dimecres, 22 de desembre del 2010

El miracle de ser pare

Una persona a la que aprecio ahir em va dir que la seva dona estava embarassada. Sempre quan un fill està a punt de trobar un pare sento un no se què que em fa pensar en la meva pròpia paternitat. Li volia escriure unes paraules de felicitació però he acabat escrivint alguna cosa més, em sembla, per això ho he posat al meu bloc.

He intentat imaginar-me moltes vegades que deu sentir un quan a una panxa que tens propera hi creix un nen que és fill teu, i que estiguis preparat o no, tal dia sortirà.

I que dir si fos la teva pròpia panxa la que creixés amb un cosa viva a dins... Però per sentir això només es pot ser dona. I és clar, al ser home, només m’ho puc plantejar. M’ho imagino, si... Però per molta empatia que hi posi no me’n puc fer la idea exacta. El cos de la dona es transforma. Els canvis són bestials. Tant físics, com hormonals, com d’emocions.

El meu procés de paternitat ha estat diferent perquè sóc pare adoptiu, i, a més a més, solter. El teu cos i la teva ment també pateixen canvis, però no són tant evidents i tant calculats. Adoptar vol dir que has de passar per un procés llarg i indeterminat en el que no saps mai quan arribarà el fill que vols. Saps que està creixent en algun lloc del món, i per algun designi diví, si tens sort, el seu camí i el teu es lligaran per sempre més. Quan, a on, amb qui i com, no ho saps, no ho saps fins que passa.

L’adopció té diverses desavantatges, com ara aquesta, la de no saber on creix el teu fill ni amb qui, però també té particularitats diferents. El primer de tots els processos kafkians on un s’exposa per voler tenir un fill adoptat és quan un organisme oficial t’ha “certificar com a idoni” per ser pare. Una cosa impensable quan es té un fill biològic. Us imagineu que una mena d’empresa concessionària de cotxes, tipus taller de l’ITV, ens avalués com a pares per tenir dret a circular pel món? Doncs una cosa així. Cal que tota una sèrie de paràmetres, més o menys lògics, estiguin dins d’un rang de dades previsibles que s’esperen dels pares ideals, i no sortir-se’n, sinó, s’acaba el somni abans de tancar els ulls i posar-se a dormir.

Dins d’aquest procés d’avaluació de la teva persona, hi ha una part també de sensibilització, d’agafar consciència del que significa ser pare.

Llavors, i ara, un cop passat tot el procés, vaig veure que seria “idoni” que tothom passés per aquest moment de reflexió, tant els que adopten com els que ho fan per via biològica.

Parar-se a pensar que significa ser pare, i sobretot, el que significa per un nen tenir un pare (el punt de vista és molt diferent) és molt enriquidor abans de fer front a aquest repte personal. Perquè de vegades, o quasi bé sempre, es tenen fills perquè toca, perquè convé, perquè ens fem grans, perquè tota la meva família n’ha tingut, perquè hem de ser com els altres, com els nostres amics, sobretot com els nostres amics -la pitjor pressió social-, i mil motius amb que ens pressionem externament abans de preguntar-nos el pot significar per nosaltres, pel nostre individu, i el que pot significar pel nen que ha d’arribar. Sobretot per ell. No pensem mai en el nen que ha de venir a les nostres vides abans de decidir tenir-lo. Hi pensem quan hem iniciat el procés.

Un home solter ho té encara més difícil. Socialment no és tant entès que la paternitat sorgeixi espontàniament en un home sense parella (dona o home). Però també té un punt a favor, molt gros, que poca gent hi para a pensar: que decideixes sol. No has de pactar amb ningú.

Durant el procés de certificació de la idoneïtat, els psicòlegs i assistents socials, es posen sobretot en les relacions existents entre el progenitors. És a dir, en les relacions de parella, ja que quasi bé sempre, la decisió de tenir fills no es pren a l'hora, cadascú té el seu moment vital. Un tira del carro, ell o ella -ell o ell, ella o ella... totes les versions de parelles que existeixen són desequilibrades generalment en aquesta qüestió-. Socialment... quasi sempre són elles, per molt que pesi dir-ho a un pare solter. El fet més habitual és que un membre de la parella tira del carro i l’altre accepta o es veu arrossegat als desitjos de l’altre.

Sigui com sigui, i sigui quina sigui la parella, i qui pren la decisió... Si en tens de parella... El resultat final, sigui via biològica o via adoptiva, el teu fill arriba i entra un dia a casa teva. I tu n'ets responsable.

És en aquest moment (un moment que dura mesos fins que te n’adones que és un llarg moment) quan te n’adones que: “clic”, s’ha creat un vincle entre tu i el teu fill. No és el dia que neix, o el dia que el coneixes, sol passar més temps fins que en prens consciència.

El moment del “clic” te n’adones que és el vincle més fort que podràs fer mai amb ningú. Ser pare és com un miracle.

Podràs canviar de parella (perquè deixes d’estimar a l’altra part, perquè trobes algú millor, perquè algú mor, perquè tens ganes de provar coses noves...), podràs fer amics, podràs perdre’n, canviaràs la feina de la teva vida pel teu projecte de futur, partiràs peres amb els teus socis d'empresa... etc. Però sempre, i per sempre, aquell nen o nena serà el teu fill. I això no hi ha res que ho canviï. Us imagineu que us poguéssiu divorciar dels vostres fills? A què és inconcebible? No es pot. A no ser que l’abandonis, l’estat se’n quedi la pàtria potestat, i hi hagi un pare adoptiu que demostri amb proves kafkianes que és millor que tu per cuidar-lo. Per sort, molts nens solen tenir una altra oportunitat per ser estimats i volguts.


No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets... (el tòpic de tots els tòpics que t’expliquen sempre, abans, superb de tu, et penses que ja ho saps, i no ho saps, però que arriba un dia que te n’adones que és veritat. Una veritat com la vida mateixa). Jo afegiria un final de frase al tòpic:

No ets conscient del que és ser pare fins que no n'ets, fins que ho entens i ho assumeixes vivint-ho en pròpia pell.


És curiós, però la relació amb els teus progenitors, o el que perceps d’ells, el dia que passa el moment del “clic”, és diferent. Te’ls mires amb uns altres ulls.

No em refereixo als esforços econòmics que han fet, sinó a un altre tipus de coses.

Qui se’n recorda del dia en que un va saber-se cordar les sabates? O tallar amb el ganivet la carn? O el dia en que et van treure el bolquer perquè ja no et feies pipi? Punyeta! Amb el que costa que el nano ho aprengui! I les coses que deixes de fer perquè ho facin! Com podem ser tant desagraïts amb els pares!

Quan un recorda moments feliços, recorda imatges concretes, generalment fets extraordinaris que van marcar la nostra tendre retina. El dia que vam anar en aquell parc d’atraccions, el dia que els pares es van disfressar amb nosaltres, el dia que vam anar a la platja, el dia que vaig jugar amb la meva mare a un joc que em va ensenyar... Ara se que d'aquests moments en diuen moments de “qualitat”. Però, resulta que aquest moments no són els que més eduquen (o no són els únics). El nostre cervell al fer-nos grans ha eliminat les escenes més educatives de la pel·lícula de la nostra vida.

Els pares donen sense esperar a rebre a canvi. Quan ho reben, si ho reben, és quan són vells, i sense dubte és d’una altra manera. Jo se que als meus pares no tornaré tots els moments que ells han invertit en la meva educació. És impossible.

Per a mi, és el millor que he fet a la vida. Se que sóc un pare imperfecte, molt. Sóc massa estricte, massa dur, segurament amb ell. Ser pare i mare a l’hora també té els seus inconvenients. No em sento culpable, però estic convençut que ho compenso, o ho almenys sóc conscient que ho intento. Al marge de tots els hàbits que necessiten aprendre d’un, desagraïts, moltes vegades, ho compenso amb moments de qualitat amb ell. Que també poden ser ajudar a fer els deures, un dibuix... Però també veure la tele o una pel·lícula del Doraemon, el gat Còsmic, o menjar-se un bol de greixoses crispetes tombats al sofà (cal dosificar-ho, però sinó rebentarem tots plegats!).


Fa un temps, el Carles Capdevila, el que ara és el director del diari ARA, va fer un programa de televisió. QUI ELS VA PARIR! de TV3 Buscaven un pare solter per participar-hi. Les redactores necessitaven trobar espècimens de cada una de les tipologies de famílies que existeixen al nostre país. En van trobar, tot i que llavors vivia en un petit poblet de la Catalunya francesa, i en van convèncer per participar. Quan en vaig veure muntat en les entrevistes enllaunades que feien a totes les famílies per la tele em vaig adonar que tots estem igual. Pobres pares...

Res, que l’aventura encara no ha acabat... tot just té onze anys.

Com em deia una amiga meva que treballa en una llar d’infants que és molt sàvia: “Tranquil el dia que arribi el nen, ja et posarà els horaris i sabràs que has de fer”. Així ha set Lourdes. Tenies tota la raó.

Joaquim Roqué

dilluns, 20 de desembre del 2010

Wikileaks i els budells que digereixen la informació

El fenomen Wikileaks ha sacsejat els fonaments de la diplomàcia internacional, però també de la manera d’accedir a la informació que pot ser notícia i el paper que han de tenir els mitjans de comunicació. Tot a partir d’ara serà diferent. Ni les diplomàcies es comunicaran de la mateixa manera entre sí. Ni les fonts d’informació d’on beuen els mitjans es seleccionaran de la mateixa manera. Ni els mitjans tindran el mateix paper que abans. Aquest post és una reflexió sobre tot plegat.

Circumstàncies prèvies

Què és Wikileaks, i com funciona? 
La paraula està conformada per wiki (terme que s'utilitza en l'argot d'Internet per definir webs col·laboratives on diferents persones són responsables de continguts) leaks, significa fuita, filtració, en anglès. És a dir, Wikileaks es podria traduir com filtracions col·laboratives.

Wikileaks accepta materials, ja siguin informacions reservades o censurades, d’importància significativa sobre política, l’ètica, diplomàcia o història.

Wikileaks, amb el seu creador, Julian Assange al capdavant, obtenen filtracions de persones anònimes que pengen aquestes informacions al web.  Un aspecte essencial en la naturalesa dels col·laboradors que faciliten les informacions a Wikileaks és la confidencialitat i secretisme amb el que tecnològicament Wikileaks garanteix l’anonimat als seus confidents. Afirmen que no es pot saber la identitat dels mateixos un cop han introduït les informacions filtrades a Wikileaks. L’organització no té control, en principi, segons les normes que apareixen al mateix web de Wikileaks.

Segons això, no sembla que hi hagi un únic responsable que tot això surti a la llum. Tot i que la pressió al voltant de Julian Assange sembla que així sigui.

Un altre equip de persones, seleccionen i comproven la qualitat i la veracitat d’aquestes filtracions. Segons les informacions que s’han publicat per diferents mitjans, aquestes persones no es coneixen físicament entre sí, treballen via xat des de diferents emplaçaments del món.

Els punts en comú amb Wikipèdia
Tant Wikileaks com Wikipedia es financen de donacions privades, no accepten publicitat. Ambdues tenen situats baners amb el rostre dels seus fundadors, Julian Assange i Jimmy Wales, incitant a la recaptació de fons. Amb un estil gràfic que les fa semblants. De fet, Wikileaks no té un funcionament gaire diferent a l’omnipresent Wikipèdia,l’enciclopèdia col·laborativa i més popular d’Internet. Qualsevol pot registrar-se i entrar un contingut o modificar-lo. I després hi ha validadors que revisen aquests continguts modificats.

En aquest procediment de publicació, tant a Wikipedia,  però en menor grau a Wikileaks, hi ha la percepció de dubte sobre l’exactitud de la certesa dels continguts  publicats. Els continguts disponibles a Wikipedia no són sempre exactes ni actualitzats. Per què els de Wikileaks són considerats com més versemblants i posen en dubte les versions oficials que han donat governs i/o empreses sobre els temes que són notícia?

Doncs una raó pot ser perquè Wikileaks difon els continguts a través de cinc grans capçaleres de premsa de tot el món: The Guardian, The New York Times, El País, Le Monde i Der Spiegel. Aquests diaris de prestigi han acceptat fer aquest paper. Tanmateix, el fet que ells publiquin abans aquests continguts , fa que siguin més versemblants i verídics, perquè aporten el segell de la seva marca als textos que aporta Wikileaks.


Qui és Julian Assange?
És un ciutadà australià, que ha viscut per mig món, amb amplis coneixements tecnològics sobre la seguretat a Internet. És el fundador del portal Wikileaks que veié la llum el desembre de l’any 2006. Ha estat processat pel govern Suec per delictes sexuals de dubtosa credibilitat i detingut a Gran Bretanya.
És la cara més visible de Wikileaks.

Per què les informacions de  Wikileaks afecten a diferents països?
Entre els documents que de moment s’estan difonent s’assegura que són “cables” entre les diferents ambaixades del món d’Estats Units i els seus contactes polítics de cada país.  Per tant, molts països es veuen afectats de manera simultània. Wikileaks ha avançat que només ha difós una petita part de tots els documents de que disposa.


Les meves reflexions: construint una opinió sobre Wikileaks

La clau del fenomen és la veracitat que l’opinió pública atorga als materials subministrats. Amb la difusió dels missatges de Wikileaks, els mitjans de comunicació a través d’aquestes capçaleres de prestigi internacional han donat dimensió d’abast mundial a Wikipedia. Els mateixos mitjans són els que han creat el referent informatiu.

Per què? Els mitjans no saben quin joc ni quin paper tenir-hi. Informacions que poden ser molt importants però que no provenen d’un confident individual del qual han de protegir la identitat. Sinó d’un ens intermediari.

Les informacions filtrades, són en la seva majoria, informacions previsibles, que ja se sabien. Com si fossin la prova del que s’esperava per part dels mitjans.

De tots els punts de vista  possibles que poden oferir les relacions diplomàtiques només es reflecteixen la visió de la diplomàcia nord-americana. Els països amb grans mesures de protecció i tancament exterior, ni piu. Ni piu, perquè no hi ha ni proves, ni mai les haurà, com explica Sergi Vicente en l’article publicat al Diari Ara el dia 5-12-10.

Wikileaks pot esdevenir doncs una eina de control al poder polític, funció que fins ara requeia sobre els mitjans.

Els governs de seguida s’han afanyat en relativitzar les informacions difoses, però en pocs casos les han desmentit taxativament. Per què? Per què són veritat o per què no volen ser acusats de poca transparència informativa, una mesura amb projecció negativa a l’opinió pública?

El principal govern afectat, EEUU, ha iniciat els tràmits per investigar, i possiblement jutjar al fundador del web, Julian Assange.

Però per què no actuen i investiguen a les capçaleres dels mitjans que han donar credibilitat pública a les informacions?  No serà perquè els precedents d’enfrontaments amb la premsa han provocat la caiguda de governs anteriors? És clar que no es vol posar en contra a la premsa i als mitjans. És millor tenir un cap de turc com Assange.

Si féssim una analogia amb el sistema digestiu dels  humans. On la informació seria l’aliment. Els diferents òrgans del sistema digestiu serien els diferents agents pels quals passa la informació abans de ser assimilats per les cèl·lules, que serien els individus.
Les filtracions, com a aliments, passen al sistema d’òrgans digestius amb els que són tractats, trinxats, barrejats amb enzims que els descomponen, seleccionats com a nutrients o com a residus i finalment assimilats. Els budells són la part del cos que separa els nutrients dels residus. L’òrgan del cos amb més capil·lars sanguinis que transporten a través de la sang els nutrients a la seva destinació final. Entenent com a nutrients el que necessita l’organisme, és a dir, el conjunt de cèl·lules, per seguir vivint,  que seria el mateix que el que necessiten els individus per seguir tenint opinió.

Si els budells de la informació són els mitjans de comunicació, que seria wikileaks? Un nou òrgan, o simplement el cuiner que prepara els materials per ser digerits?

El paper dels mitjans a partir d’ara, si hi ha intermediaris com Wikileaks, podrien reduir-se a ser els agents que contrasten les informacions, ja que no veuen directament de la font original.

El risc d’aquesta nova realitat seria verificar l’autenticitat i credibilitat de la font.  Com es pot saber? Posem per exemple que les filtracions aconseguides per Wikileaks són realitzades per col·laboradors o ex-treballadors que actuen amb venjança amb males relacions personals amb la institució de la qual mostren les intimitats?

De quina manera pot la societat tenir garantit el dret de saber que la font de la informació té credibilitat suficient com per ser versemblant?

Està demostrat que la diplomàcia necessita marge per actuar diligentment. Els experts opinen que no es pot ser transparent amb tot el que passa. Sinó les negociacions que porten endavant els diplomàtics es veuen en perill.

Aquest és el principal argument esgrimit pels governs per desacreditar o relativitzar les informacions de Wikileaks.

Quina és la línia del que es publicable o no? Què, o qui,  ha de determinar el que posa en perill la seguretat d’un estat?

Wikileaks, ha estat en boca de tothom durant un temps, sembla que els mitjans també s’estan cansant del tema perquè ja no ocupa tantes portades i primeres planes.

Des de la posada el llibertat de Julian Assange, el tema s’ha desinflat paulatinament, però es segueix mantenint candent pel degoteig constant i programat de les filtracions. Tot sembla indicar una clara estratègia comunicativa. El més gros ha d’estar per arribar.


Tot i així, ara ja se que és Wikileaks, només un element més intermig dins del sistema digestiu que em permet assimilar el que passa al món.

Tinc clar que he de seguir filtrant el que m'arriba. Tot segueix igual.

dilluns, 13 de desembre del 2010

El negoci del petroli per sobre dels premis Nobel

Una cosa són els Nobel, la cadira buida del dissident xinès Liu Xiaobo  i l'altra els negocis entre els dos països. 
Després de veure les imatges de lliurament dels Premis Nobel, la cadira buida, els aplaudiments dels assistents i el ressò que ha tingut als mitjans, vaig creure que realment hi havia un sentit a la crítica que es feia des de l'organització a Xina pel fet que no es deixés assistir a Liu Xiaobo ni a ningú dels seus familiars a recollir el premi.
Aquell mateix dia, però, Xina va signar un acord comercial molt important amb Noruega. Podríem dir que els negocis empresarials van al marge de les decisions polítiques. Però quan parlem que les dues empreses són de propietat estatal, la cosa canvia. 
Statoil, és una empresa noruega amb una part important de participació estatal i CNNOC és Corporació Nacional de Petroli Submarí de Xina.
Per una banda es fa una cerimònia pomposa i escenificada amb la que es critica l'actitud de Xina, i el fet que pressionés als seus aliats a no assistir a la Cerimònia (Cuba, Veneçuela, etc), però per altra banda es signa un acord multimilionari en explotació petrolífera per ambdós països.
Cal recordar que qui atorga i lliura els Premis Nobel és el rei de Noruega, i per tant, la màxima representació de l'estat.
Per què aquesta doble moral?  Cal tenir content al gegant asiàtic escenificant una estiradeta d'orelles però quan en realitat, per darrera, s'arriben acords amb ell, justament el mateix dia?
Com a mínim es podia haver fet un altra dia deixant espai a la reflexió post premis.
M'indigna profundament aquesta manera de fer d'occident.  
Publicat avui 13-12-10 a La Vanguardia 
China firma un contrato petrolífero con Noruega el mismo día de Nobel Paz

Joaquim Roqué Paret