dimecres, 18 de desembre del 2013

Cada nit, una petita oració em manté en contacte amb vosaltres




A Inis Mór, la més gran de les illes Aran, a l’oest d’Irlanda, hi ha un lloc que l’anomenen les Set Esglésies. Runes d’edificis que mil anys enrere foren llocs de culte. Al voltant de les quals hi ha un petit cementiri. Els llocs on reposen les persones estimades diuen molt de com és la gent d’aquell lloc. 

Passejant per allà amb el grup de visitants que feiem el tour a l’illa aquell dia, vaig veure una tomba que em va fer aturar. Era molt diferent a les altres. Era el lloc on reposaven Peter and Noreen Hernon, dos germans que van morir els anys 1972 i 1973, amb 27 i 9 anys, respectivament. Ara, aquests joves tindrien 68 i 49 anys. Una creu celta la presidia. Les creus celtes tenen un anell gruixut centrat a la intersecció dels eixos. Un símbol característic d’aquestes contrades. Però a diferència de les altres, el terra estava ple de flors de coloraines plantades, també hi havia quatre girasols alts, alguns en flor, els altres a punt de fer-la. Entre la sorra havia un molinet de vent amb els colors de la bandera irlandesa i altres objectes que semblaven d’importància pels que hi reposaven. Davant de la creu celta, clavada a la sorra, hi havia una altra creu, feta amb la fusta flexible del vímet. El lloc on tocaria posar RIP, posava en majúscules i en color verd la paraula SMILIE, que significa SOMRIU. 


Qui té cura d’aquesta tomba d’una manera tant dedicada i delicada 40 anys més tard?

El text d’una petita inscripció en anglès al peu de la creu em va fer negar els ulls: “A little prayer each night keeps me in touch, with a mother I love and miss so much, Mum”, que ve a dir: “Una petita oració cada nit em manté en contacte amb vosaltres, una mare que us estima i us troba molt a faltar”.

M’he volgut imaginar el dia a dia d’aquests pares, anant a cuidar aquest lloc de repós, que és, de fet, un preciós jardí. Cada dia. Faci el temps que faci. Cada setmana. Cada mes. Cada any. Cada Nadal.

Quants anys tenen aquests pares ara ja avis? 70, 80...?

L’important a la vida és estimar i que ens estimin, la resta no importa.

Us desitgem que aquest Nadal mantingueu dins del vostre cor uns sentiments tant nobles com els d’aquests pares d’aquestes petites illes. Intactes per molts anys que passin. Estiguin, o no, amb vosaltres els que estimeu. 

Bones Festes i Bon Any Nou,


Joaquim i Bora

Nadal 2013 - 2014

  

2013 -2014

divendres, 19 de juliol del 2013

Galway Film Fleadth, el festival que trenca les barreres entre cineastes i espectadors


El cinema al nostre país és important no només perquè les empreses audiovisuals guanyin diners. És important perquè la nostra cultura s'hi reflecteix, explica com som. A cada pel·lícula hi ha un tros de nosaltres. Per aquesta raó és necessari que els joves es formin i n'aprenguin. Per aquesta raó és important el Galway Film Fleadth perquè és una festa del talent cinematogràfic irlandès, i aquest any compleix 25 edicions”


Més o menys aquestes van ser les paraules de Mr. Michael Higgins, el president d'Irlanda en el seu discurs en la cerimònia de clausura del Festival de Cinema de Galway el passat 14 de juliol al Tower Hall, teatre principal de la ciutat.

Aquest discurs va emocionar no només als irlandesos que el van aplaudir sentidament, sinó als estrangers com jo que sempre ens perdem paraules quan escoltem anglès. És el que jo penso que hauria de dir i sentir qualsevol polític de qualsevol dels àmbits de la cultura. I crec que Irlanda té una gran sort de tenir polítics amb un pensament com aquest liderant el país. No puc dir el mateix del que passa a Espanya en aquests moments, on la cultura s'ha establert com un luxe a nivell d'impostos pel govern conservador actual i tot el sector està en recessió. Però no dedicaré el meu article a això.

He de reconèixer que jo no coneixia res de Higgins abans d'aquest discurs, ara se que va arribar a president el 11 de novembre de 2011, i que té una llarga trajectòria política a Irlanda. Membre del partit laborista, va ser senador i ministre de Cultura i Arts anys abans.

Tanmateix, aquest brillant discurs de Mr. Michael Higgins, és una saborissíssima cirera per definir el que és el Galway Film Fleadth. Un festival on la gent és tant important com el cinema que es projecta. I això és ben estrany en el panorama internacional. Els espectadors i els cineastes es barrejen, formant part tots de la mateixa comunitat, on els protocols i distàncies s'escursen per deixar a tothom al mateix nivell, amb un únic punt de vista. Veure i parlar de cinema.

He assistit del 12 al 15 de juliol com a membre del jurat del premi DON QUIJOTE AWARD, que atorga la Federació Internacional de Cineclubs en diferents festivals del món des de fa molts anys. Aquest premi sempre és complementari als altres premis de cada festival, i el fet d'atorgar a un film aquest premi, sigui quin sigui el seu gènere o categoria, significa que el film ha de tenir unes característiques que simbolitzin el moviment cineclubista mundial. Representa la utopia en allò que el cinema mostra. Els films amb aquest premi han de transmetre un missatge, han d'incorporar valors que transcendeixin més enllà de la pantalla, ser universals i sobretot ser films que amb aquest premi rebin la distinció que els ajudi a ser distribuïts per tots els cineclubs del món.


A l'edició 2013 del Galway Film Fleadth, el DON QUIJOTE AWARD ha estat valorat en la categoria de CURTS D'ANIMACIÓ IRLANDESOS. I el jurat ha estat composat per David O'Mahoney, d'ACCESS CINEMA Ireland, per Stefan Hunziker, del Cineclub KINO BALLASTBRYGGA de Mandel, Noruega, i jo mateix, Joaquim Roqué del Cineclub Amics del Cinema de la Vall de Ribes, de la Federació Catalana de Cineclubs, Catalunya.



La secció que hem valorat constava de 21 treballs de diferent naturalesa, factura tècnica i missatge. Però en la seva àmplia majoria procedents d'escoles irlandeses de cinematografia i animació. Talent en brut, en molts casos per acabar de polir, però amb bones intencions darrera. La majoria de tècniques d'animació han estat presents, des del modelatge 3D i animació 2D dissenyades amb ordinador, stopmotion o il·lustració a mà animada.

El film guanyador ha estat CODA, un curt d'Allan Nolly que explica el procés d'una ànima des del moment en que una persona mor fins que la mort l'acompanya més enllà. Il·lustracions senzilles però delicadament animades narren, transformant-se continuament, on la mort simbolitza no només el final sinó el principi, identificant-se amb una mare protectora. L'ànima humana es resisteix a abandonar aquest món, i la mort, no l'arrenca, sinó que l'acompanya en aquest tràngol.





També hem atorgat una menció especial a Two Wheels Good, un documental de Barry Gene Murphy, que transmet l'amor i els sentiments de persones de diferents llocs d'Irlanda pel fet d'usar les seves bicicletes. Aquest petit documental usa l'animació il·lustrada d'una manera molt poètica i li atorga al film un valor afegit que el potencia i el fa diferent. És un clar exemple, de com l'animació és un recurs important per explicar històries documentals.



A mi personalment també m'han agradat altres treballs, per la seva bona factura com Curruid, Innisfree, Complicit, Mr. Ace, The Ledge End of Phil o The Missing Scarf o pel seu missatge i diàleg, com The Neighbours, Grey, Reflections o Furniture – Murder and Love.

La nostra decisió de triar CODA com a Premi Don Quijote, ha coincidit sense saber-ho, ni sense conèixer a les persones que valoraven les altres categories amb The Donal Gilligan Award.

A banda, han estat dos dies intensos en projeccions i he pogut conéixer altres films irlandesos amb molt talent i factura com són The Safehouse, The Ghost Train, Breakfast Wine, Men and women, SLR o Torn.


Tanmateix si he de resumir quina és l'ànima del Fleadth, és sense dubte la gent i la seva relació amb el cinema. Per posar un exemple, agafo els organitzadors de l'Offline Film Festival. Offaly, és un comptat del centre d'Irlanda, i organitzen un festival, on el premi és un premi molt especial. Faciliten als cineastes la logistica i el material necessari per rodar els seus projectes a Offaly. Localitzacions, materials, etc. Importants produccions pel que fa a la seva qualitat s'han rodat gràcies al suport de l'Offaly Film Comission, inclosos films nomitats als Òscars.



Doncs bé, una anècdota resumeix el que senten els irlandesos pel seu cinema, el dissabte dia 13, Offline Festival organitzava una BBQ per fer conèixer les seves activitats entre els assistents al Fleadth. Mentre estava fent cua, em fixava amb la persona que servia les hamburgueses, i em recordava molt a una actriu que havia vist prèviament en una de les produccions que havia vist minuts abans al Town Hall. Li vaig preguntar si era actriu, i es va ruboritzar una mica mentres em deia que si, mentre m'explicava com des d'Offaly podien implicar-se en el desenvolupament de projectes de cinema. No m'imagino això al meu país o en altres llocs. Els actors i els cineastes al meu país, són, en general, tibats i més distants en aquests esdeveniments. A Irlanda aquestes barreres es trenquen, i humanitzen d'aquesta manera el cinema, fent el que caldria fer en altres llocs, posant-lo al mateix nivell que la vida quotidiana.


En els altres moments on els cineastes, organitzadors i assistents al festival convivien això es repetia. Cosa que fa del Fleadth un lloc únic.

Hem tingut uns hostes immillorables que ens han ajudat a endinsar-nos a la realitat del cinema irlandés, com són la gent d'ACCESS CINEMA, tant en David com la Maeve, que fan una feina excel·lent per fer arribar el millor cinema per tot Irlanda. Ells són l'exemple del caràcter obert irlandés que m'ha sorprés molt gratament.

I és ben curiós, perquè tot això que jo he percebut en pròpia pell, que és el que penso que ha de ser el cinema, i la tasca on hem d'incidir els cineclubs en el nostre entorn local, és precisament el que va dir Mr. Michael Higgins en el seu discurs de clausura. La política ben a prop de la realitat. Utòpic? No, a Galway, al Fleadth és veritat.

Segurament caldria fer-lo candidat a un DON QUIJOTE AWARD en reconeixement a la seva tasca.

Gràcies,


Joaquim Roqué





REFERÈNCIES













dilluns, 17 de juny del 2013

Tranquils, les retallades a TV3 mantindran el discurs sobiranista als mitjans catalans


El Govern de la Generalitat, conscient del paper que té i tindrà TV3 i Catalunya Ràdio en el procés sobiranista, ha estat benvolent amb les retallades, pel que podria haver sigut.
La retallada a TV3 I Catalunya Ràdio acontenta als grups de comunicació privats que també donen suport al govern.


Els treballadors de TV3 van demanar la dimissió de Brauli Duart el passat 13 de juny


Si, efectivament, les retallades de TV3 eren anunciades, però el procés ha anat més a poc a poc que el que semblava, també que l'abast és menor del que se suposava o del que ha afectat a altres televisions públiques, tot i el dramatisme de la situació pels treballadors. Aquesta lentitud en el planteig de la decisió final ha anat en funció de l'evolució del procés de transició nacional , tot i que Brauli Duart, el president de la corporació ha qualitficat l'ERO com a últim recurs, tanmateix, tot i els seus arguments, el procés no només és un tema econòmic i empresarial.

Perquè és un dels sectors crítics que afecten al poder d'influència i estabilitat d'un país (transports públics, cossos de seguretat i mitjans de comunicació públics).

La pèrdua de múscul que suposarà l’aprimament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es veurà compensada per l’augment de la presència dels mitjans privats.

Això sumat al canvi de direcció, on la substitució de Mònica Terribas al cap davant de TV3, va ser sobretot per assegurar una línia editorial no critica amb el govern. La independència contrastada de Terribas, no encaixa en el perfil més afable i sumís que li cal a un Govern.

Hi ha diferents perquès que expliquen com s’està fent aquest estudiat procés. En aquest article en se'n fan referència a dos:


Un perquè polític

TV3 és un dels elements claus en la propaganda actual en el procés sobiranista. Tant TV3 com Catalunya Ràdio són els dos mitjans en que es basa la comunicació i la transmissió dels missatges del moment del país.

Què vol dir això?  Que no pot haver-hi cap procés sobiranista sense un recolzament mediàtic massiu des de Catalunya i fet a Catalunya, tant públic com privat.

Si es retalla la televisió pública i s’augmenta la quota de mercat de mitjans de comunicació privats, quins mitjans privats triarà el govern?

Doncs, segurament, els que saben que apostaran per una línia editorial i d’opinió semblant a la que s’està seguint des del mateix executiu. En el cas de Catalunya és evident que aquest espai l’ocupa, primordialment, el Grup Godó.

No només pel procés polític que viu el país, a banda, des del Govern hi ha una clara intenció política d'afavorir el Grup Godó, 8TV, RAC1, etc... El gran ajut que va tenir Mas en la primera campanya que el va dur a President ha de ser compensat. I la compensació s'ha de traduir d'alguna manera en resultats econòmics.

No només hi ha hagut un augment de la contractació publicitària de la Generalitat en els mitjans d’aquest grup, sinó que el fet d'externalitzar la gestió de la publicitat, i que el Grup Godó la gestioni -que tot sembla indicar que s'anirà per aquí- és clarament una mesura per frenar les pèrdues que han patit per la caiguda de la inversió en publicitat que fan les empreses en el Grup Godó - i no cal oblidar, que ha afectat també a totes les empreses del sector, i que aquestes empreses també haurien de ser compensades si es segueix el mateix criteri-. També contribueix a aquesta compensació econòmica  el tancament de canals i freqüències d’emissió televisives, tret d'inici de l'aprimament de TV3 i Catalunya Ràdio.

Un perquè econòmic

Però a costa de què es fa el traspàs de recursos dels mitjans públics als privats? Doncs dels ingressos que pot tenir TV3 que no provenen de subvencions públiques.

El que pot tenir un rendiment econòmic es lliura a mans privades. És el principi de qualsevol privatització i en aquest cas és el principi de la fi de l’hegemonia dels mitjans públics a Catalunya.

Per altra banda, les retallades en pressupost de TV3 i Catalunya Ràdio, intel·ligentment, tenen una proporció semblant a altres retallades en altres sectors. 

I això de cares a l’opinió pública és important. Ja que no se’ls veu com més perjudicats que als altres sectors bàsics (educació, salut, etc) tot i la identificació social que es té amb els mitjans de la corporació.
A  més a més, si es compara TV3 i Catalunya Ràdio amb altres retallades que han patit mitjans públics, no són de les entitats més perjudicades del seu sector.

TV3 i Catalunya Ràdio sumaven l’any 2521 treballadors l’any 2012, i l’ERO planteja treure’n 312 treballadors, això significa el 12% de la plantilla aproximadament. Més la reducció del sou en 7,5%.

Tanmateix, cal tenir present que més greu és el que ha passat a TeleMadrid on van fer fora, 861 dels 1170 treballadors o el que va passar a Canal 9 de la Comunitat Valenciana, on van fer fora 843 dels 1167, per citar-ne dos casos de Comunitats Autònomes d’España.

Si anem a l’exterior, per comparar la situació amb la televisió pública d’un estat -per allò del futur estat català- es pot comparar  amb el cas impactant de Grècia, on hi ha hagut un tancament fulminant de la televisió pública del país, que ocupava a 2700 treballadors, i ara, el govern grec vol crear un ens amb només 700 dels antics treballadors de la televisió pública.

Quants habitants té Grècia? 10,7 Milions d'habitants. Quants en té Catalunya? 7,5 Milions.

Quina mida ha de tenir la nostra televisió pública? Com la de Grècia? Si aquest és el criteri que se segueix encara caldria retallar més. Tot i que no hi estic d'acord.

En nom de les retallades i del rendiment econòmic tota estructura pública es redueix. Mica a en mica, inexorablement.

Amb la bandera de la millora de la gestió econòmica i de la reducció del dèficit públic  es tapa tot.
Quan en realitat ha estat provocat per la pèrdua d’ingressos de les administracions públiques per l’explosió de la bombolla financera.

I l'especulació en els preus dels pisos, construccions i hipoteques van en detriment tots els serveis públics, i no  del benefici de les comptes de resultats anuals de les entitats bancàries. Què és el que humanament i èticament caldria fer.

Joaquim Roqué




Referències

La Corporació farà un ERO de 312 persones per a TV3 i Catalunya Ràdiohttp://www.ara.cat/media/Corporacio-ERO-TV3-Catalunya-Radio_0_936506554.html

La justícia anul·la l'ERO de Telemadrid perquè no s'ajusta al dret http://www.ara.cat/media/justicia-anulla-Telemadrid-perque-sajusta_0_898110305.html

La dirección de Canal 9 despide a 843 trabajadores por correo electrónicohttp://www.elmundo.es/elmundo/2013/02/09/valencia/1360404482.html

Canal Nou notifica 843 despidos por correo electrónic http://www.vertele.com/noticias/canal-nou-notifica-843-despidos-por-correo-electronico/

El Gobierno griego ordena el cierre fulminante de la televisión pública http://internacional.elpais.com/internacional/2013/06/11/actualidad/1370965379_527736.html

dimecres, 29 de maig del 2013

Cinema en curs: el poder del cinema per transformar la societat



Ahir vaig assistir a la Filmoteca de Catalunya a la projecció dels treballs finals de “Cinema en curs”, un projecte educatiu que porta als centres educatius l’ensenyament del cinema dins de l’àmbit currícular.

Nanos procedents de diverses localitats d’arreu del territori català. De diferents orígens, ètnies i procedències han treballat junts durant aquest curs amb una missió: fer una pel·lícula.

El tema de les pel·lícules girava al voltant de les emocions dels propis joves sobre les situacions que els afecten directament, la separació dels pares, la solitud que un sent en el canvi d’Institut, haver-se de cuidar dels germans quan els pares treballen, els sentiments dels nouvinguts quan estan en una aula d’acollida i la llengua i la cultura és una frontera emocional per relacionar-se amb l’entorn..

No tinc paraules per descriure el que ahir vaig aprendre de tots aquells nanos, professors i dels professionals del cinema que els han conduït a realitzar tots aquells treballs.

L’experiència em va convèncer definitivament del poder transformador que té el cinema com a eina cohesionadora i transformadora de la societat.

Nanos que en alguns casos aprenen el llenguatge audiovisual a mesura que aprenen la llengua i les costums de la societat que els rep.

A banda d’això, aprenen valors essencials en el seu desenvolupament com a persones: el treball en grup, la perseverança, el diàleg per sumar forces...

Us recomano molt el seu bloc http://bloc.cinemaencurs.org/ on aviat es penjaran tots els treballs i l’excel·lent treball de l’Associació A Bao a Qu

El programa ha rebut retallades i està en perill de subsistència després de 7 anys d’una gran feina, molt meritòria,  que dóna un plus de qualitat al nostre sistema educatiu. 

Com és que no se n'adonen de la importància les administracions finançadores?


Projectada a la Filmoteca de Catalunya el 28 de maig de 2013 amb música original composada i interpretada en directe per Bernat Font.

dijous, 16 de maig del 2013

El TNC menysté l'accés a la memòria viva de Barcelona

Els treballadors del TNC van regalar 170 entrades
per l'obra Barcelona Foto: TV3. 
El passat 11 de maig, el Teatre Nacional de Catalunya relegà la conferència amb supervivents dels bombardejos de Barcelona a una sala provisional deixant fora a més de 150 persones.


El dissabte dia 11, vaig anar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) a una xerrada de dues testimonis dels bombardejos de la Guerra Civil de Barcelona l'any 1938. La informació de l'activitat va ser enviada per newsletter via Internet pel mateix TNC uns dies abans.

L'obra Barcelona, de Pere Riera, que aquests dies es representa a la Sala Gran del TNC, protagonitzada per Emma Vilarasau i Míriam Iscla, basa l'argument en part de l'experiència viscuda per aquestes dues dones.

L'organització d'aquest acte va ser poc pensada i deficient. La xerrada es va situar a l'espai de l'exposició que és un mòdul de 3 metres per 15 m aproximadament situat en un raconet de l'immens i solemne hall faraònic del TNC.

Quan vam arribar les tres generacions de la meva família, la meva mare, de 72 anys, nascuda l'any 1940, jo mateix de 39 anys i el meu fill de 13 anys, no només no s'hi cabia, sinó que hi havia al voltant de 150 persones amuntegades per poder entrar a dins de l'espai, on hi havia poc més de 40 persones encabestrades.

Aquesta aglomeració coincidia amb la reivindicació que feien els treballadors del TNC, a fora, just abans de pujar les escales. Desenes de persones del personal del teatre regalaven entrades per a la funció de la nit com a protesta per la supressió de llocs de treball. També repartien enquestes i fulletons on es comparava el preu de les entrades als teatres de Madrid i Barcelona. Segons aquests, l'entrada més cara a Madrid valia 24 € mentre que al TNC, la més cara de Barcelona val més de 38€ i és del TNC. Preu sorprenentment alt, i poc assequible, entenent que és un teatre públic.

Què és un teatre públic? Partim d'aquí. Quina és l'essència de la funció de l'equipament?
Jo entenc que un teatre públic té com a missió principal fer acostar la cultura del país a la població. Ha de facilitar l'accés a col·lectius i persones, tant a temes importants de la nostra societat com a nivell global, per contribuir a l'enriquiment del coneixement de les persones.

No només amb preu assequible i uns espais dignes, sinó amb un tipus de programació i activitats que compleixin la seva funció social.

És destacable que el TNC programi una obra el argument de la qual es basa amb l'experiència dels bombardejos dels ciutadans de la mateixa ciutat  produïts 75 anys enrere.

Sobretot quan hi ha evidències clares del poc interès en transmetre aquesta part de la història per part del Règim de Franco dels fets tant cruels i impressionants que van saccejar el nostre país.

És lloable voler fer una xerrada gratuïta amb protagonistes d'aquests fets.

Però em pregunto quantes vegades més tindrem l'oportunitat de sentir de viva veu dels testimonis d'aquells fets que encara marquen la nostra història col·lectiva si els que queden s'estan morint?

L'obra Barcelona és una ficció. Una interpretació de la història. 

La xerrada amb protagonistes és una experiència vivencial transmesa de tu a tu del que va passar per boca de les seves protagonistes. 

Què té més valor? Una interpretació del que va passar o que t'expliquin directament el que va passar? 

Segurament les dues coses en tenen, tanmateix, la primera es fa a la Sala Gran i la segona en un mòdul arraconat quan es podien haver triat altres espais de les magnífiques instal·lacions del TNC. 

Marginant només amb aquest fet l'èxit de l'acte.

Quan vam preguntar als organitzadors per què la xerrada es feia en aquell minúscul espai, la resposta va ser eloqüent: “No hi ha sales disponibles per fer-ho, hem fet proves a diferents bandes i no hi ha prou qualitat de so”.

No hi ha sales disponibles?

No hi ha elements tècnics d'amplificació del so en aquestes faraòniques i desmesurades instal·lacions?

Són les 18:30, queden quasi dues hores per la funció de la nit. No es pot fer l'acte en la Sala Gran o la Sala Petita?

No es podia avançar l'hora a les 17:30, per no interferir en la programació habitual, per exemple?

Com pot ser que hi hagi la Sala Tallers tancada i aquest acte tant significatiu pels que hi volíem assistir s'hagi de fer de manera tant improvisada i mal organitzada?

Aquests fets, sumats als que reclamen els treballadors fan que, tot i la crisi econòmica, tot i els ajustos que s'han hagut de fer a tots nivells, em fan creure que el que es fa amb la gestió cultural no és complir amb el principi bàsic que hauria de complir i la funció que ha de tenir un teatre públic. I més quan el que està en joc és que les noves generacions aprenguin dels errors del passat per construir un futur millor.

La meva mare, el meu fill i jo. Vam marxar amb les ganes de saber més, i sobretot, empipats, molt empipats, tot pensant que hi ha coses que ni la gran excusa de les retallades pressupostàries – que serveix per tot-  poden explicar.


Amb aquest escrit ens solidaritzem amb els treballadors del TNC, que amb la seva reivindicació no només defensen el seu lloc de feina, sinó que també qüestionen la gestió de la política cultural. 

La seva veu és necessària per prendre consciència del que passa.

Joaquim Roqué Paret

Referència: