Adéu Maria

Maria Solé i Albert Polcet, foto de Joan Porredon a la barra del Celler Quatre de Ribes de Freser

Us vull compartir, perquè diverses persones m'ho han demanat, el text que vaig escriure  arran de les darreres converses amb la meva amiga Maria Solé, i que vaig llegir en el seu comiat, aquest diumenge 25 de setembre al tanatori de Ripoll.

Abans d'ahir va marxar una gran amiga.

Dolça, enèrgica, tolerant, ferma, emprenedora, apassionada, amb el cor gran, independent, sensible, perseverant, comprensiva, tossuda, animosa, oberta, compromesa... Bona persona com poques.

Estic desolat.

Tinc el cor trencat amb bocins perquè estic fart que la gent que estimo marxi d'aquesta manera.

Fa uns dies quan la Maria era a Girona a l'hospital enmig del tractament de radioteràpia pel tumor al cervell que se li havia reproduït per la metàstasi,

Li vaig dur un ram de flors a l'hospital, però, innocent de mi, en entrar me'l van fer deixar a recepció, perquè des de fa un temps i des de la pandèmia ja no es poden entrar plantes. Les bacteris i virus van dir. Per Déu, vaig pensar! Si sempre s'han pogut dur.

Quin mal fa una flor, ben al contrari, alegra sempre a les persones que els hi duus.

No podrem dur mai més flors als pacients de l'hospital? Ja no parlem d'una mascota del pacient en un determinat moment. Hi ha coses que no es curen només amb medicaments. Com es cura l'ànima?

Vaig fer una trista foto de mòbil i vaig pujar a l'habitació.

Em va rebre amb ulls reconfortats de veure'm. Amb la veu afònica dels darrers temps, que no podia alçar gaire, vam parlar dels projectes, d'alguna sessió que teníem pendent de cinema al Celler, que la faríem el dia que ella estès bé. Carta blanca, farem el que vulguis, em va dir. I vam parlar de coses que li agradaria fer. Com voldria reobrir el celler encara que ella no pugues estar al cent per cent. Justament va enviar un missatge per un tema de l'edició d'aquest any del TERRA GOLLUT a una amiga seva, ja que formava part de la comissió. Tenia la il·lusió de tornar a casa i tenir la normalitat que tan desitjava.

Sessió del film Des-Extinción d'Alfonso Par i Eudald Carbonell
el 20 de setembre de 2020 al Celler Quatre

Llavors, una metgessa de l'equip va passar i va dir-li, amb molta delicadesa i respecte pel qui espera notícies bones sobre el seu futur, estant jo present, que el càncer de pulmó que tenia, de cèl·lula petita, era dels de més difícil tractament, i que tot i el que podia venir, no podien saber exactament com aniria, però que farien tot el possible, que veurien l'efecte de la radioteràpia i veurien després com seguirien, com el combatrien. Pas a pas, la cosa estava més complicada, i li va deixar clar, ens va deixar clar, que el pronòstic era dolent.

Quan va marxar la metgessa. La Maria animosa que em va rebre, es va posar trista i melanònica per les males perspectives. Vam tenir una conversa profunda sobre la vida, tal com eren les nostres converses, de fet. Em va dir que era massa d'hora per marxar, massa d'hora per morir, que ella tenia moltes coses encara per fer, i que la desesperava pensar que ja no les podria fer. Em va dir que trobava moltíssim a faltar a l'Albert, que encara no ho havia paït, que no es veia capaç de ordenar les seves coses, que trobava a faltar al seu nebot, al seu germà, la seva família i que pensava molt en com va morir i els darrers dies de la seva mare, i també en les persones que ja no hi eren.

"Maria, has de mirar d'animar-te i mirar d'encarar el que vingui en positiu, si no serà més difícil, vingui el que vingui" "Has de sobreposar-te, tens força, està a dins teu. Sembla tot negre, però sempre hi ha una sortida per encarar el futur." Li vaig dir.

Ella em va replicar que no trobava els ànims perquè es trobava malament i no veia que anés bé. Que tot eren males notícies i cap de bona. Que tot era una merda.

Què li podia dir jo? Quins consells podia donar-li, quan jo mateix en la mateixa situació em passaria i sentiria exactament el mateix.

"Com l'animo? Com l'animo?..." Em vaig dir entre mi. "Què hi ha positiu dins d'aquesta merda de mala sort? No se quantes vegades la podràs veure i abraçar més." Em vaig dir. Has d'intentar ajudar-la a encara-ho millor. Encara que sembli que quedi poc temps."

Després d'una estoneta en silenci li vaig dir:

"Maria, has de pensar que la malaltia, tot i que sembli paradoxal, fins i tot aquesta malaltia maleïda, duu coses bones, ja n'hem parlat altres vegades. Coses que t'han passat només perquè has tingut la malaltia. Pensa en elles. Per exemple, tot i tenir la família i les amigues de sempre lluny que és una putada en aquests moments, aquí a Ribes, al voltant teu, hi ha molta gent que segurament t'ha sorprès en positiu, ajudant-te: la Vero, la Nanette, la Sara, la Vir, la Sandra Poca, en César, en David Vigo, la Rosa Graugés, en Marc Costa, en David Cussó i els de cal Rueda, la Montse Serrano, l'Alba i l'Enric Muntades... I tanta altra gent que jo ja no se citar i enumerar, començant pels botiguers, els companys de la Coral, els del Teatre, i per la gent del CAP i de l'Hospital de Campdevànol... I les teves amigues de sempre, la Mònica, la Noèlia i l'Olga, i la família que t'estima, que amb la distància estan amb tu i venent i fan el que poden. Maria, si no tinguessis aquesta malaltia, no hauries vist la part bona compassiva de totes aquestes persones de la manera que ho has vist. Oi?

Has vist quan amor, quanta companyonia, quanta solidaritat s'ha generat al voltant teu en viure al aquesta malaltia?"

"Si, Ribes s'ha portat i es porta molt bé amb mi. Tinc gent que m'estima molt." -va dir-

"És que has aportat molt a Ribes, necessitem gent com tu i l'Albert per tornar aixecar aquest poble", ara parlo com a amic i com a regidor de l'ajuntament, li vaig dir, i entre llàgrimes i somriures. Tots dos plorant com magdalenes ens vam fondre en una abraçada d'aquelles que duren molta estona, que ara que ella ja no hi és, és de les que recordaré tota la vida."

En sortir, li vaig enviar la foto del ram que vaig recollir de recepció que em vaig tornar a endur a casa. I se que li va agradar encara que fos digital. Perquè em va enviat per WhatsApp un "què xulo i un cor"

I ara, la Maria ja no hi és.

Les coses han anat depressa, molt depressa, massa depressa... Ni ella s'ho esperava. Ningú ens ho esperàvem. La mort sempre ens agafa a contrapeu.

I ara què fem els que estem aquí, què podeu pels que esteu tan desolats com jo ara?

Em pregunto de quina manera ens podem reconfortar, què coi podem treure de positiu de la seva pèrdua, que s'ha sumat a la també dramàtica pèrdua de l'Albert.

Doncs jo us vull dir una cosa a totes les persones que esteu aquí.

Un sentiment que s'ha generat molt bo dins meu d'aquesta situació que vull compartir amb vosaltres.

 

Tot i que amb molts de vosaltres no som amics estrets, tot i que ens coneixem però potser no intimem, i segurament ens sorprendríem si ho féssim, 'Ahí lo dejo'. En veure tot el que heu fet per la Maria, l'amor que li heu demostrat, aquesta bona energia, aquest desinterès per ajudar-la de cor, tot i que sembli que aquesta energia ha fruït producte d'una mala situació, i que pel desenllaç no ha servit de res... És una cosa molt bonica, excepcional. Excepcional de veritat.

No passa gaires vegades que tantes persones s'uneixin per fer coses en comú i remar en una mateixa direcció. Totes aquestes coses que heu fet de manera natural, cadascú el que ha cregut i el que ha pogut per la Maria, diu molt de vosaltres.

I sobretot, diu molt de nosaltres com a societat, en aquests temps on l'individualisme impera.

Avui, ara, estic molt orgullós de ser de Ribes, de la vall de Ribes, perquè hem estat gent de diversos pobles, ajudant en combatre aquesta batalla de la Maria.

Ella ja no hi és. Tanmateix, el coi de malaltia no ha vençut.

No ha vençut perquè el vincle amb la Maria ens unirà per sempre, i cada cop que ens trobem pel carrer i ens mirem als ulls, no caldrà parlar-ne, però mútuament ho sabrem, ho recordarem en la brillantor dels ulls en la mirada dels altres. Serem conscients que aquest amor és un tresor preciós que hem sentit mútuament envers a una amiga, a una veïna, a una bona persona. Un amor que ens ha lligat per ser millors persones del que érem abans.

I per això vull donar-vos les gràcies. A tothom. Ens hem de donar les gràcies d'haver viscut aquests moments macos dins d'aquesta difícil situació, que ens ha de fer reflexionar, per veure que això, que viure'ls dins d'aquesta desgràcia, ens ha fet enriquir personalment, paradoxalment.

Ho has fet tu, Maria, perquè qui tan dona, l'univers ho retorna amb escreix. Vés-te'n en pau.

Vola lliure, amb llibertat, amb el teu Albert... Els patiments, ara sí, ja s'han acabat.

 

Per això et ara per acompanyar-te en el teu viatge escoltaràs una cançó espiritual negre, a tu que t'agrada tan cantar, que cantaven els esclaus afroamericans quan patien injustícies i desgràcies, per lliberar-s'en.

El seu títol és Oh, Freedom que la lletra ve a dir en català: "Oh, llibertat, llibertat per sobre meu, per sobre de tot. I abans que ser una esclava seré enterrada a la meva tomba, per poder tornar a casa davant del meu senyor, per ser lliure per sempre."

Esperem que t'agradi.

Un petó, Maria, fins que ens retrobem. T'estimo!

Joaquim 

Oh Freedom! Interpretada per The Golden Gospel Singers