Segons diu l’antic proverbi xinès que el poder de les ales d'una papallona es pot percebre a l'altra banda del món. El moment històric en que vivim, existeix un caos social, ideològic i cultural. I com tot caos, és un sistema altament sensible als petits moviments, petites influències que poden canviar coses a nivell global. A més a més, el paper dels mitjans de comunicació està canviant, no només per la globalització, sinó pel paper que estant tenint les noves tecnologies i els serveis que si desenvolupen, com ara les xarxes socials. Al cercar els exemples d’aquest treball de reflexió, he cercat els que més m’han impactat dels darrers anys. En pràcticament tots els casos que citaré són fets que han ocorregut en un àmbit local, i que amb l’impacte que han tingut als mitjans de comunicació han esdevingut afers completament globals.
Les crisis sanitàries que esdevenen crisis alimentàries
És un tema recorrent als mitjans. Un dels aspectes més valorats en la societat actual és la salut i tot el referent amb la seguretat, o amb allò que pot influir en el benestar social.
A finals dels anys 80 la crisi de les vaques boges s’originà per un problema sanitari a granges angleses, la malaltia, estranya, que s’anomenava encefalopatia espongiforme, o síndrome de Creutzfeldt-Jakob, anomenada popularment "mal de les vaques boges". Afectava als ovins i als bovins, però també es contagiava als humans pel consum de la carn d’animals malalts. Darrera el cas de granges infectades, també es va desentrellar, una xarxa de males praxis en la fabricació de pinsos per bovins, on s’utilitzaven carns de ovins també malalts, és a dir, s’alimentava animals herbívors amb pinsos d’origen carnívor. Les declaracions, les hipòtesis i els articles als diaris i mitjans de comunicació es van succeir de manera exponencial a tots els mitjans, i van aconseguir crear una atmosfera desconcertant. Tant que, a milers de quilòmetres de distància d’Anglaterra es va deixar de consumir carn de boví, afectant d’aquesta manera a l’economia de llocs on el consum de la carn en males condicions era pràcticament impossible.
Com una seqüela d’aquesta voràgine, a l'agost de 2004 van aparèixer casos de la grip aviària, també anomenada la grip del pollastre a Kampung Pasir, Kelantan, Malàisia. Dos pollastres portaven el H5N1. Com a conseqüència, Singapur va imposar una prohibició a tota importació de pollastres i altres productes avícoles. Similarment, la Unió Europea va prohibir els productes avícoles de Malàisia. Algunes fonts citen l’origen de la pandèmia a Xina. La gran afectació es concentrà al continent asiàtic, tanmateix, els mitjans de comunicació, de manera similar a la crisi de les vaques boges, s’ompliren de continguts del tema. Molt poques persones es van veure afectades, però la demanda de carn d’aviram a Catalunya va baixar, i també provocà una crisi econòmica al sector.
La tercera gran crisi sanitària l’hem viscuda fa poc. Popularment coneguda com la grip A, la pandèmia del virus de la grip A (H1N1). El grip A té l’origen en el virus de la grip que afectà a Espanya a principis del segle XX que causà una gran mortalitat, una evolució d’aquest virus, va persistir en els porcins. Una variant més violenta apareix a Nord-Amèrica a mitjans de 2009. Provocant morts, però no masses més que els morts que provoca la grip estacional que apareix cada any. La diàspora informativa a tots els mitjans del món, provocà una alarma en els governs i en els estaments sanitaris que efectuaren grans compres de medicaments per vacunar de manera massiva a la població. Tanmateix, en realitat no s’utilitzaren. Algunes veus afirmen que darrera de l’alarmisme en realitat hi havia els grans lobbys de la indústria farmacèutica, els grans beneficiats de la voràgine informativa. Els mitjans demostraren que realment no sabien reacciona cada nova crisi alarmista, ja que tornaven a tractar la crisi de torn com les seves predecessores, l’únic aspecte en que es va corregir en la manera de comunicar, fou que el nom en que s’anomenava a la pandèmia. Inicialment el nom fou, grip porcina, als mitjans europeus es transformà al nom de grip A. Aquest fet, que pot semblar insignificant, va protegir al sector del porcí, que no es va veure afectat per l’alarmisme social com en les altres crisis precedents.
Amb la irrupció de l’ús generalitzat de les xarxes socials, l’evolució de la cobertura informativa dels conflictes ha canviat radicalment en els darrers anys. El punt d’inflexió el marcaren les polèmiques eleccions a Iran de l’any 2009, aquestes eleccions amb sospites clares de manipulació dels resultats per part dels partidaris de Mahmud Ahmadinejad, provocà que la població iraniana descontenta amb el resultat expressés a través de les xarxes socials, primordialment per Twitter, el que passava realment al país. Informaven en temps real i sense interrupcions, penjant vídeos i fotografies de les protestes en directe. Hashtags com #IranElection i #Iranvote es convertien en trending topics claus per identificar el discurs ciutadà, que de manera paral·lela informava al marge dels mitjans tradicionals. Els mitjans tradicionals oferien per primera vegada de manera massiva fotografies i vídeos gravats pels mateixos ciutadans. Però com s’originà tot? A partir d’iniciatives de persones individuals, les comptes de tuiters com @Change_for_Iran, @Tehranbureau, @IranRiggedElect o @ IranElection09 aconseguiren informar al món. Aquest ha estat un precedent importantíssim per l’efecte papallona més significatiu, des del meu punt de vista, que ha marcat els mitjans de comunicació i tota la societat mundial en els darrers mesos.
Com la mort del venedor de fruita de Tunísia pot provocar un atac d’una coalició internacional integrada per països de la Lliga Àrab i Estats Units contra Gaddafi?
Un jove en atur tunisià anomenat Mohamed Bouazizi, de 26 anys que venia fruites i verdures per sobreviure, el dia 17 de desembre de 2010 es va ruixar amb gasolina i es va calar foc en protesta per la manca d'oportunitats al seu país. Bouazizi va morir a l'hospital el 5 de gener i, com a conseqüència, hi va haver una revolta popular que va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine Ben Ali (23 anys en el poder), i com a conseqüència el que havia passat a Tunísia, els països islàmics que tenen mandataris i règims autoritaris de característiques similars el prenen com exemple i el caos i les ganes de canvi s’escampen per tot el món com una diàspora. El primer en caure és Egipte, el país àrab amb més població i el que manté unes relacions cordials amb països occidentals, Israel o altres països de caire més islamista. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació no occidentals, com ara Al Jazzera (la televisió de Qatar) i Al Arabiya (televisió dels Emirats Àrabs), donen protagonisme als ciutadans que s’organitzen. Aquest és un aspecte nou que no havia ocorregut en els conflictes a la zona anteriorment. La veritat no només l’expliquen els mitjans occidentals i des del punt de vista occidental. Ara tenen veu els propis ciutadans i els mitjans de comunicació àrabs.
El que succeeix a la plaça de Tahrir del Caire, als carrers d'Alexandria i Suez és televisat a tot el món àrab per les cadenes via satèl lit i reenviat per desenes de milers de ciutadans a través de les xarxes socials. És una revolta global, instantània, visible i molt ben informada. La gent ha perdut la por. Sense por, la gent és imparable. Finalment després de dies de protestes cau el Règim de Mubarak. Les revoltes s’estenen a Algèria, Líbia , Bahrein, Iemen, Gaza, Jordània i el Líban. I també hi ha intents de manifestació a Xina, amb el que ja s’anomenen les revoltes de la Flor del Gessamí.
Els governs dels països àrabs i del Magreb, han vist com una amenaça aquests aixecaments, el rei de Marroc ha anunciat canvis oberturistes a la seva Constitució, tanmateix, el camaleònic Muammar el Gaddafi no va ser a temps de fer canvis convincents creïbles a la seva població. Tot i tancar l’accés a Internet no ha pogut frenar una protesta ciutadana, que a diferència d’Egipte, on l’exèrcit es va negar recolzar al govern, a Líbia, els militars, són en la seva gran part, mercenaris a sou, pagats pel Règim, que gaudeix de grans ingressos pels grans jaciments de materials combustibles d’alt interès pels governs occidentals. La temible repressió que ha exercit Muammar el Gaddafi cap a la seva pròpia població, i la poca transparència informativa, ha provocat que els mitjans de comunicació seguissin encara amb més insistència els fets, creant una marea d’opinió pública en contra d’ell mateix, i provocant un àtac organitzat dels principals exèrcits occidentals i dels principals països de la Lliga Àrab a partir d’una resolució de les Nacions Unides. La clau és la participació dels mateixos governs àrabs, que els interessa també donar símptomes de canvis perquè en els seus propis territoris no hi hagi aixecaments. Tot arrel de la immolació del jove tunisià per queixar-se de la seva precària situació.
Des d’occident, el concepte immolació, l’hem relacionat més amb el terrorisme que amb la lluita social. Aquest també és un canvi de concepte. Tot això tot just en dos mesos! Aquest cop la petita papallona va batre ben fort les ales. El cicló que ha provocat encara no ha acabat.
