2014, s’hi suma el FESTIVAL GOLLUT[21], mostra de talent creatiu audiovisual i fotogràfic de temàtica social que atorga els Premis Gollut, és organitzat pel cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, a Ribes de Freser, i l’any 2014 ha estat la primera edició.
Alguns d’aquests festivals atorguen un guardó comú en una de les seves diverses categories, el Premi Miquel Porter i Moix. Un històric cineclubista que també a donat nom al Gaudí d’Honor que atorga l’Acàdemia del Cinema Català. Un altre exemple de la influència del cineclubisme a la indústria catalana del cinema.

La distribució alternativa. Una porta d'entrada a d'altres cinemes del món.

Els canals per on es mouen els films abans de ser projectats a sales tanquen la possibilitat a moltes pel·lícules de qualitat, que han estat presents i/o premiades a festivals internacionals de prestigi que no s’estrenen mai a les sales comercials. Els motius són diversos, però generalment el negoci de la indústria del cinema encadena amb una estudiada estratègia econòmica les produccions audiovisuals, les distribuïdores i els exhibidors, sovint amb un mateix inversor al darrera. Els films més independents no entren dins dels cercles. Hi ha projectes impulsats per cineclubs ben significatius que ofereixen una sòlida alternativa:
El catàleg CINESUD[22], on productors i autors ofereixen els seus films saltant-se el distribuïdor inexistent –el concepte de comerç just aplicat al cinema-, la xarxa encapçalada per un grup de cineclubs iberoamericans sota el paraigües de la Federació Internacional de Cineclubs[23] (FICC). Cal dir que són films sense distribució comercial, per tant CINESUD és una alternativa d’exhibició a totes aquestes produccions.
PER ESTRENAR[24] és un circuit de títols inèdits, premiats i sense estrena comercial a Espanya, i que la Federació Catalana de Cineclubs presenta en exclusiva, en versió original amb subtítols i amb sessions de cinefòrum amb els autors internacionals.

Conservació i difusió del patrimoni audiovisual

Gràcies al conveni establert conjuntament amb la Filmoteca de Catalunya, la Federació Catalana de Cineclubs porta endavant el projecte Sessions de Filmoteca que es desenvolupa des de fa nou anys (2005). Consisteix en la difusió del patrimoni fílmic català custodiat per la Filmoteca de Catalunya, com són els films fantasiosos i màgics de Segundo de Chomón, el Méliès català, els documentals de Laya Films durant la guerra civil espanyola o altres clàssics del cinema català.
Les peces més interessants de l’arxiu de la Filmoteca es projecten sense cost per a cineclubs federats i entitats culturals sense ànim de lucre. Els espectadors d’aquests films han arribat als 18.560[25].
A banda de la difusió de patrimoni ja existent, els cineclubs, impulsen l’interès en el patrimoni cinematogràfic local de la seva àrea d’influència. Els cineclubs són els espais naturals on es promouen iniciatives d’estudis i revalorització de materials ja oblidats i es poden trobar exemples en pràcticament tots els cineclubs.
Per citar-ne un em referiré un film estrenat l’any 1965 que va tornar a prendre vida al cineclub que represento. “España Insólita”, del director basc Javier Aguirre, és un film documental sobre tradicions i costums molt poc conegudes de l’Espanya de l’època. Diverses les escenes del film foren rodades a Queralbs, a la Vall de Ribes, i amb l’Esbart Dansaire Eudald Coma com a protagonista. Els dansaires mai van poder veure el film que van rodar. La cinta va restar a l’oblit durant anys. L’any 2008 començà un procés de recerca de la pel·lícula perduda per part del cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, a petició de l’Esbart, per poder recuperar el film i ensenyar-lo als dansaires que encara quedaven vius que recordaven aquell rodatge. Després de cinc anys de vicissituds, el dia 5 de juliol de 2013[26], el film s’aconseguí projectar al Cinema Catalunya de Ribes de Freser, 48 anys més tard de la seva estrena, després d’un procés de digitalització que va aturar el seu deteriorament en el cromatisme que realitzà la Filmoteca Española a petició del cineclub, que encara conservava en 35mm. Es va exhibir per primera vegada en un dels llocs on va ser rodat. El moment més emotiu fou quan alguns dels assistents es van reconèixer a la pantalla de la seva localitat després de tants anys. Els Amics del Cinema de la Vall de Ribes van dipositar una còpia del film al Museu Etnogràfic de Ripoll i als arxius municipals de Queralbs i Ribes de Freser per futures consultes d’aquest patrimoni cultural immaterial. Només un cineclub podia dedicar les energies a una escomesa com aquesta i aconseguir-ho.

La transversalitat social i cultural dels cineclubs

Els cineclubs són entitats profundament lligades a la societat catalana i al territori. Com hem vist el seu àmbit d’actuació és fonamentalment local. Però també estableixen sinergies amb altres entitats associatives. Són nombrosos els exemples on els cineclubs organitzen sessions, programes o festivals conjuntament amb altres entitats que fomenten i difonen la cultura catalana o valors propis del tercer sector.
Recentment diferents cineclubs s’han adherit al Pacte Nacional al Dret a Decidir, no només participant en la signatura del manifest d’adhesió, sinó organitzant activitats i participant en les campanyes que han remogut Catalunya. Aquí podríem trobar entitats com el Cineclub Manresa, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, l’Associació Cultural de Granollers, etc.
També calen remarcar projectes que vinculen el cineclubisme amb expressions culturals fomentades per altres entitats:
El catàleg de films etnogràfics i de cultura popular de Catalunya. La Federació Catalana de Cineclubs en col·laboració amb la Biblioteca del Patrimoni Etnològic de Catalunya ha realitzat una selecció de films que tracten temes del Patrimoni Etnogràfic i de la Cultura Popular Catalana, que es difonen actualment per tota la xarxa catalana de cineclubs.
El Cineclub Barcelona Espai de Cinema (BEC) i la Federació Catalana de Cineclubs col·laboren des de fa algunes edicions en la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani[27] amb les entitats organitzadores, Sodepau, l’Associació Cinebaix i la Filmoteca de Catalunya.
Certàmens ja citats en aquest article col·laboren estretament amb altres entitats associatives i del tercer sector:  El MOST FESTIVAL, organitzat el Cineclub Vilafranca i Vinseum, ha establert vincles amb altres entitats associatives com són els Castellers de Vilafranca i el Casal de Vilafranca, i el KO&DIGITAL, el festival de cinema solidari de Sant Sadurní d’Anoia, és organitzat pels Amics del Cinema de la ciutat del Cava amb la col·laboració de  CC ONG Ajuda per al Desenvolupament, i del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.

 

La recuperació de sales de cinema històriques. Els cineclubs que gestionen cinemes.

Com ja s’ha comentat prèviament en aquest article, alguns cineclubs, sense voler, s’han trobat com a únic referent de les projeccions de cinema en les seves poblacions. Aquest fet moltes vegades va associat a les sales de projecció existents. No hi ha qui les gestioni quan l’exhibició cinematogràfica deixa de ser un negoci. El que al principi era una excepcionalitat ara passa per convertir-se en una clara tendència dins del cineclubisme. Aquests són un dels casos més emblemàtics i ja consolidats, tanmateix s’adopten diferents models de gestió en funció de cada la realitat local.
Sala Zazie, recentment batejada, fins fa poc la Sala 2 del Casal de Vilafranca del Penedès. Ara gestionada conjuntament entre el Casal i el Cineclub Vilafranca. Ha passat a ser un model mixt on el cineclub també actua com a exhibidor de cinema tanmateix però sense ànim de lucre.
El Cinema Catalunya, és un cinema quasi bé centenari de Ribes de Freser, una sala que ha passat per totes les fases del cinema: mut, amb música, sonor, de reestrena, sessió doble... El cinema va tancar l’any 2008, el següent any, a partir d’un conveni a amb l’Ajuntament de Ribes de Freser, el cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes va assumir-ne la gestió, sense ser exhibidors, però projectant cinema, amb més de 360 socis i només 2.822 habitants el cinema segueix funcionant. Ara amb el repte pendent de la digitalització per poder tornat a projectar estrenes.
El Cinema Alhambra, ha estat recuperat i digitalitzat gràcies a la campanya “SOS Alhambra” impulsada pel Cineclub La Garriga, tot un èxit de la societat civil que ha tornat a fer viure un cinema amb més de 85 anys d’història.
Cinema Prado de Sitges. Un dels cinemes emblemàtics del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, el més important de Catalunya, segueix obert després de la marxa de l’empresa exhibidora, per la gestió del Cineclub Sitges, que ha aconseguit gràcies a una campanya digitalitzar la sala i prendre un rumb d’exhibidors però amb una programació selectiva i de qualitat.
Cinebaix, Molins de Rei. Un cas a part és l’Associació Cinebaix, de Sant Feliu de Llobregat, cineclub ja convertit en exhibidor a ple rendiment, que gestiona els únics cinemes de la seva població com si es tractés d’un exhibidor privat.

Convergència entre cineclubs i exhibidors. L'autogestió ja no es contraposa amb l'explotació cinematogràfica

No només són els cineclubs que s’acosten a la realitat de l’exhibidor, sinó a l’inversa. Darrerament estan proliferant diferents fenòmens comercials a Barcelona capital que acosten l’empresari exhibidors als valors cineclubistes. El darrer exemple és la reobertura dels Cinemes Texas, per part del cineasta Ventura Pons. També els Cinemes Boliche, el Cinema Maldà, els Cinemes Mèlies o també els Cinemes Girona, adquirits per la productora Benecé, aposten per una programació diferent, amb una filosofia clara de crear una fidelització d’espectadors cinèfils, molt pròpia dels cineclubs.
Un altre exemple és Phenomena Experience[28], de l’empresari Nacho Cerdà, que des de fa quatre anys ha programat films en versió de 35 mm i original subtitulada d'èxits dels anys 70, 80 i 90 a diferents cinemes emblemàtics de Barcelona, com el desaparegut Urgell, el Cinema Comèdia o els Cinemes Girona. Després de quatre temporades recuperant a pantalla gran films que han marcat la memòria de diverses generacions, Phenomena Experience comença una nova etapa obrint la seva pròpia sala de cinema a Barcelona, el desaparegut cinema Nàpols, que es reforma per tornar a tenir una sala única, amb una capacitat de més de 400 espectadors, obrirà les seves portes a finals d’any 2014. 
Tanmateix, aquest fenomen s’estén també pel territori. Un cas també singular és el Casal Camprodoní. Societat de persones cinèfiles amb uns 600 socis que gestiona la sala de cinema de Camprodon. Ja fa uns anys, la societat es va transformar en una associació sense ànim de lucre que gestiona l’equipament cultural de referència a la zona. La seva activitat principal és la de projectar pel·lícules de cinema tots els caps de setmana de l'any. Realitzen taquillatge oficial com a exhibidors però amb el problema del cost de la digitalització que els aboca al tancament. Han iniciat una campanya per impedir-ho, molt semblant a la que han iniciat diferents cineclubs per preservar les sales dels cinemes de referència de la seva localitat. 
Els exemples són múltiples i són presents a tot el territori català.

La xarxa social del cineclubs. Impacte econòmic i creatiu dins la indústria audiovisual catalana.


Tot i així, tenint en compte tots els espectadors que mouen els cineclubs federats, 80.004 espectadors, en 1281 sessions, com s’ha comentat abans, no són dades absolutes, donat que la gran majoria de cineclubs, al no tenir una activitat exhibidora, no realitzen el taquillatge oficial. No tots els cineclubs hi són representats, al marge dels federats, també caldria afegir els cineclubs que no estan federats i que també realitzen activitats i projeccions. 
Fent una estimació gens agosarada, aquests espectadors fàcilment arriben als 100.000 espectadors i a unes 1500 sessions, que equivaldria a un gens menyspreable 0,5% respecte a tot el taquillatge oficial de Catalunya[29] si es compara amb les dades oficials de l’any 2013.
Les sessions, tenen un impacte econòmic directe a la indústria audiovisual, ja que els cineclubs si que abonen els drets d’exhibició pública que acaben retornant als distribuïdors i productors. El preu mig d’una sessió de cinema, ronda els 240 euros amb impostos indirectes inclosos, això significa que els cineclubs aporten uns 360 mil euros directes a la indústria, pel cap baix. 
L’impacte econòmic però és molt més gran, ja que cada cineclub genera activitat econòmica indirectament al seu voltant.
Si es contrasta el número d’espectadors de la xarxa catalana de cineclubs, les xifres són comparables en magnitud al que mou la Filmoteca de Catalunya o el Festival de Sitges.
La Filmoteca de Catalunya durant l’any 2013 ha comptat [30]amb 151.671 espectadors entre totes les actuacions realitzades a tota Catalunya en 1.584 sessions.

El festival de Catalunya més gran en nombre d’espectadors és el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, el festival projecta 251 sessions en 10 dies en 3 sales, i assoleix la xifra de 110.000 espectadors[31]. L’entitat gestora també és una entitat sense ànim de lucre, una fundació concretament. El pressupost[32] del certamen l’any 2013 fou de 1,595 milions d’euros i les subvencions públiques arribaren a les 672 mil euros, dels quals 407 mil euros foren per part de la Generalitat (ICEC).

La reivindicació dels cineclubs catalans: més reconeixement del moviment cineclubista per part de les entitats públiques i de la Indústria.


Davant la crisi que viu el sector del cinema, els cineclubs a Catalunya es
converteixen en un espai privilegiat per al cinema d’autor, en versió original
subtitulada, amb una forta presència de la llengua catalana, i també són una finestra oberta a la indústria audiovisual feta al nostre país per als nostres espectadors, per a la nostra gent.

Paradoxalment, els cineclubs catalans ja integren, des de fa anys, aquests aspectes, que són els que la Llei del cinema de Catalunya busca fomentar.

Són peces fonamentals perquè la indústria pugui fer arribar els seus productes a llocs on territorialment ja no és possible d’un altra manera.

Són com capil·lars sanguinis que fan arribar i dinamitzen la cultura en els llocs més allunyats de territori quan les polítiques culturals pateixen retallades.

Durant el 2013, en quant a les versions projectades per cineclubs[33], el 55% són versions originals subtitulades, mentre que el 19% incorpora la llengua
catalana, sigui en la versió original en català, en la doblada o la subtitulada.

Tanmateix, aquesta Llei catalana del cinema, que si conté la paraula cineclub, no ha desenvolupat cap actuació amb prou entitat perquè els cineclubs s’hi sentin prou recolzats i reconeguts, si en canvi, ho ha fet per altres actors que si són reconeguts com a dinamitzadors de la indústria audiovisual.

Tot i les dades mostrades en aquest article. Tot i les funcions essencials que els cineclubs realitzen actualment: la penetració al territori, la tasca lloable de conservar sales de cinema de referència, el foment de la creativitat audiovisual, la difusió i promoció nous materials fílmics i del patrimoni audiovisual... I tot el que no s’ha mostrat en aquest article. Malgrat totes aquestes evidències, els cineclubs de Catalunya, actualment, com a entitats individuals locals sense ànim de lucre, no poden optar a cap subvenció o ajuda per part de la Generalitat de Catalunya per realitzar la seva programació habitual o per fer el trànsit que suposa la digitalització professional de les sales.

Pràcticament cap dels ajuts de Suport a la difusió i promoció de l’ICEC de l’any 2013[34] ha estat atorgat a un cineclub directament per a la organització d’un festival o mostra.

Per què la indústria o la Generalitat de Catalunya no valora els espectadors dels cineclubs catalans de la mateixa manera que els que compta el taquillatge oficial?

Els cineclubs mereixen un reconeixement. No només moral i públic. També econòmic per la tasca que realitzen des de fa anys.

Gestors de polítiques culturals amb poder de decisió, obriu els ulls i mireu-nos!

Què som aquí i fem feina, molta feina.


Joaquim Roqué Paret

President dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes
i membre de la Junta de la Federació Catalana de Cineclubs




[1] Definició de la paraula club del diccionari de la Real Academia de la Lengua
[2] Los Cine Clubes en España. Breves notas para la historia. Alberto Sánchez Millán -  http://seronoser.free.fr/laincineradora/albertosanchez8.htm
[3] El cineclub La Barraca (1960 – 1979). Emeterio Díez. Film Història. Universitat de Barcelona - http://www.publicacions.ub.edu/bibliotecaDigital/cinema/filmhistoria/2002/emeterio.htm
[4] Molts cineclubs són centres parroquials, aquests regalaven entrades a les sessions de cinema, a canvi de prèviament haver assistit a catequesi.
[5] Llei publicada l’11 de març de 1957 (BOE del 12)
[6] Federació Catalana de Cineclubs - www.federaciocatalanacineclubs.cat
[7] Federación de Cineclubes de Galicia - www.feciga.org
[8] Los Cine Clubes en España. Breves notas para la historia. Alberto Sánchez Millán -  http://seronoser.free.fr/laincineradora/albertosanchez8.htm
[9] Historia social del cine en España. Emeterio Diez Puertas. Página 309
[10] Porcentatges calculats a partir del creuament de dades entre els cineclubs federats i la quantitat d’habitants del padró municipal de l’any 2013. Font: Federació Catalana de Cineclubs i http://municat.gencat.cat, Generalitat de Catalunya
[11] Realitzada per la Federació Catalana de Cineclubs.
[12] El Cineclub Vilafranca, conjuntament amb el Casal de Vilafranca han creat el projecte Sala Zazie, sala que recull la tradició cineclubista que s’ha digitalitzat amb sistema digital professional recentment i on també el mateix Cineclub Vilafranca realitza el rol d’exhibidor amb taquillatge oficial. (Veure apartats “La recuperació de sales de cinema històriques” i “Convergència entre cineclubs i exhibidors”)
[17] Web: http://www.mostfestival.cat/index.php . Web del Cineclub Vilafranca, www.cineclubvila.cat i de Vinseum, www.vinseum.cat.
[22] Web de CINESUD, https://plataformacinesud.wordpress.com/catalogo/
[23] Web de la FICC, www.ficc.info
[24] http://www.federaciocatalanacineclubs.cat/ca/perestrenar.html
[25] Federació Catalana de Cineclubs, Memòria 2013.
[27] Web de la mostra: http://www.mostracinearab.com/    
[28] Notícia: Phenomena Experience abre su propia sala de cine en Barcelona
[29] Les Estadístiques Culturals de Catalunya de l’any 2013 publicades per la Generalitat de Catalunya, estableixen els espectadors de tot l’any en 19.116.180 .

[31] Dades publicades pel mateix festival a http://sitgesfilmfestival.com/cas/festival/xifres_1
[32] Notícia publicada al web 324.cat el dia 8/10/13. “El Festival de Sitges afronta la 46a edició amb un 14% menys de pressupost i més entrades venudes
[33] Federació Catalana de Cineclubs, Memòria 2013.
[34] Memòria ICEC 2013