dissabte, 19 de desembre del 2020

Com s'afronta el primer Nadal quan el coronavirus s'ha endut una generació de la teva família?

 

Quan els que quedem hem d'afrontar el primer Nadal de la nostra vida sense els pares no sabem com ho hem de fer. 

Ens va costar posar l'arbre, ens costa pensar que farem, que regalarem, on, com i amb qui passarem els dies assenyalats. 

Les indicacions oficials del que cal fer són confuses, cada cop més enrevessades. Els negocis pateixen. Sembla que no es pot fer res, però alhora hi ha excepcions per tot. Les xifres dels indicadors apocalíptics de la Covid van amunt i avall.

Els missatges de les conspiracions mundials de si la malaltia és real, o no, i el corrent d'opinió, cada cop més acceptat, que afirma que la pandèmia és, de fet, una estratègia preparada que va en favor dels interessos d'hipercontrol dels governs, dels poders econòmics mundials, inunden les xarxes i els mitjans de comunicació...

Els que hem patit pèrdues doloroses per la pandèmia ho veiem des d'un altre prisma. 

Què representa que hem de sentir?

Jo només sé una cosa: hem perdut els pares arran de la Covid. 

Ja no hi són. S'han acabat els Nadals com eren i la vida com fins al moment l'hem viscuda.

La malaltia se segueix enduent gent estimada. Però, de mica en mica, hi ha persones que baixen la guàrdia. Perquè creuen en aquesta conspiració mundial o perquè estan cansades de tantes ordres i contraordres.

Fa uns mesos, en Joan Garcia, periodista de la Veu de Sant Joan, va fer-me una entrevista per explicar la nostra experiència familiar que va ser publicada a la Revista SJA de Sant Joan de les Abadesses, d'on era originari el meu pare, i al diari El 9 Nou, que va esdevenir tan íntima, tan colpidora en rellegir-la... Que he estat incapaç fins avui de compartir-la a les xarxes socials. 

Poques persones del meu entorn i del meu poble l'han llegida. Quan la llegeixo altre cop no em sembla possible que haguem pogut passar tot el que ens ha passat. És com un malson que al despertar saps que és de veritat. Encara no m'ho puc arribar a creure.

Tanmateix, ja em sento ja en forces de compartir-la.

Avui, un dia abans de la Marató de TV3 dedicada a la Covid-19, la vull compartir amb vosaltres, els meus amics i convilatans. Simplement perquè si a algú li pot servir per afrontar aquesta situació, o bé per prendre consciència que la Covid-19 sí té efectes REALS en nosaltres. Cal seguir prenent precaucions. Al marge de les possibles conspiracions i interessos mundials. 

Cuideu-vos, sobretot. Al marge del que facin els altres.

Aprofito aquestes línies per agrair a les persones que m'han acompanyat en aquest procés de dol. Sense vosaltres seria molt més difícil.

 Joaquim Roqué

___

 

Portada Revista SJA Edició Juliol 2020Portada El 9 Nou, versió paper, Edició dia 20-07-20
Portades de la Revista SJA i del 9 Nou

___

Entrevista: "Quan el coronavirus s’endú una generació de la teva família"

 

En Joaquim Roqué va acomiadar els seus dos pares en només quinze dies, a causa de la Covid-19

Joan Garcia. El 9 Nou, 23 de juliol de 2020. Revista SJA, juliol 2020.

La fotografia que Joaquim Roqué va penjar a les xarxes la primera vegada
que es va reunir amb les seves dues germanes després de la seva doble pèrdua

Joan Garcia. 23/07/2020. Ribes de Freser

Deu minuts. Hauré escrit aquestes dues paraules centenars de vegades en un missatge de text quan faig tard, perquè qui m’espera no es neguitegi. Deu minuts passen tan de pressa, que ningú s’enfada encara que acabin sent quinze. Voldríem que moltes coses només duressin deu minuts, com quan ens han de treure un queixal o com quan el cotxe arranca i ens esperen hores de viatge al davant. A vegades, però, voldríem que els segons passessin a poc a poc, però s’escolen sense poder-hi fer res, com els grans de sorra a la platja que intentem retenir estrenyent el puny.

En Joaquim Roqué va entrar a la sala on hi havia hospitalitzat el seu pare, en Pau, diagnosticat amb Covid-19, sabent que el temps amb ell s’acabava: “Va ser molt dur. Jo sabia que anava a Barcelona a veure el meu pare, i sabia que segurament serien els últims deu minuts que veuria el meu pare en la meva vida”, recorda. A més, duia el pes de ser l’últim de la família en parlar-hi. Només hi deixaven entrar un familiar, i la seva mare i les seves germanes hi havien estat en contacte les darreres setmanes i havien estat aïllades, algunes amb símptomes: “Com que em sentia, en el fons, una mica privilegiat respecte els altres, vaig parlar amb tota la família per si algú li volia dir alguna cosa, intentant no ser dramàtic”. Recorda tot el viatge des de Ribes fins a la Clínica Delfos pensant què li diria, però també sobretot, com. Amb la mascareta i guants, a dos metres d’ell, li va repassar l’agenda que tindria quan sortís d’allà. 

-La Mireia [la germana gran d'en Joaquim] diu que quan surtis heu d’anar a l’Ícaro a fer un cafè amb llet.

També va intercalar missatges més transcendents, com el d’en Bora, fill d’en Joaquim, que li va voler agrair totes les coses que sempre havia fet per a ell. “No sé si a ell li va servir, però a mi sí”, confessa Roqué. Va acabar sortint de l’habitació abans dels deu minuts perquè el seu pare insistia que marxés perquè no es contagiés. No va tenir la sensació que el desenllaç fos tan a prop, tot i que uns dies abans els metges varen deixar-li clar que el seu pare “no era candidat a intubació” perquè no hi havia prou recursos per a tots els malalts. D’alguna manera, el donaven per perdut. El varen descartar per la seva edat i la seva patologia. Feia un any li havien diagnosticat leucèmia i li estimaven una esperança de vida de dos mesos. Signaríem que el nostre metge l’encerti sempre amb nosaltres, menys en situacions com aquesta. Per sort, les seves prediccions no es varen complir i va poder mantenir una vida digna un any més, fins que va topar amb el coronavirus.

En Joaquim va tornar a Can Cigala, a Ribes de Freser, la casa on vivien els seus pares abans d’anar a viure a Barcelona, amb el cor en un puny. A les sis de la matinada el va despertar la trucada de la seva germana petita, la Cristina, donant-li la notícia que el pare havia mort aquella matinada. En Joaquim descriu els minuts següents com una estranya calma, amb el silenci propi que hi ha en una masia a la muntanya, un matí de març. No té un mal record d’aquell moment. Al cap de deu minuts de penjar el telèfon va començar a veure com a poc a poc sortia el sol i es despertaven els ocells. Aquella escena, testimoni que la Terra continuava donant voltes, potser va ajudar a esborrar la sensació que fa que el món s’aturi, pròpia de quan reps un impacte així.

El mateix dia que va morir el seu pare, ingressaven a la mare i a la germana petita

 
Sense temps per pair-ho, sense poder viure un moment així en família, sense temps ni per pensar en les gestions que estàs obligat a fer, va rebre una altra trucada que li anunciava que la seva mare, la Sabina, i la seva germana petita, la Cristina, també havien de ser ingressades, en el seu cas a la Vall d’Hebron, al mateix hospital però separades en espais diferents. L’equip mèdic les havia visitades a casa i varen començar a notar els efectes de la pneumònia.

Enmig d’aquesta situació, en Joaquim es va haver de fer càrrec de les restes del seu pare. En Pau volia ser enterrat, però la funerària no els donava l’opció i només li deixaven incinerar-lo perquè estaven "molt ocupats". Això el va fer posar molt nerviós, perquè després de no haver-lo pogut acompanyar ni acomiadar-se en condicions, tampoc podia complir amb la seva última voluntat. Ni mort, el virus l’havia deixat d’afectar. Reconeix que va ser tossut i va decidir reclamar poder acomiadar el seu pare com es mereixia: “És dur esperar mentre el teu pare està, amb tots els respectes, en una nevera. Va estar tres dies al dipòsit”, explica. “Cada dia que passa, penses que per la teva tossuderia, el teu pare està allà”, recorda. Al final varen acceptar el trasllat i el varen enterrar a Ribes. Hi varen assistir ell, el seu fill, i el seu gos, “que se l’estimava molt”. També hi va assistir la seva germana gran Mireia, a qui sempre varen tenir a dos metres, sense poder-se ni abraçar. Només es permetien tres persones als enterraments en aquell moment. Ni la Sabina ni la Cristina varen poder assistir al ritual de comiat del seu marit i pare, respectivament.

En Joaquim recorda com ell i la seva germana gran concentraven les trucades de condol, mentre estaven pendents de l'estat de l’altra meitat de la família. L’aïllament dels malalts de Covid-19 i les seves famílies -que s’ha arribat a posar en dubte- fa que la informació arribi en comptagotes i que les hores passin molt lentes mentre esperes notícies de l’hospital. En aquest sentit, alguna cosa va fallar, pensa en Joaquim. Els primers dies no patien per la seva mare perquè semblava que el pitjor havia passat i eren optimistes amb ella. Fins i tot varen arribar a patir més per la seva germana Cristina, que feia uns mesos que havia patit una infecció greu i no estava del tot recuperada.

Ni el seu pare ni la seva mare varen ser “candidats” a un respirador


De cop, els varen dir que la cosa no anava bé amb la Sabina. Al mateix moment que la Cristina millorava, la seva mare empitjorava. No saben si els metges no varen transmetre bé la situació durant aquells dies previs o si la seva mare, sabent com havien patit amb el pare, no els deia la veritat. Tot i això, varen posar-li una mena de mascareta amb aire molt aparatosa (BiPAP) -tampoc tenia dret a un respirador- i va aguantar quatre dies més. Va morir el 16 d’abril. El mateix dia, també va morir un consogre seu, en Gregori, que s’havia contagiat a la residència on es recuperava d’un ictus.


Varen poder fer una videoconferència el dia abans de la seva mort. Ella no va voler rebre visites, perquè tenia la sensació que era com si l’acomiadessin, com va passar amb el seu marit Pau. Tampoc havien pogut parlar gaire els quatre dies abans, perquè amb la mascareta que duia no s’hi veia, ni podia parlar gaire bé. Recorda com quan ja no pots comunicar-t’hi és quan ho passes pitjor, i estàs patint per la trucada de l’equip mèdic o d’infermeria. En el moment de l’entrevista, feta dos mesos després de la mort de la Sabina, cap dels tres germans encara dormia tota la nit. Encara es despertaven neguitejats, com esperant una trucada.


Dos mesos més tard, cap dels tres germans dormia una nit sencera pel neguit


La seva mare tenia 79 anys i el seu pare 83. Li faig la reflexió que tots els que tenim pares d’aquestes edats potser hem pensat que el moment en què els perdrem està més a prop, però mai en aquestes circumstàncies, a la vegada, i sense poder-los acompanyar ni acomiadar. El cop va ser dur, fins i tot sabent que el seu pare tenia la leucèmia latent. “Quan la gent se’n va, se’n va, i mai és un bon moment”, assenyala Roqué. “Mai. Ni ara, ni fa un any hauria estat un bon moment. Mai és un bon moment pels que es queden”, afegeix contundent.


Tot i això, l’avís de la malaltia del seu pare, a principis de l’any 2019, encara que costi d’entendre, va tenir un vessant positiu, reconeix. Tot i la malanança que patia, han passat un any ple de molt bons moments en família i està content perquè no li ha quedat “cap recança amb ells”. No li fa mal trobar-se les seves coses a Can Cigala, on els seus pares havien regentat un restaurant. És la casa familiar de la seva mare i que ha passat de generació en generació en els darrers 300 anys. En Pau era del Coll d’en Saquer, al nostre poble, i a Ribes encara el recorden remenant la carn a les brases. Varen anar a viure a Barcelona als anys 60, però fins a l’any 2008 varen tenir el restaurant, i hi pujaven cada cap de setmana sense excepció.


En Joaquim, que volia compartir la seva pèrdua però no ho volia fer d’una forma trista, va decidir parar una taula, amb les mateixes estovalles, coberts, gots i cadires amb què molta gent relacionaria els seus pares, i va posar-hi també una foto d’ells, amb el Taga vist des del vessant oposat al que hi estem acostumats nosaltres. També hi ha hagut moments de sarcasme i humor negre, quan a més de teletreball, amb les seves germanes deien que estaven fent “teledol”.


En Joaquim explica que des que va morir el seu pare, va perdre la por. Com si allò hagués fet canviar alguna cosa dintre seu i hagués acceptat la situació. “Ho naturalitzes”, assenyala. També diu que ha après coses sobre ell mateix, que espera conservar: “Intento no exigir-me, no enfadar-me per ximpleries. No m’he d’angoixar ni atabalar per coses que no valen la pena”.


L’única ràbia que sent és pel paper dels partits polítics. No pel que fa a les decisions que prenen, perquè creu que tothom fa el millor que pot en aquestes circumstàncies, però sí per la política que es fa d’aquest moment: “Veus un conseller indignat per un material comprat que no arriba en una roda de premsa, com si estigués molt atent pels serveis públics, quan el seu partit, fa deu anys, retallava en sanitat pública”. Moltes vegades ha pensat en què hauria passat en condicions diferents (per exemple, si els seus pares haguessin pujat a Ribes al febrer i s’hi haguessin quedat), però on més voltes ha lodonat, és a què hauria passat si haguéssim tingut un sistema de salut més fort: “Espero que la gent valori molt més els serveis públics”.


“La perspectiva del dolor i del perill és molt més llunyana, al Ripollès”


Vam demanar a en Joaquim que compartís les seves pèrdues perquè de moment hem estat una comarca privilegiada perquè la Covid-19 no ens ha afectat molt, però cal estar alerta: “La perspectiva del dolor i del perill és molt més llunyana, aquí”. Amb tot, també és capaç d’indicar les coses bones que ha tingut el confinament com la millora -encara que momentània- d’aspectes mediambientals, el retrobament d’algunes famílies, el descobriment que casa teva és un univers de coses, el teletreball i també la desacceleració: “Abans, si no estaves híperocupat i feies moltes activitats, no eres ningú”.

El seu context ha canviat i la seva família ha patit la pitjor cara del coronavirus, però parlar amb en Joaquim fa veure les coses des d’una altra perspectiva: “Ho visc així. He intentat viure-ho amb serenitat, però no crec que per això ho faci millor que un altre, és una estratègia de supervivència, la meva”.

Aquesta va ser la taula que Roqué va preparar per recordar els seus pares,
que apareixen en un retrat en segon pla