Pare, avui fa un any que vaig baixar a veure'l a Barcelona. Quan baixava per la C-17 em preguntava com seria aquell moment sabent que seria, segurament, el darrer. Aquells
últims deu minuts que em van deixar. Ningú més de casa podia. La mare i la Cristina ingressades també per pneumònia provocada per la Covid-19 i els altres estaven confinats. El darrer cop que el vaig veure. Totes les coses que li havia de dir en nom de tots... Més o menys ho vaig fer, però vostè estava neguitós, i em va dir: "Marxa, marxa... Què no vull que
agafis aquesta merda." Pare, li vull dir que no se si l'he agafada o no,
no m'he trobat malament per saber-ho, ni m'han fet les proves, ni m'han
vacunat... El que si sé, és que aquesta merda també es va endur també la mare setze dies després, i
que els trobo molt a faltar. Tant, que de vegades em sembla que encara visc un malson, i d'altres dies trobo que Déu ni do amb la serenitat que tots ho hem encarat. Un puja-baixa emocional que de mica en mica ens ha dut a viure la vida d'una manera diferent. Un any després hem hagut d'aprendre, vulguem o no, a
viure sense vostès. Fent que de les seves ganes de viure, les meves. I que
aquestes ganes estiguin per sobre de tot. Per sobre dels que pensen que la
malaltia no existeix, per sobre dels que no es fan el càrrec que es
perdre els dos pares en quinze dies, per sobre de les injustícies, tant
les que vivim al nostre mateix poble com les que passen arreu del món, per sobre de les persones que ens fan la vida difícil... I sobretot, gaudint de les coses que ens fan feliç.
Només que m'hagi quedat a dins un xic de la seva valentia, fortalesa, bondat i
criteri per saber pel que val la pena lluitar, em conformo. Ho intento
cada dia. De debò que ho faig. Com em va dir un amic meu fotògraf que va perdre el seu jove
fill de càncer. "Querer ser un poquito mejor cada día es la mejor
medicina". Aquest home, que és molt savi, després va afegir: "No perder
la juventud és no pertenecer a ella". El 2020 m'ha dut unes lliçons de
vida difícils d'oblidar. Ens fem grans, i a mesura que deixem de ser joves perdem coses i persones pel camí, però que ens acompanyen per sempre més... Elles i el que ens van ensenyar.
Avui, un any més tard, publico la millor foto
que tinc de vostè. Em sembla que va fer en Jordi quan la carretera del bosc no estava emporlanada amb la moto Montesa Cota 49. Rialler, satisfet de tornar
de buscar bolets de manera improvisada, amb una bossa de plàstic, més fàcil de penjar al manillar que una cistella de vímet, i
després d'haver fet faneca. Amb les seves
xiruques i els pantalons dins dels mitjons perquè no agafin la mullena
de l'herba del bosc. Vostè si que en sabia! Si en Pau s'aixecava al matí amb la fal·lera
boletaire no ho havia res que l'aturés. Ni el temps que feia, ni res. Així el recordaré. I així
m'acompanya cada dia des d'aquells darrers deu minuts, una persona
connectada a la terra que gaudia de la seva passió per les petites coses, les que realment
el fan a un feliç. Amb això sí que som ben iguals.
L'estimo pare, records a la mare.
Joaquim
